DB Multiverse

Capítol 90

Traduït per Rei Vegeku

Unes hores més tard... al centre de control Varga, un ocellot féu un badall. L'ocell, que ja pesava figues, estava mort de cansament. Tenia la impressió que havia estat al seu lloc durant segles. Sota els ulls hi tenia dues taques negres causades per aguantar-se el son. Quant a les seves orelles bullents, frisaven per sentir que s'acabava el seu torn.

—Per fi... Ja és dematí —sospirà, havent mirat el rellotge de sobre el seu cap en un mal estat de tràngol i comptant cada segon—. Augment de la llum... Desperteu, monstres poderosos... —esbufegà, estirant els braços per sobre el seu cap i badallant per enèsim cop abans d'ajustar els valors del tauler de control que tenia davant seu.

—Has dormit malament, Ànec Donald? —digué un altre Varga, saludant-lo tot estenent-li una tassa de cafè.

—Ei! Ànec Daffy! Les alarmes han estat sonant tota la nit... Però no hem detectat a ningú.

—De veritat? —va fer l'altre Varga, estupefacte—. M'estàs dient que alguns participants han pogut passejar-se per les nostres instal·lacions sense ser descoberts? És una idea desgavellada.

—No vas veure de què són capaços, alguns d'aquests lluitadors? Estem cecs si creiem que els podem tenir sota control! Alguns, fins i tot, són superiors als Kaitoxins!

—Ostres... doncs si la nostra tecnologia no els pot contenir, tal com va passar amb en Broly...

—Des del meu punt de vista, si no millorem la infraestructura de cara a la propera nit, presenciarem un desastre!

—Alto. Em fas venir calfreds.

—Ah! I n'estàs al corrent? A un dels nostres guàrdies, mentre feia la seva inspecció rutinària, li caigueren desenes de Boles de Drac a sobre!

—Què!? Estàs delirant!

—No pas! En obrir la porta, la sala n'estava plena fins a vessar! Pobre noi, no les va veure a venir!

—Això és una bogeria! Però... si jo em pensava que ni tan sols havíem portat les Boles de Drac, aquí!

—Exacte, aquesta és la part més misteriosa! Cap de nosaltres no ha portat ni una miserable Bola de Drac. I, després, de sobte, en tenim dotzenes rodolant amunt i avall en una sala! —va fer l'Ànec Donald gesticulant exageradament.

—Ah, i el pobre Varga... Qui era? Es troba bé?

—Era l'Oncle Garrepa, un dels inspectors d'aquell sector del complex. Sabem que es recuperarà aviat, només té alguna contusió. Pobre. Se suposava que ja hauria d'haver plegat fa una estona, però l'Ànec Gelactiu, el del següent torn, encara es troba al lavabo! Prefereixo morir de fàstic aquí que no pas ofegat per una onada de Boles de Drac!

—Ja pots ben dir-ho, company —respongué l'Ànec Daffy.

—Doncs apa, que tinguis sort. Me'n vaig a dormir! —digué el primer Varga, aixecant-se lentament de la seva cadira.

A les graderies, la majoria dels espectadors ja havien tornat als seus seients. De punta a punta de les grades es sentien centenars de converses, discussions sobre llurs participants preferits fins a prediccions sobre els següents combats.

Poc després que tothom estigués al seu lloc, els participants començaren a sortir de les seves respectives habitacions. Els guerrers de l'univers 19 foren els primers, sense comptar els guerrers com en Cèl·lula que no s'havien mogut en tota la nit. Els següents a fer acte de presència van ser el Kaitoxins, després els membres de l'univers 2, seguits pels Guerrers de l'Espai de l'univers 13, en Trunks "del Futur", els "pirates de l'espai", els Dimonis del Fred i en Tapion. Després, finalment, sortiren els nostres amics de l'univers 18. En Goten, l'antepenúltim a sortir de l'espai interior, es girà mirant al passadís i picant de mans alhora que cridava:

—Pare, deixa l'esmorzar i vine!

En Krilin, que acabava d'aparèixer juntament amb en Tenshinhan, s'adonà immediatament dels Guerrers de l'Espai dels universos 13 i 18:

—Hm, els Saiyans ja són allà...

—Només m'he equivocat, que agressiva! —declarà darrere d'ell el Venerable Kaitoxin sortit de l'espasa sagrada. Seguia buscant alguna excusa per la patinada del seu comportament.

—Un déu? Entrant a l'habitació errònia? —cridà la Vídel—. Que es fum de mi?!

Darrere seu, la Bulma i en Trunks intentaven calmar l'ambient, mentre en Yamcha reia per sota el nas.

