DB Multiverse

Capítol 60

Traduït per Gerard16

El combat entre l’A-16 de l’univers 12 i l’Eleim de l’univers 10 continuava pels aires. Cops i blocades s’encadenaven ràpidament entre els dos combatents. Cap dels dos no tenia encara un clar avantatge. L’armadura del nanoguerrer el feia fort i resistent com l’androide creat pel Dr. Gero. Aquell combat feia gaudir als espectadors.

L’Eleim aconseguí una obertura després que els dos es donessin a la vegada un cop de puny a la cara que els havia fet distanciar-se uns quants metres.

És la meva oportunitat!!!, pensà mentre activava el petit retro-propulsor dorsal de la seva armadura per accelerar de cop cap a l’A-16 amb el puny estès endavant. Tan bon punt tocà el robot, el va empènyer sense dificultat fins al ring, estavellant-lo contra el cràter que s’havia format per l'Ultra Waver Ball i el Hell’s Flash. Gràcies a la seva armadura i als nanocomponents que circulaven per la seva sang, l’Eleim va aconseguir posar-se a sobre de l’A-16 abans que aquest contraataqués, i aleshores posà les dos mans sobre la seva esquena. L’A-16 s’amorrà immediatament al terra.

—La gravetat! Està augmentant moltíssim! —remarcà l’A-16, el qual no es podia ni aixecar.

—El meu Anti-G em permet surar, i també pot incrementar el pes de tot allò que toco. Ets el meu presoner! —li explicà el guerrer de l’univers 19.

—M... Merda! —gemegà l’androide, mentre buscava una solució per escapar-se’n.

L’Eleim temia que si la lluita s’allargava massa, acabaria perdent perquè, al cap i a la fi, una màquina no s’esgotava. Volia acabar ràpidament i cridà:

—La meva Ultra Waver fondrà... la màquina que ets!

L’Ultra Waver era un atac diferent de l’Ultra Waver Ball. Al principi de l’Ultra Waver, hi havia un raig d’ones de forta densitat, seguit d’un bombardeig de partícules de fotons, una mena de mega microones portades fins al seu paroxisme, les quals cremaven completament tota la matèria, fins liquar i evaporar parcialment el metall. Un ser viu seria reduït a l’estat gasós i a polsim molt lleuger. D’altra banda, l’Ultra Waver Ball era simplement la forma en bola d’aquest llançaflames tan particular i destructor.

L’A-16 no trobava cap solució. Malgrat la seva força, no podia lluitar contra aquell sistema de gravetat, que semblava ser cada cop més intensa. Les seves arracades en forma d’anella li van esquinçar les orelles, com si pesessin cinquanta quilos, i van caure feixugament a terra. Somrient, digué:

—Ho sento, Trunks... Espero que les Boles de Drac... tinguin compassió per un robot com jo.

—No! Abandona, no val la pena! —cridà en Trunks des de l’espai número 12.

Començava a tenir por. Realment l’Eleim seria capaç de suprimir l’A-16 d’aquella manera? Només necessitava esperar trenta segons, i els Vargues el declararien vencedor. L’A-16 havia anomenat les Boles de Drac, però al passat, després dels Jocs d’en Cèl·lula, en Shenron no havia “ressuscitat” l’androide. Si l’Eleim destruïa l’A-16, seria la seva fi. Seria impossible reconstruir-lo després d’allò...

En Trunks tenia por de perdre el seu amic...

Després que la Bulma i en Trunks haguessin presentat l’A-16 al món, totes les setmanes la Bulma verificava que tot funcionés bé. Durant mesos, tot va succeir amb normalitat. I, durant mesos, en Trunks no va dubtar a supervisar i fer un seguiment de l’androide.

Un matí, mentre l’A-16 estava amb la Bulma a la Corporació Càpsula, en Trunks va marxar a una altra ciutat per ajudar a construir un edifici o un parell. Va ser aquell dia que la Bulma va rebre una trucada de la central elèctrica de la ciutat:

—És una catàstrofe! —li va dir un tècnic—. El reactor perd combustible per culpa d’una fuita! S’aturarà i no tindrem mitjans per reiniciar-lo durant mesos! És una catàstrofe!

—Cal reparar la fuita, llavors! —contestà la Bulma.

