DB Multiverse

Capítol 13

Traduït per Bardock

El gran Namekià va retrobar la seva habitual expressió neutra amb el rostre inclinat endavant.

Restava immòbil. Només la seva llarga capa voletejava a causa del vent, el qual jugava amb la tela de seda a la vora de la plataforma circular.

No mostrava cap mena d'emoció malgrat que milers de pensaments basculaven a través de la seva ment sobreescalfada per la frustració.

No serviria de res exhibir a la resta del grup la seva ràbia, la seva còlera i la seva impotència mentre apercebia les vibracions llunyanes dels atacs mortífers d'aquell parell de degenerats biònics que devastaven al seu albir tot un món que s'havien apropiat.

Preferia no malbaratar la seva energia i utilitzar-la més endavant. Estava segur que arribaria el moment de fer-la servir... encara que intentava convèncer-se que no.

Va albirar mentalment darrere d'ell. "Veié" en Yamcha postrat a les escalinates del palau. Sentí la impaciència neguitosa i febril d'en Krilin, i la presència tranquil·la i plàcida del Senyor Popo, el qual esperava amb una sorprenent serenitat.

De tota manera, no valia la pena impacientar-se. L'hora encara no havia arribat. Encara quedava un quart d'hora perquè el rellotge marqués la fi del segon torn.

Va projectar, en va, el seu esperit més enllà. Era conscient que era impossible de percebre tot allò que succeïa en l'altra dimensió de la Sala de l'Esperit del Temps. Li hauria agradat realment de poder metre fi a la inquietud que li oprimia el cor des de la nit anterior en el moment en què veié com aquella feixuga porta es tancava sobre la petita silueta del seu antic deixeble... aquell vailet que el considerava com el seu fillol... gairebé com un fill adoptiu.

Li hauria agradat acompanyar-los... però aquell Guerrer de l'Espai era massa obtús i arrogant i s'havia negat rotundament!

Aquell Príncep de tarannà insuportable, l'arrogància insolent del qual anava lligada amb el seu increïble narcisisme que exhibia sense el més mínim complex!

Però era cert que el necessitaven més que mai!

Encara immòbil, les seves pupiles van lliscar a la seva dreta.

Va apreciar, a través de la cua de l'ull, una llarga silueta voltada amb les mans aferrades sobre el bastó sagrat. Era evident que l'ansietat el traïa.

El savi Totpoderós, l'estrany reflex envellit de la seva ànima germana, assistia impotent als crits de terror que acompanyaven el vol silenciós de la multitud d'ànimes injustament arrancades del seu destí.

Talment com ell, el seu rostre no transparentava cap mena d'emoció es resignava a esperar.

Esperaven el miracle en què l'antic destructor de mons es convertís en el salvador de la humanitat.

Oh, no havia estat pas fàcil trobar-lo. Estava perdut al ben mig d'una gran muntanya desèrtica i glaçada a l'altra punta del planeta. No havia estat fàcil fer-lo desempallegar del seu mutisme obstinat i hostil. No havia estat fàcil de convèncer aquell monstre egoista i orgullós.

Va ser ell qui havia tingut l'idea, però abans havia hagut d'acudir i demanar ajuda a aquell Déu envellit que patia en silenci.

Era impossible de localitzar l'irascible guerrer que havia tingut molta cura de camuflar la seva poderosa energia.

Era infactible de captar la seva atenció, d'arrencar-li un sol mot a aquell bloc que rumiava al bell mig de la cúspide de la muntanya, la fúria del qual hauria provocat l'extinció d'un volcà en erupció. La roca dura i freda hauria estat polvoritzada, atomitzada i ennegrida per les múltiples embogides del Superguerrer ultratjat. Tot el glaç i la neu d'aquells glacials haurien estat fosos sota un perímetre increïblement llarg.

Va ser el Totpoderós qui va trobar les paraules adequades per fer sortir aquell paio narcisista de la seva mala lluna. Quines paraules, promeses i arguments havia aconseguit trobar per triomfar on ell s'havia topat contra una muralla silenciosa i hostil?

Amb aquella mateixa angoixa va veure que l'ancià s'aproximava a aquella caldera de còlera i canvis d'humor destructius. Va sobresaltar-se quan tots dos van desaparèixer sota un espurneig inesperat.

On havien anat? Ni un ni l'altre no n'havien parlat. En Cor Petit tenia una vaga idea. Coneixia perfectament la intel·ligència fina que animava l'esperit del Totpoderós, i sabia que era capaç de viatjar a les portes de l'Altre Món.

En retornar, tots dos van haver d'enfrontar-se a un altre monstre encara més temible: una mare histèrica i possessiva. Creia que li arrancaria els ulls quan va anunciar-li que hvia d'emportar-se el seu fill.

Per ventura, aquell monstre tan sols posseïa l'energia d'una dona normal i corrent i no sabia volar. Per tant, no podia seguir-los amb els seus crits ensordidors.

No era beneit i comprenia els sentiments de la dona en veure que el seu fill marxava. L'únic vestigi del seu amor difunt partia cap a un combat, el resultat del qual era totalment incert.

Però no tenien cap més sortida!

El destí del planeta depenia d'aquell vailet que era tot just a les portes de l'adolescència, i d'aquell Príncep estrambòtic amb reaccions totalment imprevisibles.