A l'espai de l'univers en 4, en Bu aparegué de sobte mitjançant el Canvi de lloc instantani. Acabava de tornar d'una profunda exploració per tot aquell univers "buit". En efecte, tal com els Vargues havien dit, era un univers completament buit, ni tan sols tenia Paradís, ni un Món dels Morts ni un Infern. Pel que semblava, l'existència d'aquests reialmes celestials als altres universos era producte del resultat de la presència de vida. En un univers sense vida, com carai podria haver-hi l'Altre Món? Tots aquests mons conviuen junts amb total harmonia en un ecosistema vast. Els morts del torneig eren els primers d'aquell univers. Les seves ànimes en pena vagaven soles, sense forma, consciència o propòsit. En Bu encreuà els braços satisfet i somrigué.

A l'apartament de l'univers 14, l'A-18, tota relaxada, encara estava estirada al seu llit amb les mans darrere el cap:

—Vés tirant, A-17 —digué amb tota la mandra del món i els ulls mig tancats—. Jo d'aquí no em moc.

—Vinga, va! Avui mataré en Son Goku, com a mínim ho hauries de venir a veure!

—Boicotejo aquest estúpid torneig —respongué ella, pensant amb el que en Yamcha li havia dit el dia abans.

L'A-17 féu un sospir i marxà, esperant que la seva germana canviés de decisió i presenciés la seva victòria contra en Son Goku.

Finalment, els membres de l'univers 16 van aparèixer.

—Aquesta nit he parlat amb els Kaitoxins —xiuxiuejà en Son Gohan a la seva muller mentre caminaven per davant de la resta de la seva família i amics.

—Hi estan d'acord?

—Encara no ho sé... M'han dit que havien de rumiar-s'ho...

Caminant darrere la parelleta, en Cor Petit havia escoltat tota la conversa, però no va dir res. Preferia centrar-se en en Cèl·lula, situat a la seva dreta.

No s'ha mogut en tota la nit... pensà, just abans que en Cèl·lula li tornés la mirada.

—Pfff... —remugà la Bra—. Hi ha massa participants, perdrem un altre dia veient uns pelacanyes. Quin avorriment.

—Treu profit del teu temps lliure per entrenar la teva paciència i autocontrol... —respongué el seu pare, que l'havia estat escoltant.

Merda! Sóc massa bocamolla!, pensà la Bra. Ella només volia queixar-se però, com sempre, el seu pare havia de transformar-ho tot en algun tipus de classe.

Autocontrol? Feia un dia i mig que es reprimia de clavar una bufetada i enviar a vés a saber on tota aquella colla de manefles! Ja n'hi havia prou, no?!

—Entrenar?... Emm... Cor Petit —digué adreçant-se al Namekià, el qual es va girar—, em podries proporcionar un uniforme d'entrenament? Un de molt pesant?

—Com vulguis —digué apropant-se a ella, disposat a ajudar—. T'hi posaré diverses tones —l'advertí.

El nou conjunt de la Bra incloïa uns pantalons negres, un llarg cinturó i un jersei gris molt pesant. En efecte, pesava tant que el sòl sota els seus peus s'esquerdà lleugerament.

—Perfecte... —digué la joveneta, somrient, levitant a alguns centímetres del sòl.

Com que espectadors i participants ja eren al seu lloc, els altaveus començaren a ressonar:

—Benvinguts a tots a aquest segon "dia" i segona ronda del primer i últim gran torneig interuniversal!

Milers de crits del públic ressonaren a l'uníson per tot l'estadi. La Bra estava farta de tant numeret. De sobte, un cilindre volador emergí pels aires i s'estacionà sobre el ring. A bord hi havia 5 alienígenes músics amb llurs instruments a punt. Immediatament, van començar a tocar un tros de la millor peça musical de l'univers 1.

—Bé, bé! Un interludi musical... —sospirà el Trunks de l'univers 16.

—De música alienígena? —digué el seu amic Goten.

—Aquesta música és genial! —s'extasià la Pan.

—És totalment espantosa —es queixà la Bra al seu costat.

—Original i rítmica... Els seus instruments de vent són excel·lents! —complimentà en Tapion. Al seu costat, en Raichi, es limitava a grunyir.

—Quin soroll més horrible! Sona com un Glaviot esclatant! —cridà en Babidi, tapant-se les orelles.

—Sona com aquella música horrorosa que toqueu en les vostres actuacions —digué el Rei Cold, encara sense armadura i esguardant els seus fills.

