DB Multiverse

Capítol 89

Traduït per Bardock

L'Eleim, en Xeniloum, en Naurb i un quart lluitador de l'univers 19 estaven davant dels Kaitoxins de l'univers 1. Afortunadament, els darrers no dormien per culpa de les visites freqüents que rebien. Un cop més, algú necessitava formular-los una petició:

—Me l'ha robada! Vull recuperar la meva armadura! —repetí en Xeniloum per segona vegada.

—Aquesta no és pas una petició capritxosa —afegí l'Eleim fent un pas endavant i deixant enrere el seu amic.

En Xeniloum estava estressat sense la seva armadura.

—Les nostres armadures són extremadament perilloses i difícils de manipular —intervingué en Naurb—. Aquell tal Bu no en sap res. Podria atomitzar-nos a tots si la manipula com si fos una joguina.

—L'amenaça és real —sospirà l'Eleim—. Hem de recuperar-la immediatament.

Els Kaitoxins es miraren i necessitaren uns segons per prendre una decisió. A continuació, la Kaitoxin de l'Oest va dir:

—Molt bé, vindré amb vosaltres. Anirem a veure el lluitador de l'univers 4.

Ella caminava cap a la sortida mentre els quatre guerrers de l'univers 19 li trepitaven els talons. A fora no hi havia ningú a part d’ells cinc. Van entrar a l’espai 4 i la Kaitoxin de l’Oest va picar l’única porta que hi havia. En Bu els va convidar a passar de seguida. Que potser esperava aquella visita? Encara que l’habitació havia sigut feta només per a ell, hi havia sis cadires al voltant d’una taula llarga que en Bu havia instal·lat. Somrient, va adreçar-se a ells saludant-los amb la mà i va convidar la petita tropa a asseure's. Tots van seure excepte el quart lluitador de l'univers 19.

—En què us puc ajudar? —preguntà en Bu irònicament, ja que sabia els motius d'aquella visita.

—Aquests homes volen recuperar l'armadura que els hi has robat durant la vostra batalla —començà la Kaitoxin de l’Oest.

—L’he guanyada jugant net. Cap norma del torneig no prohibeix absorbir cap armadura.

Havia contestat ràpidament. Havia preparat els seus arguments per recolzar la seva defensa.

En Xeniloum va llançar una mirada de confusió a la Kaitoxin de l’Oest, la qual va respondre:

—Tens raó... No obstant, ells afirmen que les seves armadures són increïblement perilloses i difícils de fer servir. Mereixen tenir-la el més aviat possible per tal d’evitar un accident.

—Doncs serà perillosa per a algú que no sàpiga utilitzar-la —precisà en Bu.

—Què? —cridà en Xeniloum—. Saps utilitzar-la?! És impossible!

—Calma! —intervingué la Kaitoxin dirigint la seva atenció cap a en Bu—. Apel·lo al teu joc net: torna-li la seva armadura. Si vols quedar-te-la, ja decidirem què farem al final del torneig.

En Bu mirà en Xeniloum:

—Sé qui és en Ginew... perquè un dels membres de l’univers 8 no és a dins del cos real.

En Xeniloum va aixecar una cella i es va quedar bocabadat. En Bu va parpellejar dues vegades, i digué:

—Ho sento, estava pensant en altres coses. Si vols la teva armadura, hauràs de traspassar el meu cos com en el combat.

Aleshores es va aixecar, es va eixamplar i es va arrugar igual que quan havia absorbit l’armadura en el ring.

—De totes maneres, aquesta armadura ja no em serveix. No em fa res tornar-vos-la.

Davant d’en Bu, els guerrers de l’univers 19 no sabien què fer.

—Ja ho faré jo —digué en Xeniloum—. Ara és la meva.

Estava desesperat per recuperar la seva armadura i no li importava el que pensessin els seus companys. Travessar per segona vegada la criatura rosada no seria perillós. L'armadura era la seva vida.

—Quan vulguis! —digué en Bu amb un gran somriure als seus llavis.

A l’hora de la veritat, en Xeniloum no sabia què fer. Caminar cap a ell? Córrer? Saltar? Va combinar totes tres coses. Va avançar amb seguretat, i, després de córrer una mica, va saltar amb els braços en posició de creu per protegir-se.

En travessar el seu cos, va tenir una sensació de fàstic; una sensació que no va tenir temps a experimentar durant la lluita. Aleshores, una força misteriosa va fer que desencreués els braços i va aferrar-se al seu cos. En Xeniloum va tancar els ulls fins que va tocar el terra amb la planta dels peus. Va obrir els ulls i va adonar-se satisfactòriament que tornava a vestir la seva armadura. No havia sofert cap desgast; de fet, es sentia millor que mai. Darrere d’ell, sentia com els seus companys insultaven en Bu: quanta estona havia passat abans de reaparèixer? Era un truc? Fos com fos, havia recuperat la seva armadura.

Per altra banda, en Xeniloum no sabia que en Bu havia tingut temps d’analitzar el seu ADN, les seves empremtes digitals i oculars, les seves ones cerebrals i la seva energia. En definitiva, tot el que fos útil per desblocar la seva armadura. Havia tingut temps de crear una rèplica exacta i perfecta. Amb totes aquelles dades adquirides, no tindria problemes per utilitzar-la més endavant. En Bu va tornar a la normalitat i va mirar els altres tres guerrers i la Kaitoxin de l’Oest. Tots eren dempeus i cap d’ells no se n'havia adonat de l'engany. En Bu podria fer reaparèixer l'armadura amb un simple cop de dits i ningú no sospitaria.

