DB Multiverse

Capítol 58

Traduït per Bardock

—Pròxim combat, la Zangya de l'univers 6 contra la Son Bra de l'univers 16 —anuncià, de sobte, un Varga.

—Per fi la veurem en acció! —digué en Goku al mateix temps que en Vegeta mirava vers l'univers 16.

De fet, la Bra era l'incògnita més gran de l'univers 16. Era més intrigant que no pas en Vegeku. Per fi demostraria el seu poder.

—Zangya... la novia d'en Bojack!!! —digué la Bra mirant l'espai 6.

Desfogaria la seva còlera i els seus nervis amb ella.

—"Son" Bra? Fuu —es queixà en Trunks darrere de la filla d'en Vegeku.

—Ha, ha. Va demanar canviar el seu nom a la inscripció —digué en Goten, rient—. Sóc el seu germà també, no ho oblidis!

—Patiràs!!! —continuà extasiant-se la Bra estrenyent els seus punys davant del seu rostre.

El seu pare, adonant-se de les emocions que la seva filla estava experimentant, va creure oportú calmar-la fora del seu espai. Li col·locà una mà a l'espatlla.

—Bra, espera. Requerim dos minuts —li digué al Varga encarregat del seu univers.

No era una petició, sinó una ordre, i l'ocellet sabia que en Vegeku no acceptaria un "no" per resposta. Això l'empipava perquè qualsevol participant seria desqualificat si trigava massa temps a pujar al ring. I, a més, no semblava pas que el guerrer esperés una resposta. Tan sols havia exposat les seves intencions.

El Varga mirà en Vegeku, qui era el doble d'alt que ell. Pel que fa a la Bra, seguia estrenyent els seus punys i es preguntava què devia voler el seu pare. Sol·licitar temps abans de lluitar no estava estipulat al reglament. El Varga s'ho va pensar dues vegades abans de dir-li res a en Vegeku, aquell guerrer que havia lluitat i vençut en Broly el dement! Estaven en deute amb ell. De tota manera, si excedia el temps reglamentari no passaria res...

—Em... Bé —respongué tímidament el Varga sense consultar-ho als seus superiors.

En Vegeku somrigué al Varga, i va dirigir-se amb la seva filla a l'interior del seu espai.

—Necessitem privacitat.

Caminaren uns metres fins arribar a una porta situada a l'esquerra. En Vegeku va obrir-la.

—Passa i seu.

Aquells apartaments estaven proveïts de comoditats per a tothom. En Vegeku i la seva filla van entrar a la primera sala, la qual donava un efecte lluminós gràcies als seus murs blancs. Estava ben endreçada. S'assemblava força a qualsevol apartament de la Terra. Hi havia un llit en una cantonada. Una taula i dues cadires eren al ben mig de l'habitació. Al costat de la porta hi havia un prestatge tot ple de llibres. Ningú no s'havia atrevit a donar-los un cop d'ull; estarien escrit en el seu llenguatge o en el dels Vargues? En aquell moment, ningú no ho sabia. A l'altre costat de la porta, a la cantonada, hi havia un armariet. Davant, una altra porta que dirigia a una altra habitació i, de la mateixa forma, hi havia un prestatge i un armariet.

En Vegeku va ser el primer a seure. La Bra, resignada, també va seure. El seu pare encreuà els braços i la mirà.

—Et prohibeixo que fereixis i liquidis la tal Zangya. La guanyaràs d'un sol cop, sense violència innecessària.

—Què!? —va cridar la Bra mentre s'aixecava colpejant la taula amb les seves dues mans. Per què li proposava allò, el seu pare? Tenia una oportunitat de desfogar-se—. És la novia d'en Bojack!!! És l'hora de tornar-li la pilota! No violarem el reglament! S'ho mereix! És l'ocasió perfecta per...

—Per entrenar la teva resistència a l'ira —digué seriosament el seu pare desafiant-la amb la mirada.

