DB Multiverse

Capítol 64

Traduït per Bardock

El ring ja havia estat reconstruït. El proper combat estava a punt de ser anunciat. El presentador Varga va llegir el nom dels dos combatents, activà el seu micròfon i va realitzar el comunicat:

—Nou combat, en Bardock de l'univers 3 contra en Raditz de l'univers 13!

A l'espai 3, en Raichi no se'n sabia avenir. En Bardock era present al seu univers?

—Què?! —va fer girant-se cap a l'entrada dels apartaments interiors.

En Tapion també es va girar:

—Oh, aquest és el seu nom, senyor? —va preguntar-li al paio que, des de feia uns quants combats, romania a l'ombra de l'interior de l'espai.

—No —va respondre simplement.

Algú va passar pel costat del gran desconegut. El darrer el mirà, però el primer mirava endavant. Va sortir sense fixar-se en els altres lluitadors del seu univers, es va aturar al ben mig del seu espai i va mirar cap al ring.

En Bardock de l'univers 3 era molt diferent d'aquell de l'univers 10. Duia una armadura que recordava als darrers models d'armadures de l'exèrcit d'en Freezer, però tenia dues petites espatlleres quadrades com les llargues extensions grogues de les armadures clàssiques dels Guerrers de l'Espai haguessin estat escurçades. Tenia diverses escletxes que evidenciaven els nombrosos combats que en Bardock havia disputat. Portava una simple samarreta negra sota la seva armadura. Els seus pantalons eren del mateix color que la samarreta. Les seves botes blanques contrastaven amb tota la indumentària fosca que vestia. Al canell dret hi duia una canellera ampla feta de tela, idèntica a les que portava en Son Goku. En Bardock tenia el seu avantbraç esquerre embenat. Tapava una ferida, era un símbol, o estava de moda? Només ell ho sabia. Al voltant del seu cap duia quelcom que simbolitzava molt per a ell: una cinta que pertanyia al seu millor amic difunt des de feia molts anys. El guerrer tenia una gran cicatriu a la seva galta esquerra, una altra senyal d'una vida ben plena de combats. La seva mirada era dura i plena de determinació. Era allà per una raó; per un sol objectiu. Ho tenia ben present al cap i no es deixaria entabanar així com així.

En Raichi, a prop d'ell, estava terriblement enfurismat i enrabiat per l'aparició sobtada d'un Guerrer de l'Espai i no d'un qualsevol, sinó potser el més temible d'aquella raça! Va assenyalar-lo amb un dit i va cridar-li:

—Tu! Què busques? Venjança!? No em facis riure! Et pelaré, t'eliminaré! Seràs assassinat d'aquí poc igual que els altres!

Al centre de control dels Vargues, on podien sentir tot el que es deia arreu de l'estadi, un Varga es va preguntar:

—Per què s'ha sorprès? No han vingut junts?

Un altre Varga, que havia sentit a parlar d'aquell univers a través d'un altre que coneixia un amic del seu oncle que havia sigut part de l'expedició que havia portat l'univers 3, va respondre:

—Sí i no. Primer vam trobar en Bardock i ens va demanar mantenir la seva presència en secret. Així doncs, el vam amagar en un racó i no ho vam dir als altres.

—Ah, d'acord. I no heu considerat que aquesta trobada ineludible causarà problemes?

—Això és el que crearà expectació!

—Bé... Només espero que no lluitin fora del ring. Hem proveït els apartaments separats per a ells?

—I és clar. Hi ha quatre portes en el passadís de l'espai 3. Cadascuna d'elles dóna accés a un apartament petit.

A baix, en Bardock va decidir respondre al seu enemic etern:

—Això no passarà, Tsuful llefiscós.

Tombant-se vers en Raichi, va continuar:

—He vist el teu futur... i sé contra qui perdràs.

En Raichi va serrar les dents, tot aguantant la mirada amb la d'en Bardock.

El meu futur? Bestieses! Jo no perdré, ni contra tu, ni contra ningú!

En Bardock s'enlairà al ring. Alguns espais més llunys, al número 13, en Raditz ja estava preparat. Estava tan sorprès de la presència del seu pare en aquell univers com el Dr. Raichi. Unes hores abans, havia anat a veure el de l'univers 10 per dir-li quatre coses ben dites. Havia de reconèixer que s'havia desfogat de valent. I tindria una segona oportunitat per tornar a fer-ho!

—Espero que l'estomaquis, encara que sigui el teu pare.

—També és el teu pare, carallot —va contestar en Raditz mirant en Kakarot.

—Ah, sí? De debò?

