DB Multiverse
Dragon Ball Multiverse, la novel·la
Escrit per Loïc Solaris & Arctika
Adaptació per Fins el capítol 145: Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles. A partir del capítol 146: Skywalker.
Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!
Intro
Part 0 :0Part 1 :12345
Round 1-1
Part 2 :678910Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930
Lunch
Part 7 :3132333435Round 1-2
Part 8 :3637383940Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970
Night 1
Part 15 :7172737475Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990
Round 2-1
Part 19 :9192939495Part 20 :96979899100
Round 2-2
Part 21 :101102103104105Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115
Night 2
Part 24 :116117118119120Round 3
Part 25 :121122123124125Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142143144145
Capítol 94
Traduït per Red XII
Mentre gran part del públic encara es preguntava què li havia passat a en Kaitoxin del Sud, el malvat bruixot Babidi estava ocupat alabant la seva mascota:
—Ben fet, Bu meu! —va fer amb una veu cridanera.
—Puc cruspir-me un caramel? —va demanar la criatura amb un somriure enorme.
El mag li va tornar el somriure, tot pensant que qualsevol tipus de recompensa era més que apropiada. Sí, un caramel farien el pes! De sobte, el bruixot va percebre una figura minúscula emergent de dins dels orificis del cap del Monstre Bu. El petit esquitx volava deixant un rastre gairebé imperceptible d’energia blanca darrere seu com si es tractés d’un petit insecte. Llavors, de cop i volta, aquell ésser minúscul es va expandir exponencialment, tot formant la reconeguda figura d'en Kaitoxin del Sud! D’on carai sortia? En Babidi sentia com el seu cor s’accelerava.
—Només passava per aquí —va fer el déu començant a marxar cap a l'espai 1 després d'observar el seu voltant per saber on era.
Un segon més tard, però, va fer una pausa i va es va encarar a en Dabra.
—Però ja que sóc aquí... Dabra, com és que ets en aquesta dimensió? No deies que mai no abandonaries el Regne dels Dimonis? Quina és la raó que t’ha fet incomplir la teva promesa?
—El meu estimat regne no és res comparat amb la voluntat del meu mestre Babidi.
En Kaitoxin va semblar que rumiava uns segons, després va emprendre el seu pas i se’n va anar.
A l’univers 1, com a tants altres, en Dabra era l’amo en el regne dels Dimonis. En el seu reialme, ell era temut i estimat a parts iguals, essent com era el més poderós. Abans que els déus segellessin la dimensió dels dimonis, en Kaitoxin del Sud havia parlat amb ell. No obstant, en Dabra de l’univers 1 s’havia mostrat inflexible. Feia temps havia sortit del seu regne, encuriosit per explorar el món exterior. Però només ho havia fet un sol cop. Així doncs, que segellessin la dimensió dels Dimonis no li suposava cap problema. Conquerir l'univers? Sí, és clar que havia considerat conquistar-lo. Però hi havia tants i tants planetes -cadascun d’ells més remot que l’anterior-, que aquesta ambició se li va fer cada cop més minsa, sobretot veient com de lletjos eren. Hauria estat una feinada, i tot per quelcom que li atreia menys que el seu propi reialme.
Però la seva presència a l’univers 11 era la prova definitiva que en Dabra havia emergit definitivament del seu reialme. Si hagués romàs dins de la seva pròpia dimensió, els Vargues mai no haurien estat capaços de detectar-lo. I encara que ho haguessin fet, el Senyor dels Dimonis hauria rebutjat, de ben segur, la seva participació al torneig -després de tot, no tenia res a demostrar-. Era el més fort del seu regne, i allò no havia de canviar sempre que ell hi fos per mantenir a tothom a to. Regnar altres reialmes, altres gents, altres mons... no, simplement no hi estava interessat.
El Déu, però, havia notat un signe estrany al front d’en Dabra. Tenia forma d'M -el mateix logotip que apareixia al cinturó del dimoni Bu-. En Babidi s’ho havia manegat per aconseguir tota una gesta. D’alguna manera, havia tingut èxit no només a treure en Dabra del seu propi regnat, sinó que a més el controlava a voluntat. Era l’única explicació lògica. El bruixot tenia homes molt poderosos al seu costat. Tenint en compte l’adició d’en Bu, no era gaire sorprenent que en Babidi i els seus governessin en el seu univers.
