DB Multiverse

Capítol 130

Traduït per Bardock

La Pan va córrer a tota velocitat pel passadís del seu apartament. En veure el visatge del seu pare havia comprès que la seva mare estava amenaçada i no ho permetria. Amb el Nyoibo a la mà, va penetrar dins l’allotjament amb els sentits en alerta tot cridant:

—Mare!

La sorpresa i la joia l’envaïren quan va veure la seva mare sana i estàlvia aparentment esmaperduda enmig de runes i assaltants a terra amb contusions al rostre. A un d’ells el tenia aferrat per un braç amb el genoll placat a l’esquena i aquest gemegava de dolor rondinant:

—Va... Vatua l’olla!

—Ah, reina!

—Estàs bé? T’han fet mal?

—No, estic bé. No puc dir el mateix d’aquests quatre... Els he estomacat de valent, però segueixen atacant una vegada rere l’altra! Això em porta molts mals records...!

De fet, la Videl pensava en l’Spopovitch i en el calvari que havia patit durant el seu combat feia anys. Fins i tot després de trencar-li la nuca seguia aixecant-se, impertorbable. Clavant la mirada sobre aquest paio d’ulls plens del mateix odi, va veure clarament el monstre que l’havia utilitzat com una joguina qualsevol. Un monstre que s’havia convertit en...

Va sortir dels seus pensaments en sentir un soroll sord que li va fer girar la testa. La Pan s’havia transformat en Superguerrera i havia estovat un dels quatre agressors que havia aconseguit aixecar-se i estava a punt de llançar-se sobre la Videl, i quedà inconscient per la trompada.

—Ja està! —s’exclamà la Pan—. Aquest ja no s’aixecarà!

Un soroll de passos precipitats es va sentir en el passadís i es va col·locar en posició de defensa, llesta per rebre altres intrusos amb el mateix furor. Però va ser l’Ub qui va aparèixer, amb un aire sorprès al rostre però alhora seriós. Es va destesar tan bon punt va constatar que la Pan i la Videl tenien la paella pel mànec.

—El mestre Goku m’ha demanat que us donés un cop de mà! Esteu bé?

Un dels assaltants encara lliures es projectà cap a ell cridant de ràbia, però va enfonsar-li el puny al rostre fent-li saltar diverses dents pels aires.

—Compte, Ub! No paren d’aixecar-se! —el va prevenir la Videl estrenyent encara més la seva presa, que va gemegar encara més.

Un altre gemec provenia de l'home que la Pan havia estovat uns instants abans. L'Ub, aprofitant la seva nova habilitat, va crear un Donut Galàctic, els drets d’autor del qual pertanyien a en Gotrunks i va mesclar-hi una mica de màgia per lligar els quatre camarades al seu interior, que foren atrapats hermèticament de seguida. Es retorçaven i s'esgargamellaven en va, ja que la màgia emprada per l'Ub impedia que qualsevol tipus de força interior i exterior destruís l'anella. Realment, estava satisfet de les seves noves possibilitats.

Crits xiuladors i tenyits de patiment procedents de l'estadi van atraure ràpidament la seva atenció. El combat que es disputava devia estar prenent esdeveniments poc agradables. Després d'un breu instant de perplexitat, es van tornar a centrar en la seva situació.

—Gràcies, Ub —va sospirar la Videl netejant-se el seu front amb la màniga—. No sé què és el que els ha empès a fer això, però crec que me'n puc fer a la idea...

Els seus pensaments començaren a confondre's, així com els de la Pan i els de l'Ub, els quals van tenir la sensació que les seves reflexions i les seves idees se'ls escapaven sense poder-les retenir. En Babidi, des dels apartaments de l'univers 11, estava esborrant gradualment tots els elements que podien acusar-lo, deixant només el record d'haver dominat aquells imbècils sense estomacar-los de valent. Així, els altres no podrien saber que s'aixecaven una vegada rere l'altra com l'Spopovich. El bruixot es va aterrir en constatar que aquella dona coneixia les característiques dels seus esclaus i l'últim que volia era tenir l'univers 18 enganxat com una paparra! No podia manipular els seus cors, però podia fer desaparèixer alguns pensaments...