Evidentment, en Kakarot feia broma. Però el seu germà, no. Volia demostrar-li que ja no era aquell marrec figaflor d'aleshores! En Raditz es va enlairar i va aterrar amb els seus peus al ring a tan sols cinc o sis metres del seu pare.

—Hola, fill. L'atzar ha sigut just.

Aquella frase d'en Bardock estava mancada de sentiment i era evident que li importava un rave el seu fill d'un altre univers.

—Hola, pare. És un plaer tornar a lluitar amb tu.

—Al meu univers solíem anomenar-te Raditz el Figaflor, i vas morir a les primeres de canvi.

Tss, com gosa parlar d'això, pensà en Raditz a punt d'empipar-se.

—Ets igual que al meu univers, un pare fracassat! —va respondre—. Estaves orgullós d'haver nascut de classe inferior i haver assolit l'elit, i tot i així només senties fàstic pels teus dos fills! Era dèbil per culpa teva, misèria!

En Bardock no es va sorprendre en sentir aquelles paraules. Va deixar que el seu fill continués:

—T'odio, i avui podré venjar-me de tu!

En Raditz es jactava. En el seu univers, i en molts altres, els darrers Guerrers de l'Espai, liderats pel seu germà, havien esdevingut milers de vegades més forts respecte a allò que es considerava l'elit. El seu pare, que s'havia esforçat tota la vida per assolir l'elit, era una escòria en comparació a ells. Va decidir prendre com a referència algú que coneixeria prou bé: l'exèrcit d'en Freezer. Sabia que havia estat present cinquanta anys abans en la majoria dels universos.

En Raditz era conscient que era inferior a en Freezer en la seva forma original. Va evitar mentir i va buscar els homes de confiança del tirà:

—El meu poder és molt superior a l'elit d'en Freezer i al de les tropes d'en Ginew. Amb un dit en tinc prou per esclafar-te! —va cridar abans de tranquil·litzar-se—. I faré durar el plaer...

—Ah, sí? Només això? Quina decepció... —va replicar en Bardock, somrient.

El nivell de les Forces Especials d'en Ginew era irrisori per a ell. Es va transformar després d'estrènyer els punys. Els seus cabells esdevingueren daurats, una aura lluminosa el va envoltar i els seus ulls van canviar de color.

—Oh, merda... —va sospirar en Raditz—. Això és massa injust...

En Raditz estava decebut. L'hauria volgut humiliar com aquella nena havia humiliat l'altre Bardock. No s'hauria imaginat mai que aquell vell hagués aconseguit aquest nivell. Com s'ho havia fet? Estava convençut que era massa estúpid com per assolir l'estat de Superguerrer. Tan diferent era aquell Bardock respecte els altres?

—Sí que era un mal pare... —començà a dir en Bardock recordant aquella època al mateix temps que el seu fill...

L'indret semblava l'esbarjo d'una escola o un parc infantil. Uns petits Guerrers de l'Espai, vestits de forma casual, i de cinc a vuit anys d'edat, gastaven la seva energia. No hi havia cap joc instaurat ni cap construcció per dur a terme aquella activitat, ja que els objectes serien destruïts, irremediablement, en un tres i no res. Al capdavall, només un Guerrer de l'Espai era capaç de resistir els cops de punys d'un altre Guerrer de l'Espai. Així doncs, corrien, es pegaven i alguns intentaven volar autònomament saltant el més amunt possible, cosa que era fàcil per a ells, tot tractant d'evitar estimbar-se brutalment contra el sòl. Utilitzant les seves poderoses tradicions instintives que sempre havien governat el món animal, els grups es formaven amb un líder visible o al voltant d'un segall.

Aquell era el cas del petit grup. Diversos infants Saiyans cantaven una cançó per riure's del seu camarada. Hi havia quatre vailets al voltant de la víctima, un marrec amb els cabells molt llargs de naixement.

—El meu pare és en Bardock el forçut, jo sóc en Raditz el figaflor! Sóc en Raditz, la vergonya de l'elit! —cantaven els marrecs per empipar el seu camarada.

—Calleu! No sóc un figaflor! —va contestar l'eludit estrenyent els punys i serrant les dents. Estava realment enfurismat.

—Ets un nyicris, no ets un Guerrer de l'Espai! —va cridar un dels nens.

—La teva mare deu ser d'un altre planeta! —va afegir un altre abans de riure.

—Un planeta deshabitat, la població del qual va ser suprimida! —continuà la broma un tercer.

