DB Multiverse

Capítol 12

Traduït per Bardock

L'homenet sacsejava el cap amb l'esperança de dispersar la boira que l'atordia. Va parpellejar tot maleint els límits del seu propi cos, el qual semblava orgullós de respondre a les sol·licituds d'en Krilin. La mirada del guerrer va trobar una mica la seva precisió i el fil del seu pensament va retrobar, gairebé, la seva claredat.

Podia apreciar que el coratjós Yamcha agarrava el despietat ninot de llautó. Intentava que aquells dits freds i bàrbars deixessin d'asfixiar el gran guerrer Namekià, el qual no era res més tret d'un titella sota aquell empresonament d'acer implacable.

Es va sobresaltar quan, amb prou feines, s'adonà del gest ràpid i fulgurant de la mà esquerra de l'androide situada en el puny d'en Cor Petit, dirigint-se al coll d'en Yamcha.

El ferit oposava una resistència lleugera i inútil, tractant, en va, d'assolir directament el seu torturador, i, a continuació, agarrà amb les dues mans la mecànica infernal que oprimia dolorosament el seu coll, abans que el seus braços es deixessin anar sense forces a ambdós costats del seu cos.

La còlera, la desesperació i la impotència envaïen el cos masegat d'en Krilin, el qual es va sacsejar a causa d'un espasme neguitós.

Però, per culpa de les seves cervicals masegades, el coratjós guerrer no podia efectuar ni un sol moviment per acudir a l'ajuda dels seus camarades executats.

Un flux humit i càlid va ennuvolar la seva vista mentre un sanglot esclafava la seva gola juntament amb un crit silenciós de terror:

—NOOO!!!

Ell no havia viscut i lluitat fins aleshores per experimentar un malson com aquell!

Va reviure, durant un instant, les extraordinàries emocions d'aquella formidable aventura des del moment en què va viatjar a l'illa del Follet Tortuga fins el retorn del seu vell amic.

Aquell amic que havia perdut per sempre... aquell guerrer que es pensava que era invencible.

N'hi havia per llogar-hi cadires! Havia batut aquell nou Freezer i el seu pare amb una facilitat espantosa... quina força tan increïble emanava sota aquella aura daurada!

Però... no obstant això... aquell poderós Superguerrer havia estat derrotat en qüestió de dies per un virus misteriós. Una bactèria apareguda del no-res... que segurament havia contret a l'espai.

El destí s'havia burlat de tots ells!

Un esbufec insuportable va aclaparar-lo, obligant-lo a tancar els ulls sota la pressió del dolor... el mateix dolor que va sentir en veure descendir un taüt de fusta rugosa... el mateix dolor que el va paralitzar en adonar-se que no tornaria a sentir mai més la veu d'en Tenshinhan.

El seu rostre es va deformar encara més.

Tenshinhan... Chaoz... com s'ho faria per explicar-li la notícia a en Chaoz?

Després de la batalla contra en Nappa, el gran guerrer de tres ulls, tement per la vida del seu amic amb poders telequinètics, va obligar-lo a restar allunyat dels combats.

No seria mai capaç de cercar aquell rostre petit i rodó per dir-li allò inacceptable.

Goku... Tenshinhan... NO!

I en aquell moment no li podien prendre en Yamcha i en Cor Petit!

En Cor Petit... la garantia d'una esperança de renaixement!

Si moria... tots els altres també desapareixerien com en Goku...

Cap signe de la presència d'en Vegeta...

Havia esperat que en Vegeta tornés per venjar el seu orgull ferit!

Però... res de res... tret del silenci que atordia les tres siluetes impotents...

Era evident que tot anava malament des de la mort d'en Goku.

Res ja no era com abans. Tot era una ombra tenebrosa que havia recobert les seves vides. Després, aquell parell de joves havien sorgit del no-res, matant i destruint tot allò que trobaven pel seu pas com si fos la cosa més normal del món amb tota la impunitat i una insolència singular.

Les derrotes no cessaven de succeir. Totes les seves estratègies se n'havien anat en orris.

La llum de l'aura d'en Vegeta en estat de Superguerrer havia il·luminat, de nou, la flama de l'esperança dels seus cors, ja que havia reviscut el record del sempre optimista somriure d'en Son Goku. Ell hauria sigut capaç de veure el reflex de l'epíleg feliç d'aquell equip monstruós.

Un instant d'esperança que havia sigut escombrat en un obrir i tancar d'ulls tan bon punt l'insuficient energia de Superguerrer va enfrontar-se a aquells dos monstres.

Va reobrir els ulls per observar de nou aquells dos monstres en aquella aparença tan banal i ordinària de dos joves amb un somriure encantador.

La seva mirada va aturar-se en el rostre impassible de la bella rossa que contemplava, amb total indiferència, la lenta agonia dels dos guerrers.

No era possible que no hi hagués un cor rere aquell rostre captivador, rere aquells ulls del color del paradís... rere aquella pitrera ben proporcionada.

Malgrat tot això, en Krilin va notar que la brisa de la seva pròpia veu s'escanyava en gemegar:

—A-18... t'ho suplico... pietat... atura'l...

El so d'aquella súplica gairebé inaudible, deformada per l'angoixa i el dolor, semblava treure la jove noia d'un somni profund. Aleshores, va esguardar, sorpresa, la silueta immòbil del guerrer que jeia als seus peus.

Els seus ulls, d'un blau resplendent, escrutaren el rostre d'en Krilin, on fluïen llàgrimes que es desplomaven feixugament contra les cendres, dibuixant un cercle obscur que s'allargava lentament.

Va tombar la testa per mirar el seu germà, el qual restava perfectament immòbil agarrant un titella amb cadascuna de les seves mans.

Llavors, en Krilin la veié avançar tranquil·lament vers el trio petrificat. Amb tot, va sentir com la veu de la mossa ressonava amb un to lleuger:

—No creus que ens arrisquem a avorrir-nos si els liquides tots avui?

L'A-17 considerà, un pèl sorprès en primera instància, allò que havia dit la seva germana, abans de deixar d'estrènyer bruscament l'empresonament dels seus punys implacables.

Ambdues preses van desplomar-se alhora al sòl. El noi va mantenir durant un instant la postura que havia adoptat per fer durar aquella lenta agonia.

Va espolsar-se les mans com si tingués sorra invisible, tot responent a la seva companya rossa:

—Tens raó... vam decidir que només un cada vegada!

En Krilin, estupefacte, va seguir les dues siluetes que ja no eren res més tret de dos puntets en el foc de la posta de sol.

Després, amb una veu que hauria desitjat que fos tan intensa com l'esperança que envaïa el seu cos, va cridar els seus amics:

—Cor... Cor Petit... Yamcha... responeu-me... us ho prego... digueu-me que no sou morts...

Va deixar anar una llarga i sorollosa inspiració d'aire quan, de sobte, el gran cos verdós es redreçava amb una mà que acudia al rescat del seu coll zebrat amb profundes traces violetes.