DESENA PART: ELS ÚLTIMS RECURSOS D'EN VEGEKU.

Capítol 46

Traduït per Bardock

En Vegeku havia vençut en Broly netament! Era el primer vencedor del primer combat de la segona part de la primera ronda del torneig. A les grades, centenars de Nakemians corrien i atenien aquells que havien sofert lesions derivades de les trompades de la gravetat artificial. La majoria dels lesionats estaven desconcertats:

—Quin mal!

—Ha estat genial!

—Ja sé què és volar!

—Enorme! Els propers combats també seran tan emocionants?

—M'ha encegat, però ha valgut la pena!

Els participants dels diferents universos compartien el mateix sentiment. Alguns creien que aquell combat havia sigut espectacular, d'altres que no tenien ni una mil·lèsima part de la força dels dos lluitadors. D'altres, simplement, seguien bocabadats, sobretot la família del vencedor. Però no només ells:

—En Vegeku és molt més poderós que no ens pensàvem —digué en Gohan de l'univers 18 al seu pare.

—No hauria imaginat mai que una fusió pogués tornar-se tan poderosa... —respongué—. Contra en Bu anàvem sobrats en Superguerrer, i no vam voler anar més enllà...

Restaren pensatius durant un moment. En aquella època, en Vegeta hauria volgut mostrar tot el seu poder un cop fusionats per tal de dur al límit aquell cos nou. Es tractava del guerrer definitiu, el més poderós de tot l'univers. Segurament, l'esperit d'en Goku va creure convenient que transformar-se en Superguerrer era més que suficient. En el context del torneig, a en Vegeta ja no li feia ni fred ni calor ser el número u de l'univers. Sense tenir en compte en Gohan, en Vegeta era, com a mínim, el número dos del seu univers.

Per altra banda, es preguntava quins resultats donarien aquell mateixa fusió vint anys més tard. Després d'haver progressat individualment, serien capaços de superar en Vegeku?

Després de derrotar tot sol en Broly, a en Goku no li quedava més remei que felicitar en Vegeku. Per altra banda, hi havia un altre participant també meravellat per l'actuació d'en Vegeku.

—Felicitats, Vegeku —deia per a si mateix en Bu—. La veritat és que no m'esperava un final així... M'has deixat bocabadat, de debò.

Va fer un cop d'ull a l'espai 16. En Vegeku acabava d'arribar tot esbufegant. Tots els membres d'aquell univers felicitaven el seu heroi.

—Ara que tothom està celebrant la teva victòria, m'escaparé una estona —digué en Bu abans de desaparèixer sobtadament sense que ningú no se n'adonés.

Mentre en Vegeku reiterava a la seva família que estava bé, un Namekià va arribar:

—Vol que el curi?

—No, gràcies. La curació Namekiana no és suficient per a mi. Però no es preocupi! Tenim algunes mongetes màgiques.

El Namekià es va quedar uns segons allà per verificar que tot anava bé. En Cor Petit va fer aparèixer la bossa on guardava les mongetes màgiques per donar-li a en Vegeku.

Molt allunyat d'ells i de l'estadi, algú apareixia sobre un petit asteroide perdut al ben mig de la immensitat glacial del cosmos. De color rosa i vestit amb uns pantalons blancs, aquella criatura era la primera en trepitjar l'asteroide després de milions d'anys de la seva existència i l'única que ho faria en tota l'eternitat. Mentrestant, rumiava tot admirant, en la llunyania, les estrelles lluminoses que dotaven aquella vista celest.

Hm. Deu ser per aquí...

Cercava quelcom en concret. Una cosa que es movia a molta velocitat. Quelcom que anhelava com un nen que anhela una bossa de llaminadures. Feia molt de temps que no desitjava res amb tanta impaciència.

La teletransportació d'en Kibitoxin... sempre tan útil, pensà, agraint que el Déu li hagués obsequiat indirectament aquella tècnica especial que li facilitava tant les coses. El Canvi de lloc instantani d'en Son Goku, que també coneixia, era limitat perquè havia de concentrar-se en l'energia d'algú per poder desplaçar-se. I la tècnica d'en Kibitoxin li permetia anar on ell volgués, fins i tot a indrets desèrtics.

Va continuar analitzant durant uns segons l'espai que l'envoltava per tal de notar una energia especial.

Estic suficientment a prop? Sí... ja he trobat el rastre de l'energia de l'atac que ha empès en Broly.

Somrient, va teletransportar-se una altra vegada, però va utilitzar la tècnica d'en Goku per arribar a la seva destinació instantàniament.

—On és? —digué en Vegeku mirant, seriosament, l'espai 4.

Tot seguit, va situar dos dits al seu front i va començar a cercar algú que vigilava de ben a prop.

—On és, qui? —preguntà el Namekià Cor Petit, el qual tenia una mongeta màgica entre els seus dits.