—Perdona? No té res a veure! —respongué en Cooler, molest—. Ells toquen la Simfonia Punk Frigindan. I jo, la Simfonia Clàssica Frigindan.

—Quin mal gust! —va fer en Freezer, que mai no desaprofitava una oportunitat per burlar-se del seu germà—. La Simfonia Rítmica de la Frigindan és molt millor!

Aquella música particular va portar mals records als dos Vegeta dels universos 13 i 18. Aquell record auditiu els submergí als esdeveniments estrambòtics que assistien antany, on aquells alienígenes patètics incapaços de lluitar dirigien l'imperi d'en Freezer des de les oficines! Tenien prohibit de matar-los. Fins i tot quan es burlaven d'ells dient-los: "Oh, vostè és el Rei Vegeta? Admirem la seva tasca! Ja no duu la barba?!"

De forma general, l'interludi fou ben rebut, i la seva música tot un èxit i ben tocada. Malauradament, el participant de l'univers 4 no sentia el mateix.

—Què és aquest INSULT!? —xisclà en Bu, fent ressonar la seva veu per tot l'estadi. Fins i tot els músics, sorpresos per l'aldarull, van deixar de tocar. En Bardock, assegut en un banc de l'univers 3, aixecà el cap per comprovar si es tractava d'una de les visions que havia tingut en el seu combat contra en Raditz:

Hmm... És això el que vaig veure, o...? es preguntà.

De sobte, en Bu es teletransportà a l'escenari dels músics:

—I d'això en dieu actuació? Com us han pogut contractar per a un esdeveniment d'aquesta magnitud, amb milions de persones en directe?! És una ofensa per al món de la música. La Frigindan no es toca així, aprenents! Doneu-me els vostres instruments.

En efecte, en Bu tenia una infinitat de coneixements de totes les músiques de l'univers. Era el darrer expert professional en la matèria. Talment com en totes les àrees existents.

—Ja n'hi ha prou. L'aturaré —digué en to solemne el Kaitoxin del Sud, arromangant-se.

—De fet, és veritat que no són massa bons —conclogué el Gran Kaitoxin. Sempre era massa permissiu.

—Intervenir? Llavors quan podrem tornar a escoltar el Monstre Bu tocar música? —digué en Vegeku somrient després que en Cor Petit li reportés allò que havia escoltat a l'univers 1.

El Namekià esguardà, impactat, el seu antic rival.

En Bu estirà el braços als costats formant una T. Llavors, emergits de la seva pell, aparegueren 5 Minibu, que prengueren possessió dels instruments d'aquells extraterrestres vinguts d'una galàxia llunyana, molt llunyana. L'últim dels Minibu no acceptà l'instrument que el darrer músic li estengué avergonyit i el mirà amb posat murri:

—No, tu segueixes. Ets genial —declarà el petit Bu, desapareixent tal com havia aparegut prèviament.

Encara més avergonyit perquè els seus col·legues el miraven amb perplexitat, es va posar l'instrument a la boca i es preguntava interiorment què li passaria.

Immediatament, en Bu va començar a tocar la seva música i l'espectacle començà. L'últim alienígena, inicialment sorprès pels canvis que havia fet en Bu, es va adaptar a la resta trobant el tempo correcte i les notes adequades en un tres i no res.

—Increïble... Quina harmonia tan fabulosa! —feren a duo en Freezer i en Cooler.

—És... Bellíssima! —digué en Tapion, captivat per l'emoció.

—És una revolució musical! Feia milions d'anys que no sentia una peça així! —admeté en Kaitoxin del Sud.

A la sala de control, un Varga havia aturat el dit a pocs centímetres del botó que hauria fet tornar en Bu al seu univers. Però no podia bellugar-se. El Varga tancà els seus ulls plens de llàgrimes i es limità a escoltar amb el cor obert. L'emoció que sentia i l'immensa passió de la música havien evitat que expulsés un ésser capaç de produir-li aquelles sensacions.

Captivats, tot l'estadi tingué la sensació de ser transportats per la qualitat d'aquella peça. Fins i tot els neòfits musicalment parlant podien apreciar fins a quin punt era agradable i sorprenent.

—És la mateixa d'abans, no? —preguntà en Goku al seu fill Gohan.

En Gohan no va respondre. Tot i que potser no havia quedat tant meravellat com altres, era perfectament capaç de notar-ne la diferència.

Quan va sonar l'última nota i la partitura arribà a la seva fi, la multitud sencera, que havia estat en silenci sepulcral fins aquell moment, esclatà de joia.

—Això —conclogué l'home-orquestra—, és el que s'anomena música.

