DB Multiverse
Dragon Ball Multiverse, la novel·la
Escrit per Loïc Solaris & Arctika
Adaptació per Fins el capítol 145: Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles. A partir del capítol 146: Skywalker.
Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!
Intro
Part 0 :0Part 1 :12345
Round 1-1
Part 2 :678910Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930
Lunch
Part 7 :3132333435Round 1-2
Part 8 :3637383940Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970
Night 1
Part 15 :7172737475Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990
Round 2-1
Part 19 :9192939495Part 20 :96979899100
Round 2-2
Part 21 :101102103104105Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115
Night 2
Part 24 :116117118119120Round 3
Part 25 :121122123124125Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142143144145
Capítol 120 h2>
Traduït per Bardock
En l’apartament de l’univers 14, els androides bessons es van aixecar de forma sincronitzada. Un cop preparats, van sortir de les seves respectives cambres i van arribar alhora al saló de l’apartament. La taula estava guarnida d’un gran i luxós esmorzar.
I assegut en una de les cadires, hi havia... aquell androide paràsit d’un altre univers!
—L’esmorzar ja és a taula! —va anunciar en Yamcha de l'univers 9.
—Diantre, deixa que el servent se n’ocupi! —va dir fredament l’A-17.
—Ni parlar-ne —va respondre en Yamcha—. He decidit fundar un grup d’intercanvi de paraules per a antigues víctimes d’en Gero. L’A-16 ha fet campana, però no li digueu a la seva mare.
L’A-17 va avançar bruscament cap a la taula per atorgar-se un efecte amenaçador, però no va tenir efecte. Havia vist aquell paio insuportable dominar la seva germana durant el torneig. L’A-18 va romandre a la porta de la seva habitació. Encara que l’A-17 hagués presumit, potser erròniament, de ser més fort que ella, no tenia els mitjans necessaris d’espantar en Yamcha; i això ho sabien tots tres.
—La seva mare —va prosseguir el convidat indesitjable tallant una llesca de pa—, és en Trunks. És a dir, el meu fill.
Els dos androides de l’univers 14 no entenien res del que els explicava.
—Sí, tinc un fill... Som prou humans per engendrar. I tu, estimada, tens una filla a l’univers 16. I al 18. Allà, heu fet creu i ratlla sobre el passat i viviu feliços. M’ho ha explicat un paio molt trempat que he conegut, malgrat els seus orígens Saiyans.
L’A-17 romania just a la vora de la taula serrant les dents.
—No us agradaria experimentar l’alegria de tenir un fill? —va dir en Yamcha tombant-se cap a l’A-18, expressant-se de forma tan innocent com si hagués preguntat quant de sucre volien en el cafè.
L’A-18 va fer uns ulls com dues taronges a causa de la pregunta. Però abans no pogués respondre res, el seu germà va escombrar la taula amb un cop de mà violent, projectant-la contra en Yamcha.
—Ja n’hi ha prou!! —va cridar.
En Yamcha va aturar la taula amb una mà i amb l’altra va atrapar al vol una ampolla de suc que estava a punt de vessar-se. La resta de menjar i de coberts volaren per tots els racons de la peça.
L’A-18, despreocupadament, va etzibar alguns closquets per aquí i per allà a fi de desviar una tassa buida i dos panets que li venien a sobre. Quan va alçar la vista, va adonar-se que l’expressió d’en Yamcha havia canviat abruptament.
—La teva velocitat de reacció... —va dir frunzint les celles.
—Què? —va respondre ella de forma indiferent abans de tornar a obrir els ulls esparverada.
En Yamcha havia saltat de la cadira i s’abalançava a sobre d’ella amb el puny aixecat. L’A-18 va fer una passa lateral però en Yamcha va canviar de sobte el seu atac i va colpejar. Ella va alçar les seves dues mans i va aconseguir aturar el puny del convidat indesitjable, el qual no va tornar a atacar.
—Ets més forta que ahir —va constatar amb estupefacció l’antic androide de l’univers 9—. Com ho has fet?