—Impossible, la radioactivitat és enormement elevada! L’únic equipament encara en bon estat per protegir-nos es troba en una altra ciutat, i no tenim temps d’anar a buscar-lo! Tot el que podem fer és deixar que el reactor s’apagui!

—Estem fotuts. S’ha d’evacuar la ciutat. Si el reactor continua funcionant però s’acaba el combustible, podria explotar! S’ha d’aturar immediatament!

—És impossible! La temperatura del nucli del reactor és massa elevada! Ningú no en podria sobreviure!

—Jo sí podria —intervingué l’A-16, situant-se al costat de la Bulma.

La darrera el mirà. Tenia raó. Era l’únic que podia fer una cosa així. Probablement ni en Trunks no en podria sobreviure. La Bulma va prendre una decisió que no hauria agradat al seu fill:

—D’acord, som-hi.

Van arribar a l'indret en menys de cinc minuts. L’A-16 havia transportat la Bulma volant pels aires a tota velocitat. Aquesta vegada, el seu somriure va desaparèixer i tenia un posat realment seriós. Comprenia molt bé la gravetat de la situació...

Allà els hi explicaren la situació amb més detalls. Calia anar fins al nucli del reactor, trobar la consola i apagar-la. Després caldria reparar la fuita. Un tècnic mostrà a la Bulma i a l’A-16 la ubicació de cada cosa en un plànol, el qual l’androide memoritzà sense cap dificultat.

Però en el moment d’efectuar la seva missió, una nena petita cridà el nom de l’androide. Aquest es va girar i la va veure venir corrent i plorant. Devia tenir quatre o cinc anys.

—Què hi fas aquí? T'he dit que tornessis a casa! —digué un dels tècnics presents. Òbviament era la seva filla.

—Senyor robot —digué la nena quan s’aturà davant de l’A-16, el qual es situà amb un genoll a terra per estar a la seva altura—, no pot apagar el reactor, sinó la meva mare, que és a l’hospital, empitjorarà, igual que moltes altres mares...

El pare es quedà callat. Ni tan sols es movia. Probablement no havia dit res perquè sabia que la millor solució era salvar la ciutat... a costa de la seva esposa...

La Bulma pensava però no trobava cap solució. No podien deixar el reactor en funcionament...

—Jo me n’ocuparé. No et preocupis per la teva mare —respongué l’A-16 somrient—. Tinc una idea.

S’aixecà i es dirigí a la Bulma:

—Sóc capaç d’alimentar el reactor amb la meva energia. En Trunks hauria de ser capaç de reparar la fuita. L’esperaré.

—No, no podràs! Necessitaré una hora per trobar-lo i explicar-li la situació! Quan ell hagués arribat, tu ja t’hauries fos i ja hauries perdut tota la teva energia!

—Desactivaré un màxim de les meves funcions per economitzar la meva energia. No perdem més el temps. No puc estar-me sense fer res si la meva vida en pot salvar d’altres.

L’A-16 es dirigí immediatament cap a l’entrada de la planta. La Bulma es quedà allí plantada uns segons, cada cop més tranquil·la sobre les bones intencions de l’androide. Sense perdre un segon més, agafà el vehicle d’un dels tècnics per anar a trobar el seu fill.

L’A-16 va ser felicitat per un bon nombre d’empleats de la planta, que un cop més el veieren com un heroi. I allò li agradava! Una vegada a dins a l’interior de la planta, s'afanyà. Començà a córrer a través de la multitud de passadissos, fent a miques diverses portes blindades per poder passar i va arribar al nucli del reactor. La temperatura superava els mil graus. A priori, res d’alarmant. El seu cos ho podria suportar.

Es situà davant d’una de les grans canonades per les que arribava el combustible, obrí una espècie d’escotilla, es tragué les mans dels seus avantbraços, i llançà el seu Hell’s Flash. L’energia que enviava de forma contínua permetia al reactor de recuperar el seu rendiment normal. Però, a causa de la fuita, havia de mantenir aquella aportació d’energia sense parar. Desactivà nombrosos processos de la seva programació per estalviar una mica d’energia. Amb allò només guanyaria uns minuts... que esperava que fossin suficients.

Havia passat una mica més d’una hora quan en Trunks va arribar davant la planta. Va agafar en menys d’un segon el plànol que un tècnic tenia a la mà i hi entrà immediatament, transformat en Superguerrer, tot esperant que la seva aura daurada el protegís mínimament de les radiacions.

