DB Multiverse

Capítol 15

Traduït per Bardock

Els minuts es feien interminables en l’esplanada de les grans lloses suspeses en el cel. Cada segon era una eternitat sabent que el planeta estava sumit a les barbàries més insostenibles.

Esperaven que, durant la seva absència, els assassins afluixessin el ritme de la seva obra de mort i destrucció. Crua desil·lusió... les víctimes augmentaven in crescendo.

En Yamcha mirà les dues siluetes immòbils i impertorbables plantades a la vora de la gran terrassa.

Afortunadament, gràcies a ells i a les boles de cristall, tot aquell horror podria ésser eradicat.

Però restar allà, de braços plegats, era difícil i dolorós. Estaven obligats a esperar mentre tantes persones necessitaven la seva ajuda.

No obstant això, havien de rendir-se a l’evidència, ja que no podien fer res de res. Totes les Boles de Drac es trobaven sanes i estàlvies al bell mig del palau del Totpoderós, llestes per ser utilitzades en el moment en què tot hagués acabat. A més, era realment inútil ficar-se a la gola del llop, atès que els bessons havien proclamat que matarien, sense pensar-s’ho, a un d’ells en el proper encontre. Un sacrifici ben inútil.

De totes maneres, no havien d’esperar gaire temps més... tan sols tres hores.

Veurien si en Vegeta havia obrat el petit miracle d’empènyer fins als límits el jove fill d’en Son Goku. Sabien que era factible per al jove guerrer temperamental superar aquell nivell, tal com el vell Namekià havia implorat.

Però, francament, en Yamcha ho dubtava. Era totalment inhumà imaginar-se que un vailet de l’edat d’en Son Gohan fos capaç d’arribar tan lluny. Era delirant que, fins i tot, en Cor Petit hi cregués!

En Yamcha es va alçar d'una revolada. Quelcom estava a punt de succeir!

El curs de la seva reflexió el va ajudar a elevar els ulls per fitar en Cor Petit, el qual estava preparat per llançar-se al buit. De sobte, es va frenar després que el braç autoritari de Déu l’aturés.

Les mirades d’en Krilin i d’en Yamcha es creuaren. En un instant, s’aproparen als dos extraterrestres; dos éssers procedents d’un altre planeta, les ànimes dels quals tenien un estret lligam amb el Planeta Terra.

Encara que la seva curiositat estigués a l’apogeu, els dos homes restaren tot silenciosos respectant el duel elèctric de les mirades dels dos Namekians que s'etzibaven fixament.

Fins que el més jove dels dos duelistes va tombar bruscament amb cara de pocs amics per caminar amb pas ferm pel palau i reflexionar sota una violenta contrarietat.

El més vell s’aferrà novament al seu gran bastó per albirar, envaït d’una profunda tristesa, el món de sota els seus peus.

En Krilin es va atrevir a apropar-se a ell:

—Totpoderós...

L’ancià va deixar escapar un llarg sospir. La tristesa de la seva mirada inquietava força a en Krilin i a en Yamcha, els quals van recular quan va decidir parlar amb un fil de veu:

—No enteníem per què havien canviat bruscament de direcció...

Va marcar una pausa que va inquietar encara més a un Krilin ansiós. Què hi podia haver més terrible que aquelles destruccions massives i aquelles desenes de milers de víctimes? La veu del petit guerrer delatava l’angoixa que li oprimia la gola:

—Però ara ja ho sap, oi?! Aleshores, què...?

El Totpoderós es va girar parcialment. El seu esguard escanejà ràpidament el palau que es trobava darrere d’ells, abans de submergir-se de nou en l’immens buit que s’obria al seu davant. Finalment, va mormolar a contracor:

—Aviat arribaran a la casa de la mare d’en Son Gohan...

En Krilin es va esglaiar:

—A ca la Chichi? Per què?

En Yamcha va reprendre el gest dels punys serrats en escoltar la pregunta del seu amic i, tot i que es pensava que no s’atreviria a parlar, va rumiar en veu alta:

—Quins malxinats... ho saben absolutament tot de la vida d’en Goku!

Va fer un silenci, dubtós, reflexionant en veu alta per tal que en Krilin i el Totpoderós escoltessin els seus pensaments:

—Però ells saben que és mort... no hi ha res allà que els pugui interessar...

El Déu Namekià va il·luminar la ment dels dos amics:

—No els empaitareu...

La continuació dels esdeveniments era tan òbvia que l’angoixa d’en Krilin va donar lloc a una còlera sorda:

—Desgraciats!!

El Namekià Totpoderós es va girar per avançar a la vora de l’extrem de les rajoles amb vistes al buit vertiginós:

—Em volen a mi... Faran qualsevol cosa per atraure’m!

L’ancià Namekià n’estava fart, de tot allò...

Va mirar els dos guerrers que bullien amb el foc d’una còlera que només neix quan algú amenaça els béns més preuats d’una persona: la vida dels éssers estimats.

Sabia que era difícil de trobar les paraules idònies per acceptar allò que era inacceptable. Era conscient que farien qualsevol cosa per protegir la viuda del seu amic. La mare del marrec que tots dos estimaven com un germanet o un fill...

Era sabedor que necessitaria quelcom més que una simple mirada com la que li havia clavat a en Cor Petit per tal de dissuadir-los de cometre una autèntica bajanada.