—No sé què t’empatolles. Valdria més que escampessis la boira.
—Ets ràpida i forta... com... com nova! Com si t’haguessin fet una revisió per la nit!
—Aleshores, tot el que ens vas dir —va fer l’A-17, qui era darrere d’ell després d’haver frenat el seu impuls de llançar-s’hi a sobre—, era mentida? Som tan forts com abans?
—No. Tu no, només ella.
L’A-17 va estremir-se.
—Què...?!
—La teva amiga ha estat reparada i recarregada. Tu no. Estàs igual.
En Yamcha no sabia que els androides d’aquell univers eren germans.
El germà va serrar els dents amb gelosia. Tant li era el perquè, l’important és que havia estat ignorat! En Yamcha va decidir reprendre el control de la situació:
—Serè sincer, senyoreta A-18... No tens cap possibilitat en aquest torneig ni amb la teva força original. I al final, d’aquí uns anys, necessitaràs un altre manteniment. Recapitulant, aquest esdeveniment estrany no canvia res del que us havia dit. Teniu-ho en compte.
—T’has begut l’enteniment —va respondre l’A-17—. Si més no, aquí hi ha alguna cosa molt més eficaç que tu i que ens ajuda. Ho trobaré i tot anirà millor per a nosaltres. Ja pots marxar.
—Hm... Espera... —va fer la seva germana—. Dius que tenim la mateixa força, tu i jo...
—La nostra força cibernètica torna a ser equivalent, sí.
—Molt bé, doncs així podem reprendre el nostre combat. A-17, vigila la porta.
—De debò? —va dir amb sorpresa el seu adversari—. Vols que lluitem? En aquest apartament?
—No... Jo el que vull és matar-te!!
La noieta va cridar el darrer mot acompanyant-lo d’una poderosa puntada de peu circular vers en Yamcha. Aquest, es va tirar enrere i es va situar en posició de defensa. L’A-17 es va dirigir a la porta tot disposat a atacar en Yamcha ja que el darrer estaria massa concentrat en la seva germana.
L’A-18 semblà avançar vers en Yamcha però, tot d’un plegat, va fer una passa lateral i es va girar vers la paret. Va estendre el braç, va agafar un armari i va continuar la seva rotació amb aquell moble tan lleuger com una ploma. El va llançar a tota velocitat endavant i seguidament s’envolà.
Aquest parany era molt barroer per a un guerrer com en Yamcha. No va aturar l’armari i va deixar que travessés el seu cos com una brisa. Tot seguit, va enviar un cop de puny ben col·locat sobre la seva rival amagada darrere seu després d’haver endevinat i seguit la seva posició exacta. La lluitadora s’estavellà a l’altre costat de la sala.
—Valdria més que l’aturessis. De debò. Conec el meu cos androide molt millor que vosaltres, ja que l’he entrenat al màxim.
Com a resposta, els bessons van abalançar-se a sobre d’ell.
En Yamcha sospirà i els va rebre degudament. Va atrapar al vol el puny estès de l’A-17 i el va fer girar diverses vegades al seu voltant abans de llançar-lo sobre la seva bessona. Aquesta, no va poder esquivar-lo, i ambdós van esclafar-se contra la paret situada al fons de la sala. Van redreçar-se immediatament. Es llançaren novament, enrabiats, sobre l’androide enemic, el qual no va fer cap gest. Va esquivar sense desplaçar-se cadascun dels cops dels seus adversaris, va parar-ne algun d’ells, i es van adonar de la seva feblesa evident. Tota irritada, l’A-18 va agarrar la taula i la llançà sobre l’A-17. El darrer va caçar-la al vol i va engegar-la contra en Yamcha, fent-la volar a trossets per distreure’l. Aquest, va parar tots els bocins amb una sola mà mentre l’A-18 es teletransportava darrere d’ell amb les mans juntes per sobre el cap per tal de deixar fora de combat i acabar amb el cyberterrestre d’una vegada per totes. Però en Yamcha, tot un expert del combat, es va teletransportar, al seu torn, rere la mossa i li va assestar un poderós cop de colze a la seva nuca, deixant-la, momentàniament, incapacitada. Per a l’A-17, aquesta va ser la gota que va fer vessar el got, fent que desplegués la seva energia a través d’una aura violenta. Va provocar una ràfega de vent arreu de la peça, destruint els mobles i esquerdant les parets. Va tractar una última ofensiva que es va resoldre amb un cop de peu fulgurant que va tallar-li la respiració, fent-lo posar de genolls a terra. Fart, en Yamcha va encreuar-se de braços esperant que els dos bessons es recuperessin.
