DB Multiverse

Capítol 34

Traduït per Bardock

Els combatents de l'univers 13 menjaven com uns autèntics golafres. El Príncep Vegeta, els germans Kakarot i Raditz, i el vell Nappa, obrien les seves enormes boques per engolir els seus àpats que foren contínuament servits durant diversos minuts seguits. La taula rodona s'omplí de seguida de bols buits, safates buides i restes de menjar que els Vargues intentaven netejar. Els servents eren molt nombrosos i estaven fatigats per culpa de l'esforç inhabitual que realitzaven, transpirant amb les seves plomes blaves, verdes i grogues.

Mentre menjaven, els quatre Guerrers de l'Espai aprofitaren l'ocasió per parlar sobre el torneig, que, en aquell moment, havia anat de meravella per a ells. Dos d'ells havien guanyat amb facilitat. No es privaren de fer gala de les seves actuacions:

—Aquell Namekià era un nyicris! —digué en Nappa arrencant amb la seva boca un tros de carn unida a un gran os blanc i vermellós de sang—. Per altra banda, sóc feliç que en Rikum hagi perdut contra un d'ells! Han fet bé de tocar el dos, aquells Namekians! M'ho hagués passat d'allò més bé exterminant-los per segona vegada!

—Ets un porc, Nappa! —respongué en Kakarot menjant més netament davant d'ell, però escampant engrunes i trossos de carn per tot arreu.

—No tens cap dret a dir-me això! Almenys he derrotat un guerrer, i no una nina!

—Segur que ella era més forta que aquell tal Cargot! —replicà el doble d'en Son Goku.

—Pff, no em facis riure! També l'hagués guanyada en un tres i no res! Com has pogut caure en el parany d'aquella noia miserable?

—No ho he pogut evitar. Però almenys sé que a la següent ronda guanyaré contra aquella mocosa. En canvi, en Freezer no en tindrà ni per començar, amb tu!

En Nappa callà durant un instant. Fins i tot va deixar de menjar el seu gran plat de pollastre insípid per tal de reflexionar.

Era cert que al seu proper combat es veuria les cares amb en Freezer, el tirà contra el qual les havien passades magres i que en Vegeta va vèncer transformant-se en Superguerrer. Serien capaços de repetir aquella proesa en el torneig?

—En Freezer ens acaba de mirar i ha rigut —intervingué en Raditz que es trobava al costat esquerre d'en Nappa—. Crec que es delectarà eliminant-te.

En Nappa sabia que el seu camarada tenia raó. Però se li va acudir una idea genial!

—Ja ho tinc! —digué cridant tan fort que els altres van tenir vergonya aliena, però el miraren curiosament—. He, he, he! —continuà el colós encreuant-se de braços, afirmant amb el cap i somrient—. Ja sé com vèncer en Freezer! No podrà refer-se mai! Patirà la humiliació més grossa de la seva vida!

En Nappa començà a riure amb la seva boca ben oberta. Els seus amics volien saber quina una en portava de cap, però en Nappa no volia dir ni ase ni bèstia:

—Serà una sorpresa. Tothom quedarà bocabadat! Ha, ha, ha! El trauré de polleguera!

Va començar a menjar de nou, però aquesta vegada devorava trossos més grans. En Raditz gairebé ja havia acabat el seu àpat i, amb prou feines, tenia més espai al seu estómac. Va aprofitar l'avinentesa per parlar:

—Estàs gaudint dels nostres combats, Vegeta? Segur que jo guanyaré el meu. Sobretot si em toca lluitar contra algun pallasso de l'univers 2. Semblen ridículs!

—Els de l'univers 10 tampoc no eren gaire cosa —incidí el líder dels Saiyans.

—Ah, sí... el 10... m'hauria agradat lluitar contra el pare. I a tu, Kakarot?

—Se me'n fum —respongué el seu germà, que seguia menjant.

—Ara que hi penso... tu no el vas conèixer mai. M'ho hauria passat bé lluitant contra ell, igual que la mocosa del 18!

—Hu, hu, ha, ha! En Raditz anant a collibè a les espatlles del seu pare! Ha, ha, ha!

En Raditz fulminà en Nappa amb la mirada. Li feia vergonya de pensar en una escena com aquella! De vegades era tot un gamarús. No li estranyava que en Vegeta, a l'univers 18, l'hagués liquidat amb les seves pròpies mans!

—Ets massa melancòlic, Raditz —digué en Vegeta somrient—. És per això que encara no t'has transformat en Superguerrer.

Aquella frase li va coure. Ell també desitjava transformar-se! Volia tenir aquells cabells daurats, aquella aura brillant, aquella força, aquell carisma! De totes maneres, ell seguia progressant a diari per si mateix, i sabia que algun dia o altre ho aconseguiria. O potser hi arribaria en el torneig?

—Parlant dels altres universos i tot això —començà a dir en Kakarot acabant-se la teca del seu plat—, crec que és una llàstima que el meu homòleg guanyi tots els seus combats i no me'l trobi fins a la cinquena ronda, a les semifinals.

