DB Multiverse

Capítol 107

Traduït per Bardock

En Bu no hi era tot. El torneig s’allargava massa. Als Vargues se’ls hi escapava absolutament tot. Des que havia arribat, en Bu ho veia i ho controlava tot. Volia divertir-se, però començava a avorrir-se de debò. Estava decebut amb l’actitud d’en Vegeku, sobretot. Havia estat totalment convençut que patiria un trànsit i que cercaria de totes totes tornar a lluitar contra en XXI. Què havia fet el darrer? Un truc de màgia i hop, de tornada als seus apartaments com si no hagués passat res? Collonades! Si calia, els obligaria a lluitar!

—Exigeixo una revenja! Tant me fa si aquell parells de covards volen abandonar! Ja n’hi ha prou de combats ridículs!

Declarar la seva voluntat podria funcionar. Després de tot, qui ho havia fet durant el combat que havia oposat en Gast Carcolh i en Cèl·lula Jr? En Bu ho havia decidit així. Després de ser esperonat per la multitud, el gran Namekià havia acceptat de combatre contra el fill d’en Cèl·lula. Amb un simple esclafit de dits establia l’ordre dels combats que es suposava que era aleatori! A través de la seva voluntat, controlava el funcionament de la tecnologia dels Vargues i havia impedit el retorn d’en Broly al seu univers. Però en aquest cas, no havia rutllat bé.

La Kaitoxin de l’Oest, qui havia mediat amb en Vegeku al ring, va anar al rencontre d’en Bu de l’univers 4. Contràriament als nombrosos Vargues que havien interactuat de ben a prop amb el lluitador, aquesta romania zen.

—Benvolgut senyor, la decisió no és cosa seva —declarà tot posant un peu a terra.

—Que no és cosa meva?

En Bu somreia però aquella deessa amb aires de grandesa el treia de polleguera. Encara pitjor! Es creia situada a la cúspide, com si fos intocable! En Bu estava a punt d’experimentar un gran plaer tot posant-la al seu lloc. Va començar amb un cop de puny violent que l’envià a passeig contra un mur.

—Que te’n fums o què? Jo ho controlo tot des del principi! —va cridar el Dimoni.

En Bu va utilitzar tot el seu poder. Nombroses cèl·lules del seu cos es van alliberar volant pertot arreu. En un tres i no res, els seus peus i les seves cames van esdevenir una melassa gelatinosa que s’escampava en el sòl i que avançava com un tsunami vers els altres espais. A les grades, el sòl i els bancs semblaven prendre vida per tal d’empresonar els espectadors, qui eren víctimes indefenses. En Bu xisclava a tot l’estadi:

—Sóc a tot arreu! Tinc les vostres Boles de Drac i la vostra tecnologia! Conec els vostres secrets i manipulo les vostres ments! Jo decideixo qui viu, qui mor i qui absorbeixo!

Efectivament, ell era l’emperador omnipotent del seu univers i feia el que volia: dret de vida i de mort, però també d’absorció quan es topava amb algú interessant. El torneig, l’univers 0, era el mateix per a ell.

En Tenshinhan, que havia lluitat contra el Monstre anteriorment, havia comprès un punt essencial: si no havia pogut batre en Bu era perquè en realitat no només era sobre el ring. Havia dipositat trossets d’ell absolutament pertot arreu, en tots els espais dels lluitadors, a les grades, a la torre de control dels Vargues, fins i tot potser als apartaments privats i a les naus de les rodalies de l’estadi! En Tenshinhan estava convençut: si en Bu declarava ser pertot arreu, era cert! Mentrestant, el lluitador pelat es preparava per contrarestar l’amenaça que pesava sobre ell i el seu amic Krilin: el tsunami rosa havia arribat fins a ells i tractava de submergir-los.

A l’espai de l’univers 18, en Cor Petit va fer una ganyota amb el tema de les Boles de Drac:

—Que té les seves Boles de Drac? Què s’empatolla?

—És impossible que els Kaitoxins s’hagin fet robar les Boles de Drac sense adonar-se’n! —va afegir en Son Gohan amb els punys serrats abans d’impedir que la seva filla i la seva muller fossin capturades pel cos d’en Bu.

A la torre dels Vargues, això suposava una nova derrota. Un ocell, tot terroritzat, xerrotejava:

—No pot ser, està mentint!

—Envieu-lo de tornada al seu univers!! —ordenà un Namekià.

