DB Multiverse

Capítol 61

Traduït per Bardock

Al lluny, una explosió va fer volar pels aires les piles de formigó. El contracop terrible, que va fer tremolar la Terra, arrancà un crit de dolor a en Krilin mentre l'estrèpit eixordador interrompia el cara a cara d'en Vegeta i l'A-18, els quals tombaren la testa amb vivacitat.

En Son Gohan i l'A-17 acabaven de sacsejar tot el planeta, cavant un cràter sota l'impacte de llurs caigudes brutals.

El jove Guerrer de l'Espai havia tractat de sorprendre l'androide amb un atac inesperat precipitant-se des de ben amunt sobre ell, però l'A-17 aconseguí evitar-lo interceptant-lo al seu passatge. Lluitant en aquella caiguda accelerada per l'impuls d'en Son Gohan, tots dos es desplomaren conjuntament amb força i arremolinant-se.

El fill d'en Son Goku, qui començava a acusar la fatiga de totes aquelles hores de combat, amb prou feines podia aixecar-se. L'A-17 li propicià una fulgurant puntada de peu ascendent que va alçar el seu adversari del terra.

El vailet no tingué temps de reaccionar. L'androide l'engrapà d'un dels seus turmells i el va estampar contra el sòl amb força. Després va repetir el mateix procés a l'altra banda... i una altra vegada... i una altra. Estimbava el jove cos sense immutar-se.

Els blocs de formigó volaven pertot arreu sota la potència dels impactes. Entre dos xocs, l'aura afeblida i atordida d'en Son Gohan... s'encengué!

L'A-17 s'aturà amb una mirada estupefacta. El cos del jove Guerrer de l'Espai penjava, dèbilment, de la seva mà.

Els seus ulls es desplaçaren vers la subjecció que retenia el seu braç i la seva mirada s'enfrontà a dues pupiles verdes bullents de còlera.

L'androide no pogué estar-se d'exclamar:

—Vegeta!

Va deixar anar la seva víctima que s'ensorrava al sòl com una nina desarticulada abans de desempallegar-se del seu puny amb un gest viu:

—Encara ets viu?!

Una veu femenina completà:

—No gaire temps més, t'ho asseguro!

L'A-18 cridà amb força abalançant-se salvatgement sobre en Vegeta, qui es retornà amb avidesa:

—És MEU!!

El guerrer estengué la mà i el dit índex per crivellar, amb petites boles d'energia, la mossa que s'abalançava a sobre d'ell. La darrera les desviava vivament amb els seus punys tot fent-los servir de protecció al seu davant.

En un tres i no res, es va situar davant del Guerrer de l'Espai per assestar-li un cop de colze i desestabilitzar-lo. Però aquest també estava colèric. El dolor no tenia control sobre la seva ment inflamada.

Serrant les dents, va replicar amb un cop de puny formidable en ple pitram que va sacsejar l'androide. Aquesta, va respondre amb un artemis que ell evità saltant cap a un costat, aprofitant per segar-la amb una escombrada a la seva cama.

L'androide va aprofitar el desequilibri per girar-se enèrgicament pels aires i disparar un tret a boca de canó que el seu adversari va desviar amb el revers de la seva mà just abans de replicar amb un doble tret, un rere l'altre.

No va tenir temps d'encadenar més trets, ja que l'A-18, desapareixent a una velocitat vertiginosa per esquivar el doble atac del guerrer, va reaparèixer per assestar-li un atac en ple estómac que el doblegà per la meitat tot projectant-lo enrere.

En una aclucada d'ulls, la fúria en faldilla va apropar-se a ell per redreçar-lo amb un cop de genoll formidable. Un cop més, els cops s'abatien sobre el Guerrer de l'Espai amb una potència formidable.

En Vegeta estava atordit pel martelleig increïble. Colpejava realment dur, la mala pècora!

Havia de sortir d'allà!

De cop i volta, els cops cessaren.

El Príncep dels Guerrers de l'Espai, grogui, no va tenir temps de reaccionar que l'A-18 ja havia situat una mà plana sobre el seu visatge:

—La TEVA especialitat!

Just abans d'engegar-li una primera canonada en plena fisonomia. El Saiyà va recular sota la força de l'impacte tot projectant una pluja de gotes de sang i de suor, però la seva rival el va engrapar pels cabells i li va disparar una altra vegada rere l'altra. Entre dues explosions, la llum daurada dels cabells del Superguerrer va vacil·lar abans d'extingir-se.

Un rictus d'animadversió deformà el jove rostre de l'androide quan va empunyar, finalment, la testa del seu adversari per enviar-lo rabiosament contra el formigó que esclatà a causa de la violència del xoc.

Completament atordit, en Vegeta rodolà peniblement al costat per restablir el seu ventre. Acotant el cap, començà a aixecar-se amb dificultats sobre els seus avantbraços mentre nombroses gotes de sang queien feixugament del seu rostre quan una terrible puntada de peu a l'estómac el projectà fent que escopís, de nou, un feix de sang. Després, tractà un altre cop d'alçar-se amb els seus braços tremolosos.

L'androide va apropar-se-li i s'ajupí per alçar, novament, la testa del guerrer que va gesticular de dolor i de ràbia. La mossa va parlar-li per última vegada amb un to burlesc:

—Saluda de part meva aquell malparit d'en Gero...

Just abans de propinar-li una ràfega de trets a boca de canó en plena nuca amb la seva mà lliure.

El Guerrer de l'Espai s'esfondrà instantàniament obrint amplament els ulls.

L'A-18 va colpejar una darrera vegada el cos que es sacsejà dèbilment abans de girar-se amb un aire desdenyós.

L'A-17 ho aprovà:

—Guaita-la! Has fet durar el plaer, eh?!

Unes llàgrimes ennuvolaren la vista d'en Krilin, qui va deixar escapar un sanglot silenciós. No tenia la suficient força per cercar ni captar l'energia d'en Son Gohan per saber si encara viu. Una vegada més, no havia pogut fer res. Una vegada més, només havia pogut veure morir els seus companys. I aquell dolor, Déu nos en guard, feia mal! Gairebé tant com la tristesa que li esclafava el pit!

Déu... la Terra ja no tenia Déu per escoltar les queixes d'aquells que patien!

A través del prisma ennuvolat d'una vista inestable, em Krilin apercebé les primeres llums d'un sol ponent que s'albiraven majestuosament. Era la seva darrera posta de sol. N'estava segur.

Va girar el cap per esguardar les dues siluetes que destacaven com una ombra xinesa sota la llum que començava a esdevenir rasant. Quin esdevenidor li esperava a la Terra sense que ningú no fos capaç de combatre aquell parell de monstre?

Va notar la tela enganxosa que embolcallava la seva mà. Finalment, l'A-18 havia fet gala de la seva humanitat envers ell.

La llança ardent del dolor esquinçà el seu esperit. El cel, que es tenyia amb els colors de la nit, els enderrocs polsegosos, les ruïnes fumejants al lluny, els dos joves assassins... tot prenia un tint d'un bonic turquesa que li recordà el blau translúcid de dos ulls preciosos amb forma d'ametlla.

De sobte, sota aquell turquesa... la brillantor d'una flama daurada!