Quan ja ho va tenir tot ben observat, en Kaitoxin del Sud finalment va retornar a l’àrea de l’univers 1. Naturalment, els altres déus el van rebre efusivament. De seguida li van preguntar pels detalls de la seva desaparició dins d’en Bu. Mentre es creava un nou conjunt de roba per substituir el vestit estripat, el déu va començar a explicar-los la seva petita aventura i les investigacions que havia realitzat. En aquell moment, en Gohan de l'univers 16, força interessant, va arribar fins allà per saber-ne més.
—No hi havia res —digué el Déu en veure'l—. He pogut percebre les energies dels meus camarades, però ja era massa tard.
—Oh...
—Tampoc no he notat cap ànima allà a dins.
—Així, és possible que aquest Bu no tingui per costum absorbir gent...
Tots van dirigir la mirada lentament cap a en Bu de l’univers 4, observant-lo amb cautela.
—Aquest d’aquí ha absorbit un munt de gent —va continuar en Gohan assenyalant-lo amb el dit—. Fins i tot ens va dir ahir que ha absorbit tot el que tingués un mínim de poder...
—Això vol dir que en el seu cos podríem trobar totes aquestes ànimes perdudes... —va exposar en Kaitoxin de l’Est en veu alta.
—No hauríem d’intentar alliberar-los? —va suggerir la Kaitoxin de l’Oest.
—Centenars de milers, o fins i tot milions de persones... tots ells atrapats al seu interior —deia en Gohan, sobri.
Tot d’una, el dimoni de l’univers 4 va tombar el cap i va començar a caminar cap a ells. S’havia assabentat de la conversa? Sincerament, seria ingenu assumir el contrari. En Gohan va quedar-se allà, confident, amb la resta dels Kaitoxins. Apropant-se a ells, en Bu va riure amb ironia, sense cap mostra de preocupació a la cara.
—És evident que ho he sentit tot. Però l’assumpte de les persones a qui he absorbit i la manera d’alliberar-los, si és que n’hi ha alguna, no és pas cosa vostra!
—Bu! Tens empresonades un munt de persones com si fossin esclaus! —va retreure-li en Gohan.
—Incorrecte! No sabeu res sobre com absorbeixo, ni com cada ànima entra al meu interior. En molts casos, fins i tot, em donen el seu vistiplau!
—Vistiplau? No ens prenguis per ximples! Mai no has absorbit ni una sola persona amb el seu consentiment!
—Potser en el vostre univers.... Però, en el meu?
El monstre va girar-se, de nou, vers els Kaitoxins:
—Els seus pensaments són ara una part de mi. La seva essència no és destruïda ni empresonada. Més aviat és sublimada...
—Com pots predicar que els integres quan, de fet, perden tota la seva consciència? —va interrompre en Kaitoxin de l’Est.
—Ja us ho he dit: no són presoners. Molts d’ells vénen cap a mi voluntàriament i amb tot coneixement de causa. Ho fan per ascendir. Esteu tan encegats per la vostra restringida visió de l’univers i sou tan tossuts que no podeu apreciar la bellesa del que jo ofereixo. La meva visió és més àmplia, més expansiva. Il·limitada, de fet! Per exemple, un artista, que va venir a trobar-me, va poder crear una obra mestra com cap altra. Així, el seu art va poder superar amb escreix tot el que havia fet o el que hauria pogut somniar fer.
—Aquesta és la teva única explicació?
—Què és el que voleu? Que debatem sobre la llibertat? Molt bé. Deixeu-me que us il·lustri amb un altre exemple, llavors. Fa força anys, vaig refusar absorbir algú. I això que ell mateix m’havia demanat que l’absorbís. Per què no ho vaig fer, doncs? Per amor.
—Amor? Et penses que en saps alguna cosa, sobre amor?! —va cridar en Gohan, furiós, pensant en el seu germà petit. En l’horror que en Goten havia experimentat en veure la seva mare sent assassinada davant dels seus propis ulls...
—Una dona n’estava profundament enamorada, d’ell. Ella em va suplicar que no l’absorbís, i vaig escollir respectar la seva petició. Però, negant-me a absorbir-lo, vaig actuar en contra de la pròpia llibertat d'aquell home. Vaig actuar de forma incorrecta, llavors? Cadascú tindrà la seva opinió.
