DB Multiverse

Capítol 6

Traduït per Bardock

Lluny de la petita ciutat martiritzada... en una casa d'arquitectura acollidora ubicada al bosc... un noiet reflexionava.

Recolzat sobre el seu escriptori ple de llibres i de quaderns i llepant distretament la punta del seu llapis, en Son Gohan, que mirava les musaranyes, no semblava pas gaire atent a les equacions de matemàtiques que recobrien les pàgines el seu llibre obert.

El noiet va fer un llarg sospir...

—Quina murga!

La seva mare en feia un gra massa! Sempre havia sigut massa possessiva i protectora... però, després de la mort del seu marit, la seva propensió a la paranoia s'havia convertit un malson!

En Gohan ja no era un vailet protegit, adulat ni mimat... sinó que era un vailet fastiguejat...

Aquesta reflexió arrancà un nou sospir al jove Guerrer de l'Espai, que no podia evitar admirar la llum alegre d'aquell dia radiant a través de la finestra que romania tancada. Una finestra barrada que no el permetia d'escapar-se sense passar desapercebut, ja que tots dos sabien perfectament que el fràgil obstacle de vidres no seria pas un impediment per a l'adolescent si volgués escapolir-se'n.

Però la Chichi estava desconsolada i fer-la patir encara més no era una bona idea.

En Gohan tancà els ulls per endinsar-se millor en els seus pensaments. Realment, enyorava molt els plans improvisats del seu pare.

Quan el seu pare era allà, tot era tan diferent... contagiava el seu bon humor permanent, aquella joia de viure tan manifesta que contrastava amb aquella força inalterable que emanava el seu cos poderós. I la seva mare... tan alegre, tan riallera... plena de vida i d'energia...

Donaria la seva vida per tornar a competir amb ell a tota velocitat en una cursa pels núvols... per provar la seva força contra aquell lluitador incomparable de somriure etern... per gaudir de la natura i passejar a prop del llac després d'una memorable jornada de pesca... per engolir els deliciosos fideus de la seva mare amb el seu fals aire de mestressa de casa indignada.

Era injust!

No era just que aquell guerrer perfecte, aquell colós de cor pur, aquell pare afectuós i radiant, hagués mort per culpa d'una estúpida malaltia!

Una boira calenta, humida i salada ennuvolà la vista del noiet. Es va calmar de seguida i va esborrar aquell torrent salat indesitjable amb un moviment brusc amb el dors de la seva mà.

Amb els ulls encara humits a causa de les llàgrimes contingudes, va tornar a mirar el paisatge a través de la finestra barrada amb fustes.

Qui eren, aquells estranys desconeguts que turmentaven tots aquells pobles amb foc i sang? Per què ho feien?

Ningú no en sabia res. La poca informació difosa pels mitjans de comunicació apuntava que eren dues persones: un noi i una noia.

Allò era tot. Quasi res.

En Krilin, en Tenshinhan i en Yamcha havien anat darrere d'ells. En Cor Petit també... i en Vegeta?

Havia jurat no tornar a lluitar després de la mort d'en Son Goku. No obstant, el brivall va detectar la seva energia durant el darrer combat, les vibracions energètiques del qual havien arribat fins allà. De fet, no el va reconèixer ben bé, ja que s'havia transformat per assolir un nivell increïble... eren unes pulsacions tan poderoses i familiars alhora...

Les mateixes que el seu pare va desplegar quan va transformar-se en Superguerrer.

La seva mirada va dirigir-se cap a la porta que donava al replà... l'únic camí vers la llibertat...

En Vegeta, un Superguerrer... ho havia de comprovar amb els seus propis ulls!

És clar que coneixia la mestria del combatent brillant del Príncep, la seva forta personalitat i la seva determinació de voler superar el seu pare... però no s'havia imaginat mai que pogués assolir el nivell de perfecció d'un Superguerrer!

Perfecció... al capdavall, potser no era l'adjectiu idoni... perquè, tot i estar tancat en l'univers de la seva habitació, sabia, malauradament, el desenllaç del combat llunyà.

En Yamcha, en Tenshinhan, en Krilin i en Cor Petit... tots foren vençuts i fets a miques en cada enfrontament... i fins i tot el propi Vegeta! Tant se valia els seus nivells, les seves tècniques o que fossin més nombrosos. Ningú d'ells no havia estat capaç de rivalitzar amb l'estrany poder d'aquells desconeguts.

Qui eren, doncs? Aquells forasters, inclús quan lluitaven, no emetien cap mena d'energia vital... ni cap força de combat palpable... només l'energia dels seus trets ressonava en els seus sentits tan aguerrits... què era, tot allò que amagaven?

Desitjava veure en Krilin perquè li ho reportés tot!

En Krilin... afortunadament, sempre hi era quan se'l necessitava. Un amic fidel i confident que li havia explicat el passat del seu pare... aquell passat que la seva mare no li havia explicat mai.

La seva última visita havia estat feia molt de temps i no tenia cap mena de dubte que no trigaria a il·luminar la petita llar amb el seu esperit eixerit.

Li descriuria com eren aquells malvats desconeguts tan peculiars... li explicaria tot el que havia succeït en cadascun d'aquells combats remots... i, sobretot, li parlaria del nou Superguerrer.