—Ho estic intentant, però... però... S’ha tornat a espatllar! —va cridar mentre premia el botó vermell una dotzena de cops.

—Ximples! Jo sóc el que decideix quan funciona! —bramà la testa d’en Bu tot emergint del terra—. N’estic tip d’actuar des de l’ombra... Ara ho faré davant de tothom.

La melassa rosa semblava accelerar el ritme contra els adversaris d’en Bu, és a dir, tothom. Els combatents més forts van reaccionar prou ràpid per fer front les primeres temptatives d’empresonament d’en Bu. En Cèl·lula, en Freezer, en Vegeta de l’univers 13, en Dabra -en primera instància-, van escapar-se’n sense despentinar-se. Les mosses de l’univers 6, els androides de l’univers 14, els espectadors com en Cor Petit de l’univers 16 o els guerrers Ultra no s’escaparen. D’altres, que podrien haver-se’n defensat, es van veure aturats immediatament. En Babidi, per exemple, podria haver utilitzat una fórmula màgica. Però en Bu la coneixia perfectament i va impedir que pronunciés la més mínima síl·laba, tot gairebé ofegant-lo. En Dabra havia anat a socorre’l però es va deixar atrapar. En Bu de l’univers 11 no es bellugava i, a més, en Bu de l’univers 4 no l’agredia, ans al contrari! Aparegué al seu costat i li digué:

—Ho veus? Així és com es fa.

—Visca! Que divertit! —aplaudia en Bu de l’univers 11.

A l’espai reservat a l’univers 8, tothom, excepte els Dimonis del Fred, van ser capturats. En Cooler i en Freezer prenien altitud tot esperant evitar els atacs d’en Bu. Però no coneixien les capacitats del Dimoni, el qual estava en un nivell superior. De fet, es divertia amb ells. Primer havia atrapat en Cooler pel turmell. El germà gran va cridar en Freezer perquè l’ajudés. Aquest l’observava... mentre seguia adquirint alçada. En Bu s’entretenia deixant anar en Cooler i alentint en Freezer per veure el que ja s’esperava: una baralla entre germans! Però tota trapelleria té una fi i aquell parell no eren els que més importaven a en Bu. Així, els va empresonar alhora. Una mica d’apropament no els faria gens de mal!

Al ring, en Bardock i en Cold havien resistit força bé tot sols... I sense la més mínima interacció entre ells, s’havien cobert mútuament. Qui s’ho hauria pensat? No obstant, no amagaven el cap sota l’ala. No és que estiguessin sent amables amb l’altre, no ho eren mai i punt! Tot això ho feien per ells mateixos.

A l’espai 19, els Ultres cedien terreny. Làsers, escuts d’energia... Eren ineficaços contra en Bu, el qual ja havia vist i provat aquelles armes.

—Faré servir la carbonita! —cridà un dels guerrers que percebia els seus últims instants de llibertat.

—Ni parlar-ne! —respongué el seu superior esbufegant, en una situació encara més delicada—. En el millor dels casos —precisà entre dos trets del canó del seu braç—, tothom morirà!

En Bu, superpoderós, acabava d’esgotar les defenses de tothom. Tant si eren físiques, psíquiques, energètiques o tecnològiques, cap ésser no semblava capaç d’aturar l’assalt de la criatura rosa. En tot cas, cap ésser que el combatés en solitari.

—Tots junts! —va bramar en Son Goku a l’espai reservat a l’univers 18 per tal de motivar la seva tropa.

Tots els guerrers estaven aplegats en cercle i desplegant les seves forces amb les mans endavant. La Videl i la Bra romanien al centre, protegides per aquells guerrers formidables que mantenien un escut d’energia al voltant d’ells. En aquell moment, feien front als atacs repetitius del Monstre.

L’únic que el darrer feia era passar-s’ho bomba. Si hagués volgut els podria haver englotit a tots en mig segon. Però el que feia era encara més divertit! Els mosquits forcejaven, els mosquits voladors s’estavellaven, els microbis immobilitzats... Fins i tot els Déus eren impotents. Presoners, en Bu els va anar a veure per burlar-se d’ells. Va simular l’aparença d’en Kaitoxin del Sud i va imitar la seva veu:

—Està infringint les normes! Em queixaré, però no faré res!

Al costat d’ells, en Kaitoxin de l’Est es pixava de riure.

—A què jugues?! Això és greu!! —li cridà el seu amic enganxat per l’espessa pega rosa.

—Ho sento! Ha estat una rialla nerviosa! —s’excusà rotundament.