La Bra no se'n sabia avenir. Una altra lliçó ètica sobre la ira! No era pas cap novetat. Després de diversos anys efectuant missions per tot l'espai, quan les seves vides o la dels planetes estaven en joc, en Vegeku posava handicaps a les seves alumnes o els donava ordres perquè la missió fos més complexa. Allò era entretingut de vegades, però, quan es tractava del seu autocontrol, li semblava una tortura. El pitjor de tot és que no podia desobeir les ordres d'en Vegeku. Seria com dur-li la contrària a les lleis de la física.

—Has perdut el control un cop més, a l'espai —prosseguí abans que la Bra l'interrompés.

—Sí, i t'he salvat la vida!

A la Bra li hagués agradat dir més coses, però en Vegeku no la va deixar.

—T'ho agraeixo. Has estat sensacional allà. Tu i en Gohan us n'heu sortit molt bé. Però, sincerament, el teu mètode no ha sigut gaire eficaç. T'has concentrat en el combat contra en Bu. En canvi, en Gohan s'ha focalitzat en els trossets petits d'en Bu que pretenien absorbir en Broly. Evitar l'absorció era la nostra prioritat. La transformació t'ha permès actuar amb més eficàcia contra en Bu, però podries haver-la evitat. En Bu ja ha jugat amb nosaltres. De fet, és un adversari formidable, molt més que aquell que vaig destruir fa vint anys.

—Això mateix, tu qüestiona els meus mètodes, senyoret que colpeja a tort i a dret l'únic participant del torneig invulnerable.

—Jo tan sols m'he divertit en una situació perfectament controlada. I no en una situació on tots els universos estaven en perill. Què hauria passat si en Bu hagués afegit un poder infinit a la seva immortalitat i invencibilitat?

—Situació perfectament controlada? No em facis riure.

—Altres participants tenen més recursos que no t'imagines. Podrien agafar el relleu en qualsevol moment. Però això ara no ve al cas. La qüestió és que has ferit el teu germà. I gairebé em mates a mi. Això que ha succeït a l'espai segueix sent el que delata la teva gran feblesa.

En Vegeku es va aixecar, va col·locar la cadira al seu lloc pertinent i va estendre la mà convidant la seva filla perquè li agafés.

—No pots fer servir tot el poder sense destruir tot el que hi ha al teu voltant. Has de controlar-te.

La Bra també es va aixecar i va seguir els passos del seu pare, que continuà el seu monòleg:

—Fes-ho el millor que puguis, sinó t'esborraré del torneig.

La Bra va fer uns ulls com dues taronges, gairebé enervada.

—Domina la teva ràbia, és una ordre.

Aquestes últimes paraules van fer emmudir la Bra. Va contenir la seva còlera i va seguir el seu pare a través del passadís. Va mirar l'espai 6 deixant anar la mà del seu pare. La Zangya encara romania allà parlant amb en Bojack:

—He dit que abandonava! —digué la pèl-roja amb les seves mans a la cintura.

—Et dic que no —va ordenar en Bojack—. No hi ha cap covard a la banda d'en Bojack mentre s'és viu.

La seva mirada era freda com el gel. Les seves ordres i amenaces s'havien d'acomplir sempre. En Bojack havia matat personalment diversos membres de la banda. I la Zangya no tenia cap més sortida.

La pèl-roja sabia que en Bojack la perdonaria si perdia o moria durant el torneig. Però la mataria si el desobeïa i ho tornaria a fer quan els organitzadors la ressuscitessin després del torneig.

En Bojack gairebé mai no donava ordres. Tan sols deia on i quan atacarien. Tant li feia els mètodes i els detalls. De fet, a en Bojack li importava un rave un munt de coses. Per contra, detestava els porucs i els nyicris i preferia, de bon tros, els temeraris i els inconscients. Si en Bojack no fos l'ésser més fort del seu univers, ja hauria mort per culpa de la seva pròpia inconsciència. La Zangya, calculadora i raonable, havia de suportar, de tant en tant, les ordres caòtiques del seu patró. I no podia marxar sense passar desapercebuda tenint en compte com havia quedat de reduït el grup.