—La meva mare és una Guerrera de l'Espai d'elit! —va respondre en Raditz, qui deia estrictament la veritat: la seva mare estava situada a la cúspide de l'elit, l'orgull de tots els Guerrers de l'Espai.

—Així doncs, el teu pare tampoc no pot ser en Bardock. Segur que et van trobar en un planeta de cucs de terra.

—Els teus pares devien ser insectes o quelcom similar.

Ja n'estava tip. Volia fer callar aquells marrecs que li feien la vida impossible. Atacà al més pròxim:

—No sóc cap insecte!! —cridà amb el puny endavant.

Va aplicar-hi tota la seva agressivitat i tota la seva força. El seu adversari va esquivar-lo com si res, i li va etzibar un cop de colze violent al rostre per tirar-lo a terra Però no es va aturar: va clavar un genoll al ben mig de l'esquena d'en Raditz i va agafar-lo pel seu braç dret mentre l'estirava cap a ell. En Raditz cridava de dolor.

—Sí! Vinga! —cridaven els altres vailets per animar l'assaltant perquè fes que en Raditz veiés la padrina.

El nano que el tenia placat contra el sòl, no content de maltractar-lo, es va burlar d'ell assotant el seu rostre amb la seva cua. En Raditz va aprofitar-ho. Va estrènyer la cua de l'agressor amb la seva mà lliure i va mossegar-la. El mocós va perdre totes les seves forces al mateix temps que cridava de dolor.

—Deixa'm! Deixa'm estar! —cridava per terra intentant clavar puntades de peu al rostre d'en Raditz, qui no volia deixar anar la seva presa.

—Et muatagué!

En Raditz es va redreçar encara mossegant la seva presa i va fer servir el seu peu per colpejar el vailet, el qual havia perdut tots els mitjans per contraatacar. Els altres cridaven animant a en Raditz. Havien canviat ràpidament de bàndol. De fet, només volien presenciar una brega.

—Et muatagué!

—Aaau! Seré jo el que et matarà!

—Res de matar-vos durant l'esbarjo, nens —va dir, simplement, un adult completament desinteressat mentre llegia un diari assegut en un banc a diversos metres d'allà.

La vigilància d'aquells mocosos insuportables era força tediosa per als responsables. Una mica de violència no fa mai cap mal a ningú -refrany Saiyà-.

Era la primera victòria d'en Raditz a la seva vida. A més, contra en Brasca, qui era conegut per ser un autèntic busca-raons. Va continuar mossegant la cua durant diversos minuts abans de deixar-lo anar. En Brasca es va aixecar peniblement i en Raditz va donar-li l'esquena marxant amb dignitat mentre els espectadors reien.

En Raditz es pensava que ja s'havia acabat i que li havia donat una lliçó, però en Brasca no deixaria passar aquella humiliació.

—Et faré a miques... —va cridar abalançant-se sobre en Raditz.

Va reaccionar ràpidament contrarestant, aturant i contraatacant. Tenia un avantatge: el cop de colze que havia rebut tan sols li provocava un petit dolor al braç i al mig de l'esquena. Però l'altre havia estat ben masegat a terra. Amb prou feines va aconseguir clavar-li alguns cops a en Raditz el figaflor. Però el darrer va acabar guanyant la lluita honradament deixant fora de combat el seu adversari. Va córrer, tot orgullós de si mateix, per trobar el seu pare i donar-li aquella bona notícia.

En Bardock, el seu pare, es preparava en una sala per partir cap a una missió. Vestia la seva clàssica armadura de combat negra i verda. En Raditz va entrar cridant:

—Ei, pare! He guanyat a en Brasca! L'he fet farinetes! —va dir serrant el puny com a senyal de victòria encara que tingués el cos ple de ferides.

En Bardock es va tombar per dir-li:

—Molt bé, he de marxar.

Reia per sota el nas. El seu fill havia guanyat, però es trobava en un estat lamentable. Ple de ferides i amb una dent de menys! Però tant li feia...

—El teu germà acaba de néixer —va dir marxant cap a la sortida—. Vaig a fer-li una ullada.

—Oh, genial! Vinc amb tu.

Després de cinc o sis minuts caminant sense dir res, en els quals el petit Raditz estava trist per la manca de reconeixement del seu pare, van arribar a una sala on es custodiava una vintena de nadons en petites incubadores. Alguns ja estaven llestos per ser enviats a altres planetes, i d'altres viurien la seva infantesa en el Planeta Vegeta, com era el cas d'en Raditz.

En Bardock es va dirigir a la suposada incubadora del seu fill. Va mirar-lo un instant. Dormia profundament. Va pitjar un petit botó del dispositiu del seu ull dret per comprovar el seu poder.

