DB Multiverse

Capítol 117

Traduït per Bardock

En l'apartament del grup dels quatre Guerrers de l'Espai, l'ambient no era gens jovial. De fet, en Nappa i en Raditz no gosaven dir ni ase ni bèstia. Davant d'ells, el seu líder, recolzat a la paret, estava submergit en un silenci glacial tot romanent de braços encreuats. Per part seva, en Kakarot havia anat a dormir proclamant alt i fort que venceria l'altre "Vegeta d'estar per casa" a fi de ridiculitzar-lo encara més. Des d'aleshores, a l'emperador li havien nascut venes al front, i la tensió que emanava d'ell no disminuïa gens. En Raditz es va arriscar a trencar el gel:

—Hm... —va fer amb veu dubtosa—. Què fem, Vegeta? Només queda el meu germà en lliça. I considerant el nivell del torneig, no crec que aguanti. Hauríem de marxar?

—Aquell tros d'ase no vencerà mai aquell Vegeta —va afegir en Nappa—. Deu ser tan fort com tu. Si tu has assolit un nivell superior, no hi ha cap mena de dubte que ell també.

—Ens quedarem fins al final —els va interrompre l'orgullós Guerrer de l'Espai amb una veu tallant—. Assistirem a la pallissa que el meu doble infondrà a aquell cap buit i presenciarem la continuació del torneig. Potser els Guerrers de l'Espai dels altres universos encara ens poden mostrar coses interessants. Observant-los he pogut comprendre l'evolució del Superguerrer i transcendir-la. És possible que encara puguem aprendre’n més.

En Nappa va assentir mentre en Raditz romania com una estàtua immers en plena reflexió. Dubtava molt d'en Vegeta després d'haver-lo vist lluitar contra en Raichi en la ronda anterior. Havia vist la seva gent reaparèixer davant els seus nassos i no havia titubejat gens ni mica a abatre'ls, tot i saber pertinentment que sols eren fantasmes. Allò que irritava més al germà d'en Kakarot eren les intencions del seu líder, ja que havia vist com una follia viciosa l'envaïa mentre massacrava tots tres amb una espurna de plaer i de sadisme als seus ulls. En Raditz coneixia prou bé el caràcter del seu dirigent: sabia que no dubtaria a destruir-los sense hesitar. Els mantenia a prop d'ell únicament perquè podrien ser útils en la gestió del seu univers: administrar una zona específica, conquerir planetes encara inexplorats o reprimir les rebel·lions dirigides en contra d'ells.

No obstant, en Vegeta havia assolit un nivell superior i era probable que es desfés d'ells considerant el seu nou poder. Les seves pors estaven ben fundades. Observant que en Vegeta deixava les seves idees a l'altura del betum, en Raditz en va tenir una altra: convèncer el Venerable Kaitoxin del qual parlava el seu nebot alternatiu de l'univers 18 i que li transmetés els seus poders. El mateix nivell alternatiu amb què no havia tingut problemes a subjugar en Nappa, en Kakarot i a ell mateix. Al fill d'en Bardock no li feia el pes la conquesta i la carnisseria a gran escala. Només volia viure en un racó, tenir una vida "tranquil·la", plena de bons combats i de menjar que compartiria amb el seu germà, l'única persona a la seva vida que li havia mostrat respecte de debò. Si pogués eliminar en Vegeta i en Nappa, el seu univers seria millor... I obtindria tot allò que sempre havia desitjat. Havia pres la seva decisió: tant si en Kakarot guanyava com si perdia, aniria a veure el Venerable Kaitoxin amb el pretext de tornar a negociar i que li conferís els poders només a ell. Necessitava un mitjà per poder vigilar el seu germà petit, qui era totalment incontrolable si no hi havia ningú superior a ell.

