DB Multiverse

Capítol 80

Traduït per Bardock

Mentre en Bujin meditava tot sol en un racó, en Babidi esbroncava, una vegada més, en Dabra. El fet de deixar-lo viure era un regal molt preuat. Però no li deixaria passar res més. Li repetia una vegada rere l'altra que el proper pas en fals seria fatal.

En Dabra s'alegrava interiorment de no haver de lluitar més...

Per contra, en Babidi, com era habitual, felicitava i animava el Monstre Bu. El seu proper combat contra un Kaitoxin l'entusiasmava molt. Sabia que a l'època del seu antecessor, milions d'anys abans, els havia vençut. El bruixot estava segur que el seu dimoni venceria aquell Kaitoxin.

En Nappa esperava el seu combat contra en Freezer. Però en aquell moment s'avorria molt, igual que els seus tres camarades. Aquells Guerrers de l'Espai estaven acostumats a una vida plena d'acció i de batalles en un univers que governaven completament. No tenien res per fer en aquella habitació simple i solitària. En Raditz i en Nappa xerraren durant una estona. El primer volia conèixer a tota costa el famós pla del colós contra en Freezer. Tothom sabia que en Nappa era força curt de gambals. El seu pla segurament tenia errades i en Raditz podia solucionar-les.

El seu pla no era gaire bo. En Raditz va suggerir-li canviar-lo. Va idear-ne un de nou en tan sols uns segons gràcies a una idea que germinà en la seva ment. Va somriure i, a continuació, va explicar-li la seva idea a en Nappa.

Els androides de l'univers 14 no tenien cap pla. Tan sols "lluitar i guanyar". Havien aconseguit guanyar llurs combats en la primera ronda. Però la mossa rossa estava amoïnada. Es podia dir que havia estat derrotada per en Yamcha! L'A-17 volia treure-hi ferro en adonar-se que la seva germana no volia seguir participant en el torneig. Tan sols desitjava lluitar contra en Son Goku. Estava encantat de trobar-se'l i combatre'l en el torneig. No per la missió inicial d'en Gero, sinó perquè ho havia estat somiant durant molts anys.

L'adversari contra el qual l'A-17 hauria d'haver lluitat, l'I'K'L, encara no havia nascut. Probablement, la seva mare estava a punt de donar a llum. Potser aquella nit? O pel matí? O bé abans de la finalització del torneig? Ni tan sols la mare ho sabia amb exactitud...

A l'espai 19, els guerrers que tenien un excel·lent domini de les seves armadures, estaven preocupats. Una mort i una armadura Ultra perduda era el seu pobre balanç. En Xeniloum no suportava el fet que li haguessin robat la seva preuada armadura. D'alguna manera, considerava que era la seva vida. No era res sense ella. Tan sols una criatura feble.

L'Eleim descansava a la seva habitació i estava a punt d'adormir-se quan algú va picar a la seva porta. Era en Xeniloum.

—Cap problema? —preguntà el líder de la unitat quan en Xeniloum entrà.

—Vull... vull recuperar la meva armadura.

L'Eleim es va sorprendre. Va reflexionar i no va respondre immediatament. Era perillós recuperar l'armadura a l'espai d'en Bu. Només hi havia una forma de recuperar-la: la via diplomàtica.

—Anem a veure els Vargues —digué finalment l'Eleim a en Xeniloum.

En Cèl·lula esperava dempeus al mig del seu espai. No tenia cap mena de dificultat de percebe, sense mirar, que diversos membres de l'univers 19 es dirigien cap al primer espai. En Cèl·lula se'n reia d'ells. Considerava que aquells paios de l'univers 19 eren tan sols uns nyicris.

L'ésser autoconsiderat perfecte va tancar els ulls un moment.

I quan els va obrir va creure que era el moment idoni per actuar. Va desencreuar els braços i es va dirigir cap a la seva esquerra, vers l'espai 14. No hi havia ningú a les afores d'aquell espai que li barrés l'entrada a l'espai dels androides A-17 i A-18. Va descobrir que els dos bessons dormien en habitacions separades. Encara seria més fàcil. Va entrar en silenci a l'habitació del noi. Aquest no va tenir temps d'obrir els ulls que en Cèl·lula ja havia desplegat la seva cua retractable per absorbir-lo.

N'era ben capaç, després d'estar-se hores canviant el seu metabolisme per permetre aquella evolució. I tot gràcies als Vargues.

Només va necessitar un minut per absorbir el primer dels bessons. Contràriament al que s'havia imaginat, en Cèl·lula no va canviar de forma com les altres vegades. Estava de sort; d'aquesta manera passaria desapercebut als ulls dels altres combatents.

Sense perdre ni un instant més, la criatura d'en Gero va entrar a l'habitació de la noia rossa. Va percebre la seva presència massa tard, igual que el seu germà. En Cèl·lula va absorbir-la en un obrir i tancar d'ulls. El seu cos tampoc no va canviar de forma.

Però la seva força sobrepassava de lluny allò inimaginable! I tan sols era el començament.