—Gràcies, senyor —digué tímidament el músic que havia tingut la sort d'acompanyar-lo—, quina composició tan magnífica. Però per què m'ha deixat tocar?

—Reconec el talent. I et vaig conèixer al meu univers. Des d'aleshores vius al meu interior, igual que altres artistes.

—Oh...

L'alienígena tremolà. Escoltar que era un bon músic era un elogi, però saber que el seu alterego estava atrapat al cos de la criatura rosa li provocava calfreds.

Finalment, en Bu tornà al seu lloc satisfet amb si mateix.

—Després d'aquest interludi, declarem iniciada la segona ronda! Gràcies de nou a tothom per seguir amb nosaltres!

El públic acceptà l'anunci amb gran ovació.

—La resistència i la gravetat del ring es multipliquen per deu!

—Així doncs, la gravetat ara serà cent vegades superior a la de la Terra —digué en Gohan, dirigint-se al seu pare.

—Cent vegades? Quina murga! Recordo haver-me entrenat a aquesta intensitat quan feia cap a Namek!

—Pare, no creus que serà massa? Em podré moure? —preguntà la Pan mostrant la seva evident preocupació.

—I és clar, n'estic convençut. Ets més forta que el meu pare quan va venir a salvar-me d'en Freezer. Te'n sortiràs, Pan.

Però si guanya aquesta ronda i la tornen a multiplicar per deu, ja no n'estaré tan segur..., pensà en Son Gohan.

—I ara, abans de començar amb el primer combat, ens agradaria preguntar a tots els participants quin desig voldrien demanar si guanyessin el torneig! Primer ho demanarem a la primera meitat d'aquesta segona ronda, i després a l'altra meitat quan fem la pausa per dinar!

Després d'uns instants d'aplaudiments, el presentador prosseguí. Al mateix temps, un Varga de color lila aparegué entre els Kaitoxins de l'univers 1.

—El nostre periodista, l'Aneguet Lleig, ens aproparà els somnis i els desitjos dels nostres participants!

L'Aneguet Lleig era un Varga ancià, tota una celebritat al seu univers. Es va dirigir a l'univers 13 caminant bastant a poc a poc per trobar el primer participant, en Nappa.

—El nostre primer participant és un Guerrer de l'Espai de l'univers 13. Va derrotar fàcilment el seu rival a la ronda anterior, tot i que era un poderós guerrer Namekià —digué l'Aneguet Lleig a través del seu micròfon en arribar a l'espai 13—. Senyor Nappa, creu que guanyarà aquest torneig?

—D'això...

El guerrer cap pelat es gratà el crani tot esguardant en Vegeta. Què havia de dir? Després d'uns segons rumiant, l'Aneguet Lleig va refer la pregunta:

—Quin seria el seu desig en cas de victòria?

—Ostres, ara sí que puc respondre! Desitjaria que ara mateix creixessin dues immenses orelles de conill al cap d'en Freezer! —rigué, posant-se les mans al cap per tal d'il·lustrar-li-ho a en Freezer

—Hmm... quin desig més interessant. I també em pregunto què voldria demanar el seu adversari.

El Dimoni del Fred quedà absort per la rèplica d'en Nappa. Quina falta de respecte! En aquell moment, tingué la sensació que totes les frustracions que havia patit al llarg dels anys amb els Guerrers de l'Espai florien de nou. N'estava orgullós, d'haver-los esborrat del mapa. No esperà que el Varga lila preguntés:

—No fiquis el nas on no et demanen! Fuig del mig! Tenim un combat pendent!

—Hmm... Entesos... —va fer l'ocellot, ignorant completament les provocacions—. Vejam... ara ens toca dirigir-nos a l'espai 18, on un Saiyà anomenat Goku va vèncer un dels seus congèneres de l'univers 10 amb... la força del vent. Quin seria el seu desig?

—Ostres... Encara no ho he pensat. No sóc aquí pel desig... Al nostre món invoquem les Boles de Drac cada dos per tres! Si se m'acudeix algun desig us ho diré, encara que potser el regalaria a algú altre.

Escoltar això féu feliç en Tapion de l'univers 3. Si, per alguna raó, en Goku de l'univers 18 guanyés el torneig, potser li cediria el seu desig per simple compassió. Molts dels espectadors van trobar les declaracions d'en Goku d'allò més nobles i li oferiren una gran ovació.

—I com que sóc a l'espai 18, aprofitaré per fer la mateixa pregunta als altres combatents victoriosos d'aquest univers. En Vegeta lluitarà contra en Trunks de l'univers 12. Prèviament va derrotar el seu propi alterego de l'univers 10. El seu desig, senyor?