Mentre la Pan s'assegurava que la seva mare estava bé, es va sentir un soroll eixordador a l'estadi seguit de crits de desplaença mesclats amb entusiasme. Els tres membres de l'univers 18 es van girar, atònits, i tot seguit la Pan i la Videl partiren endavant per unir-se als seus camarades. L'Ub també va marxar, traginant els intrusos que grunyien de dolor, sense adonar-se que els seus pensaments també havien estat modificats...

Una mica abans, mentre la Pan i l'Ub enfilaven cap als seus apartaments, en Cèl·lula i en Hildegan lliuraven un combat de gegants. L'ésser perfecte havia tirat a terra diverses vegades l'ídol, creant grans impactes sobre el cos de la criatura que desapareixien ben aviat. En Cèl·lula es frustrava cada vegada més a causa de la invencibilitat del seu adversari i en Vegeku el posava de mala baba amb els seus encoratjaments i esperonaments de viva veu. No li calia la ironia d'aquell personatge arrogant, només necessitava trobar una solució per vèncer el monstre gegant. Els cops que en Hildegan li havia clavat eren patètics i el monstre no tenia gaire força. O potser ell s'havia tornat massa fort? La criatura embruixada li hauria causat problemes si hagués tingut exactament el mateix nivell després de vèncer en Son Gohan i els seus amics, però havia esdevingut molt més poderós.

Després d'etzibar un cop extremadament poderós sobre el tors d'en Hildegan, en Cèl·lula va adonar-se d'una cosa. El seu cop, tot i que tornava a ser ineficaç, no havia estat esquivat com tots els altres. Tots els atacs perforadors, amb el revers de la mà o bé energètics, l'obligaven a transformar-se en fum. L'ideal seria propinar-li un atac d'aquest tipus sense que ho veiés venir. I en Cèl·lula, un bon estratega, sabia com perforar el cor dels seus adversaris...

—Xttt. Això és exasperant! —s'exclamà—. Només en pot quedar un dels dos! Entoma això!

En Hildegan va cridar colèricament i va atacar en Cèl·lula, que comprenia que la seva provocació havia produït el seus fruits. Va inclinar lleugerament la testa per evitar el puny del seu adversari i, a continuació, va llançar una nova onada d'atacs cos a cos a l'abdomen d'un monstre que no va poder replicar. Tot seguit, fintant un cop amb el puny tancat i just abans d'atènyer el tors d'en Hildegan, va desplegar els seus dits mantenint-los estesos tot plantant la seva mà en el pit de l'ídol, qui va emetre un crit increïblement fort i ple de dolor. En Cèl·lula, amb un rictus de superioritat al rostre, va conservar la seva mà, que gotejava sang violenta, plantada dins el seu adversari i el seu cos va lluir amb un roig ardent, la mateixa tècnica que havia emprat el seu fill feia estona. El vapor va començar a sortir de la ferida on hi tenia clavada la mà, fent que el monstre es recargolés de dolor, s'encegués pel patiment, posés un genoll a terra i no aconseguís mantenir les idees clares.

En Cèl·lula augmentava cada vegada més la temperatura del seu cos tot rient de forma cruel i satisfactòria mentre els crits torturats del seu adversari ressonaven pertot l'estadi. Alguns espectadors van girar la mirada, d'altres estaven astorats i alguns semblaven apassionats per l'espectacle que tenien al davant. Pel que fa als participants, els dels universos 12, 16, 18 i 19, feien una ganyota de desgrat a causa de tanta perversitat. A l'espai 3, en Raichi sacsejava nerviosament el seu genoll tot inquiet pel seu company. Tenia un cert afecte per aquell noiet i tot el que veia el consternava. El seu odi envers els Saiyans era tal que gairebé havia oblidat que d’altres criatures també podien ser tan salvatges i monstruoses com aquells micos. A l'univers 7, en Gast, tal com era habitual, es trobava recolzat a la paret amb els braços encreuats i només un lleuger estremiment en la punta del seu llavi esquerre traïa un cert enuig. Quant als Kaitoxins de l'univers 1, havien passat a l'etapa d'aversió i protestaven obertament davant d'aquella escena d'horror. El Gran Kaitoxin observava amb una certa repulsió el pretès presoner de la seva mà esquerra que reia com a conseqüència de l'espectacle.