La seva mare li havia dit que reparés primer la fuita. No obstant això, recorrent els passadissos, va acabar fent cap just a sobre de la sala del nucli del reactor. Va donar un cop d’ull a baix i va veure-hi l’A-16 dempeus enviant encara energia a través d’una enorme canonada. La calor era insuportable. El vidre cilíndric que envoltava la passarel·la sobre la qual s'hi s’estava, semblava fondre’s a poc a poc, perdent la seva forma geomètrica. En Trunks no havia de perdre més temps. Si es quedava allà i el vidre esclatava sobtadament, seria cremat a l'acte!

Reprenent la seva ruta, es sentí una mica inquiet, i, al mateix temps, se'n feia creus de la valentia de l’androide. Llavors pensà en el sacrifici inútil que va fer contra en Cèl·lula. Alguns segons i alguns passadissos més tard, en Trunks arribà finalment on hi havia la famosa fuita. Per culpa del androides A-17 i A-18, la ciutat havia sofert molts danys, i no podien reconstruir-ho tot a partir del no-res. S’havien fet servir runes, enderrocs, per, amb prou feines reconstruir-hi a sobre. Un tros de tub havia estat danyat i amb el temps havia explotat sota la pressió de l’energia.

En Trunks va arrancar una placa de metall del passadís, la col·locà al lloc del forat, i, amb la seva energia, va fondre i va segellar la placa a la canonada. En realitat allò no era res més que una reparació improvisada, però aguantaria el temps suficient per poder fer-hi una reparació completa.

Un cop enllestit, en Trunks tornà sobre els seus passos fins arribar a la passarel·la situada per sobre del nucli del reactor. Res no s’havia mogut. L’A-16 semblava desconnectat, sense deixar de proporcionar energia. Però com la fuita ja havia estat reparada, una sobrecàrrega d’energia ho podia fer esclatar tot! L'A-16 estava “desconnectat”, i no hi havia cap mitjà per aturar-lo.

En Trunks havia d’arriscar la seva vida per la de l’A-16 i per la dels habitants de la ciutat...

Encara en Superguerrer, travessà el vidre fos i descendí al costat de l’A-16. Ja sentia la tremenda calor al seu voltant. La seva aura el protegia una mica, però no s’hi podia quedar gaire temps més!

Donà un cop a la galta de l’A-16 i el tombà. Aquell xoc va fer que cessés el Hell’s Flash. Llavors en Trunks tancà l’escotilla en un tres i no res. Després va córrer cap a la sortida de la sala. No s’havia ni tan sols girat quan s’adonà que l’A-16 encara era a terra. Es pensava que s’hauria aixecat per seguir-lo, però no fou el cas.

De nou, en Trunks havia pensat en deixar-lo allà i posar-se ràpidament en un lloc segur... però s’ho va repensar. L’A-16 havia protegit els humans i havia arriscat la seva pròpia vida per ells...

Fent mitja volta, carregà l’A-16 i corregué amb ell a l’esquena.

A la sortida, tothom aclamava el fill de la Bulma i el robot. Definitivament, l’A-16 havia adquirit el títol d’heroi i salvador de la ciutat. No obstant, tots temien que l’A-16 no es despertés mai més...

Per sort, la Bulma va aconseguir arreglar la situació. El cos de l’A-16 no havia sofert danys i els seus programes estaven intactes, tot i que en mode d’espera. La seva energia s’havia reduït, però, amb la central en funcionament, li havia pogut “retornar” la seva energia.

Quan l’A-16 finalment es despertà, en Trunks li ho va agrair personalment:

—Tot el que fas per nosaltres, els humans, és molt lloable... No hi estaves obligat, però ho has aconseguit. Tothom parla de tu com un heroi.

—Jo solament he fet el que havia de fer —digué el robot.

—Ho sé. Sempre ho he sabut... Però no ho volia creure... Només podia veure't com un altre monstre creat pel Dr. Gero, però m’has demostrat que estava equivocat. D’alguna manera, en aquests últims mesos, has demostrat tenir més sentiments que jo. Has hagut de sacrificar-te perquè m’adonés que no mereixes ser tractat com un simple aliat, sinó com un amic.

—Com un amic? —repetí l’A-16.

