DB Multiverse

Capítol 62

Traduït per Bardock

Els dos androides es giraren amb estupefacció.

Enfront d'ells, una silueta ensangonada i il·luminada d'or es dreçava amb un so característic de pulsacions...

Era en Vegeta!

En Vegeta encara era viu. En Vegeta tornava a ser dempeus. En Vegeta bullia amb un furor renovat.

El foc de la humiliació, el seu cos martiritzat i torturat per la mossegada del dolor, l'energia que inflamava tota la seva carn... tot això contribuïa a nodrir la ràbia que necessitava.

Aquella mala pècora havia gosat donar-lo per mort!

I comprendria el seu dolor!

A la dreta, el fill d'en Kakarot estava inconscient. A l'esquerra, el tap de bassa pelat no duraria gaire temps més.

L'A-17 esclafí a riure en tornar-lo a veure'l preparat per enfrontar-los:

—Quina resistència! No em pensava pas que et despertaries...

Es burlà de la seva germana:

—L'has ben espifiat, estimada.

L'A-18, molesta, simplement sacsejà les espatlles amb desdeny.

En Vegeta estava bullint de còlera.

Quina arrogància! Qui es pensaven que eren?!

Es creien els mestres del joc, lliures de matar i de destruir tot allò que els vingués de gust...

Mes aquell planeta era propietat SEVA. I ell era l'únic que podia decidir si el devastava si li donava la gana!

El Guerrer de l'Espai va grunyir:

—Mireu-me bé!

Va desplegar una onada d'energia que va revifar la seva aura brillant amb un gest ple de ferocitat abans de cridar incorporant-se amb orgull:

—Sóc en Vegeta, Príncep dels Guerrers de l'Espai!

Després els assenyalà amb un dit i la seva veu va adoptar un to de més greu, traint l'odi profund que l'animava:

—Vosaltres no sabeu què és la fatiga ni el dolor. Aparentment, la vostra energia no té fi. Malgrat això, jo us ensenyaré a morir!

La declaració revifà la còlera de l'A-18:

—Pobre nyicris, et...

El seu germà l'interrompé bruscament fent una espècie de barrera amb el seu braç:

—Espera! Tinc ganes de veure què pretén fer. No desaprofitarem una darrera ocasió de divertir-nos. Després, si vols, li arranques el cap...

L'A-18, dividida entre la curiositat i la contrarietat, capitulà finalment amb una ganyota rondinaire.

Una lluor de satisfacció il·luminà el visatge d'en Vegeta. Disposava de tot el temps que necessitava. Oli en un llum!

Va desplaçar la seva mirada sobre els colors càlids que tenyien el cel, com si el seu poder naixés d'allà. Era l'últim supervivent del seu poble, l'elit de la seva raça, el darrer que podia defensar l'honor dels Saiyans. Malgrat tot, no fou una imatge de guerrers desapareguts que s'imposà sobtadament a la seva ment. Fou la visió d'en Trunks rient als braços de la seva mare.

En Vegeta, sorprès, rondinà interiorment. És clar que sempre havia sabut que era el seu fill. Però creia que era un figaflor, i els figaflors no existeixen!

Però, en lloc d'esvair-se, les imatges de la jove dona i el seu nadó, s'apoderaren de la seva ment, aconseguint fer brollar tota altra consideració.

El record de l'infinit en l'esguard de la Bulma i la familiaritat d'aquell marrec escombraven el passat amb una onada hipnotitzadora que inflà el seu pit amb una flama desconeguda. La seva voluntat implacable ignorava tot sentiment dubtós.

Aquell era el mateix tipus d'emoció que experimentava des de feia molt de temps quan fitava el jove Guerrer de l'Espai, però era més intensa. Era una sensació molt estranya. Quelcom agradablement càlid, un impuls dolç que il·luminava el seu cor i alleugerava la seva ment. Quelcom que s'esforçava a suprimir perquè estava convençut que era un signe de feblesa. I si el tap de bassa pelat tenia raó?

Allò semblava realment poderós. Podria ser el que s'amagava rere el secret de la força d'en Kakarot?

Ja hi reflexionaria, més tard. En aquell moment només comptava la ràbia! Ell sabia utilitzar-la i canalitzar-la, però aquell nou sentiment de patiment envers les persones que havia descobert que estimava li proporcionava tot el carburant que necessitava!

En Vegeta s'elevà per sobre del sòl sota la mirada burleta dels dos androides, els quals estaven expectants per comprovar què es disposava a fer en aquell estat en què l'havien sotmès.

Estrenyent els punys i tancant els ulls per concentrar-se millor, va ofegar un grunyit sord tot gemegant a causa de l'esforç.

