PART 31: ULTIMATE WARRIORS

Capítol 151

Traduït per Skywalker

Al cor de l'Univers 0, un caos indescriptible havia regnat durant deu minuts. Sota l'ull divertit d'en Bu de l'Univers 4, que observava en silenci l'escena gràcies a un tros de si mateix que va romandre al estadi de la competició, les morts només es van fer més nombroses i sagnants.

El prodigi es va delectar amb aquesta magnífica mostra de salvatgisme i la foscor de la vida mortal. Cada ésser viu tenia dins seu aquesta part de bestialitat, aquesta set de sang, aquest desig de prendre una vida diferent a la seva, per la simple satisfacció de conèixer aquest sentiment. Va ser alhora una lluita entre el bé i el mal, però també una revelació del potencial de cada individu.

Tal i com més endavant li diria al Gran Kaitoxin, va descobrir moltes coses i va veure cada persona des d'una nova perspectiva. Ja fossin els Guerrers de l'Espai, els terrícoles o els Dimonis del Fred, tothom desplegava recursos insospitats i lluitava més enllà de tots els límits. Va ser una superació de límits, una superació de l'instint de supervivència, sota una incertesa que en Bu gaudia més enllà de qualsevol cosa.

Sorpresa, una sensació que gairebé havia oblidat. I ho va gaudir.

Mentre el prodigi gaudia de tot aquest caos, burlant-se de la consternació dels participants desesperats perduts a les profunditats de l'univers, es va produir un estrany esdeveniment als passadissos de l'Univers 5. La porta encantada del misteriós i corrupte mag s'acabava d'il·luminar amb llums estranyes i ondulants. Una barreja de colors verds, vermells i morats, crepitant amb petites espurnes palpitants.

No va ser el mateix fenomen que s'havia donat cinc minuts abans, en què un soldat d'en Babidi havia estat polvoritzat mentre intentava entrar a l'apartament. Va ser un altre poder el que s'activava, i era un poder ple de tensió, amb una fosca amenaça a punt per a ser revelada a tothom.

Així, a tot aquest univers sense vida, tots els habitants temporals d'aquest món van sentir una immensa aura fosca. Els participants, els espectadors que encara estaven a l'estadi, les persones que s'havien refugiat als seus apartaments, tothom va percebre l'ambient espantós que acabava de caure sobre la immensitat de l'espai. A l'asteroide on es trobaven els participants empresonats, en Son Goku va començar a tremolar, mostrant una expressió de sorpresa:

—Què... Què és aquesta energia immensa? —va dir mirant al seu voltant.— És terriblement enorme!

—És impossible! —va cridar en Vegeta, tensant-se, amb la guàrdia preparada.— Està per tot arreu! En comparació, el poder d'en Vegeku és el d'un marrec!

L'al·ludit no va dir res, igual que en Bu i en Gast. Mentre tothom es girava cap a ells, prenent el seu silenci com un signe d'esperança creient que no havien quedat impressionats. Però la desil·lusió va ser brutal.

En Vegeku es va girar lentament cap a ells, mostrant per primera vegada una expressió decaiguda i atemorida.

—Bé, doncs... Em fot admetre-ho, però... Fins i tot amb el 200% del meu poder, no podria fer absolutament res contra un enemic de tal poder —va declarar amb un to desesperat i consternat.

No era habitual que l'ésser fusionat renunciés tan fàcilment. Sempre havia estat buscant un enemic que el pogués emocionar, que pogués fer bullir la seva sang Saiyana. Però aquesta energia sobtada omplint tot l'univers, oprimint-los com un vici, privant-los de l'alè... va generar-li un sentiment de terror pur per primera vegada a la seva vida. La diferència era milers de vegades més gran.

Pel que fa en Gast i en Bu, tots dos es van seure simultàniament. La Pan de l'univers 18 es va apropar tímidament al gran Namekià, cridant-li amb una veu incerta:

—S... Senyor Gast? Vostè... pot fer alguna cosa? Enteneu què és?

—... —el namekià de sobte va començar a plorar, sota la mirada atònita de la resta.— No! No després d'això!