En Tapion, sufocat en el forn que s'estava desenvolupant en el cos del seu subordinat, també sentia aquell dolor atroç que devia suportar en Hildegan. Però si el darrer atorgava el seu poder i la seva aura al jove músic, aquest podria aportar alguna cosa. Concentrant els seus pensaments, es va connectar mentalment a l'esperit d'en Hildegan i li envià una ràfega d'onades positives per contenir el dolor i permetre'l recuperar-se. Va manegar-s'ho per fer-li comprendre la seva empatia i la seva compassió, malgrat tots els greuges que patia per culpa seva i li va enviar el seu recolzament per al combat. En Hildegan, una criatura destinada a la guerra i a la destrucció, es va quedar de pasta de moniato per aquell impuls emocional que fluïa dins seu. Per primer cop sentia la pena, el dolor i la tristesa, però també la força d'aixecar-se i continuar lluitant. Ell i en Tapion, dos éssers, es van unir espiritualment en un de sol i el seu puny s'abaté sobre el seu botxí amb furor i poder. En Cèl·lula, sorprès per aquest contraatac, no va poder reaccionar prou ràpid i va entomar el cop en ple rostre, reprenent la seva temperatura normal. Va trontollar, obrint uns ulls com gots: la força del monstre havia augmentat sobtadament.

En Hildegan va empunyar el braç de l'ésser perfecte i va intentar fer-lo sortir de dins seu, però malgrat el seu increment de poder, era molt més feble que en Cèl·lula, el qual va aferrar-lo pel coll i el va estrènyer amb força. Va manifestar amb menyspreu:

—M'has sorprès, bestiota. Però això ja està llest. Acabaré amb tu, ja he perdut massa temps. Però gràcies per aquest escalfament. Has estat un vermut satisfactori i ara podré assaborir el plat principal que és en Vegeta amb una certa... fruïció.

En Tapion i en Hildegan no tenien la intenció de cedir. El monstre començà a evaporar-se, escapant-se de l'empresonament del seu adversari, que somrigué.

—Caguetes —va dir en Cèl·lula rient—. Entesos... Triga 30 segons a tornar... i et trobaré.

El puny del monstre sorgí tot d'un plegat darrere d'en Cèl·lula de la mateixa manera que al principi de l'enfrontament, però en Cèl·lula ja no tenia ganes de jugar i volia enllestir-ho. Va atrapar el puny blanc amb una mà i va colpejar violentament el canell amb els tous dels dits de la seva altra mà. El membre del monstre, ensagnat, s'evaporà mentre en Cèl·lula s'exclamava amb un cert sadisme:

—No tens cap més sortida, ximple. Tota part visible del teu cos que aparegui per aquí serà ferida!

En Hildegan i en Tapion van reflexionar. La situació era crítica. Si no podien atènyer-lo directament, la seva última oportunitat era atacar a distància i fora d'abast. Obrint un portal momentani, el monstre va escopir un raig de flames sobre el seu adversari amb tot el poder de què disposava. L’esperança s'evaporà tan bon punt l'insecte gegant s'envoltà d'un escut d'energia per aturar l'atac. En Cèl·lula va dir amb el seu to burleta habitual:

—És inútil, no tens el poder suficient per tocar-me. I, a més, sóc molt millor que tu!

Va prendre una gran i llarga aspiració, empassant amb força tota la fumera que era en Hildegan. Els espectadors es van coomoure en veure el crani del monstre desaparèixer dins la boca d'en Cèl·lula, el qual va esdevenir més gros. En Vegeku va començar a riure per les butxaques en veure la testa deformada d'un Cèl·lula que exhibia un gran somriure. Els Vargues van iniciar el recompte:

—En Tapion ha estat xuclat completament! Començarem a comptar... Un, dos...

—"Tapion"?... No capten res —va dir en Trunks de l'univers 18 amb un to altiu i irritat.