En Gohan no s’ho creia, per això... i era evident que els déus tampoc. Per altra banda, no hi havia cap manera real d’esbrinar si aquella història era vertadera o falsa. A més, ja s’havia vist com alguns factors diferien d’univers en univers, així com d’altres es mantenien constants. La seva implicació era realment necessària? Era el deure dels Déus alliberar les ànimes captives de l’interior den Bu, fins i tot aquelles que preferirien no ésser alliberades, tenint en compte que ni tan sols es tractava del seu propi univers?
—No sóc el Bu que vas conèixer, Gohan —va dir el dimoni, mirant-lo directament als ulls—. Saps que ets una part de mi, tot i que en aquell moment no vaig poder-te oferir el luxe d’escollir. Parlant d’això... recordo que en el moment en què et vaig absorbir, estaves força interessat en la teoria de la fusió freda. Hi ha hagut cap progrés des d’aleshores?
—Estic elaborant la meva tesi, sí. De moment avança força bé, la teoria.
—Jo l'he resolta.
—Perdona?
—Està completa, enllestida —va dir en Bu—. Vaig crear els dissenys i vaig dur a terme la recerca. Vaig construir plantes de fusió en fred per testar les meves teories. Funciona prou bé, i tot el que em va costar sols van ser unes setmanes de feina. Mentrestant, per a tu, ja han passat anys i encara treballes amb les fórmules que hi ha al darrere. Quant de temps necessitaràs? La resta de la teva vida, potser?
En Gohan va quedar mut per uns moments mentre en Bu tornava, de nou, al seu espai personal. Finalment, els Vargues van fer un comunicat:
—El proper combat l'havien de disputar l'Ub de l'univers 18 i en Nail de l'univers 10 —feia la veu a través dels altaveus—, però l'Ub guanya per abandonament.
—Hauré de lluitar contra el que em va donar el meu poder —va xiuxiuejar l’Ub al seu mestre.
Ja sabia que el Monstre Bu era un oponent formidable. De fet, fins i tot, l'idea d’enfrontar-s’hi l’intimidava una mica. Vet aquí la pregunta que li va fer a en Goku:
—Mestre, tinc alguna possibilitat contra ell?
—I és clar —va respondre en Goku amb un somriure immediat—. Mantenint bé l'Atac d'en Kaito, estaràs al seu nivell.
Potser era cert. L’Ub va mirar-se les seves pròpies mans, com si estigués jutjant la seva pròpia força. Sí, potser sí que tenia el mateix nivell de poder... però el Monstre Bu era una criatura màgica. Era pràcticament invencible. Com podria superar-lo? Encara que tingués la força, li mancava la regeneració.
Tot i així, l’Ub estava content de no haver-se d’enfrontar amb el Bu de l’univers 4, tot i que el de l’11 no era pas menys formidable. Va recordar els seus tres enfrontaments contra el Bu del seu univers, l’amic i company del Sr. Satan. De fet, tenia l’esperança que el Monstre Bu de l’univers 11 fos exactament igual que el que coneixia.
Set anys abans...
L’Ub tenia tretze anys. Havia estat enfortint el seu cos durant tres anys mentre viatjava per tot el món, seguint l’estricte mètode del mateix Goku. Havia incrementat moltíssim la seva força, tot i que la seva tècnica encara era pobra. En Goku, així i tot, el va animar a combatre en Bu. Naturalment, el Saiyà ja li havia explicat que el dimoni havia estat l’origen del seu poder.
Aquell dia, en Goku, l'Ub, en Bu i fins i tot el Sr. Satan s’havien trobat en un terreny desèrtic ple de sorra i de roques, el lloc perfecte per dur a terme una batalla com aquella. L’Ub i en Bu es van mirar l’un a l’altre, a una dotzena de metres de separació. En Satan va posar-se a animar l’alegre Bu, el seu preferit. En Goku va suggerir a l’Ub que executés un assalt ràpid, començant amb tota la seva força des d'un bon començament.