En Gast Carcolh va quedar completament devastat. A l'instant va comprendre que s'acabava de revelar un mal totpoderós. Desconeixia tant la seva identitat com el seu origen, però des del moment que la va sentir, aquesta energia l'havia privat de tota esperança i de les ganes de resistir. Ningú tenia cap oportunitat. Ni tan sols en Vegeku. I el seu poble romandria mort per sempre. I probablement ell mateix s'hi uniria aviat.

En Gotrunks va mirar en Bu al seu costat amb una expressió preocupada. Si en Gast i en Vegeku s'havien descompost psicològicament, què passaria amb aquest Djinn poderós i imprevisible, ple d'habilitats extraordinàries? Fins a cert punt, va mirar a en Bu com el seu salvador final.

Va ser aleshores quan en Bu va deixar escapar una gran rialla, que va fer que tothom s'enfonsés. No va ser un riure d'alegria o de tristesa, era un riure de bogeria. Ningú sabia què li passava pel cap, però estaven segurs que en Bu també havia estat destruït per dins.

—Molt bé, molt bé! És la fi, la la la la! —va dir entre dues riallades.— Estem tots morts, la la, la la la! No puc-hi fer res, ho tenia tot planejat, però tot s'ha acabat! Aquesta cosa és un milió de vegades més poderosa que jo, estic impotent, és massa divertit, això era impossible de predir! HA HA HA HA!

Tots els assistents van tremolar en veure aquests tres col·losos col·lapsats. En Vegeku va gemegar deprimit i es va estirar a terra. En Gast estava plorant i ensumant fort. En Bu es va tornar boig i va fer ressonar l'espai amb el seu riure boig farcit d'abandó i resignació.

S'acabava d'anunciar la fi del món.

Al cor de l'asteroide de l'estadi...

Quan en Son Gohan de l'Univers 16 acabava de salvar la Videl de les urpes del Nappa de l'Univers 3 fora de l'estadi, es va aturar, atrapat per la nova onada d'energia fosca que s'estava estenent al seu voltant. Atordit per l'immens poder, va aterrar sense esperar, desorientat per aquesta signatura desconeguda que va superar amb escreix la seva imaginació més salvatge. I havent viscut amb en Vegeku, podia dir sense cap mena de dubte que, independentment de qui posseïa aquesta energia, no hi havia una força més gran. Fins i tot el seu pare era una mosquit davant d'aquesta exhibició.

Tothom va aturar qualsevol acció o moviment que tingués a mitges. En Babidi, en Nappa, en Cold, els Kaitoxins, en Cor Petit, en Gohan, en Cèl·lula, els terrícoles als seus apartaments, els espectadors... ningú es va escapar del fenomen. Tothom estava paralitzat, consumit per la por i l'angoixa. Fins i tot aquells que no podien sentir les energies van sentir aquesta aura fosca que els envoltava.

Només una persona va ser capaç de reconèixer, encara que fos molt lleugerament, a qui pertanyia aquesta energia. Emanava del passadís de l'Univers 5. I el Gran Kaitoxin, que treballava conjuntament amb en Bu, sabia en el fons què estava passant: l'XXI també havia decidit implicar-s'hi.

El silenci i la por van caure sobre l'estadi. Uns instants després, unes passes van començar a ressonar per tot l'edifici. Només eren passes lleugeres, però es podria dir que tota la galàxia es va fer ressò d'aquesta marxa fúnebre.

A continuació es va sentir un so diferent, ple d'un to més... alegre. Un toc de campanes va acompanyar els passos decidits de la criatura, provocant incertesa entre la resta d'éssers vius. Semblava que el monstre es donava un aire dramàtic i preparava una entrada més que atípica.

Poc després, es va afegir un brunzit ple d'un cert entusiasme. Sonava com una melodia enganxosa i rítmica. Per a tothom, era l'equivalent al seu rèquiem. Per al monstre, certament tenia un aire de delit abans de la massacre que estava a punt d'arribar.

En Son Gohan es volia moure. Volia plantar cara al final inevitable que se'ls acostava. Però no hi havia manera, va quedar immobilitzat per l'immens poder que s'aplicava com un pols electromagnètic a un dispositiu electrònic. Se sentia desconnectat, amb els recursos esgotats. Només hi havia una por intensa i un gran buit als músculs. Se sentia com un robot mort. Va recordar l'A-18 contra l'XXI, i va tremolar al pensar que ell i la seva família patirien la mateixa sort.

