DB Multiverse

Capítol 50

Traduït per Red XII

L’A-18 i en Yamcha es trobaven cara a cara, separats per uns quants metres de distància. La primera es mantenia dempeus, amb els braços encreuats i una expressió de desgana escrita a la cara. L’últim estrenyia els punys amb força, però es trobava serè. Els dos adversaris van deixar passar uns segons per observar-se l’un a l’altre, amb atenció. Per a l’androide, aquell combat era una pèrdua de temps. El seu germà ja havia mort en Yamcha en el seu univers, tot desviant un kienzan d’en Krilin -el seu propi amic-, cap a ell. Era un lluitador ben feble; no l’havia pogut ni esquivar. No representava cap desafiament. En Yamcha, per altra banda, mai no l’havia vist. Però encara que no la conegués, sabia prou bé què es podia esperar. No tenia cap por. Més aviat, semblava complagut de veure-la.

—No vull fer-li mal a una noia —va dir amb poca serietat—. T’importaria abandonar?

L’A-18 va fer un gest de desaprovació amb el cap. En Yamcha va continuar flirtejant:

—I després podríem quedar per prendre alguna cosa —va afegir amb una mirada trapella gairebé perversa i amb els ulls deformats.

L’androide va fer un sospir, va desencreuar els braços i va apuntar amb la seva mà dreta cap a en Yamcha. Va obrir el seu palmell. Un raig d’energia es va dirigir cap en Yamcha, el qual va saltar cap amunt tot esquivant-lo amb facilitat. Es va desplaçar ràpidament endavant i va aterrar, de sobte, a només uns dits de distància de la noia. Va inclinar el cap endavant:

—Ara ja n’estic segur!

Sorpresa de veure el seu oponent només a un pam de distància, l'androide va recular per acte reflex.

L’A-18 no va perdre el temps. A aquella distància, el podria colpejar amb tota la seva força. Però el seu cop de puny només va fregar l’aire. En Yamcha, molt àgil, va inclinar-se enrere evitant el cop sense problema. Mentre esquivava el cop, en Yamcha continuava xerrant:

—No has emès energia en el teu atac. El teu nom és un número...

Va evitar una puntada de peu de l’androide que li anava dirigida al ventre. Va girar sobre si mateix per retrobar-se darrere d'ella:

—Aquest logotip a la teva jaqueta...

Va fer diversos salts enrere per distanciar-se uns metres. Va aixecar la vista i digué:

—Ets una humana artificial.

(Nota: aquest terme és el que Toriyama va utilitar per referir-se als androides a l’obra original japonesa: “Jinzo Ningen”.)

L’A-18 semblava atònita. Però no era aquella "revelació" el que la sorprengué. En el seu món, en Yamcha sabia exactament qui era ella... com a mínim, fins que el seu germà el va matar. Així doncs, per què el de l'univers 9 havia buscat indicis per provar allò que ja hauria de saber?

De seguida, l’A-18 va recuperar els seus sentits, i va esbossar un somriure amb un toc desafiant:

— Sí. I què?

En Yamcha va fer una pausa d’uns segons abans de contestar, escollint les seves paraules amb compte:

—Deus haver patit molt. De ben segur que, fins i tot, has oblidat el teu nom! Deixa’m ajudar-te.

El somriure de l’androide va desaparèixer. Qui es pensava que era, aquest humà? Ella era més poderosa que qualsevol ésser humà. No necessitava pas la seva ajuda!

—Que em vols ajudar? Que et bombin! —va cridar, aixecant les seves mans i dirigint-les endavant.

Cinquanta rajos d’energia de color groc van sortir expel·lits de les seves mans, provocant una violenta col·lisió amb la barrera energètica que els Vargues havien col·locat per protegir els espectadors. La gent que quedava immediatament darrere del lloc de l’impacte va cobrir-se els ulls, amb por que l’escut es donés, com quan en Vegeku s’havia enfrontat amb en Broly. Però va aguantar, perquè l’A-18 no estava pas al mateix nivell. Aquesta, que continuava el seu atac, cridà:

—He mort més gent de la que et pots arribar a imaginar! No necessito a ningú!

—Puc llegir el dolor a la teva cara.

En Yamcha va aparèixer tot d’una darrere seu. Estava il·lès i ben serè; havia aconseguit esquivar cada atac de l’androide sense cap esforç. La noia va saltar enrere, mentre en Yamcha continuava raonant amb ella:

—Et penedeixes de les massacres que has fet, però no m’ho vols dir. Pateixes perquè no recordes el teu passat. Conec aquest patiment.

Un somriure radiant i sincer se li dibuixava a la cara. Semblava completament amistós, sense cap hostilitat. Però l’A-18 no tenia cap intenció de caure a la seva trampa:

—Ah, sí? I què en saps, tu?! —va cridar, prement el seu puny amb força.

Sense dubtar-ho ni un sol moment, en Yamcha va revelar la seva veritable identitat. Allò que digué era quelcom que ningú, entre tots els altres divuit universos, no s’hauria imaginat mai:

—Jo també sóc un androide! Em deien A-17! —va confessar amb un somriure, assenyalant-se a si mateix amb el polze.