—L'he trobat. Veniu amb mi.

En Vegeku va desaparèixer de seguida deixant de banda en Cor Petit i els seus fills Gohan i Bra.

—Que anem amb ell? —digué en Cor Petit.

—Però... què fa? Si no sabem ni on ha anat! —intervingué una mica desesperat en Gohan.

No era la primera vegada que desapareixia sense dir on anava. Una vegada, va desaparèixer i cap membre de la seva família no sabia, ni tan sols, utilitzar el Canvi de lloc instantani. Després d'allò, la Bra el va aprendre. Fos com fos, ella va començar a cercar el seu pare alhora que col·locava dos dits al seu front.

En Bu havia arribat a la seva destinació al ben mig del no-res tot enlluernat per una bola d'energia molt lluminosa que envoltava en Broly. Aquest, es trobava inconscient al seu interior en la seva forma de Llegendari Superguerrer de l'Espai, la qual, possiblement, l'havia salvat d'una mort segura.

Aquesta és la bellesa de la velocitat relativa. Ara mateix estàs immòbil des del meu punt de vista, pensà en Bu, qui tenia enormes coneixements científics després d'haver absorbit un munt d'éssers intel·ligents de diferents planetes.

La teletransportació atorgava a l'usuari l'efecte de la velocitat cap al punt de referència al qual es dirigia. Sense cap mena de pressió atmosfèrica que els pogués frenar, els dos combatents i la bola d'energia circulaven a la mateixa velocitat.

Feia molts anys que no trobava ningú digne de ser absorbit..., continuava pensant, com si assaborís aquell ésser abans de la seva futura metamorfosis.

Aquella criatura era en Bu de l'univers 4. Un ésser creat per destruir-ho tot. Un dimoni sense pensaments ni esperit propi i increïblement poderós, el qual, en la seva forma original, ja sobrepassava els Déus. Absorbir gent diferent i variada li havia atorgat intel·ligència, tàctica, tècnica... Havia esdevingut algú que ja no era controlat com si fos un robot.

Quin era el seu destí? Esdevenir l'ésser perfecte. Ser la perfecció absoluta més enllà del que cercava en Cèl·lula. Aquest, tan sols havia aconseguit l'organisme perfecte absorbint dos androides. De ben segur que podia progressar en termes de força, però no a tanta velocitat com en Bu gràcies a la seva absorció. Si un ésser fort es creuava en el seu camí, l'absorbia i obtenia els seus trets característics. I si es creuava amb un ésser amb el major coneixement de tots els temps? Doncs, simplement, l'absorbia.

Aquest era en Bu: la criatura que cercava la perfecció absoluta del cos, de la ment i de l'esperit. L'ésser perfecte de tot l'univers. Segurament devia ser l'ésser més perfecte de tots els universos. I, absorbint en Broly, seria capaç d'anar més enllà en el seu camí de la recerca de la perfecció.

Hauria de ser un honor per a tu!, va pensar referint-se a en Broly. Però com m'ho faré per treure't d'aquesta bola d'energia...?

Mentre pensava en la forma més eficaç d'assolir el seu objectiu, algú va aparèixer per esguerrar-li els plans una vegada més.

—Ho sabia!

La veu ressonà dins del seu cap. En Vegeku era davant d'ell. Però no podia respirar ni sobreviure gaire temps a l'espai. Estava envoltat d'una lleugera barrera d'energia que el protegia millor del fred i de la pressió. Però desapareixeria aviat. No podia parlar sense aire. Així doncs, havia de recórrer a la telepatia...

—Què!? Com carai m'has trobat?!

En Bu treia foc pels queixals. Estava ben a prop d'aconseguir la perfecció, i aquell guerrer li estava barrant el pas. Igual que vint anys abans! Pitjor encara: l'havia trobat massa ràpid!

—Oh, veig que has necessitat teletransportar-te dos cops per arribar fins aquí... Però jo no he perdut el rastre d'en Broly en cap moment...

O sigui que m'ha seguit... he de vigilar... aquest paio es creu que és un policia interuniversal...

—No el pots atacar —digué en Vegeku assenyalant en Broly amb un dit, qui era presoner de l'esfera lluminosa d'energia. Ho estipula el reglament.

—El reglament? Estem allunyats a milions de quilòmetres de l'estadi. Com si aquí es poguessin aplicar les regles...

—Monstre Bu, ja et vaig liquidar una vegada. Ho puc tornar a fer. No absorbiràs en Broly.

M'està amenaçant? Quines penques! Es creu un justicier!

—I què faràs, eh? Estic segur que puc derrotar-te. A més, estàs ferit. No seria gens divertit!