El Gran Kaitoxin, que tenia una visió clara de l'espai de l'Univers 5, va distingir gradualment una forma prenent forma a la foscor del passadís. A poc a poc, un ésser totalment amagat per una llarga capa negra amb caputxa va entrar al recinte il·luminat. Tenia una bola grisenca i rocosa a la mà. Encara que estava amagat, el Déu Suprem va reconèixer aquesta estatura i la seva aura. Era, efectivament, l'XXI, el mag misteriós. I la seva energia era tan monstruosa i amenaçadora que el déu estava a punt de desmaiar-se. Què podrien fer contra un enemic així? El caos d'en Babidi, sens dubte, havia acabat esgotant la paciència del bruixot, que havia decidit resoldre la situació pels seus propis mitjans. Però ningú no podia sospitar de l'envergadura d'aquesta amenaça. Cap déu o fusió podia esperar arribar-li a la sola de la sabata.

L'XXI va aixecar lentament el braç lliure horitzontalment i va fer petar els dits. Immediatament, tots els éssers presents a l'Univers 0 van reaparèixer al centre de l'estadi, excepte els morts. En Son Goku i els altres van quedar immediatament impactats per l'energia impressionant del bruixot, i també van ser sotmesos a l'estranya paràlisi que havia provocat. Fins i tot en Vegeku i en Bu no van poder desfer-se'n. Els dos superpoders es miraven amb els ulls oberts de bat a bat, aterrits pel que estava a punt de passar quan s'enfrontessin a aquest monstre amb un nivell molt més enllà del seu.

L'XXI es va acostar lentament, cada pas ressonant com una marxa fatal cap al pitjor dels horrors. Es va posar davant de l'assemblea, tant ferits com sans, i els va mirar amb una expressió severa sota la caputxa. Ningú no podia parlar, o millor dit, ningú no s'atrevia.

Aleshores, el mag es va aclarir la gola abans de parlar amb la seva veu paradoxalment freda i melodiosa:

—I doncs, llavors... Sembla que tenim alguns individus que darrerament no s'han portat gaire bé...

Els seus ulls plens de foscor eterna van caure sobre en Babidi, que estava de genolls, i que es va estremir de por en veure com l'aura de l'XXI es feia cada cop més intensa. Va ser aleshores quan la bola grisa de la mà de l'XXI va agafar un nou color, una forta resplendor ataronjada... i amb una estrella negra al centre.

L'XXI va aixecar la bola a l'aire, visiblement encantat.

—És hora de repartir els vostre merescut, tots! —va cridar mentre tots els altres tremolaven.— Contempleu el final d'aquest cicle inefable i passat!

Una llum intensa va sorgir d'aquesta misteriosa Bola de Drac i va abastar tot l'estadi i els asteroides i els falsos planetes que l'envoltaven. Tots els presents creien que havia arribat el seu final i es van preparar per aterrar en un infern sense nom i sense límits.

Van passar uns quinze segons abans que en Son Goku obrís els ulls, seguit poc després per la resta. La seva sorpresa va ser immensa quan van veure que estaven tots asseguts al voltant d'una gegantina taula circular a la zona de combat amb, al centre, un avet gegantesc decorat amb mil i una decoracions de colors. En el seu punt àlgid, una Bola de Drac verda, vermella i taronja que reflectia centenars de colors diferents cap a l'espai i les parets de l'estadi.

—Però... Què està passant? —va balbucejar l'Ub de l'Univers 18, que estava assegut a la dreta d'en Son Goku.

El mestre del jove lluitador el va mirar i va veure que cadascun d'ells estava assegut al costat dels del seu univers, en cadires tallades amb dissenys molt detallats de Boles de Drac i Dracs Sheron, però coberts d'escates negres i amb els ulls vermells. La taula estava coberta amb làmines de teixits desconeguts, però amb tons que coincidien amb els avets i les llums projectades. Moltes cadires estaven buides.

—Què vol dir aquesta ximpleria!?? —van dir dues veus eixordadores que va sentir tothom.

Les veus de la Son Bra i d'en Vegeku de l'Univers 16 eren fàcilment reconeixibles. El pare i la filla, que encara portava la marca d'en Babidi al front, estaven lluitant. La cara d'en Vegeku mostrava una mirada molt fosca.