Al principi, l’Ub semblava poc decidit, fins i tot atemorit. Però va trobar el coratge pensant que aquella lluita no era a mort, i que les úniques persones que miraven eren el seu mestre i l’envellit Sr. Satan. Així, prement els punys, va atacar a tot gas des del començament. Tot cridant, va llançar-se cap a en Bu, que l’esperava sense moure ni un múscul, somrient. A l’últim moment, l’Ub va saltar i, amb una puntada, va enfonsar el seu peu dret a la panxa d’en Bu.
La seva cama s’endinsà a la panxa del seu adversari fins al nivell del genoll. Tot d'un plegat, una força sorprenent li va obligar a treure-la. Es tractava, només, de la força del ventre d'en Bu? Havia aconseguit propulsar-lo amb tanta violència simplement recuperant la seva forma original? L'Ub no tingué prou temps per reflexionar. Va ser projectat enrere, travessant dues enormes formacions rocoses, tot deixant una profunda marca al terra mentre es veia expel·lit. L'Ub fou vençut, ensangonat i restà inconscient durant dos dies sencers.
La primera confrontació havia estat un fracàs total!
Dos anys després, va disputar una revenja. Aquella vegada, per això, l’Ub havia après a volar. Quan es va veure a si mateix disparat enrere, va poder alentir-se i recuperar l’estabilitat. I també havia incrementat la seva força i la seva tècnica! Com l’últim cop, hi havia els mateixos espectadors i el combat es disputava en el mateix terreny. Tal com era habitual, en Bu somreia mentre es preparava per a la lluita. Com podia ser que algú amb un aspecte tan amistós i innocent hagués pogut ser la criatura més perillosa de l’univers? Era quelcom que a l’Ub li costava d’acceptar. Era tan absurd com si algú li digués que en Cor Petit havia intentat conquerir el món. Més endavant, és clar, descobriria que el Namekià certament ho havia intentat...
L’Ub i en Bu s'enfrontaren per segona vegada. No tan sols era més poderós, sinó que havia après una tècnica nova que el beneficiava molt: l’Atac d’en Kaito. Sense preàmbuls, el jove va activar-lo. Una aura roja el va envoltar, els seus músculs es van expandir i les seves venes es van inflar per suportar l’augment del reg sanguini de tot el seu cos.
Només era capaç de controlar la tècnica fins al primer pas, aquell que permetia multiplicar la força per dos durant poc temps. L’Ub va atacar immediatament. Va colpejar en Bu a la seva galta esquerra, fent que es deformés a causa de l'impacte. De seguida va continuar amb una puntada de peu a l’estómac, tot i que aquella vegada preparat. Va aprofitar la força d'en Bu quan aquest es reconstituïa en la seva forma original per treure profit de la velocitat de rotació i colpejar-li les cames. L'Ub s'ho va manegar per metrallar les dues cames, fent caure en Bu a un costat. L'Ub va aconseguir clavar-li una putada de peu a en Bu, el qual va sortir volant abans de restablir-se en els aires. El jove de pell fosca va saltar per clavar-li un altre cop de puny, però en Bu va contraatacar i va enviar a l’Ub de dret al sòl. L’aura vermella li va desaparèixer del cos després de l’impacte i amb prou feines es va posar dempeus. El cop que havia rebut havia estat seriós, però, gràcies a l'augment de resistència de l’Atac d’en Kaito, havia pogut sortir-se’n. Si no hagués estat per això, hauria perdut immediatament.
El noi va mirar-se en Bu, qui acabava de posar els peus a terra. Aixecava les seves mans guarnides amb aquells guants grocs i s’aplaudia a si mateix. La criatura no tenia signes de cap lesió causada pels cops de l’Ub. Veient-se ja esgotat, l’alumne d’en Goku va optar per abandonar. Abatut com estava, el jove va allunyar-se respecte els altres, ben avergonyit. Però en Goku va separar-se d'en Bu i d'en Satan per unir-se al seu deixeble i ensenyar-li una lliçó ben valuosa: no arronsar-se mai passi el que passi! Va aconseguir animar-lo i li va fer recuperar la motivació necessària per continuar entrenant-se més i més.