Va envolar-se furiosa. Els seus llargs cabells pèl-rojos voletejaven a causa del vent. Va aterrar situant un peu al ring.

—Bé, almenys em toca contra una nena...

La Bra també s'enlairà envoltada d'una aura, amb la mirada dura i les dents serrades. Va aterrar tot just davant de la seva adversària.

—Som-hi.

—Ei! Em pensava que havies fugit! —digué la Zangya intentant desestabilitzar-la psicològicament amb aquelles paraules cíniques—. Estàs preparada per acabar com la teva amigueta? —digué somrient.

Va assolir el seu objectiu: va aconseguir desestabilitzar-la. Va pensar en la Pan mentre la còlera li recorria tot el cos, tot exterioritzant-se mitjançant una energia lluminosa que es va metamorfosar en una aura. S'havia transformat en Superguerrera.

—Oh-oh, mal començament —va comentar en Vegeku sense moure's ni un pèl perquè no pensava retenir-la. Si no s'intentava controlar, l'esborraria del torneig.

—Merda miserable... —esbufegà la Bra mentre el ring s'esquerdava al seu voltant. La Zangya va recular una passa. La mirada de la Bra, que era més aterradora que la d'en Bojack, va glaçar-li la sang. Va notar que l'energia de la Bra no cessava d'augmentar fins que va emetre un crit potent tot alçant els braços. L'energia de la Bra va desplegar-se extensament amunt i avall formant una aura estranya al seu voltant que s'elevava fins al cel i travessava el ring.

—Increïble! Ella també és més forta que nosaltres? —es preguntà en Goku.

Al seu costat, en Vegeta, en Cor Petit i en Gohan també estaven sorpresos. La força que la Bra havia alliberat transformant-se en Superguerrera, era més poderosa que les seves en el primer nivell de força dels Superguerrers. Podria mantenir un poder com aquell durant molt de temps? O tan sols el conservaria durant l'estona que li durés aquella còlera?

Envoltada d'aquella aura i tremolant per culpa de la còlera, la Bra mirà una Zangya terroritzada, va estrènyer el seu puny dret i es va preparar per assestar el cop. Igual que en Son Goku al començament del torneig, i en Kakarot de l'univers 13 contra la Kat, va etzibar un cop de puny a l'aire en direcció a la seva enemiga. El cop, d'una potència terrible, projectà la Zangya contra l'escut que protegia el públic. El xoc la va esclafar i el cos de la guerrera pèl-roja no va poder resistir-ho.

—12 segons... —comptava un Varga sostenint un cronòmetre.

—No cal comptar, és morta —declarà el Namekià.

La Bra va relaxar els seus músculs i els seus cabells retornaren al seu color original. En Vegeku va aparèixer davant d'ella al mateix temps que el Namekià portava la Zangya a l'espai 6.

—He fet el que he pogut —digué l'adolescent amb el capbaix davant del seu pare.

—Ho sé —respongué simplement el seu pare—. Sé que no la volies liquidar.

La Bra es va sentir una mica reconfortada amb aquelles paraules, però alhora estava trista per haver-la espifiat.

—T'aprovo, t'has controlat —declarà en Vegeku.

La Bra va aixecar el cap i va mirar el seu pare. Un còctel de sentiments va apoderar-se del seu ésser. Encara seguia enrabiada amb ella mateixa perquè no s'havia controlat per complet. Fracassava sempre que ho intentava. I encara pitjor; havia posat en perill la seva participació en el torneig. S'havia deixat emportar per la ràbia tot i tenir una motivació i un objectiu. La còlera la va enfonsar en la frustració, però aquest sentiment es va veure alleugerat perquè seguiria participant en el torneig. La Bra havia estat a punt de plorar d'impotència.