La prova que en Bu estava jugant era que certs guerrers febles eren encara lliures dels seus moviments: els de l’univers 9. Fins aleshores, és clar. En Krilin, sorprenentment flexible, es va girar i va començar a colpejar la melassa d’en Bu amb el seu bastó, desplegant, amb cada impacte, la seva energia per repel·lir els assalts. No obstant això, no va aconseguir veure un tros tan petit com un caramel que s’arrossegava a poc a poc fins al seu peu per atrapar-lo tot engrandint-se sobtadament a fi d’immobilitzar-lo. En un obrir i tancar d’ulls ja es trobava empresonat completament. Al seu costat, en Tenshinhan intentava alliberar-lo, però en Bu va impedir-li-ho. Quant a la Videl, es defensava pels aires mantenint l’Atac d’en Kaito al màxim fins que en Bu la va tornar al sòl lentament estirant-la del peu.

Es va alliberar gràcies a un lluitador inesperat. Un guerrer d’un nivell encara més dèbil, l’heroisme del qual no estava demostrat. En Trunks de l’univers 9, armat amb una espasa trencada i embolcallat d’una aura rogenca, es va propulsar per assestar un cop sobre la melassa rosa que encara estirava la guerrera i va aconseguir segar-la.

—No puc treure-m’ho del turmell! —s’espantava la Videl després d’haver etzibat diversos cops contra la resta de la melassa que encara agarrava fermament el seu peu.

—No t’hi escarrassis —va fer en Yamcha, qui encara mantenia una barrera d’energia al seu voltant—. Aquí no us podeu defensar! Aneu a l’espai 18!

—Què? Tant se val, Yamcha! No podem marxar i abandonar-vos!

—A més, no sabem res d’ells! —va replicar en Trunks.

—I és clar! Són bona gent! Casum l’olla, aneu-hi!

L’escut d’en Yamcha va cedir tot d’un plegat. En Trunks va prendre la Videl per la mà i la forçà a allunyar-se de l’espai 9.

Malauradament, la melassa rosa es va posar mans a l’obra de seguida i els va enxampar en una aclucada d’ulls. La Videl, valentament i sobretot sabent que era més forta de tots dos, es va aturar el temps necessari per defensar el seu company perquè pogués fugir. Però va ocórrer el contrari: en Trunks es va situar davant d’ella en el darrer moment per ocupar la seva plaça.

La Videl va emetre un crit rabiós. Perdre la persona més propera a ella? Mai! I a sobre per culpa seva? I tot perquè ella necessitava ser protegida? Encara menys! Se n’anirien plegats!

Així, ella també estava disposada a sacrificar-se quan dues persones, que venien directament de l’espai 12, arribaren sobtadament al seu costat. Un Guerrer de l’Espai i un Androide. El primer se l’emportà immediatament amb ell com si fos una princesa, mentre que el segon els feia guanyar temps atacant amb els seus braços després de cridar “Hell’s Fire”.

—Deixa’m! Deixa’m tornar allà!

Ella tenia algunes llàgrimes als ulls. De còlera? O de tristesa?

—Prou! Et puc salvar la vida! L’espai 18 és la nostra única esperança, mira al teu voltant!

La Videl va fer una ràpida ullada. Allò no rutllava gens bé.

A l’espai 13, en Raditz acabava de transformar-se en mico gegant. Però què podria fer un colós així enredat en la pila rosa? Fins i tot la seva boca era forçada a mantenir-se tancada com si estigués lligada amb una corda. Intentava lidiar-ho amb els seus braços enormes, però els seus moviments eren lents, inútils.

Damunt de l’estadi, en Bu es va materialitzar per tal d’informar al seu públic:

—Jo decidiré tots els combats a partir d’ara. Sóc molt bon àrbitre, ja ho veureu. Noves normes. Podreu rebre tota l’ajuda que vulgueu. I guanyareu quan jo ho decideixi.

L’espai 16 estava compromès. Només la Bra seguia en la palestra. En Son Gohan i la Videl acabaven de ser atrapats. Es podia apreciar perfectament que hi havia una certa impaciència en el rostre de la Superguerrera perquè en Gohan l’obligava a no transformar-se en un nivell superior.

Mentre la Videl i en Trunks arribaven a l’espai 18, en Goku parlava amb en Vegeta:

—No resistirem, Vegeta! Hem de desplegar tot el nostre poder!