Per als ocupants originaris de l'univers 11, la inquietud semblava només una paraula vaga i llunyana. Efectivament, en Babidi encoratjava el seu campió i li prometia muntanyes de llaminadures per cada victòria futura. A causa de la seva gran ingenuïtat, en Majin Bu aplaudia cada cop que escoltava aquesta mena de promeses. Pel que fa a en Dabra, sospirava en un racó. No suportava més el fet d'assistir a aquelles comèdies lamentables que no valien ni la desena part dels espectacles als quals tenia dret en el seu món d'origen, la dimensió dels Dimonis. Ah, feia vots per tornar, encara que només fos un dia amb el permís del seu amo a aquell món d'encanteris màgics, compost de cascades tenebroses, de súcubes dansaires i meteorits ardents travessant el cel! Recordava aquells banys de sang en què es capbussava cada nit, la seva cort aclamant-lo i prostrant-se al seu passatge. Revivia nítidament els combats que disputaven els seus guerrers per tal de guanyar prestigi i complaure'l...

En Dabra es va alçar tot d'un plegat i digué a en Babidi:

—Amo, permeti'm absentar-me durant una estona, necessito recórrer l'espai que envolta aquest asteroide... per aclarir la meva ment.

—Vinga, vés —li respongué el seu amo de forma distreta mentre seguia ocupat motivant en Bu per al seu combat—. Ja no em serveixes de res, ets feble... Desapareix de la meva vista durant una estona!

El Rei dels Dimonis es va inclinar, crispat i, a continuació, va marxar de l'apartament envolant-se cap a l'espai sota la mirada burlesca d'en Cèl·lula, qui aprofitava aquesta distracció momentània per recordar aquell combat tan divertit. En Dabra, suficientment lluny perquè l'estadi fos només un punt insignificant a la seva vista, va serrar els punys i va alliberar una ràfega d'energia sobre un dels planetes ficticis tot fent-lo desaparèixer sense deixar ni una sola traça. La pregunta que en Kaitoxin del Sud li havia fet li tornà al cap:

«Dabra, no deies que mai no abandonaries el Regne dels Dimonis?»

«El meu estimat regne no és res comparat amb la voluntat del meu amo Babidi —li havia respost ell.»

Això que havia dit era sincer: quan el bruixot va anar al seu món, al principi no havia tingut cap consideració envers ell. Després, estranyament, havia decidit posar-se al servei d'aquell ésser amb grans poders a fi de viure l'adveniment d'un món de terror semblant al seu en un món insignificant de mortals que no havia cessat de menysprear des de feia mil·lennis. Una set de conquesta i de lluites havia nascut dins d’ell i ho faria tot per tal que els projectes del seu patró Babidi es complissin. Però quina decepció va endur-se en veure aquella bola de greix sortint del capoll místic que albergava el monstre més destructor que l'univers havia conegut mai! Tot i això, va haver de reconèixer el poder formidable d'aquella entitat absurda i va continuar creient que el Majin només era una font de problemes i que es tornaria en contra d'ells. Si les coses anaven mal dades en el torneig, agafaria el bou per les banyes i faria el necessari per mostrar la seva vàlua a en Babidi. Tenia una idea al cap en cas que en Bu fos derrotat.

Destruint encara al seu passatge algunes esferes gasoses durant les següents hores, va sospirar i va decidir tornar discretament a l'estadi dissimulant la seva energia. Algú va aparèixer sobtadament davant d'ell tot fent-lo estremir. Va reconèixer la silueta imponent d'en Kaitoxin del Sud, curiosament la persona en qui havia pensat feia una estona. El darrer li va dir amb una veu decebuda:

—M'agradaria que deixessis de destruir-ho tot, Dabra! Crear aquests planetes superficials exigeix un munt de recursos per als Vargues i ells no es mereixen això!

—Esperes que em disculpi? —va riallar el Rei dels Dimonis—. Diria que no estic vulnerant cap regla, res no m'impedeix de polvoritzar aquests planetes si em ve de gust!

—En aquest cas —va respondre en Kaitoxin amb una veu calmada però severa—, hauràs d'explicar-li al teu patró quina és la raó per la qual el seu participant s'ha fet excloure de la competició i per què ha estat reenviat al seu univers.

L'amenaça era suficientment greu perquè en Dabra, terroritzat per allò que podria reservar-li en Babidi, aconseguís controlar la seva frustració.

—Entesos —es va resignar a dir—, ja paro. Si no t'importa, voldria tornar a l'apartament del meu patró.

—Espera, un moment, t'acompanyo —respongué en Kaitoxin—. En Vegeku de l'univers 16 i jo estem jugant a un joc ben divertit!