Espero no haver de lluitar contra ningú tan fort com en Vegeta, pensà, observant el seu líder que es trobava a la seva banda esquerra. Aleshores, en Kakarot mirà en Nappa. Segurament sabia que no tenia res a fer contra en Freezer, o, fins i tot, contra aquell tal Son Goku si finalment aconseguia un miracle i vencia el fill d'en Cold. En Kakarot esperà algun tipus de reacció per part del gran colós, però aquest tan sols somreia. En què pensava? Tenia un as a la màniga? Una tècnica? Un nou poder?

En Vegeta no parava atenció ni a en Nappa ni a en Kakarot. De fet, li era ben igual si aquell parell guanyaven o perdien. L'única cosa que li importava era la seva pròpia victòria! De fet, pensava en un altre personatge: en Trunks de l'univers 12, aquell que havia derrotat en Cooler sense dificultats. Segons els de l'univers 18, aquell era el fill del seu doble alternatiu. En Vegeta somrigué tractant-se d'imaginar, per un instant, què hauria passat si hagués tingut una família. Va recordar les paraules del seu homòleg del 18: "Nosaltres vam ser millors". Insinuava que el destí de l'univers 18 havia sigut millor que no pas el del 13? A què es referia, en Vegeta de l'univers 18? Arribar a explotar el poder més increïble de l'univers? Esdevenir l'autèntic Príncep dels Guerrers de l'Espai? Això últim ho havia aconseguit, a l'univers 13. Ell mateix havia vençut en Freezer...

Sens dubte, allò que turmentava més a en Vegeta era l'enorme diferència d'estatus entre els dos Prínceps dels Guerrers de l'Espai. Ell era l'amo indiscutible de l'univers. La gent s'inclinava davant de la seva presència i tremolaven quan sentien el seu nom. Els febles li suplicaven clemència i els forts l'aclamaven. Tenia totes les dones que ell volia i tots els seus desitjos s'havien fet realitat. Ell era en Vegeta, el Príncep dels Guerrers de l'Espai i era un ésser omnipotent situat a la cúspide de la piràmide de la galàxia!

L'altre, ni tan sols era el líder del seu grup! Aquella tropa semblava més aviat una colla d'amics que feien un pícnic. No hi havia cap líder visible. Tots parlaven entre ells d'igual a igual, i aquell Vegeta romania aïllat del grup. El Kakarot del seu grup fins i tot es burlava d'ell; per què no li parava els peus amb un bon cop de puny?

Respecte els seus fills... una nena immadura tan feble que ni tan sols participava en el torneig. Fins i tot, el seu pare semblava decebut per culpa de la seva manca d'esperit combatiu. Més que una noia, semblava una princesa. El seu to altiu i menyspreable li feia el pes, però aquella desgraciada era encara més dèbil que el seu propi germà! Semblava que en Vegeta no l'havia entrenada mai...

A la raça Saiyana, no hi ha cap sexe dèbil. Segurament, la decadència dels seus fills es devia a la influència del planeta ridícul on vivien. I què tenia? Una vida miserable gens honorífica i uns fills fracassats. Com era possible que aquell curt de gambals es considerés millor que ell, l'amo de tot l'univers? Hi havia quelcom que no quadrava, sens dubte.

Feia una estona s'havia disputat el combat entre aquell Vegeta i aquell altre de l'univers 10, un Rei de cap a peus. L'havia vençut sense dificultats malgrat la transformació en Oozaru del seu contrincant. En Vegeta es preguntava si la veritable força del seu homòleg procedia de la seva pau interior.

D'entre els guerrers confiats, n'hi havia un parell al costat, a l'espai reservat per a l'univers 14. Eren dos bessons amb un simple número com a nom. Quan aquests van arribar al torneig després d'ells, la noia va burlar-se d'ells públicament, sobretot d'en Vegeta. Teòricament, al seu univers, van jugar amb ell i el van matar. Però era veritat, tot això? En Vegeta volia preguntar-li al seu doble si coneixia aquell parell de microbis, però s'ho va repensar ràpidament. Tant se valia! Ell seu orgull no el permetria mai de perdre contra aquella noieta! De tota forma, no era possible que fossin gaire forts. Però, per altra banda, aquella noieta sabia el seu nom...

En Vegeta els mirà. Menjaven amb parsimònia una petita quantitat de menjar. La noia, l'A-18, ja havia acabat i esperava el seu germà amb el cap recolzat a la seva mà i el seu colze damunt la taula. Semblava empipada. Que potser esperava amb ànsia el seu primer combat? També semblava una mica gelosa perquè el seu germà s'enfrontaria amb en Son Goku a la segona ronda. Gaudiria més ella que no pas ell amb aquell enfrontament? I per acabar-ho d'adobar, li retreia.

—Per fi! —digué ell—. Executaré la nostra maleïda missió!