—Tu! Ets esclava d'en Babidi?? Com pot ser això? I què ha passat, on som, què és aquest arbre? Estic fart d'aquests imbè...

Es va sentir un altre cop de dits i en Vegeku va callar de sobte, amb una mirada molt més tranquil·la a la cara. L'XXI, que estava dret als peus de l'arbre, es va apropar a l'Univers 16 amb una mirada de desaprovació als ulls.

—No permetré cap més falta de respecte, mosquit eixordador! —va dir amb un to molest.— Cada any, durant el torneig, hem hagut de lidiar amb la teva mala actitud. Ara, si no vols saber el que és bo, queda't quiet!

El mag va volar per l'aire, observat per centenars d'ulls commocionats. Va convocar una nova Bola de Drac i va dir amb un to estranyament alegre:

—Senyores i senyors, lluitadors i espectadors, anuncio oficialment l'inici de... la Nit de Nadal!

Es va treure la caputxa i l'abric i es va revelar un vell amb un vestit vermell i un barret de pompó blanc. La Bola de Drac es va il·luminar i, en un instant, totes les cadires es van omplir amb les persones que havien mort durant la rebel·lió d'en Babidi. Els Dimonis del Fred i les seves tropes, els espectadors, els participants de la tercera ronda... van reaparèixer de cop, commocionats per la seva sobtada resurrecció. Una gran emoció va omplir el cor dels que havien perdut un o més éssers estimats, mentre que la majoria d'ells no entenien què estava passant.

—El Pare Noel? —va dir el Trunks de l'Univers 16 amb un to perplex.— Què és això? Per què ho hem de celebrar?

—És una tradició, idiota —es va burlar en Bu, semblant haver recuperat el sentit.— Per cert, existeix a la Terra, però també en cultures que mai no t'has molestat en intentar conèixer. I també en molts universos.

En Bu estava fascinat i alhora aterrit amb l'esdeveniment que s'estava produint. Podia escoltar en Trunks tan clarament com si estigués al seu costat, tot i que estaven a l'altra banda de l'estadi. I pel que semblava, aquest XXI tenia Boles de Drac personals que podia utilitzar com li vingués de gust. Però... Podria ser possible que...

—Ho has entès bé, Bu —li va dir l'XXI després d'haver llegit els seus pensaments.— En el meu Univers, que vau numerar com el cinquè, em diuen Pare Noel. I lamento que aquesta festa, que celebra l'alegria i la convivència, hagi caigut en aquest caos. Així que interrompo el vostre escenari desastrós per portar-vos pau... I regals!

Amb un altre cop de dits, van aparèixer davant de tots els convidats tot de plats plens de menjar deliciós, juntament amb paquets de regal de diferents mides, repartits als peus de les seves cadires o sobre la taula. Exclamacions d'emoció es van distribuir per tot arreu. Fins i tot en Vegeta de l'Univers 18, en veure la seva filla sana i estàlvia, i encantat pel seu sobtat tracte amigable rebut, es va relaxar i va oblidar la seva actitud recelosa natural. S'establia un cert ambient festiu que penetrava en totes les fibres de cada persona, animant-los a relaxar-se. Inclòs els androides, i fins i tot l'A-16, que van sentir una alegria genuïna. Tanmateix, alguns éssers, com en Cèl·lula, l'antic Kaitoxin o en Yamcha de l'Univers 9, encara es mantenien desconfiats.

—Digues —va dir el terrícola androide a l'XXI,— si realment ets una mena d'esperit festiu que reparteix alegria, què hi fas aquí? I per què vas desactivar aquesta pobra noia amb aquell maleït comandament a distància? Com el vas aconseguir de totes maneres?

—Demano disculpes per aquesta manca de delicadesa per part meva —es va disculpar l'XXI, rascant-se la gorra i dirigint-se a en Yamcha i als dos bessons més llunyans.— Vaig entrar en aquest torneig perquè necessito un desig que només em poden concedir les Boles de Drac de Namek. Tanmateix, em nego a recórrer a qualsevol tipus de violència. Vaig buscar la manera més pacífica de guanyar els combats, i com que la meva màgia no funcionava en androides, era l'única solució. Perdoneu-me.