—Tampoc m'interessa gens ni mica aquesta recompensa. Sóc aquí sols per lluitar.

Per als espectadors, escoltar declarar als lluitadors que només eren allà per lluitar i que el premi els importava un rave era una garantia que els propers combats serien increïbles.

—I vostè, noieta? —preguntà l'Aneguet Lleig a la Pan.

—Jo... —començà tímidament la jove adolescent—, no sé si es pot considerar un desig, però vull ser valuosa dins la meva família!

—I tant, molt bé! Us desitgem a tots molta sort. I ara, cap a l'univers 14! En Son Goku lluitarà contra l'A-17. Quin és el seu desig, senyor?

—Hmm... Suposo que un mitjà per poder marxar de la Terra. Allà ja no hi queda ningú i és molt avorrit.

—Oh, de debò? Un viatge espacial, doncs? Ampliar fronteres i horitzons sempre és meravellós! Molt bé! —digué el Varga lila, sense entendre el significat real dels mots de l'A-17—. Seguim, ara anem a l'espai dotzè. Vostè, Trunks, sembla que s'enfrontarà amb una versió alternativa del seu pare. Si em permet, quin seria el seu desig si guanya el torneig?

—Bé... doncs jo voldria quelcom que m'ajudés a refer la humanitat al meu planeta!

—Pfff. Lamentable! —s'exclamà en Trunks de l'univers 16 al mateix temps que el seu alterego del 18—. Sé perfectament quin desig demanaria, ell!

El Varga entrevistador marxà de nou a l'espai de l'univers 13 per parlar amb en Kakarot, però el lluitador semblava que estigués parlant amb una pedra tot excavant el sòl amb una de les seves vores. Pertorbat per la desafortunada escena i l'evidència que els altres Guerrers de l'Espai passaven olímpicament d'ell, el Varga periodista va fer com si no passés res i es tombà cap al següent lluitador. L'Aneguet Lleig es dirigí als universos 9, 6 i 3, respectivament. Primer, va preguntar-li a en Krilin:

—A la primera ronda va guanyar un contrincant molt més jove que vostè. Quin seria el seu desig si sortís victoriós del torneig?

—Res d'especial, company. Només som aquí per trobar els nostres límits i fer nous descobriments.

—Renoi! Quin honor que hi hagi guerrers amb un gran cor i una passió increïble per a la lluita! I què ens diu vostè, Tapion? Encara no l'hem vist en acció.

—Fa molt de temps... Vaig perdre el meu germà. M'agradaria poder-lo tornar a veure.

—Un altre desig ple de bons sentiments! I vostè, senyor Bojack de l'univers 6, també té un desig noble?

Davant la ingenuïtat del Varga, en Bojack rigué:

—Jo? Ha! Sóc el maleït amo del meu univers! Tinc tots els planetes, riqueses i dones que desitjo. No hi ha res que em falti!

—Oh! Així que tampoc és aquí pel desig, sinó pel desafiament, oi?

—Ha, ha! Sí, i per esclafar alguns cranis. Tot i així... si hagués de demanar un desig... voldria saber com vaig ser tancat durant segles. I, sobretot, el responsable de tot plegat! L'esclafaria juntament amb als seus descendents, si encara existeixen, és clar.

—Oh... d'acord —digué el Varga un pèl desconfiat.

Pel que semblava, en Bojack encara no sabia que els responsables foren els Kaitos. Els Kaitoxins de l'univers 1 deduïren que els seus subalterns havien estat els encarregats de segellar aquell individu i la seva banda al seu univers. Al seu, ells mateixos havien preferit suprimir l'amenaça d'en Bojack. En Kaitoxin del Sud s'ocupà d'aquella banda, atès que era el Déu més poderós. No obstant, els simples Kaitos no eren prou poderosos per destruir-lo, així que van haver de confiar amb una tècnica "màgica". No cal dir, però, que els Kaitoxins estaven molestos pel desig d'en Bojack.

—I ja només ens falta entrevistar un participant, el de l'univers 17. Precisament, lluitarà contra en Bojack. Senyor, ens podria dir el seu desig?

—No us importa —respongué descaradament en Cèl·lula amb els braços encreuats—. Comenceu els combats d'una maleïda vegada.

Mentre l'Aneguet Lleig tornava a l'univers 1, el presentador oficial prengué el torn de paraula:

—Ara que ja sabem els objectius de cadascun, o gairebé, podrem donar pas al primer combat!

El públic i els participants del torneig esperaven amb impaciència la crida del primer combat: en Nappa contra en Freezer. Era un combat que molts volien veure.