Era ridícul...

Va sospirar i es va girar. En Raditz va ocupar el seu lloc per observar el seu germà acabat de néixer.

—Kakarot! Ei, Kaka! Sóc en Raditz!

—Un altre figaflor. Quin fracàs... —va dir en Bardock en veu baixa.

Però en Raditz l'havia sentit. Una vegada més era considerat un figaflor. Tant li feia. Encara no li havia explicat detalladament la seva victòria contra en Brasca! El seu pare canviaria d'opinió respecte a ell!

—Oh, això penses? —va dir una veu femenina no gaire lluny d'allà.

En Raditz es va girar lleugerament. Era la seva mare, la Hanasia. Era una dona molt maca. Els combats encara no havien desfigurat el seu cos. Tenia els cabells llargs. Era evident que aquella dona era la mare d'en Raditz.

—Els dispositius de combat no existien quan nosaltres vam néixer. Potser tu tenies una unitat com ell —va dir-li a en Bardock, el pare dels seus dos fills—. Les xifres no signifiquen res.

Aquelles paraules van alleugerar en Raditz. Ella semblava molt tendre amb els infants. Però, en realitat, no era pas menys severa. Tot i així, no veia que ell i el seu germà fossin tan dèbils com deia en Bardock. La Hanasia va pitjar el seu dispositiu i va començar a mirar els nadons:

—Mira aquests nadons... tres, cinc... set, aquí. Aquest en té quinze! Creus que esdevindrà d'elit? De cap manera, senyor. I aquest en té... Deu... mil???

Era l'incubadora que estava al costat de la d'en Kakarot. Que potser s'havia espatllat el seu dispositiu?

—Sí. Molt divertit —respongué en Bardock pensant-se que era un bluf.

Era impossible que un nadó tingués deu mil unitats!

Un alienígena estrambòtic els va interrompre:

—Senyor Bardock? Senyora Hanasia? Podrien venir cap aquí, sisplau?

Els dos genitors d'en Raditz i d'en Kakarot es miraren i, a continuació, es van aproximar a l'alienígena d'orelles punxegudes.

—Tenim indicacions del Governador Freezer referents als seus fills. Encara que els seus nivells de poder siguin molt febles, accepta concedir-los una oportunitat i els enviarà a una missió. En Raditz seguirà entrenant-se, i en Kakarot atacarà un planeta, els habitants del qual són molt febles.

—Sóc el teu germà gran —va dir en Raditz al nadó Kakarot per tal de no escoltar una vegada més que era feble—. Hauràs de fer tot el que et mani!

Interiorment, esperava que el seu germà no el sobrepassés mai.

—És un planeta petit, amb diverses llunes plenes cada any, una dècima part de la vostra gravetat... —continuava explicant l'alienígena—. La mitjana de poder és de 3,23. Com poden veure, té totes les possibilitats de...

—No es preocupi pel nadó —va interrompre'l la Hanasia somrient i estrenyent els punys com si ja ho hagués anticipat—. Convertirà aquell planeta en un gran desert. Quin és el nivell de poder més elevat?

—Hem vist alguns de cent cinquanta a dos-cents. Però són tres o quatre persones. Normalment l'elit s'estableix a unes trenta o quaranta.

—Serà molt fàcil per a ell. Mentre no es trobi amb els mestres més forts del planeta el primer dia —va dir la mare d'en Kakarot esguardant en Bardock.

—Tant se val —va dir el pare dels dos infants, el qual mirava la porta de sortida.

—És a dir, quina és la probabilitat que això passi? —continuà dient la Hanasia per a si mateixa.

Qui trobaria en Kakarot uns dies després? En Son Gohan, l'home més poderós de la Terra -o gairebé!- Si ella ho sabés...

—Bé. En Raditz marxa avui. En Kakarot en deu dies.

—Perfecte. Entrenaré el meu nadó per matar. Estarà preparat —va dir la Hanasia escruixint-se les articulacions dels seus dits.

—Sí, juga amb el teu fill. La meva unitat m'espera, adéu-siau —va dir en Bardock marxant, completament desinteressat en el futur dels seus dos fills tan febles.

En Raditz va partir unes hores més tard... sense haver pogut parlar més amb el seu pare; sense haver-li pogut narrar la seva victòria contra en Brasca; sense haver-li pogut dir que no era un figaflor; sense haver-li dit adéu. A l'univers 13 i en molts altres, en Raditz no va tornar a veure mai més els seus pares. A l'univers 3, en canvi, en Bardock va canviar el destí de tothom...