Amb aquesta resposta, en Yamcha es va relaxar, tranquil·litzat per l'òbvia bona voluntat del mag. La Videl va aprofitar per dirigir-se al vell Kaitoxin, que estava malhumorat:

—Digues, per què dius que és el mal encarnat? És genial en realitat!

—Ja, però no veus el problema? —el déu es va enfadar.— És un autèntic malson! Trastoca l'equilibri natural fent regals, ho altera tot! Per culpa seva, no succeeix res com hauria de ser! Fins i tot em va tancar a l'espada per complaure un dimoni!

—Era un nen petit —va replicar l'XXI, arrugant el front.— Tu mateix li vas ensenyar que pertanyia a l'espècie de dimonis. Una mica de flexibilitat, estimat, una mica de tolerància!

El vell Kaitoxin va recular mentre l'XXI volava cap al cim de l'avet, al centre de l'estadi, per a dir amb veu alta i afectuosa:

—I ara... Mengem, estimats amics!

Així, durant diverses hores, la festa de Nadal va estar en plena efervescència. Tot i que al principi cada univers estava separat i va passar gran part de la Nit de Nadal en un cercle tancat i personal, molts finalment es van barrejar entre ells. L'ambient amistós no va fer més que enfortir-se amb el pas dels minuts i, finalment, la Nit de Nadal va unir a tothom, tant als espectadors com als combatents de tots els universos.

Com és previsible, els universos 16 i 18 es van barrejar. Dòcils per la màgia de l'XXI, la Son Bra i en Vegeku es van comportar com nens innocents, encantats per la festa i les nombroses bromes. Els esclaus habituals d'en Babidi i els majinitzats havien recuperat la seva personalitat original, sense el jou d'en Babidi que, sens dubte, era l'únic de l'assemblea a qui no l'afectava l'esperit nadalenc. Tanmateix, l'XXI l'havia privat dels seus poders màgics, impedint-li actuar. Així, el petit mag es va veure obligat a suportar en silenci les trapelleries del seu Monstre Bu, que va convertir els plats en dolços. Això, i un paper amb un poema escrit per en Dabra que lloava la bellesa de l'Infern, i que havia llegit abans a tota veu.

En Son Goku estava bevent begudes afruitades amb els seus fills i la seva neta quan s'hi van unir els Heloïtes de l'Univers 19 i el Trunks i l'A-16 de l'Univers 12. Excepte l'androide, que no consumia res, els adults van compartir junts unes begudes estranyes que l'XXI els estava oferint, presentada com un vi rosat provinent d'unes vinyes d'una dimensió paral·lela. Quan els adults van estar a prop de la borratxera, l'XXI va fer un encanteri per a limitar les seves idees, amb la intenció d'evitar qualsevol escàndol. Volia més que res limitar els danys i centrar-se en un moment real d'amistat i pau sincera.

Mentre mirava la festa des de lluny, el Mag del Nadal es va unir al Bu de l'Univers 4 i al Gran Kaitoxin.

—És una màgia molt misteriosa la que estàs fent servir —va dir en Bu amb un to curiós.— La teva energia va arribar a tot l'univers, érem com fulles volant en el vent davant teu. Admeto la meva inferioritat. Però no ho entenc. Què hi fas aquí, esperit nadalenc? I per què la teva aura emana tanta maldat?

—Oh, si tu ho sabessis, estimat amic —es va lamentar l'XXI, abaixant els ulls amb tristesa.— Al meu món, soc un amb la pròpia creació. Estic al cor dels éssers vius, represento la virtut de l'esperança i la pau, i els meus poders són il·limitats, tot i que només em serveixen per a aquesta missió. Però un grup de dimonis creadors m'han maleït amb una maledicció que em priva de gran part del meu poder. Ara ja no soc esperança, sinó un home del sac. Tinc Boles de Drac que encara em permeten concedir desitjos limitats, però fins i tot el meu drac té una aparença de serp malvada. Per això soc aquí, tinc moltes esperances que la màgia original dels Namekians pugui posar remei al meu problema.

—Aquesta és una història molt trista, XXI —va respondre el Déu Suprem amb un to trist.— T'agradaria unir-te a nosaltres a l'Univers 1?