—A quin? —va preguntar en Dabra, responent amb l'esperança de desempallegar-se d'ells el més ràpid possible.

—Els subordinats dels Dimonis del Fred de l'univers 8 estan buscant les Boles de Drac pertot l'estadi sota les ordres dels seus amos, i nosaltres ens teletransportem ràpidament davant d'ells per espantar-los i dissuadir-los de continuar la recerca. Un d'ells s'ha sobresaltat tant que quan ha volgut guillar s'ha entrebancat, s'ha colpejat el cap amb el terra i ha quedat inconscient! L'he hagut de dur a la seva nau perquè se n'ocupessin. Resumint: som una patrulla nocturna. T'interessaria formar-ne part? Així et distrauries!

—Ni parlar-ne —va grunyir en Dabra mentre en Kaitoxin es petava de riure—. Prefereixo quedar-me amb el meu venerable patró i posar fi a aquesta conversació fútil.

—Tu mateix —va dir-li l'ésser diví—. I recorda: res de destruccions ni barrabassades de cap mena!

En Dabra va remugar mentre anaven en direcció a les seves respectives zones per sobre de l'estadi on acabaven d'arribar.

Sobrevolant l'edifici, la seva mirada demoníaca va percebre un moviment sospitós darrere de l'edifici i es va dirigir a l'indret on ho havia detectat. Volant per sobre la zona, va escrutar el sòl amb els seus ulls aguts, però no va trobar res estrany. Es va dir a si mateix que devia estar fatigat i que seria millor tornar sense dir-li res al seu amo, el qual el sancionaria per dir bestieses. Va marxar sense sospitar que, des d'un racó fosc d'unes roques, el seguia una mirada dotada de dos ulls brillants que observava, des dels apartaments de l'univers 4, el dimoni allunyant-se a poc a poc.

Després d'assegurar-se que ningú no el veia, en Majin Bu de l'univers 4 va sortir del seu amagatall sota la forma d'una testa en miniatura. Va etzibar un altre cop d'ull furtiu al seu voltant per tal de cerciorar-se de no ser detectat. Apercebia que en Vegeku feia de les seves a l'estadi, i havia escoltat, en la llunyania, la conversa entre en Kaitoxin del Sud i en Dabra. Això confirmava les seves pors: la seva tasca seria més complicada que no es pensava. En adonar-se que la calma regnava i que ningú no l'advertiria, es va permetre el luxe de fer un gran somriure:

—Hurra! —exclamà—. De moment, tot rutlla com una seda. He d'aconseguir dissimular aquest tros de mi mentre faig la ronda! Ja és hora de fer que aquest torneig sigui més interessant! Vejam, vejam, per qui començaré...

Es va girar vers l'apartament veí, el de l'univers 3, i es va decidir.

—Vinga, faré el tomb per l'esquerra. Primer, aquests senyors... —xiuxiuejà mentre travessava la paret de l'apartament com si fos un fantasma.

Es va trobar a la sala d'estar on en Raichi hi dormia al centre levitant sobre la seva bola de vidre a alguns centímetres del terra. En l'habitació annexa, amb la porta ben oberta, es podia percebre en Tapion endormiscat en el seu llit i la seva espasa recolzada a la paret de l'entrada de la seva cambra.

«Començarem per en Tapion —va pensar el Djinn—. He d'assegurar-me no despertar en Raichi.... És sagaç.»

Sense fer soroll, va disminuir el seu volum fins arribar a ser de la mida d'una pilota de tennis. Va desfilar lentament en la cambra del company d'en Raichi i, en arribar a la seva altura, es va posar a rumiar. El seu combat l'oposaria contra en Cèl·lula i, pel que sabia del darrer, era gairebé probable que el lluitador de l'univers 17 s'emportés la victòria sense molts problemes, especialment si decidia eliminar directament el seu adversari. Així, havia d'assegurar-se que en Cèl·lula es veiés obligat a atacar el monstre únicament i, per què no, aprofitar per reforçar una mica la criatura gegant.

«Entesos, ho faré així —es va dir interiorment col·locant la punta de la seva cresta al front d'en Tapion—. Aquí tens una manera millor d'utilitzar el teu monstre... Protegit d'aquesta manera seràs invulnerable. Això representarà un espectacle molt captivador.»