—Ni pensar-ho! Encara puc aguantar durant hores així! Em reservo tot el poder per a la nostra batalla definitiva, no per a un xiclet rosa que ja vam vèncer!

En Trunks va deixar la Videl al centre i es va unir al cercle. Participà a fi de mantenir el mur d’energia tot augmentant la mida dels seus músculs.

La Videl reflexionava a tota velocitat. Aquelles persones havien demostrat una enorme força de combat. Per què no l’expandien? Només es defensaven com egoistes mentre els altres espais estaven essent subjugats a poc a poc.

Ella no coneixia realment els Saiyans. Sabia que en Krilin i en Tenshinhan se’ls havien trobat antany. Però no eren les mateixes persones, ni la mateixa dimensió, ni la mateixa època... a priori.

En Goku i en Vegeta romanien en el segon nivell dels Superguerrers de l’Espai, la qual era una “bona” transformació, considerant que, tal com deia en Vegeta, podien seguir generant un poder impressionant sota aquella transformació. Gràcies a la forma especial obtinguda a través del Venerable Kaitoxin, en Gohan no s’esgotava tan ràpid, al contrari que el seu pare Son Goku quan es transformava en Superguerrer de tercer nivell. En Gotrunks no podia restar gaire temps en aquell nivell, el qual acurtava el temps de la fusió. Fins i tot en Vegeku només podia romandre-hi alguns segons.

Però quelcom va fer formiguejar l’esperit de l’Ub. De quin poder parlava, en Goku? Teòricament, del Superguerrer de tercer nivell. Però també parlava d’en Vegeta. Així doncs, en Vegeta era capaç d’assolir el tercer nivell? Fa vint anys que en Goku ho esperava, és a dir, n’estava al corrent de tot plegat? Què ocultava? En tot cas, en Vegeta no volia esguerrar l’efecte sorpresa a causa d’aquell petit “incident”. Confiava massa en el curs dels esdeveniments? Com era possible que posés en perill així com així la vida de tota aquella gent, dels seus amics i amigues i de la seva família només per no revelar el seu poder real al seu futur adversari? Es comportava com en Cèl·lula...

El darrer se’n sortia tot sol front en Bu. Al ring, en Cold i en Bardock estaven fumuts. A l’espai 3, en Tapion i en Raichi eren presoners. Havien estat els primers a caure al parany sense tenir temps de reacció. De ben segur que en Hildegan els podria rescatar...

La Bra de l’univers 16 continuava batallant. S’aproximava a poc a poc a en Vegeta de l’univers 13, el darrer grup a alliberar-se. Per atzar o ho havia fet expressament? En Gast, quant a ell, seguia amb els braços encreuats. La goma rosa girava al seu voltant sense detectar ni un sol punt feble del Namekià gegant.

—Així doncs, el primer combat serà... Vejam... —va sospirar la veu d’en Bu que s’escoltava màgicament pertot l’estadi.

Durant un instant, tothom semblà retenir la respiració. On era? En Bu ho controlava tot de debò? La continuació del torneig es faria segons la seva voluntat?

—Trio... en Cèl·lula de l’univers 17 contra en Son Gohan de l’univers 16!

En Gohan estava empresonat; la melassa el dugué fins al ring i l’alliberà. En Bu va fer fora en Cold i en Bardock i va atrapar en Cèl·lula fàcilment com si li hagués donat peixet a l’hora de defensar-se. Va dipositar la criatura d’en Gero en front d’en Gohan. En Cèl·lula es sentia com un principiant que creu defensar-se correctament. Lluitar contra en Gohan? Una bona idea, sens dubte, però... en aquelles condicions? No. Sabia que el fill d’en Son Goku no lluitaria lliurement si la seva família estava segrestada. Com podia esperar-se veure, en Bu, un combat normal?

—Gohan —va fer precisament el Dimoni—, si no lluites a fons tal com espero de tu, liquidaré la teva família! Cèl·lula, si intentes fugir del combat, et tornaré a la teva forma original, la teva imperfecció!

Havia estat amenaçador, tant per l’un com per l’altre. Matar tota una família? Ho podia fer sense problemes! Tornar en Cèl·lula imperfecte? Sí, aquesta era una de les seves capacitats d’entre un milió que havia adquirit en el seu univers.

Els dos protagonistes no tenien cap més sortida... Havien de disputar el combat. En Gohan esperava aprofitar guanyar temps fins que el seu pare, en Vegeku, tornés i posés punt i final a tot allò.

O la seva absència estava lligada a en Bu?