No restava ni un sol objecte sencer en aquell apartament. Els dos assassins caiguts es van començar a redreçar fent servir la seva energia que creien infinita. No sentien cap mena de fatiga, però la confusió els envaïa. Tenien la sensació d’haver sofert deu derrotes contra el seu equivalent d’un altre univers.
—Deixeu de creure que lluitant se us resoldran tots els vostres problemes. De totes maneres, el torneig està a punt de començar. Arregleu-vos i anem-hi. Us espero en el passadís. Xttt!
En Yamcha va sortir fent un cop de porta. L’A-17 no va atrevir-se a aturar-lo: havia lluitat, objectivament, molt pitjor que l’A-18.
En el passadís ombrívol, l’antic bandit penedit i androide rehabilitat, es va recolzar contra la paret. Va encreuar els braços i va sospirar.
—Sóc un zero a l’esquerra com a assistent social... Però el combat ha sigut d’allò més divertit. He, he, he...
A l’apartament dels Saiyans de l’univers 13, en Kakarot estava tan alegre que semblava psicològicament estable. Sis ulls astorats i aterrats pel seu discurs el seguien sense dir ni ase ni bèstia, massa deprimits per reaccionar.
—Oh! Quin dia més maco! Estic en plena forma i preparat per a una massacre! Encara sort que duré el nostre univers al nivell més alt, si no seríem la riota de tothom!
En Vegeta va arrufar les celles i va reprimir un renec.
—No passis ànsia, Vegeta! Et venjaré! Vas estar nefast, però et respectem igualment!
En Raditz va preferir no intervenir i va escollir l’estratègia intel·ligent de retirar-se, allunyant-se subtilment del centre de la sala.
—Estàs molt rondinaire des que vas morir! Vinga, pots dir-me “Emperador Kakarot” si vols!
L’aura d’en Vegeta va esclatar i es va transformar en Superguerrer de segon nivell en un tres i no res. Amb una sola mà va esclafar contra el sòl el seu millor enemic, qui s’havia convertit en Superguerrer.
En Kakarot resistia amb totes les seves forces però, tot i fer servir el seu poder màxim, era molt inferior a la transformació superior que utilitzava en Vegeta.
El darrer continuava projectant la seva energia placant en Kakarot contra el terra. A través d’una descàrrega de llum, que semblà durar una eternitat, va cridar i els trets facials del seu rostre van canviar sobtadament i els seus cabells esdevingueren increïblement llargs.
La mà d’en Vegeta s’allunyà del cos d’en Kakarot però desplegava una energia tan poderosa que no es podia aixecar. En Vegeta, satisfet de la seva superioritat apostrofant, va dir:
—Mentre tu t'enamoraves i estomacaves una mocosa, jo he lluitat contra una població sencera i amb alguns enemics que t'haurien fet a miques! Només l'atzar del sorteig t'ha permès durar més, i només passaré per alt la teva arrogància sense la més mínima esgarrinxada pel plaer de veure't desmembrat davant de milions d'espectadors... La teva humiliació en el terreny de combat serà antològica... Val a dir, però, que el teu proper adversari té el mateix nom que jo. He tingut temps de notar la seva força durant l'atac del xiclet rosat. I em permeto el luxe de pixar-me de de riure perquè et veuré massacrat per mi mateix. I és que no has sobrepassat mai el primer nivell! I ara, fora de la meva vista!