Amb cicatrius a al cara, el cabell llarg, un posat de confiança... sens dubte era un home molt ben plantat. I que fos un androide encara el feia més alarmant. Aleshores sí que era un oponent interessant per l’A-18. Ella no es va moure, qüestionant-se si les paraules que havia sentit eren certes. Allò podia explicar com s’ho havia fet per esquivar els seus atacs, però... com era possible?

A la zona de l’univers 14, el seu germà, l’A-17, estava tant atònit com ella. D’allà on venien, i també en molts altres universos (l’11, el 12, el 16, el 17, el 18...), els dos bessons havien estat capturats simultàniament per en Gero per convertir-los en els seus conillets d’índies. Com podia ser que fos en Yamcha en comptes d’ells a l'univers 9? I si ell era l’A-17, llavors on coi era l’A-18? No tenia cap mena de sentit.

En Cèl·lula trobà d’allò més interessant tot aquell seguit d’esdeveniments. Va tornar a reflexionar en la idea que abans ja li havia rondat pel cap: tan de bo en Gero hagués pensat en l’existència d’altres androides que, d’una manera o altra, haguessin pogut ser absorbits per ell i integrats en el seu cos... Tant de bo el seu cos pogués assimilar el doble d’androides, més aquell Yamcha. Quin tipus de poder hauria pogut obtenir, llavors? Una vegada més, en Cèl·lula va criticar internament en Gero per no pensar en escenaris extravagants com aquell. Per no incloure’ls dins de les seves hipòtesis...

A la zona de l’univers 18, aquella revelació va sorprendre gratament la majoria del grup. En Vegeta reia amb vigor. A en Trunks i en Goten els va agradar tant com en Goku. Aquest estava content de veure el seu vell amic tan fort, de la mateixa manera que li havia encantat veure una versió d’en Krilin que s’havia convertit en el digníssim successor d’en Mutenroshi. En Gohan i en Cor Petit, per això, restaven previnguts. Si en Yamcha era un androide, potser havia mort molta gent en el seu univers. I si ho va fer, és clar, hauria estat abans de tornar-se bo. Però, encara que això potser hagués succeït al passat, era un xic intrigant.

—Ets un androide? I què? —va fer l’A-18, agafant el toro per les banyes.

Va llançar-se a l’atac ràpidament per lluitar cos a cos. En Yamcha va evitar la seva escomesa:

—No arribaràs a tocar-me. Els nostres cossos son iguals, però les nostres forces són diferents.

La noia, ben enrabiada per dintre, continuava l’assalt. No volia escoltar més aquella cançó. Aquell paio era més fort que ella? No, no! No se’n sabia avenir! Era massa humiliant per ser veritat!

En Yamcha va continuar parlant mentre eludia una vegada rere l'altra els atacs de l’androide:

—Primer de tot, jo sóc un lluitador autèntic. La meva tècnica és superior a la teva.

Va aturar un cop de l’A-18 i va posicionar-se darrere de la noia, fent-la caure al terra, de genolls.

—I, a més, he aconseguit sobrepassar els límits del meu cos. Però fins i tot, sense això...

En Yamcha va aturar-se, tot esperant un nou cop de l’A-18. Aquesta s’aixecà, visiblement afectada.

A la zona de l’univers 12, en Trunks es va girar cap a l’A-16:

—Diu la veritat. Es troba a un nivell molt superior del que podria tenir qualsevol humà. Certament, és molt més fort que l’A-18 —va dir, sense desviar la mirada del ring.

En Trunks va reflexionar uns instants. Pel que ell sabia, en Gero havia capturat els bessons amb l’objectiu de venjar-se d’en Son Goku, el qual havia aniquilat l’Exèrcit de la Cinta Vermella. Si havia capturat en Yamcha en lloc seu, què podia voler dir? Qui era l’altre androide? En Krilin havia envellit, i també en Tenshinhan, encara que no s’apreciava pas tant. Aleshores, qui?

L’A-18 va atacar primer, però el seu puny fou repel·lit fàcilment amb una mà d’en Yamcha, el qual continuava parlant, però amb un aire molt més seriós:

—Et tornes menys poderosa amb el pas del temps. Energia infinita... això no existeix.

Va entomar amb força el canell de la noia. Aleshores, amb un moviment sec del seu braç, va fer que ella s’hagués de recolzar de genolls a terra, davant seu.

—La nostra energia s’esgota amb el pas del temps, i cada cop som més i més dèbils. Però ja veig que no te n’has adonat, perquè es tracta d’un procés increïblement lent.

L’A-18 va provar de resistir-s’hi, però, fins i tot comptant amb la força de la seva mà lliure, no n’hi havia prou per alliberar-se del puny d’en Yamcha. L’estava deixant en ridícul. Va provar d’ignorar el que li acabava de dir. Però és que era l’única raó que podia explicar la diferència entre les seves forces:

—Si no fas una revisió del teu cos, en deu anys com a màxim, ja no podràs ni caminar!

