DB Multiverse

Capítol 8

Traduït per Bardock

La Bulma va penjar l'auricular del telèfon amb un gest sec.

Per qui carai la prenia, la Chichi...? Quina idiota!

L'havia trucada per pidolar reemplacés els vidres que el seu marit havia trencat!! Quin marit ni quins romanços?!

Sí, ella tenia un fill amb en Vegeta. I què?!

Des de quan és necessari casar-se per tenir una relació formal amb algú? I des de quan ella era responsable dels estralls causats pel seu home tèrbol?!

La seva irritació començava a donar lloc a una còlera sorda mentre els seus dits agafaven nerviosament un paquet de cigarretes.

Que la bombin!

El seu rostre canvià bruscament d'expressió mentre la cigarreta restava suspesa a la seva mà a mig camí entre la capsa de cartró i els seus llavis... "Vegeta"... ella es pensava que havia marxat per unir-se als altres en la persecució d'aquell parell de misteriosos desconeguts que assolaven el sud del país... Aleshores, per què havia anat a visitar en Goku?

Va deixar caure la seva mà estrenyent el tub de tabac que es va doblegar a causa de la pressió. No va poder reprimir el sanglot de tristesa que serrà sobtadament la seva gola tot engolint els seus sentiments... els seus pensaments... en Goku... la ferida de la seva mort encara era massa fresca per pensar en ell sense ser víctima d'un dolor tan intens.

Uns balbuceigs alegres l'arrencà, de sobte, dels seus pensaments obscurs... amb un tímid mig somriure als llavis es va netejar les llàgrimes que queien pel seu rostre amb el dors de la seva mà abans d'esclafar el cigarret desfigurat contra un cendrer. Va sortir del seu despatx per respondre a la crida de la seva càmera de vigilància permanentment exhibida en una cantonada de la pantalla del seu ordinador.

L'instant següent, va ser amb un somriure alegre que va aixecar el nen encara tebi a causa de la becaina que acabava de fer en el cau del seu bressol.

Quina felicitat! Quin regal tan extraordinari de la vida!

La petita sala va ressonar amb els crits del nadó. Era realment feliç de trobar-se en els braços amorosos i afectuosos de la seva mare.

Per res en el món lamentava aquella decisió... des d'un bon principi no havia dubtat ni un sol moment que seria difícil d'aconseguir que el Príncep dels Guerrers de l'Espai adoptés el rol de pare... però tant li feia! Era prou forta per criar el nen tota sola.

No obstant això, ella seguia una mica vexada per la mirada de menyspreu que en Vegeta li va llançar al nounat quan ella li va presentar... al cap i a la fi, era el seu fill, el seu hereu... però no n'hi havia per tant. Podria ser que només necessités temps... És cert que alguns homes no s'interessen pels seus fills fins que aquests no tenen una certa edat?

Vatua l'olla! Aquella petita meravella era, en aquell moment, íntegrament seva. Ell s'ho perdia!

El petit riure agut del nadó contagià d'alegria la seva mare mentre aquesta imitava el soroll del brunzit d'un avió.

També havia heretat les capacitats del seu pare, igual que en Son Gohan? Deu ser molt estrany per a una mare tenir un fill tan fort!

En tot cas, era evident que no havia heretat el seu mal caràcter... i això era òptim!

El seu esguard s'enfosquí de nou mentre col•locava el seu nadó a la taula per canviar-li els bolquers... li feia pessigolles mentre el despullava... però tenia el cap en altres afers...

Vegeta... realment havia cregut que aquell naixement li donaria una mica d'alegria de viure... però, després de la mort del seu amic, el Príncep semblava haver perdut aquella bella flama que el feia brillar... convertint-se en una ombra de si mateix.

Ella havia apercebut aquella fissura, el rastre d'una dolorosa ferida que li havia afectat... i això la va ajudar a trobar l'interior de l'home que s'amagava darrere d'aquella armadura d'orgull.

Però la mort d'en Goku va transformar aquell defecte en un abisme. El guerrer voluntariós i infatigable va deixar d'entrenar-se... desapareixent llargues jornades sense donar-li explicacions... i només tornava per gaudir de les comoditats de la casa immensa.

Va necessitar molt de temps per convèncer-lo tot i que es pensava que no ho aconseguiria mai. No obstant això, aquell parell de desconeguts que mataven sense cap raó aparent eren l'excusa perfecta perquè s'oblidés de la seva melancolia.

Al final ella ho va aconseguir. Almenys això era el que ella creia. En tot cas, en Vegeta va marxar com un llampec quan li va explicar que aquells assassins havien confessat que eren uns androides creats amb l'objectiu de matar en Son Goku.

Ella havia aconseguit aquesta informació confidencial gràcies a en Yamcha i a en Krilin, els quals aconseguien noves notícies durant les seves persecucions. Les autoritats també n'estaven al corrent, però van declarar que no volien sembrar el pànic a la població amb aquelles històries de robots assassins.

Quins imbècils! Com si la gent fos idiota... com si l'augment incessant del nombre de víctimes pogués passar desapercebut!

Tot plegat era molt bonic... però això no explicava l'enigma d'en Vegeta anant a casa de la Chichi. Què el devia fer enfadar tant per trencar les finestres? Almenys això provava que tota la història dels androides li havia tornat l'energia. Tal com diu el refrany: "d'un gran mal en surt un gran bé".

S'inclinà vers el nadó rialler:

—Gu, gu... petit trapella.

Abans d'agafar-lo en braços per sortir d'aquella petita cambra.