—Ei, no vull cap cadàver aquí, emporta't aquesta deixalla inútil a una altra banda! —digué en Bojack amb els braços encreuats sense ni tan sols mirar el cos inert de la Zangya en els braços d'aquell Namekià que se'n feia creus.

—Tant li fa la seva novia... —digué, atònita, la Bra en veu baixa.

—No crec que siguin parella —precisà en Gohan—. Al nostre univers, la va matar per distreure'm.

—I m'ho dius ara? —cridà la Bra.

—Quina hauria estat la diferència? —preguntà en Trunks apropant-se.

—No m'hauria enrabiat tant si hagués sabut que a en Bojack li importava un rave si la torturava!

—Em sap greu —digué en Gohan sincerament.

La Zangya havia tornat a ser víctima d'en Bojack...

En Bujin va seure en un dels bancs del seu espai. Va retirar-se alguns dels embenatges que duia, ja que algunes de les seves ferides menys greus ja s'havien curat. El grup d'en Bojack tenia poders sorprenents i la seva costella masegada s'havia curat ràpidament. Què restava, del grup d'en Bojack? Al principi eren molt nombrosos i ferotges. Una veritable tropa de pirates que sembrava el terror per tot arreu per on passaven. Però aquella tropa va començar a disminuir per culpa del seu líder, en Bojack.

En Bojack era poderós, carismàtic i no acceptava ordres de ningú. En realitat, no era un líder. Era un beneit. El beneit més poderós del seu univers. Si la Zangya hagués sigut el cervell del grup, encara serien molt nombrosos i no haurien estat empresonats pels Déus Kaito. S'haurien establert en la cúspide de l'univers. En Bojack va llastrar a la ruïna aquell grup de supercombatents.

Aquell torneig potser canviaria el rumb de les coses. En Bujin posseïa poders màgics però era l'únic que restava de la banda i no era suficientment poderós per marcar la diferència. Potser en Bojack moriria si es produïa una batalla campal. Era la seva única esperança. Oh, dolça esperança. Si els esdeveniments succeïen amb normalitat, qui podia afirmar que no mataria en Bujin y la Zangya tan sols per caprici? També hi havia l'opció que perdés. Aleshores, eliminaria els dos únics testimonis de la seva humiliació?

L'ambient està podrit per culpa de l'última gran batalla i, sobretot, després de les morts d'en Bido i d'en Gokua. Aquest torneig canviarà les coses a millor o a pitjor, però almenys les canviarà, pensava en Bujin.

Va fer una ullada al grup de noies que compartia el seu univers. Tenien certs poders màgics però no eren res de l'altre món. Què carai hi pintaven, allà? Devien amagar quelcom.

El ring es començà a reformar. El següent combat no trigaria a anunciar-se. Mentre la Bra i en Gohan semblaven debatre sobre la Zangya i en Bojack, en Cor Petit s'apropà a en Vegeku.

—Què faràs? L'esborraràs?

—Hi he estat rumiant, però no. Sé que s'ha esforçat de valent. Què en penses?

—Sí... suposo...

—No t'amoïnis. La continuaré vigilant de ben a prop.

—Pròxim combat! —anuncià, tot d'una, el presentador Varga—. L'Eleim de l'univers 19, contra l'A-16 de l'univers 12!

—No has abandonat? —preguntà en Trunks observant com el seu amic es preparava pel combat.

—Vull respectar l'oponent... Segurament no li agradaria guanyar sense haver de lluitar. A més, estic particularment interessat en aquest univers.

En Trunks estava una mica sorprès per aquella resposta. Quan l'A-16 s'enlairà cap al ring, va recordar la primera trobada amb ell i com va néixer la seva amistat quan la seva mare, la Bulma, el va reparar...