En Xeniloum, amb un somriure, li va donar les gràcies a en Bu. La Kaitoxin va fer el mateix. L'Eleim també li ho va agrair, però els altres restaren previnguts i cautelosos. En Bu va somriure de nou i els va deixar marxar. Quan es va tancar la porta, el seu somriure va esdevenir molt més gran:

—Per fi! Vejam què puc fer ara que he copiat totes les seves ones cerebrals! Em divertiré d'allò més. Però encara he de revisar una cosa...

En Bu va posar-se dos dits al front i va desaparèixer...

La "nit" estava a punt d’acabar. Molts guerrers començaven a despertar-se, mentre els primers espectadors començaven a arribar a través de les naus dels Vargues. A l’espai 8, la família dels Dimonis del Fred no havien dormit. El Rei Cold havia intentat fer una becaineta, en Freezer seguia indagant sobre successos del passat i en Cooler va seguir buscant les Boles de Drac durant tota la nit, fins i tot després d’ésser estabornit. No sabia que, per evitar la desqualificació del seu univers, algú el va ajudar a passar desapercebut. En Vegeku l'havia aturat quan es dirigia de cap a un grup de Namekians i de Vargues. Per altra banda, en Bu s'havia ocultat de la vista dels supervisors Namekians.

Però les Boles de Drac no eren allà, i en Cooler va tornar decebut al seu espai. Assegut en una cadira al costat del seu pare, li digué:

—He estat buscant durant tota la nit... I res de res.

Tenia el cap sobre la seva mà i el colze recolzat a la taula.

—I ni tan sols sé qui m’ha atacat...

En Cold va aixecar una cella. Qui carai s'havia atrevit a atacar el seu descendent? Preguntà:

—On és el teu germà?

—Ha tornat a la nau. Diria que hi ha alguna cosa que el preocupa. Em sembla que treu foc pels queixals. No obstant, ara començarà la segona ronda.

En Cold gairebé no parava atenció a les protestes d’en Cooler. Va preferir dirigir-se a un dels seus seqüaços:

—Ei, tu! Fes-me una armadura nova amb una capa ben maca! La segona ronda està a punt de començar i vull mantenir la meva presència reial! No vull ser un rei sense capa! —digué en Cold al mateix temps que es girava vers en Cooler.

—S... Sí! De seguida! —digué la petita criatura blava que va marxar de seguida per fer allò que li havien encarregat.

Una mica més tard, una porta s'entreobria a l'espai 9, tot just situat al costat dels Dimonis del Fred. A dins, la Videl i en Trunks seguien dormint en un llit doble molt ben guarnit. L’habitació estava il·luminada per la llum del passadís, i algú va entrar a través d'una petita obertura de la porta.

El misteriós visitant va caminar de puntetes cap a un costat del llit. Va veure que en Trunks dormia amb les mans tancades. L’home es va desplaçar a l’altre costat del llit. La Videl dormia de panxa enlaire amb un braç sobre el seu cap. Els llençols estaven lleugerament abaixats.

—Oh, oh! —va fer la persona misteriosa amb un somriure d’orella a orella.

Va estendre la seva mà, la qual va anar a parar delicadament sobre un pit de la jove... Aquesta, es va despertar de seguida amb els ulls ben oberts. Instantàneament, es va envoltar d'una aura vermella brillant i va bufetejar la galta del desconegut amb la seva mà, mentre que amb l’altra, amb el puny tancat, li va etzibar un cop a l’ull. No li importava qui fos. Es mereixia aquell càstig!

El pervertit va sortir disparat contra l’altra paret. L’habitació es va il·luminar de seguida. En Krilin i en Tenshinhan van entrar a l’habitació tot alarmats pel crit de la Videl, mentre que en Trunks es despertava lentament.

—Deixa’m dormir, ja he après la lliçó —digué el noi amb una veu cansada.

En Krilin va observar l’home que era contra la paret: era el Venerable Kaitoxin!

—Has colpejat un Déu?

—Aquell pervertit m’ha tocat els pits! Encara que sigui un Déu s'ho mereix!

—Ei, no! —contestà el Kaitoxin amb una veu tremolosa—. Només... M’he equivocat d’habitació!

—Mentider!

En Krilin i en Tenshinhan van ajudar el Déu a aixecar-se. El pelat llargarut va sortir amb ell de l'habitació mentre en Trunks es tocava els cabells.

—Ha causat més por que mal —digué en Krilin—. Ara que ens hem llevat tots, quedarem per esmorzar en uns minuts.

En Krilin mantenia el seu somriure. Li feia gràcia la situació. Va recordar aquella situació en què, després de morir, va anar a veure en Kaito del Nord per aprendre tècniques que l’ajudarien a protegir la Terra d'una invasió extraterrestre. Aquell Déu va obligar a en Tenshinhan i a ell a explicar-li un bon acudit, és a dir, havien de fer-lo riure si volien que els entrenés. Si no ho haguessin aconseguit, de ben segur que el destí de la Terra no hagués estat el mateix. Que potser tots els Déus sempre han sigut tan bromistes?