Un cop completada la transferència d'informació, va esmunyir-se a la vora d'en Raichi, vigilant atentament les seves reaccions. Hauria pogut escrutar la seva ment per comprovar que dormia, però temia que es produís l'efecte invers. Com que el científic era imprevisible, podria estar perfectament dotat de defenses mentals. Per a ell, l'idea apropiada ja estava dissenyada; en Bu va repetir el seu gest i va enganxar la seva cresta contra la bola cristal·lina, recarregant tots els fantasmes emprats a la darrera ronda.

«Molt bé —va somriure en Bu—. Tenint en compte el teu adversari, seria una llàstima que no poguessis utilitzar la totalitat del teu exèrcit, ja que el necessitaràs de ben segur. No cal afegir un increment de poder, sabràs com fer que el combat sigui interessant.»

Satisfet, va abandonar l'estança. Continuant el seu camí, va passar pels espais 2, 1, 20 i 19 sense parar-se, ja que en aquests universos no hi havia lluitadors qualificats. Va fer un darrer cop d'ull amb una mica de tristesa en direcció a l'espai 20. Absorbir en Broly hauria estat una oportunitat realment única. Però, repensant-s'ho, la personalitat tempestuosa del Guerrer Llegendari de l'Espai hauria pogut provocar el caos en la seva ment. Sacsejant el cap, atent a en Cor Petit que es trobava levitant a l'entrada de l'espai 18 i a en Vegeku amb qui gairebé es va creuar mentre el darrer es teletransportava a una velocitat vertiginosa, va penetrar dins l'apartament 18 i es va parar bruscament abans d'entrar a la sala principal.

«Siguem discrets, aquí dins hi ha una bona colla. Bé, l'únic que podria haver-me vist és en Cor Petit i és a fora. Som-hi.»

Sabia per qui començar. Va lliscar lentament vers l'habitació dels seus antics enemics, els fills d'en Goku i d'en Vegeta. Va recordar amb una certa nostàlgia aquells enfrontaments llegendaris que havia viscut amb els Guerrers de l'Espai feia dues dècades quan tan sols era un Djinn desproveït d'intel·ligència. En aquella època, ja era l'ésser més poderós de l'univers, però tots els combats que havia disputat contra en Goku, en Gotrunks, en Gohan i en Vegeku li havien permès d'assolir un nivell que excedia de lluny tots els altres. Gràcies a ells, havia esdevingut un veritable ésser diví, forçat a superar-se i a evolucionar tot sol contra adversaris cada cop més poderosos. Des d'aleshores, tots els que es trobaven al seu interior constituïen una part important del seu ésser. Sense voler-ho admetre, s'alegrava molt de retrobar-se'ls. Volia reviure les sensacions que havia experimentat a la Terra i no permetria cap decepció.

«Vegeta, Son Goku... Vosaltres no voldríeu que us ajudessin —pensà mentre passava davant de les seves respectives habitacions.»

Sospitava que havien millorat increïblement des del combat contra el seu alterego en el seu univers, i especialment notava que en Vegeta amagava quelcom. Ho descobriria amb entusiasme durant els combats futurs. En havent arribat davant la porta dels joves guerrers que dormien pacíficament, va travessar-la i es va situar entre tots dos llits, dividint la seva cresta per col·locar-la sobre llurs caps.

«Per altra banda, les dues meitats d'en Gotrunks... Necessitaran una ajuda extra, contra mi! Sens dubte, el combat només durarà un minut si feu servir tot el vostre poder! Tots els secrets que he descobert sobre la fusió durant les meves exploracions per les galàxies són per a vosaltres! Amb això, no hauríeu de tenir més problemes de durada ni de poder, podreu posar-hi el coll sense preocupacions.»

Malgrat l’esperança d'una confrontació grandiosa, en Bu restava escèptic. En efecte, malgrat el seu increïble poder, el comportament del Guerrer de l'Espai fusionat era com tirar-li una galleda d'aigua freda. Podria esguerrar aquest moment tan esperat. Recordava la insolència del jove Gotrunks, dels marrecs que el composaven, i es va adonar que no havien madurat. S'esperava el millor i el pitjor. Va sospirar silenciosament.

«Ara és el torn del meu successor! —va dir-se interiorment.»