En Vegeku no va respondre. Van encreuar-se una mirada. Una petita batalla psicològica estava a punt d'esclatar. En Bu estava ben segur de si mateix. Acabava de ser testimoni del poder total d'en Vegeku... i es pensava que el podria derrotar? Que no havia presenciat el seu poder en l'estat de Superguerrer de tercer nivell? Potser no era conscient del tot. Per altra banda, tenia raó en un aspecte: en Vegeku estava ben esgotat, malferit i molt debilitat. No podia lluitar en aquelles condicions. On eren els reforços? En Bu continuà:

—Em vols desafiar? Quanta estona pots estar a l'espai sense respirar?

En Bu va somriure. Es veia d'una hora lluny que guanyaria aquell combat contra en Vegeku, i aquest era conscient que en Bu el superava. El monstre continuà:

—Preferiria un combat en igualtat de condicions. No et pots imaginar els poders que tinc ara!

En Vegeku va entreobrir els ulls mig segons, el temps necessari per destruir una part minúscula del cos d'en Bu que s'havia arrancat voluntàriament per atrapar en Broly. En Bu va quedar astorat per aquella intervenció i va felicitar-lo:

—Bravo! Has vist que he enviat una part de mi cap a en Broly... Encara que aquesta era minúscula! Suposo que no se't pot sorprendre, Vegeku. I, a més, domines l'única tècnica que pot destruir-me...

Efectivament, cap atac d'energia no era suficient per destruir en Bu. Encara que fos cremat, esbocinat i disseminat, sempre s'acabava reconstituint. En Vegeku desconeixia si una Genkidama seria suficient per suprimir-lo per complet. Ell i en Bu només contemplaven una tècnica capaç de desintegrar totalment el monstre: una projecció d'energia molt poderosa. En el combat disputat de forma idèntica als universos 4, 16 i 18, en Vegeku havia mostrat aquella tècnica destruint la cresta d'en Bu. Des d'aleshores, ningú no havia aconseguit atacar en Bu amb una tècnica tan destructiva com aquella.

En Bu va deixar la seva frase en suspens. Era com si volgués demostrar al seu adversari que es podia anticipar a tot, que guardava un secret, que tenia avantatge sobre en Vegeku i que no trigaria a demostrar-li. Allò infondria, generalment, terror, o, com a mínim, desestabilització psicològica. Però en Vegeku restà impassible. Coneixia les característiques principals d'en Bu. Era igual que feia vint anys, però havia evolucionat forçadament per adquirir noves tècniques. En Vegeku estava preparat per qualsevol cosa.

En Bu va estendre lentament els seus braços i va obrir els palmells de les seves mans amb un gran somriure. El contorn del seu cos semblava tornar-se flonjo. Es va moure subtilment prenent una forma viscosa, ben lluny de ser sòlida. Aleshores, en Bu va deixar anar la seva energia en diverses direccions. Centenars de cèl·lules del seu cos es dispersaven per tot arreu. Prenien la forma del seu rostre i semblaven tenir autonomia pròpia. Algunes s'abalançaren sobre en Vegeku i d'altres sobre en Broly. En Bu va aprofitar l'ocasió per cridar telepàticament al Guerrer de l'Espai:

—Però podràs destruir cadascuna de les meves parts?!

En Vegeku va reaccionar de seguida. Es va transformar en Superguerrer i va disparar nombroses boles d'energia sobre les diminutes porcions d'en Bu que l'encerclaven. Havia actuat amb molta rapidesa però semblava que en Bu podia crear tantes minicòpies de si mateix com cèl·lules tenia en el seu cos. No era pas un nombre infinit però en molts universos ho comptabilitzarien com a il·limitades. En Vegeku, tot i ser tan poderós, no donava a l'abast...

Al mig de l'espai 16 de l'estadi del torneig multivers, la Bra seguia cercant el seu pare per tot l'univers. Però era increïblement vast!

—No el trobo! —digué al seu germà Gohan i a en Cor Petit.

—Busca en aquesta direcció —digué en Cor Petit, assenyalant amb un dit la direcció de l'atac Final Dragon Flash—. En Broly ha sortit disparat cap allà. És l'únic lloc que se m'acut que pot haver anat.

En Cor Petit ho havia endevinat. En Gohan va assentir amb el cap, amb una gota de suor que li queia galta avall. Si tot allò incombia a en Broly...

En Gohan es va girar en direcció a l'univers 4. En Bu no hi era! Tractava d'imaginar-se un munt de situacions diferents per explicar-se l'absència d'en Bu, del seu pare i d'en Broly. Però no aconseguia encertar el pinyol. Havia descartat aquella en què celebraven un picnic amorós en un asteroide perdut -la mateixa situació que havien pensat en Trunks i en Goten un segon abans-.

Imaginant-se el pitjor, en Gohan mirà de nou la seva semi germana i esperava que trobés el seu pare el més aviat possible abans no fos massa tard...