DB Multiverse

Capítol 3

Traduït per Vegeta13

Un nou lluitador va aparèixer com si hagués sorgit del no-res: un ésser estrany, d'aquells que mai no havia vist abans.

Si se l'hagués creuat, hauria pensat que acabava de sortir de l'infern amb la seva pell taronja i verda i les seves orelles estranyes.

Però, aparentment, no estava de part de Satan. Col·locant la seva gran estatura entre els dos dimonis i els tres valents combatents que eren a terra i, sense dir ni ase ni bèstia, es va treure la seva llarga capa immaculada i el seu barret estrany amb tan sols un gest tot revelant, al seu torn, dues banyes flonges que decoraven el seu front, a menys que fossin una espècie d'antenes.

Un cara a cara estrany en què l'enorme lluitador amb físic estrafolari interposava la seva impressionant envergadura davant de les figures delicades de dos joves que tot just sortien de la infància.

En qualsevol joc de cartes, el destí no reparteix mai la carta guanyadora a qui més la necessita.

Va ser la mossa qui, de sobte, va saltar sense cridar i sense previ avís sobre el guerrer cornut, el qual només va ser capaç d’esquivar per un pèl l'atac veloç de l'harpia rossa.

Durant un curt instant, va semblar que podia rivalitzar l'estrany poder d'aquella noia que no tenia res d'angelical, excepte la seva aparença.

Però, igual que els altres, va acabar encaixant més cops dels que etzibava; i tots ells li arrancaven ganyotes de dolor cada vegada més evidents. Per altra banda, la jove dona no manifestava ni la més mínima emoció sota aquells atacs que eren d'una potència inaudita. Ningú, bé, cap persona ordinària no hauria pogut sobreviure a la força del combatent enigmàtic. Tot aquell poder... per no res. Els seus cops no tenien més efecte sobre ella que una pluja de primavera sobre la gruixuda pell d'un búfal.

Aleshores va passar a una velocitat superior, intentant atènyer aquella maleïda amb aquells estranys trets elèctrics, però mai no arribaven a percudir eficaçment el seu objectiu. En contrapartida, les boles de foc que les mans de la diablessa escopien, tocaven de ple l'objectiu amb una precisió cruel.

Literalment crucificat per una pluja incandescent, el gegant verd va acabar ensorrant i vençut en la pols grisa.

El núvol que va sorgir de la caiguda del cos gegantí no s'havia dispersat encara per complet del seu voltant quan algú va aparèixer amb una mirada altiva i el seu estrany rictus en la comissura dels llavis: l'arcàngel havia arribat!

L'ancià no va ser capaç de sentir la conversa que el nouvingut mantenia amb els dos dimonis i les seves víctimes desplomades a terra.

Hi havia una cosa que no encaixava. S'havia donat compte que aquells dos assassins, els quals s'havien dedicat a esborrar qualsevol senyal de vida en el si d'aquell poble pacífic, no havien matat cap dels seus oponents, conformant-se, simplement, a deixar-los fora de combat.

Tant era. Per què capficar-se a cercar el més mínim senyal de lògica en les ments d'uns éssers capaços de delmar una vila sencera sols per un caprici culinari?

Va ser en aquell precís moment que va succeir un fet increïble. Després d'haver tancat els punys i serrat les dents, el nouvingut va començar a rugir com si estigués pres d'un esforç intens. Llavors, el terra va començar a tremolar i l'aire a vibrar mentre el sòl sota els peus del desconegut s'esfondrava com si estigués sota els efectes d'una brisa divina. Tots els músculs del seu cos semblaven sotmesos a una increïble tensió tot distorsionant el seu rostre. L'ancià jurà que allò es tractava d’un desplegament d'energia pura. L'estranya aura daurada s'havia inflamat al voltant del foraster, il·luminant d'or la seva cabellera fosca mentre els seus ulls d'una foscor absoluta prenien l'improbable tonalitat verda d'un llac i les seves misterioses profunditats.

Aleshores, restà un moment immòbil, allà, aureolat de llum i de força sota la mirada completament atònita dels altres guerrers.

Fins i tot els dos dimonis es van quedar un instant bocabadats davant d'aquella llum celestial que palpitava i emetia un xiulet estrany.

I la lluita es va reprendre amb més bellesa que mai. Aquest cop va ser el noi jove qui va saltar a l'encontre del guerrer daurat.

El xoc d'aquelles dues forces va ser terrible, tot fent vibrar l'atmosfera. Cada encadenament de cops semblava més poderós que l’anterior. El combat va il·luminar de seguida el cel amb nombrosos llamps i boles de foc terrorífiques que de vegades s'estavellaven contra el terra produint l'estrèpit de la fi del món.

L'ancià va recordar la por que havia sentit abans mentre presenciava el poder d'aquells dos éssers fantàstics que combatien amb fúria. La batalla entre el bé i el mal estava tenint lloc allà, en directe tot just davant seu. N'estava segur!

Va resar i resar amb convicció, amb fervor, amb força, amb els ulls i els dits crispats per l'esforç. Pregava per la victòria de l'arcàngel daurat.

Va resar en va.

Les deflagracions ensordidores no cessaren d'incrementar-se en potència. El dimoni responia a tots els cops i a les salves rabioses de l'arcàngel.

Fins al maleït moment en què l'arcàngel no va ser capaç d'aturar un doll d'energia massa condensat per a les seves possibilitats. Finalment s'estavellà eixordadorament contra el sòl amb una caiguda apocalíptica, quedant enterrat al fons d'un cràter impressionant.

Tot estava dat i beneït. El combat ja s'havia acabat.

El mal havia abatut el bé i assaboria la seva victorià amb una gran rialla plena de desdeny.

Llavors, després de dir una frase que no tenia cap mena de sentit, els dos dimonis van emprendre el seu vol per desaparèixer, per fi, a una velocitat increïble en la llunyania...