—Creus que esclatarà? —preguntà en Goku seriosament a en Vegeta, qui afitorava en Cèl·lula amb els ulls.

—I ara! Això no té res a veure amb... la jugada que ens va fer. En trenta segons serà...

Un soroll punyent es va sentir i va tallar totes les discussions. En Cèl·lula, amb els ulls exorbitants, constatava amb esglai que la cua del monstre que acabava de xuclar travessava el seu cos. Va comprendre el que ocorria i va mostrar una expressió de pur terror al visatge abans d'explotar mig segon més tard en milers de trossets, deixant lloc a en Hildegan cobert de sang i de bocins de carn crua. Pocs espectadors foren capaços de contenir-se i van vomitar a terra. En la torre de control dels Vargues, molts d'ells perbocaven sobre el terra, produint una olor nauseabunda per culpa d'aquell xou. En Kaitoxin del Nord s'havia avançat per ajudar aquells afectats per les arcades i les nàusees. Un dels Vargues, gairebé estable però tremolós, va dir amb dificultat a través del micròfon:

—Tornem... tornem a començar el compte, però aquesta vegada en contra d'en Cèl·lula... Blurp!

La cua d'en Hildegan trinxava l'aire com una espasa afilada mentre bullia de joia. Ja havien transcorregut set segons i en Tapion, a l'interior, va tancar els ulls extenuat però satisfet. El combat havia estat intens i difícil, però ple de lliçons. La imatge d'en Minosha era nítida a la seva ment i fins i tot en Hildegan semblava empàtic i preparat per assolir el seu objectiu amb ell. El seu desig estava al tocar.

Amb tot, ningú, tret d’en Bu de l'univers 4 i en Vegeku, no s’havia adonat del que succeïa entre les potes gegantesques del monstre. En Cèl·lula havia passat mesos, anys, dècades, entrenant-se i perfeccionant-se a causa de la seva naturalesa. Però no només havia treballat les seves tècniques, el seu poder i la seva velocitat. La regeneració era la seva principal habilitat i l'havia entrenada amputant-se voluntàriament centenars de vegades per millorar-la en tots els sentits. Especialment en termes de rapidesa.

Quan el compte va haver arribat a nou i en Tapion gaudia d'una pau victoriosa, en Cèl·lula, completament restituït a la seva mida normal, va sortir expedit sobtadament des de baix. Amb les ales separades, era com un parell de tisores esmolades per al gegant! Volava vertiginosament, tallant el monstre de baix a dalt a una velocitat fulgurant, des de la part baixa del ventre fins a la part superior del crani sense donar-li temps a adonar-se del que passava. Fins i tot, abans que el cos de la criatura no es desplomés, va notar que les dues guspires de vida que la composaven s'extingien brutalment, arravatant-li un somriure trapella. Es va escoltar un soroll sord quan les dues meitats d'en Hildegan es van estavellar contra el sòl, revelant un Tapion inconscient cobert d'un líquid violeta i llefiscós.

—Compte envers en Tapion... —va iniciar un Varga des de la torre.

—No s'aixecarà —va dir en Cèl·lula fent una ullada distreta al cos del seu adversari—. És ben mort, igual que la seva criatura. Puc ser més precís que no us penseu. He, he...

Les seves paraules foren escoltades per en Raichi, que es trobava a prop d'ell. Amb una expressió d'horror i de ràbia, el Tsuful no trobava pas els mots que volia. L'assassinat d'un ésser tan pur i voluntari, que resultava ser un amic per a ell, a mans d'una criatura per la qual notava una certa proximitat amb els Guerrers de l'Espai... Feia que l’odi s’incrementés més, alimentant en Hatchiyack amb una fúria sense límits. Eradicar els fastigosos Guerrers de l'Espai de l'estadi no seria suficient. Hi havia tants universos, milers, milions, corromputs pel mal i la perversitat... I monstres repugnants! Els destruiria sense pietat i venjaria els milers d'éssers oprimits com la seva gent.

Va estrènyer els punys. Un pensament es formà dins seu durant els trenta segons mentre a l'estadi es proclamava:

—Victòria d'en Cèl·lula de l'univers 17!`

«Jove... et venjaré.»