DB Multiverse

Capítol 28

Traduït per Bardock

Aquell encanteri no va durar gaire. No ho feia mai…

La crua realitat el va fer tocar de peus a terra de forma fulminant en sentir la veu de l’A-17:

—Fi del temps mort!

En Yamcha i en Krilin es van sobresaltar interiorment: Temps mort?!!

Amb tot, aquell calvari encara no estava a punt de finalitzar?

Ep!! Després de tot, encara restava temps... esperança... vida...

Malgrat tot, es podia esperar qualsevol cosa d’aquell parell de psicòpates. Eren capaços d’anunciar “temps mort” i matar un d’ells l’instant següent.

Valia més no arriscar-se.

Sense consultar-s’ho i havent seguit el mateix raonament, els dos amics s’enlairaren abruptament. Els bessons veien com ascendien per sobre d’ells.

Distanciar-se i no deixar que s’apropessin era la millor tàctica a fi de sobreviure. Ni un ni l’altre no serien capaços de mantenir una lluita sostinguda. I la distància els permetria d’anticipar els atacs. Restar l’un al costat de l’altre els atorgaria una força comuna en les seves aturades.

Gran error!

Que potser tenien una altra opció?

Probablement, no. Era evident que els dos amics s’haurien d’enfrontar ben aviat a un autèntic infern de foc. Una multitud de boles explosives els embolcallaven pertot arreu.

Era inviable romandre al bell mig d'aquella bullícia infernal. Encara que s'unissin, no tenien la suficient energia per crear un escut eficaç!

Les aturaren, les esquivaren i s'esmunyiren entre les explosions per emergir cadascun per un costat d'aquella trampa mortal.

En Yamcha no tingué temps de cercar amb la vista el seu amic que una ràfega de cops el va atrapar abans no tingués temps de fer res...

L'A-17 l'havia esperat a la sortida i aquesta vegada no estava per ximpleries.

En Yamcha va sentir que els seus òrgans esclataven i que els seus ossos cruixien sota l'allau implacable. Un darrer cop contundent l'envià estavellar-se una altra vegada contra el sòl juntament amb un esclat de gotes escarlates.

La fumarada de les múltiples explosions amb prou feines es dissipà que en Krilin va entreveure l'estela de la caiguda sagnant del seu amic.

Es precipità darrere d'ell, però l'A-18 va frenar en sec la seva ruta.

Sorprès, en Krilin esguardà amb estupefacció el visatge de llambregada trapella que tenia davant per davant. Una mirada d'un color incert!

Va reviure una altra vegada una barrera rossa. Va reviure l'escena en què gairebé costà les vides d'en Yamcha i d'en Cor Petit. Va adonar-se bruscament amb horror que s'estava a punt de produir la mateixa situació. Vatua l'olla!!

Volien que els tornessin a suplicar clemència! De ben segur que era el havien estat cercant tota l'estona després d'haver matat en Gyumao davant dels seus propis nassos!

Va cridar rabiosament. No ho podia suportar!

L'A-18 va somriure. Sabia que en Krilin ho havia comprès.

En Krilin estava desorientat. Empassar-se l'orgull per salvar el seu amic no li suposava cap problema. Però... seria suficient?

Vençut, va acotar el cap i mormolà:

—Pietat... no el mateu... sisplau...

L'A-17 va sacsejar el cap negativament tot iniciant un moviment en direcció a en Yamcha, qui va intentar alçar-se gemegant. Va parlar amb un to burleta, com si s'ho hagués pres com una broma:

—Massa aviat... encara és massa aviat...

El cor d'en Krilin cessà de bategar una vegada més...

Aquell miserable tenia la intenció de torturar encara més el seu amic profundament trinxat!

Fins on podia arribar la seva crueltat?

En Vegeta era tot un àngel al costat d'un monstre com aquell!

En Vegeta... justament... no hi era mai quan se'l necessitava!

La còlera va inundar de nou les venes del guerrer. No toleraria que aquell sonat toqués un sol cabell més d'en Yamcha!

Va serrar les dents intentant reprimir un crit de fúria. Havia de fer sortir el més profund dels seus recursos per trobar la força i agafar aquells dos monstre per sorpresa.

L'esforç era de tal magnitud que tenia la impressió que s'inhalava a si mateix des del seu interior!

La carn de les seves mans coïa amb força pel flux d'energia i els seus dits bullien. Encara una mica més... no havia d'errar el seu cop.

Afortunadament, l'altre es prenia el seu temps per descendir... per mofar-se d'ell... per torturar-li l'esperit... Quin turment! Estava segur d'haver sobrepassat els seus límits, però no tenia res a perdre!

Es va tombar discretament amb les mans enrere perquè els androides no se n'adonessin de la lluïssor d'energia que començava a concentrar.

Una mica més de paciència...

De cop i volta, va cridar per alliberar la seva fúria retinguda... per desplegar la seva energia vital... per desviar l'atenció dels androides a les seves mans que s'elevaven lentament sota una llum que creixia en cadascuna d'elles.