Els milers de colors de la posta de sol es velaren sobtadament per uns núvols espessos mentre més i més centelleigs esquinçaven l'aire per fer tremolar el sòl amb bramuls de la fi del món.

Els dos joves observaven el fenomen amb curiositat al mateix temps que múltiples descàrregues energètiques creixents recorrien l'aura del Guerrer de l'Espai amb vivacitat.

Tot d'una, en Vegeta va estendre els braços en forma de creu. Sabia que aniria més enllà dels seus límits i que reclamaria més al seu cos respecte allò que podia suportar. Però tant era. Només valia la victòria!

Havia tingut la intuïció d'aquell atac a la Sala de l'Esperit del Temps, però no l'havia intentat mai, conscient que era, aleshores, inaccessible.

A la porra la raó! A pastar fang les conseqüències! Ningú no trepitjaria més el seu honor! En aquell moment tenia un nou futur per experimentar.

Va cridar mentre l'esfera de la seva aura prenia proporcions impressionants, fent volar les ruïnes i semblant deformar el propi aire. El seu llarg xiscle cobrí l'estrèpit d'un raig, aquell de la conflagració que el consumia!

En Krilin no sabia si encara era viu. Aquella silueta de foc en creu en el cel turquesa era realment estranya. El vent bullent li assotava el visatge de forma sobrenatural, talment com tots els flaixos que l'encegaven.

Quant a aquell crit, cap ésser viu no podria ser capaç de xisclar d'aquella manera!

Més lluny, els dos androides semblaven desconcertats per aquell desplegament de força. Ells, que no eren capaços de notar l'energia, descobriren amb estupefacció l'esfera crepitant que s'inflava al voltant del Guerrer de l'Espai, el qual estava situat enmig de la tempesta elèctrica que havia causat. Una lluïssor il·luminà l'esguard de l'A-17.

En Vegeta, esmaperdut després d'aquell esforç intens, va ajuntar les seves dues mans en forma de corol·la davant d'ell en un moviment que li arrancà una ganyota, atès que els seus músculs gemegaven sota la tirania que acabava d'imposar-se a ells.

Es forçava a mantenir la posició mentre l'energia finalitzà de fluir tot bullint-li els braços amb una multitud de centelleigs fugaços. El dolor era quasi insostenible. Però mai... mai... no s'havia sentit tan viu!

Encara quedava una mica més de temps abans de reduir a cendres aquell parell de deixalles!

De sobte, va alçar la testa amb els ulls com dues taronges i una expressió d'estupefacció.

Restà alguns segons completament immòbil mentre l'esfera d'energia que l'embolcallava semblava alterar-se.

Un fil de sang regalimava lentament en un racó dels seus llavis mentre els seus ulls parpellejaren... una darrera vegada.

Va dirigir una mirada atordida al seu pit. Aquest, estava perforat de bat a bat per un enorme trau obert al nivell del cor.

La seva mandíbula es crispà en un darrer esclat de determinació mentre fixava, de nou, el seu objectiu, el qual trontollava en un univers escarlata, tot intentant estendre un altre cop les mans.

Però la formidable esfera d'energia s'esvaí i desaparegué mentre les pupiles d'en Vegeta es congelaren. El Príncep dels Guerrers de l'Espai basculà per estavellar-se feixugament a terra sota un núvol polsegós.

Un cop al sòl, el seu cos encara estava cobert per petits raigs d'energia just abans que l'or que il·luminava els seus cabells s'extingissin com una espelma que rep una bufada en el precís moment en què la seva mà es tancava una darrera vegada sobre un grapat d'aquella terra que l'havia acollit.

Una increïble descàrrega de raigs semblava retre un últim homenatge al Príncep dels Guerrers de l'Espai caigut.

L'A-17 encara tenia el braç estès:

—Aquest miserable podria haver esdevingut perillós!

L'A-18 grunyí elevant-se una mica per sobre del sòl per efectuar una mitja volta:

—Em tocava a mi! El que hauries de fer és trobar-me una perruqueria digna!

Aquella vegada, en Krilin comprengué que tot s'havia acabat. El turquesa del cel esdevenia més i més brillant, englotint les dues siluetes obscures que s'allunyaven tranquil·lament.

Finalment, tot era silenciós i pacífic. Fins i tot l'horrible dolor donava lloc a una impressió de lleugeresa cotonosa.

La pantalla infinitament turquesa que havia envaït la seva mirada es deformà, tot d'un plegat, en un llarg passadís lluminós.

I, després... al final de tot... en aquella llum brillant... un somni amb dos ulls de forma d'ametlla i tintats de felicitat, juntament amb el riure tan fresc d'una nena rossa amb visatge trapella, l'esperaven amb els braços oberts.