—Segur que serà millor que no pas destruir ciutats durant trenta-sis anys... —es va queixar la noia rossa—. Que arribi aviat el meu combat per guanyar-lo ràpidament...

—Aviat et tocarà. No et desesperis —digué el seu germà engolint la pasta que menjava—. Nyam! Deliciós! Trobo molt a faltar aquest menjar!

—Qui es va carregar l'últim cuiner de la Terra, eh?... —digué ella amb mirada desafiant.

—Està bé... com volies que sabés que era el darrer, eh? No és culpa meva si els humans són un zero a l'esquerra cuinant! Ni tan sols les dones serveixen per a res!

—Repeteix-ho si t'atreveixes! —cridà l'A-18 aixecant-se i colpejant la taula amb el seu puny.

—No em referia a tu.

L'androide segué de nou, adonant-se que s'havia sulfurat amb massa facilitat. S'avorria i no feia absolutament res. Preferia divertir-se fent esclatar boles d'energia per tot arreu i destruint-ho tot. Feia desenes d'anys que no trobaven rastres de poblacions. La caça d'humans s'havia estancat des de feia molt de temps. Veure tota aquella gent en el públic era un contrast brutal per a ella! A més, la majoria d'ells no eren humans. Hi havia alienígenes de totes les espècies de monstres, d'esperits... Sabia que al seu germà li encantaria anar a les grades i aniquilar a tothom!

Però el fet de lluitar contra grans contrincants en el torneig també l'animava. Destruir-ho tot significaria perdre l'oportunitat de conèixer gent nova. Si aquells ocellots els enviaven al seu univers es quedarien frustrats de per vida!

Va observar els altres competidors. Hi havia aquella dona estranya a l'espai de l'univers 15, i que esperava donar a llum al seu fill. Quina bleda! Inscriure el seu fill que encara no havia nascut i no pas inscriure's ella mateixa!

Mentre la mirava, la dona acariciava el seu ventre transparent i un Varga se li apropà. Tenia a la seva mà un bolígraf i un petit bloc de notes. El Varga li va preguntar què volia de postres.

—Sento que naixerà aviat!!! —cridà la mare de l'I'K'L, desitjant que el naixement del seu fill la permetés de participar malgrat haver-se considerat abandonament contra l'A-17 una hora abans.

El Varga observà l'estrany animal que nedava dins de l'úter descobert. No es movia més de l'habitual. L'únic canvi visible era que el seu ventre s'inflava i es desinflava com si respirés a través del líquid de la seva mare. Si, finalment, aquell nadó es decidia a sortir, el Varga volia despreocupar-se'n totalment. N'estava tip d'aquella dona. Quan va arribar al seu univers i van anar a visitar-la per explicar-li l'idea del torneig de multiversos, ella no esperava cap naixement. Per què van escollir-la, els detectors? Caminava lentament. Segurament no podia etzibar ni un sol cop de puny. Fins i tot un petit soldat Varga la faria a miques! Tenia els fums pujats i prenia el número als Vargues. El Varga encarregat estava molt agraït a l'organització per haver-la eliminat tan ràpid. Ja li estava bé! Pensant en tot allò, se li dibuixà un somriure al final del seu bec:

—Segur, segur, esperem. Però què vol de postres?

Volia tocar el dos d'allà i despreocupar-se d'ella. Ell tan sols era allà per prendre nota de les postres. Naixés o no, ell no podia restar allà esperant-la durant trenta anys!

La mare de l'I'K'L no se'n sabia avenir. Com era possible que aquell ànec li parles amb aquell to tan altiu? L'ànec en qüestió esperà mig minut i va escampar la boira. Que potser estava espantat d'ella? No exactament. Després d'aquell silenci, va intuir que ella no volia res. Tan sols desitjava romandre lluny d'aquella dama desagradable.

Li hauria agradat més encarregar-se de l'univers 16 que no pas d'aquella dona. Les persones d'aquell espai semblaven molt amistoses. I, a més, engolien com autèntics golafres. D'entre tots els universos, aquell era, aparentment, el que consumia més menjar. Sobretot aquell paio anomenat Vegeku, que, com a mínim, s'havia endrapat trenta plats! Eren massa com per comptar-los. Comptar-los un a un seria una pèrdua de temps; amb un cop d'ull ja n'hi havia prou. Els bols i els plats buits s'apilaven al seu costat formant una torre per la manca d'espai, i semblava que els altres no mengessin res en comparació a ell. Tan sols hi havia una persona comparable a ell: la seva filla Bra, l'única noia capaç de menjar-se racions de mida pantagruèlica! Contràriament a ells, en Gohan i la Videl no menjaven gaire. Era comprensible. Presenciar en directe la mort de la seva filla els havia tret la gana. Respecte en Cor Petit, tan sols bevia una mica d'aigua i esperava amb els braços encreuats.

Ningú no havia dit res des que havien començat a menjar. L'atracció principal era veure en Vegeku devorant tots els seus plats!