L’A-18 no necessitava ajuda! I encara menys l’ajuda d’aquell paio! Mai no havia necessitat l’ajuda de ningú, llevat de potser del seu germà, però allò era totalment diferent! L’A-17 va continuar immòbil al seu espai mirant com la lluita avançava. Els ulls dels dos androides del ring es van trobar una altra vegada:

—Segueixes sense voler la meva ajuda?

La noia, amb la mà que li quedava lliure, va provar d’engegar una bola d’energia directa al cap del seu oponent, però en Yamcha la va esquivar amb un simple moviment. Com a càstig, va girar-li els braços, col·locant el seu genoll a l’espina dorsal de l’androide i, sense tanta suavitat, va placar-la a terra. L’impacte va provocar un sot en el ring. En Yamcha, amb la seva ma dreta, li va immobilitzar el braç, tot pressionant-li el colze. En aquella posició la dominava completament: no podia moure’s. Si tractava d’alliberar-se i es forçava massa, es trencaria el braç.

En el centre de control dels Vargues, el comptador de temps va activar-se immediatament. Un dels Vargues tenia els ulls fixats en el seu cronòmetre i informava als seus plomosos amics que encara quedava una mica de temps fins que es pogués declarar en Yamcha guanyador.

—Si la manté 13 segons més a terra, en Yamcha guanya.

L’A-17, de l’univers 9, comptava els segons. Esperava que tingués més temps. Va insistir a l’A-18:

—Confia en mi, estic de la teva banda.

—No guanyaràs aquest combat! —va cridar-li ella com a resposta.

—No m’importa guanyar. Només vull ajudar-te... —va repetir en Yamcha amb calma.

—Cinc... quatre... tres... —comptava el petit Varga, a punt de prémer el botó intercomunicador per anunciar la victoria de l’univers 9.

Però, just quan la victòria d’en Yamcha ja era ben a la vora, a l’últim segon, ell va somriure:

—Abandono —va dir en Yamcha just a temps, tot sorprenent els espectadors, guerrers, amics i especialment als dos androides de l’univers 14.

En Yamcha va alliberar a la noia i es va aixecar. Va enlairar-se lleugerament i va dir-li a l’A-18, la qual restava a terra sense girar-se i sense creure's el que havia passat:

—Passa-t’ho bé en el torneig. Pots venir a veure’m a l’espai número 9 quan vulguis.

Va volar cap a la seva zona, allà on en Krilin, en Tenshinhan, la Videl i el seu fill Trunks l’esperaven.

—Pff! Aquell babau ha caigut en l’encant dels seus ulls! Quin ximple... —va dir el vell Krilin—. Mira’m a mi! No he caigut pas desmaiat com aquest ingenu en veure aquesta rossa! En fi, és lamentable...

Estava decebut pel fet que no passés a la segona ronda, cosa que a en Tenshinhan no li va passar inadvertida:

—Definitivament... en Yamcha és incapaç de passar les primeres rondes.

Hi havia una maledicció per en Yamcha en els torneigs?

—Aquest és el meu pare! —va dir en Trunks darrere dels altres dos—. Sempre llest per ajudar una damisel·la en problemes!

—Mira qui parla! —va intervenir la Videl, que va fer un pas endavant—. Tu fas exactament el mateix!

—Tots els testos s’assemblen a les olles! I n’estic orgullós! —va respondre el fill.

—Ho sento, nois! —va dir en Yamcha, que arribava al seu espai—. He canviat de parer! En lloc de fer el ridícul aquí, salvaré aquestes dues ànimes perdudes.

—Mentre no facis res esbojarrat... —va respondre en Krilin.

A la zona de l’univers 14, l’A-17 va recuperar la seva germana. No van dir-se res, però la rossa va llançar una mirada furtiva a l’univers 9. Aquell Yamcha era molt més diferent que no es pensava. Què cercava, en realitat? Segur que deia la veritat? I era cert, que la volia ajudar? O només era una trampa? Llançar la tovallola d’aquella manera... allò potser era un indici que deia la veritat, i no pas que la manipulés.

I és que ella no podia sofrir ser manipulada. Ja n’havia tingut prou amb en Gero, que els havia promès una vida millor tot convertint-los en androides. Però en Yamcha... semblava feliç. Era molt més feliç en la seva situació que no pas ella. Sí, havia estat divertit destruir-ho tot, a tort i a dret, a la Terra, però... i si tenia raó? Esperava l’A-18 alguna cosa més? Una altra cosa? Aturar la matança i la destrucció? I aquell vellet, aquell petit ancià del seu grup. El fet de veure’l va ferir el cor de l’A-18. Però, així i tot, va fer veure que no en feia cabal...

No sabia si havia de parlar amb el seu germà. No sabia com reaccionaria ell. Ella mateixa no sabia pas, de fet, com reaccionar-hi. Simplement, va quedar-se contemplant l’espai número 9...

Havia de decidir-se... Però, fos com fos, una cosa era veritat: el seu poder era inferior al d’en Yamcha. I si fos veritat que arribaria el dia en què no podria ni caminar, si no revisava el seu cos?