—Per què no? Quina bona idea! —va exclamar en Bu, fent aparèixer tasses plenes de suc de raïm.— Tinc un vi encara millor!

Llegint-se els pensaments mútuament, l'XXI i el prodigi van somriure, i van petar els dits. De sobte, l'espai al voltant de tothom es va estrènyer, donant la sensació d'estar comprimit com una bola de neu. Estaven tots barrejats, asseguts sobre una gran catifa vermella, amb la neu que queia del cel estrellat, al peu de l'immens avet, les boles màgiques del qual cantaven dolces nadales.

Tothom va passar una estona meravellosa plena de pau i amabilitat. Les dues Pans van rebre Nyoïbos personalitzats amb els colors dels uniformes dels seus respectius avis com a obsequi. El cor d'en Gast es va omplir d'emoció en veure una maqueta del seu poble, animada per la màgia, somrient i saludant-lo. En Raichi, que havia tornat excepcionalment, va rebre una benedicció que li va donar, per uns instants, una sensació d'autèntica serenitat, en submergir-lo en els records de la seva vida sense trauma. En Tapion va tenir l'alegria de comunicar-se amb el seu germà a l'altre món. Els Trunks i els Son Goten dels Universos 16 i 18 se'ls hi va donar una empenta cap als seus límits i tots quatre van avançar a Superguerrer de 2n nivell. Amigablement, van poder participar en un combat de prova en un cub reforçat per en Bu una mica més lluny.

En Vegeta de l'Univers 13 es va posar una nova capa imperial tenyida d'or i estampats amb la seva imatge. En Cèl·lula i els seus fills van obtenir la capacitat de canviar el color dels seus cossos, sense canviar els seus poders, i la família perfecta va gaudir formant diverses garlandes l'una al voltant de l'altra. Els Dimonis del Fred i les seves tropes, no havent estat molt savis en la seva cobdícia, només se'ls permetia una cistella de cons de gelat. En Cooler i en Cold els miraven arruïnats mentre en Freezer, el més jove de tots, els engolia amb gust. Els androides de l'Univers 14 van quedar sincerament tocats per la generositat de l'XXI, quan els va restaurar la seva humanitat. La Mary Sue, que havia quedat atrapada i oblidada pels seus companys d'univers, va poder tornar al seu món amb l'ajuda dels Vargas.

En Babidi va rebre una imatge mental repetida de la seva mort en molts universos, amb el cap explotat pel seu Monstre Bu. Va serrar les dents, mentre el seu propi esclau aplaudia innocentment. No va ser sadisme per part de l'XXI, sinó ganes de fer reflexionar el petit bruixot.

A en Bardock se li va extreure el seu do de predicció, del qual havia arribat a dependre completament. Si, per una feliç casualitat, havia aconseguit aprofitar-lo i impulsar-ne l'ús d'una manera òptima, estava clar que al final aquest regal va quedar com una maledicció que l'havia acabat privant, irònicament, de tota clarividència personal.

A en Kakarotto i en Raditz se'ls va donar la capacitat de convertir-se en Oozarus de mida humana, cosa que els va divertir molt. Els dos germans van gaudir pujant a l'arbre i corrent fins al cim. En Nappa va recuperar una mica de cabell al seu cap calb, per a la seva alegria. Als terrícoles de l'Univers 9, que no desitjaven res en particular i es van mantenir humils i nobles, l'XXI només va encomiar la seva saviesa i coratge. No obstant això, va oferir a cadascun d'ells estatuetes del Drac Sheron.

Finalment, l'XXI va arribar als residents dels Universos 16 i 18. Als Cor Petit, els hi va va donar el poder curatiu que també posseïa el Déu de la Terra, per a no haver de dependre de les mongetes màgiques en situacions d'emergència. A les Videl els hi va regalar unes polseres vinculades telepàticament amb les seves filles, així que sempre podien saber si estaven bé. Als Son Gohan, que posseïen una força immensa i un cor de gran puresa, no els va poder donar res útil, perquè ells tampoc no volien res més que allò que ja posseïen.

