DB Multiverse

Capítol 42

Traduït per Bardock

La rossa -en aquell moment amb els cabells arrissats i negres- situada als aires, i el bru en la gran terrassa, fixaven, amb curiositat, l'edifici silenciós on res no semblava moure's.

L'A-17, mitjançant una llambregada, va interrogar la seva germana, la qual va respondre-li amb un moviment de mans i un sacseig d'espatlles.

El jove home, curiós, començà a elevar-se per aproximar-se al sostre esfondrat quan una mena de xiulet estrany el va frenar amb sorpresa.

Tot d'un plegat, una envestida el va propulsar enrere. Tota una sèrie de boles d'energia emergien a un ritme frenètic des de la teulada que semblava bullir sota la llum d'aquella inundació.

Les esferes enfilaven cel amunt durant un instant, per, seguidament, descendir tot seguint una trajectòria encorbada per convergir directament sobre l'A-18. L'androide, sorpresa, es va retrobar amb l'obligació d'esmunyir-se entre les múltiples explosions que l'assaltaven.

L'autor d'aquell diluvi de foc s'elevava, en aquell moment, per damunt del palau per continuar metrallant amb les seves dues mans el seu objectiu amb un ritme cada vegada més i més elevat.

Fins que la mossa frenar en sec aquell atac. Estenent els braços, va desplegar al seu voltant una bombolla d'energia protectora sobre la qual aquelles explosions s'extingien sense produir ni el més mínim efecte.

Quan ella somrigué irònicament, en Vegeta va cessar la seva canonada frunzint les celles i desplegant lentament una mà estesa i plana:

—Que potser et penses que et pots protegir, amb això?!

La bombolla que embolcallava l'A-18 va desaparèixer súbitament. L'androide es burlà del Guerrer de l'Espai ensenyant-li el seu tafanari tot tustant-lo:

—M'agradaria saber si series capaç d'atrapar-me, Príncep del meu cul!

A continuació va allunyar-se a una velocitat vertiginosa enfonsant-se cap a la Terra, seguida immediatament d'un Vegeta furibund.

L'A-17 es va dir a si mateix:

—Una altra vegada! Quina murga... els trobaré a faltar.

Es va posar a caminar cap al palau tot sospirant:

—Tant és. Val més que tafanegi què maquinen els altres dos...

L'androide va flanquejar els enderrocs de l'entrada parcialment esfondrada per endinsar-se en la llarga galeria del recinte circular.

Mentre avançava, obria metòdicament cada habitació que es trobava en la seva trajectòria.

Les successives explosions van fer tremolar tot l'edifici marcant la progressió de l'implacable híbrid biònic.

Aleshores, es va trobar en el seu punt de partida. I va començar a taral·lejar una cançó infantil amb veu alta:

—Passegem-nos pel bosc, ara que encara no és fosc, quan el llop vindrà, ja no ens trobarà...

S'enfonsà profundament en el llarg passadís central amb parets escletxades, però sols l'eco ressonava en el silenci lúgubre que regnava el palau devastat.

Dues explosions més... a continuació, les passes s'aturaren.

L'A-17 considerà una petita silueta estesa a terra, púdicament recoberta d'un tros de tela blanca tacada de vermell. Va ajupir-se per collir i observar amb més atenció la mortalla improvisada. Amb un grunyit burleta, va reconèixer la capa de l'uniforme d'en Son Gohan. Una capa que va deixar caure amb desdeny la despulla esbudellada del petit Chaoz que ja només el cobria parcialment.

Les explosions continuaven fent tremolar regularment la propietat suspesa en els cels.

L'androide examinà la porta imponent de la Sala de l'Esperit del Temps. Va empunyar fermament el mànec, el qual es resistia...

Va arrufar les celles prement amb més força, però sense variar el resultat. Aleshores, va deixar aquella maneta que esguardà amb circumspecció durant un instant, just abans de disparar un tret directament sobre el pany.

L'explosió va ressonar secament al llarg passadís, just abans que un grinyol sinistre emanés de les frontisses de la porta que, finalment, pivotà.

Va ser amb curiositat que l'A-17 descobrí el paisatge surrealista que succeïa al petit apartament destinat al descans.

Va disparar un tret davant d'ell, segurament per provar la profunditat del panorama vaporós. I va entendre, amb sorpresa, que la seva energia es perdia a l'infinit.

Aleshores, va començar a caminar xino-xano cap al paisatge blanquinós, sense preocupar-se de la boira que l'envoltava amb una densitat variable, fins que, en esguardar les seves rodalies, només podia veure un paisatge blanc. La boirina s'havia transformat en una espesa confusió opaca.

Va fer mitja volta, ja que no gosava anar més enllà. I va començar a caminar cada vegada més i més ràpid a través del vel impalpable que el rodejava pertot arreu.

Tot d'un plegat es va frenar. Realment, havia anat tan lluny, abans?

Per primer cop, la inquietud era palpable en el visatge de l'androide, el qual va adoptar una tonalitat tan pàl·lida com la boira que l'empresonava. La seva respiració es començà a accelerar mentre corria durant uns instants cap a una direcció... després cap a una altra... i va ser amb un aire d'esglai llegible en els seus ulls que va tombar nerviosament la testa en totes direccions, completament desorientat...