Va ser dos anys després quan van tenir la tercera i última confrontació. L'Ub havia progressat de forma tremenda i tenia molta més mestria en l’ús de l’Atac d’en Kaito. Fins i tot el podia utilitzar de forma intermitent, tal com havia fet en Goku contra en Freezer. Aquest cop, l’Ub tenia el propòsit de no abandonar després de rebre el primer cop. De fet, no només esperava aguantar el tipus, sinó potser, fins i tot, guanyar.
Segons l’opinió d’en Goku, l’Ub, utilitzant l’Atac d’en Kaito al màxim, es podia apropar al nivell d’en Vegeta quan es va enfrontar a en Bu en el segon nivell de força dels Superguerrers. Era evident que era insuficient davant d'en Bu, però l'Ub va aconseguir fer bastant bon paper. Al màxim poder, fins i tot, havia pogut esquivar alguns cops del monstre. A més, cadascun dels seus propis atacs aconseguia engegar la criatura volant, encara que no li causés un mal permanent en el seu cos rosat.
Però l’Ub es va cansar aviat. Els efectes dels cops que rebia li duraven uns segons. En una lluita a mort, ja hauria perdut la vida. En Bu era suau, per això, i feia exactament el que li havien demanat: lluitar, però amb una mica de compte. Era un bon test per a la motivació del pupil d’en Goku.
Després d’uns quants minuts llarguíssims de lluita, l’Ub estava ferit i extenuat. Estava al límit de les seves forces. Però el jovenet estava disposat a tot aquell cop per poder impressionar el seu mestre. Després d’intentar mantenir l’equilibri havent aturat l’últim contraatac d’en Bu, l’Ub va estrènyer els punys i va obrir bé els ulls. Començava a tenir la vista ennuvolada, però tant li era. Simplement volia utilitzar totes les seves reserves d’energia en un últim atac que indicaria que no abandonaria mai.
—Kamehame!
L’Ub de seguida va col·locar les seves mans a un costat, cridant mentre canalitzava les seves últimes forces en un feix d’energia. Entre els seus palmells, una petita bola de llum va aparèixer. Així, alçant els seus braços en direcció a l’oponent, va cridar:
—Ha!
El raig energètic va solcar el centenar de metres que s’interposaven entre els dos adversaris. Amb una sola mà estesa, en Bu va rebre l’atac fent-lo recular algunes passes. L’Ub, així i tot, no volia abandonar. Aquell atac era feble, perquè ni tan sols estava fent servir l'Atac d'en Kaito. Encara va concentrar la seva energia una vegada més al seu paroxisme i va cridar fins i tot més fort:
—Atac d’en Kaito multiplicat per vint!
Els ulls d’en Goku es van obrir de bat a bat per la sorpresa: encara no havia vist l’Ub activant aquell nivell! Recordava com ell s’havia vist forçat a explotar la tècnica més enllà dels límits contra en Vegeta feia tant de temps. Tots els músculs de l’Ub eren tres vegades més voluminosos! Devia patir un mal terrible arreu del seu cos a fi de contenir tota aquella quantitat ingent d’energia. Tota aquella força va travessar la mà d’en Bu i, tot seguit, li va foradar l’estómac, explotant de forma violenta uns centenars de metres més al lluny.
Quan la brillantor d’aquella explosió per fi va esvair-se, en Goku va dirigir-se cap al seu alumne, que jeia estès a terra, immòbil. Amb urgència, en Goku va aixecar el noi per carregar-lo a l’esquena. S'havia adonat que la seva energia vital era escassa. Ho havia donat tot en aquell últim atac, fins arribar al punt d’arriscar-hi la seva pròpia vida. Amb un somriure al rostre, en Goku va posar-se dos dits al front i es va teletransportar a la torre del Mestre Karin per tal de donar-li una mongeta màgica.
Quan l’Ub tenia disset anys, encara no havia dominat completament l’Atac d’en Kaito que multiplicava la força per vint. Però ja no era el cas. Estava en plena forma i preparat per enfrontar-se al Monstre Bu de l’univers 11 a la propera ronda.
Reiniciem la novel·la!
Després d'uns quants anys aturada, reiniciem la novel·la de Multiverse!L'última pàgina recent publicada, la 145, és l'última pàgina que va deixar feta en Bardock, però a partir d'ara ho aniré fent jo com i quan pugui (accepto ajuda!), així que no hi haurà la periodicitat que hi va haver en el seu dia.
Salut!