La Bra de l'Univers 16, pacificada per la màgia de l'XXI i protegida de l'agressió del seu pare, només va agrair al bruixot aquest moment de profunda amistat que va viure amb els altres. L'XXI va somriure, i li va atorgar el control permanent dels seus poders, que conservaria en totes les circumstàncies. Pel que fa a en Vegeku, que malgrat els sortilegis es va mantenir enfadat i de mal humor, se li va deixar anar en una dimensió paral·lela.

Finalment, l'XXI es va rendir a l'Uub, en Son Goku i en Vegeta. Quan es va girar cap a l'antic príncep, va trobar que no necessitava res, veient l'orgullós guerrer xerrant feliç amb la seva filla Bra, amb els ulls plens de joia i felicitat. Sense voler perdre l'oportunitat de compartir aquest moment, l'XXI els va posar en contacte mental amb la Bulma a l'Univers 18, per a que poguessin parlar.

A l'Uub li va concedir el mateix poder, per a que pogués conversar amb la gent del seu poble per donar-los notícies. I, finalment, es va dirigir a en Son Goku.

—Ets l'últim Guerrer de l'Espai de la Terra —va dir amablement.— La teva mateixa existència està al centre de molts trastorns, dins de molts universos. Ets la causa de molta malícia i violència al teu voltant. Però també ets, sens dubte, un dels éssers més purs i innocents que he vist mai. Què podria desitjar un home com tu, Son Goku?

—Mmm... —va gemegar en Son Goku, que estava pensant en què podia desitjar.— Crec que ja ho tinc... Podries portar el meu avi, Son Gohan, per a l'ocasió? Fa temps que em vaig adonar que jo vaig ser la causa de la seva mort, i volia demanar-li perdó, però mai el vaig trobar a l'altre món, que és tan vast. De totes maneres, quan hi vaig ser allà, la veritat és que no hi havia pensat en això... Però igualment m'agradaria que conegués els meus fills. Això és possible?

L'XXI va fer un somriure càlid i comprensiu, i va fer petar els dits per darrera vegada, tornant el vell de l'altre món de l'Univers 18. Va ser un moment intens d'emoció que en Son Gohan va compartir amb el seu net i els seus besnéts, abraçant-se, amb els ulls embotits de llàgrimes. En Vegeta va somriure mentre mirava el seu amic tornant a ser el nen innocent que havia estat durant la infància. Tots, fins i tot els malvats, van aplaudir l'escena i es van unir a l'Univers 18 per compartir una festa final plena d'amor i festivitat.

L'XXI va fer un somriure ampli i tendre mentre mirava l'escena, sense saber que per sobre de tots ells, un enorme ull espacial vermell i negre els mirava, amagat per la foscor de l'espai. Aquest ull semblava ple de diversió i satisfacció.

De sobte, l'XXI es va girar en direcció a l'observador invisible que havia estat observant tota aquesta història des del principi. A poc a poc, l'ull es va encongir fins a formar una cara rosa amb una cresta llarga, i al seu torn també va aparèixer una mà. El rostre va formar un somriure brillant i, acompanyada d'una picada d'ullet, la mà va fer picar els dits per darrera vegada.

PLOP

Hola, companys lectors!

Sí, soc jo de nou, el vostre estimat Bu en plena forma! Què us he de dir, he he.

Aquest text és un invent que vaig inventar de zero. Com que no sabem ben bé què pot fer aquest XXI, el vaig fer com un bon vell Pare Noel per als protagonistes del nostre torneig preferit. Aquest és el meu regal de Nadal per a vosaltres, un petit escenari especial que espero que us agradi! Així que sí, ni l'XXI no és un bon vell i vermell ni els Cor Petit tenen poders curatius, perdoneu la decepció!

Aquesta és una mica una manera per a mi i el meu autor de demanar disculpes per la manca de capítols a la meva novel·la del mes de desembre (per cert, aneu a llegir-la!). Són temps difícils i ocupats per a tots nosaltres, com entendreu.

De totes maneres, no tingueu por, estimats lectors! Encara que les històries no avancen a un ritme ideal, la seqüela promet uns girs excitants i emocionants, i arribaran... Quan arribin. Les millors coses sempre es cuinen a foc lent!

No us vull avorrir més, així que acabaré aquest petit interludi festiu amb un habitual i sobri...

Bon Nadal a tothom, us estimo!!!!