—A-16, nosaltres treballem per la humanitat. Ja n’hi ha prou de ser amo i esclau... hem de tractar-nos d’igual a igual, com amics —digué en Trunks somrient i allargant la mà a l’androide.

L’A-16 també va somriure i acceptà aquella proposta. Va estrènyer la mà del seu amic Trunks. Per tant, el fill de la Bulma i en Vegeta es va alliberar d’aquell malestar, d’aquella ira contra l’androide, deixant com a únic culpable el Dr. Gero.

Per què titubejo a l’hora de rematar-lo? Només és un robot!, pensà l’Eleim amb el braç estès cap a l’A-16, el qual estava a punt de ser fos a sota d’ell.

—L’A-16 hauria d’abandonar si vol sobreviure —digué en Yamcha de l’univers 9 als seus amics—. Aquest tal Eleim no fa broma...

—Però dubta... —afegí en Krilin.

Un pardal comptava des del centre de control dels Vargues:

—Encara queden 16 segons perquè l’Eleim guanyi...

Sobre el ring, l’A-16 continuava mirant l’Eleim, amb un somriure, i esperant el seu cop de gràcia. Però el guerrer de l’univers 19 encara no atacava:

—Fes-ho, robot! Digues que abandones! O et destruiré!

—A reveure... —respongué l’A-16, tant per a l’Eleim, qui seria obligat a destruir-lo mentre mostrava als seus ulls que ho volia evitar, com a la vegada per a en Trunks—. Ho sento, Trunks... —continuà—. Vaig ser feliç... Sent el teu amic.

—Tens... Tens un amic... Però si per aconseguir el nostre desig he de disparar a un home indefens, ho faré!!! —cridà l’Eleim, tractant d’evitar per última vegada una “mort” inútil.

—Ara em consideres un home? No ets malvat... Combines pietat i deure —respongué de sobte l’A-16, mentre que l’Eleim reculava un pèl—. Ja no estic preocupat, el teu univers és en bones mans. Em rendeixo.

—Qu... què? Has arriscat la vida per comprovar-ho? Per què? —preguntà el cap dels guerrers de l’espai 19 desactivant el seu sistema Anti-G.

—La victòria és per a l’Eleim de l’univers 19! —cridà el presentador Varga mentre l’A-16 s’aixecava.

—Aquí cadascú té les seves ambicions —digué l’A-16 davant del guanyador del combat—. La set de poder, la venjança, els desafiaments, els desitjos... Si jo hi he participat, era per guanyar a algú, ja que aquesta era la missió inicial de la meva creació. Però no ho podré acomplir. Tot i així, quan he vist que en Yamcha abandonava per ajudar un altre androide, n’he volgut prendre exemple. Ara sé que el teu univers no està governat per éssers demoníacs...

Quan l’A-16 acabà el seu discurs, donà l’esquena a l’Eleim i es preparava per tornar al seu espai. L’Eleim es va quedar palplantat alguns segons. Llavors, cridà al seu adversari:

—Espera! Sóc... feliç d’haver lluitat contra tu.

L’A-16 es tornà a girar cap a l’Eleim, sempre amb un somriure:

—Jo també.

—Em sap greu allò de la teva mà. Però bravo per aquest combat! —digué el nano-guerrer estenent la mà a l’A-16.

L’androide somrigué un cop més, i acceptà l'encaixada de mans amb el seu adversari. Aquella va ser la millor i única mostra de joc net en aquell torneig. Finalment es separaren per tornar cadascú al seu espai.

—Bé, quina gran victòria, eh? —digué en Loopwhirl al muret que delimitava l’espai 19 a en Son Goku.

—Sí, felicitats. Encara que l’A-16 és bastant dèbil —afegí en Goku sense malícia.

I, evidentment, el guerrer s’ho va agafar com una provocació i va estar a punt d’insultar en Goku... però es va aconseguir calmar i marxà. Tot i així, com era possible que considerés l’A-16 molt feble? Havia lluitat contra el seu cap pràcticament al mateix nivell! En Loopwhirl preferí no fer massa cas d’aquelles paraules i s’uní amb els seus amics que rebien el lluitador victoriós.

Aquest capítol marca el final del segon volum imprès de la novel·la de DBM, disponible en esdeveniments de l'equip de DBM a França.