En sortir de l'espai 14, va continuar la seva ruta a l'espai 9. Allà hi havia un altre androide per absorbir: en Yamcha. Confiant en el seu instint, en Cèl·lula va obrir la porta d'una habitació. Fallada; era la de la jove Videl. No li interessava. Va girar-se, però la Videl havia notat la seva presència. Va aixecar-se a tota velocitat carregant la seva mitja espasa amb el seu Atac d'en Kaito al màxim i va atacar-lo a l'esquena. El que restava de la fulla de la seva espasa va trencar-se en la columna vertebral de la criatura i no va produir-li cap dany. En Cèl·lula es va girar i va clavar-li un cop amb el dors de la seva mà. Havia tractat de retenir tota la seva força, però el cop va trencar el coll de la jove Terrícola. Tant li feia. En Cèl·lula va obrir una altra porta. Hurra. L'androide era allà amb la vella Bulma.

En Cèl·lula es preparava per absorbir l'androide. En Yamcha es va despertar una mica més ràpid que els dos androides precedents i va manegar-s'ho per aturar l'atac d'en Cèl·lula. Però el següent cop fou fatal. La Bulma intentava aturar-lo etzibant-li cops de punys insignificants. Quan l'absorció d'en Yamcha estava a punt de finalitzar, el vell tap de bassa Krilin va fer la seva entrada tot vermell de còlera, a menys que fos l'efecte de l'Atac d'en Kaito. Una còlera inútil contra la criatura perfecta. Va estendre la seva mà vers el nap-buf i va enviar-li una bola de foc. Aleshores, ja no en quedava ni rastre del nou Mestre Tortuga. Per tal de no tenir testimonis, va eliminar la Bulma de la mateixa manera.

Tan sols li restava visitar algú. En Cèl·lula es va dirigir a l'espai 12. Va trobar l'A-16 amb facilitat. Es trobava al ben mig del passadís. En Trunks devia ser en una de les habitacions. Això li facilitaria l'absorció a en Cèl·lula, ja que era impossible detectar l'energia exterior des de les habitacions.

L'A-16 s'activà, s'aixecà i serrà els punys. La seva programació era tan lenta que no va permetre evitar que en Cèl·lula perforés el seu tors amb la seva mà. Aquell era el nucli de l'A-16. Quan en Cèl·lula va retirar la seva mà, el robot es desplomà, inert, a terra. En Cèl·lula sostenia la bateria de l'A-16. Va empassar-se-la. De nou, un corrent d'energia va envair el cos de l'ésser perfecte. Per sort, ja no podia anar més enllà.

Va tornar al seu espai, va adoptar la mateixa posició i va esperar.

El torneig es va reprendre. En Cèl·lula va abatre en Bojack trencant-li el coll amb tan sols un dit. A continuació es va enfrontar amb aquell tal Tapion, que havia guanyat després de l'abandonament d'en Krilin, mort amb les seves pròpies mans. En Tapion el va atacar amb la seva espasa. En Cèl·lula era immensament més ràpid i, sense que ningú no se n'adonés, va desviar la trajectòria de l'espasa del seu adversari. Tothom es pensava que en Tapion s'havia travessat a si mateix.

El seu quart combat fou contra l'anomenada Pan. Aquesta havia vençut en Kakarot i després en Vegeta. Contra el primer va sobrepassar la primera forma dels Superguerrers amb què el seu pare havia vençut en Cèl·lula en molts universos. Contra en Vegeta, la nena va assolir la forma posterior, aquella dels cabells llargs que s'havia vist en algunes ocasions en el torneig. Però, contra ell, la Pan no va tenir cap opció i va ser esclafada en una aclucada d'ulls.

En el següent combat es va enfrontar amb en Son Goku. Tenia moltes esperances dipositades en aquella lluita, però en Cèl·lula es va haver de rendir a l'evidència: havia esdevingut massa poderós. La final contra en Vegeku, la fusió d'en Goku i d'en Vegeta, no fou pas gaire millor i va guanyar en qüestió de minuts.

La victòria li permetia de formular un desig gràcies als Vargues.

—Quin és el seu desig, gran guerrer? —li preguntà un Namekia.

En Cèl·lula hi rumià i, tímidament, respongué:

—De fet... els meus fills necessiten una mare. I jo necessito trobar l'amor de la meva vida... —digué amb una veu lleugerament tremolosa però plena d'emoció.

En Porunga, el gran drac sagrat, va aparèixer i va aconseguir fer realitat el seu desig. Davant d'en Cèl·lula, que es trobava al ring, va aparèixer una criatura molt semblant a ell. Era rosada, més esvelta i amb unes bones natges.

Uau! Està per llepar-se'n els dits! En Porunga ha endevinat els meus gustos!, pensà la criatura d'en Gero.

La femella se li va apropar picant els seus ullets. Es van enamorar mútuament de seguida i, sense dir ni ase ni bèstia, es besaren davant dels milions d'espectadors.

Tothom era feliç amb aquell desenllaç del torneig Multivers. En Goku i en Vegeta aprofitaren l'ocasió per declarar-se recíprocament.

Pel que fa a la mare dels cel·luletes i a ell, s'envolaren i partiren immediatament a l'espai agafats de la mà. En arribar a un asteroide, en Cèl·lula va fer aparèixer del no-res una guitarra i va cantar-li cançons d'amor a la seva estimada.

I van ser molt feliços, van tenir molts cel·luletes i van destruir tot l'univers.

En Cèl·lula obrí els ulls. Una gota de suor recorria el seu front.

Somiar dempeus em juga males passades..., va pensar tot recordant aquella vegada que va somiar que absorbia en Krilin en lloc de l'A-18. Allò succeí un dia de feia molts anys mentre esperava l'inici dels Jocs d'en Cèl·lula...