En Kakarot va remugar i, un cop alliberat del seu empresonament, es va aixecar i es va dirigir cap a la porta. Sense adonar-se, va murmurar distintivament. Els altres estaven acostumats a veure'l parlar sol tot i que ells estiguessin presents.
—En Vegeta no ho sap. Però sóc més fort que no es pensa... He tingut una visió aquesta nit i sóc millor que el segon, tercer i quart nivell... Ja ho veurà... Ja ho veurà!
En el saló de l'apartament de l'univers 11, el Monstre Bu, transformava amb golosia, tal com era habitual, els aliments situats en la taula gran en llaminadures sota la mirada incrèdula del seu amo. El Varga que els havien assignat i que els havia portat aquell esmorzar amb tanta delicadesa, es preparava per sortir de la sala amb ulls llagrimosos. Normalment, en Babidi hauria esbroncat el seu servent per aquest tipus d'acte tan infantil. De forma excepcional, va ser indulgent; el seu protegit havia de disputar un nou combat. Estava segur de la victòria del seu Majin Bu i no volia molestar-lo. Va xiuxiuejar amb eufòria:
—Estàs preparat per guanyar, oi, Bu meu?
—I tant! —va respondre el Djinn, parlant amb dificultats a causa que tenia la boca plena—. Miraré de tocar el ring abans d'atacar l'altre!
—Què? —va dir el mag, estupefacte—. Sí... justa la fusta, ho has entès bé.
En Dabra, en un racó de la peça, es va quedar de pasta de moniato. Era la primera vegada que veia que aquella bola de greix mostrava una espurna d'intel·ligència. Tenia un mal pressentiment, mentre que el seu amo romania escèptic però satisfet.
Mentrestant, lluny de l'edifici principal, una forta efervescència regnava a l'interior de la nau dels Dimonis del Fred. El Príncep Freezer i el Rei Cold havien de lluitar contra adversaris increïbles, ambdós coneguts per ser Superguerrers de l'Espai Llegendaris. Molts soldats estaven inquiets. Què passaria si els seus sobirans perdien? Serien víctimes de la seva còlera devastadora?
En Freezer estava despert amb la mirada fixada a l'exterior de la nau a través de la finestra de la seva cambra. El tècnic a qui havia confiat la tasca de trobar la pista d'en Ginew va entrar tímidament i va clavar un genoll a terra darrere d'en Freezer, esperant que el seu patró li adrecés la paraula. Durant un instant, un silenci glacial regnà. El soldat tremolava. Tot seguit, el Dimoni del Fred va alçar la veu:
—Quin és l'estat de la recerca? Has trobat aquell gamarús? Quin cos s'ha apropiat?
—El... el capità Ginew continua encara indetectable, Senyor —va deixar anar el soldat amb una veu poc ferma—. He codificat la base de dades i he reduït la llista de sospitosos potencials. Durant els propers dies segurament trobaré el seu receptacle actual.
En Freezer no va contestar. El tècnic no podia veure l'expressió del seu visatge. Sobtadament, la cua del Dimoni del Fred va esquinçar l'aire amb un esclafit sec, esquerdant el terra a pocs centímetres del novell terroritzat. Va xiuxiuejar amb una veu dolça i cruel:
—Continua investigant. Tan bon punt el trobis, informa-me'n. Però t'aconsello que no fallis, si no patiràs la pitjor de les tortures.
El soldat es va prosternar suant la cansalada i es va retirar en silenci. En Freezer es va quedar immòbil durant uns minuts i a continuació va sortir de la peça en direcció a la sala on hi havia l'esmorzar. En Ginew no era la seva preocupació principal en aquell moment. En entrar a la sala, va veure el seu pare assegut al centre de la taula imperial amb els ulls tancats i els braços encreuats, mentre que el seu germà semblava incòmode al seu costat. Va asseure's a l'altra banda i va començar a alimentar-se. En Cooler va trencar aquell silenci que començava a ser feixuc:
—No crec que guanyem el torneig —va dir amb un to exasperat—. Jo vaig ser vençut per un Superguerrer de l'Espai i els vostres adversaris semblen encara més forts. Per què no aprofitem els combats i trobem un mitjà de localitzar les Boles de Drac? Tothom pararà atenció als combats, per tant ens seria més fàcil...
—No —va replicar en Cold amb una veu severa—. Segurament jo venceré aquella bleda. A aquests micos els agrada els desafiaments, oi que sí? Només necessitaré provocar-la per tal que faci servir la seva transformació. Sense aquesta, només em servirà d'aperitiu. A més, li reservo una petita sorpresa...
Un rictus sàdic es pintà al seu rostre davant la mirada atònita d'en Cooler, qui es preguntava com ell mateix no havia pensat aquesta idea. Quant al seu germà, havia escoltat atentament el suggeriment del seu pare, el qual no era desenraonat, i va pensar en un antic esdeveniment que havia experimentat unes dècades abans i que precisament acabava de somiar aquella mateixa nit. Potser podria utilitzar-ho al seu favor...
Després que tothom esmorzés i estigués preparat, els lluitadors van dirigir-se als seus respectius espais mentre que a les grades hi imperava un batibull indescriptible. Els Vargues i els Namekians van ocupar els seus llocs, inconscients dels esdeveniments que s'havien produït precedentment. A l'espai dels Déus, en Bu encara es trobava segellat en la mà del Gran Kaitoxin, cosa que va tranquil·litzar els altres combatents.
En Cèl·lula es trobava al seu lloc, llest per a lluitar. Havia notat alguna cosa estranya durant la nit, però no hi havia parat gaire atenció. Els seus pensaments estaven focalitzats en el seu proper adversari: l'anomenat Tapion que tenia a les seves ordres una estranya criatura. No dubtava pas que guanyaria, però esperava tenir una espècie de desafiament. És clar que coneixia la feblesa del seu adversari, del seu invocador... Si volia entrenar-se, havia d'obligar-lo a invocar la seva criatura i així abatre-la. Va somriure feroçment i va tombar la seva mirada vers l'univers 3, d'on acabava de sortir aquell misteriós vell sobra la seva bola de vidre, així com el guerrer de l'espasa que li va etzibar una mirada, inquiet. Esperava amb totes les seves forces que la revelació d'aquella nit li permetés desplegar aquell ésser misteriós i superpoderós sense ser afectat. Era conscient de la seva feblesa i de la seva fragilitat davant d'un adversari d'aquella categoria.
A l'espai reservat a l'univers 18, l'Ub va fitar el terreny de combat i es va quedar perplex:
—Ostres! On és el ring?
Els seus companys estaven igual de sorpresos. Els espectadors assenyalaven l’estadi amb el dit, preguntant-se amb excitació i prudència quina novetat els hi havien reservat. La veu femenina d'una Varga va començar a sonar pertot l'estadi:
—Bon dia a tothom, sigueu benvinguts a la tercera ronda del torneig interuniversal! Segurament us n'haureu adonat, el ring ha tornat a canviar i ara és un disc pla situat a terra!
—Eh?! —s'exclamà en Son Goku a l'univers 18.— On hi ha un disc?!
Va avançar a prop de la barrera i es va inclinar endavant, intrigat per verificar-ho. Efectivament, el sòl de l'asteroide s'havia transformat en la superfície de batalla i era un oval gegantesc que permetria combats més espaiosos i espectaculars. Els espectadors van aplaudir aquesta idea.
—La gravetat s'ha tornat a multiplicar per deu! —va continuar la Varga—. I el mur invisible de protecció també ha estat modificat! Té forma cilíndrica i només estarà actiu durant els combats.
Els crits de joia dels espectadors van sonar amb força. Els participants podrien deixar-se anar i disputar combats intensos.
Reiniciem la novel·la!
Després d'uns quants anys aturada, reiniciem la novel·la de Multiverse!L'última pàgina recent publicada, la 145, és l'última pàgina que va deixar feta en Bardock, però a partir d'ara ho aniré fent jo com i quan pugui (accepto ajuda!), així que no hi haurà la periodicitat que hi va haver en el seu dia.
Salut!