Part 7, Capítol 31.

SETENA PART: LA PAUSA PER DINAR QUE TAN ESPERÀVEM!

Capítol 31

Traduït per Bardock

Els Vargues no donaven l'abast!

Havien previst una enorme quantitat de menjar, però finalment havien fet curt! Les cuines dels espectadors i dels participants estaven en llocs diferents. Per a la gent de les grades n'hi havia suficient, però els participants del torneig menjaven força més del que havien previst. Després de rebre totes les comandes dels vint universos, van adonar-se que molts dels participants demanaven racions pantagruèliques! Finalment, el cap dels cuiners va decidir canviar els seus plans. En lloc de servir tot el menjar alhora, els serviria d'un en un. I ho farien aleatòriament, segons la disponibilitat de l'elaboració del menjar. Alguns universos veien com el menjar els hi arribava amb molta rapidesa. En canvi, d'altres, només rebien parcialment la seva comanda, i d'altres no rebien res després de molts minuts d'espera. El cap dels cuiners va començar a suar.

Per al primer univers, el dels Kaitoxins, no hi havia res d'extraordinari. La Deesa havia demanat tan sols una ració petita i els altres una de mitjana. Sobrepassava per ben poc allò que havien previst, però no suposava cap problema. Al segon univers hi havia molta gent. El cuiner no sabia quanta gent hi havia, però, com a mínim, eren uns quinze individus. Alguns prenien la ració petita, i d'altres la mitjana. Era massa, considerant que una ració petita alimentaria tota una família Varga. Per altra banda, a l'univers 3, no hi havia res de sorprenent, ja que es van demanar tres racions de diferents mides.

Però els plans estaven a punt d'anar-se en orris a causa de la comanda del quart univers, l'únic participant del qual era aquell paio anomenat Bu. Quan el petit Varga violeta encarregat d'aquell univers va acudir al cuiner, suava i estava nerviós. El cuiner procedí a preguntar:

—Deixa-m'ho endevinar... una ració mitjana, oi?

—Ehm, no... —respongué el Varga, preocupat.

—Eh? Una ració gran? No passa res!

—No.... no exactament... pantagruèlica...

—Potser m'he fet un embolic amb els universos. Una ració pantagruèlica alimentaria tot un univers d'aquest torneig format per diverses persones.

—Ell hi participa sol, i el pitjor de tot és que en demana tres racions!

El cuiner quedà glaçat! Tres racions d'aquella mida! Era enorme! Allò nodriria una gran ciutat Varga! Impressionant!

—D'acord... en marxa —digué el cap dels cuiners intentant restar impassible, com si ho tingués tot sota control, quan en realitat havia sobrepassat les seves expectatives amb escreix.

Després de prendre nota d'aquella comanda enorme, va engegar la màquina encarregada de la preparació del menú i va cridar al Varga responsable del cinquè univers.

—Cap comanda per a aquest univers —digué simplement el Varga sostenint l'albarà amb el seu braç esquerre.

—Com pot ser? Tant se val. Això em tranquil·litza després de la comanda de l'univers 4. Següent! —cridà, preparat per atendre el proper univers.

El següent univers era el sisè, el format per en Bojack i la seva colla, així com el grup de noies. Aquestes, tan sols van demanar dues racions petites per compartir-les entre elles, seguint el consell de l'encarregat Varga. En Bojack, motejat per les quatre noies com "assassí de nens", i en Bujin van demanar una ració mitjana, mentre que la Zangya va demanar-ne una de petita. Que potser totes les noies de tots els universos tractaven de cuidar les seves siluetes? No hi havia cap argument que refutés la seva teoria!

L'univers 7 també era un mar de sorpreses! El Namekià gegant, que feia més de dos metres i mig d'alçada, i, fins i tot, tres, hauria de menjar molt! Semblava increïblement fort i que consumís la seva energia en un tres i no res. Per tant, necessitava les seves reserves d'energia ben plenes. El cuiner s'imaginava que havia demanat una ració pantagruèlica. Però no era el cas.

—Tan sols ha demanat aigua —informà el Varga al cuiner.

—Aigua? Tan sols aigua? Hm. Sí, sí, és clar... és un Namekià...

El cuiner seguia suant. Quina feina tan dura! No havia estat mai tan enfeinat amb tantes comandes i encara li quedava molt per acabar. El vuitè univers havia demanat bastant plats, ja que eren molt nombrosos. Les racions semblaven força "realistes". Era el mateix cas que l'univers 9, les racions del qual eren petites.

Per altra banda, tot l'univers 10 havia abandonat l'estadi. Quina sort! El cuiner havia fet una previsió enorme de menjar per a ells, ja que havia sigut informat que els Saiyans eren uns golafres. Gràcies a això, es recuperaria de la comanda de l'univers 4. Malauradament per al cuiner, la seva alegria fou ben breu; dues racions pantagruèliques per al "Monstre Bu" de l'univers 11! On carai emmagatzemarien tot el menjar, aquell parell?

En Trunks de l'univers 12 va demanar una ració mitjana i l'A-16 no va demanar res. A l'univers 13, hi havia els quatre "Superguerrers". Aquesta vegada el cuiner ho havia calculat gairebé tot amb antelació. Havia previst una ració gran per a cadascun dels participants. No obstant això, en van demanar quatre de pantagruèliques. Aquells Guerrers de l'Espai eren massa orgullosos per no demanar la ració més gran de les que hi havia disponible al menú. Tot al contrari d'en Trunks. De naturalesa humil, va confiar en els consells del Varga i no va dubtar ni un sol moment que després del seu àpat no tindria gana, encara que el seu combat en Superguerrer havia consumit la meitat de la seva energia.

A l'univers 14 es trobaven els dos androides. Menjaven massa, tot i que semblava que amb una ració petita en tindrien de sobres.

El cuiner es va començar a deprimir... què passaria si les seves previsions es quedaven curtes? Què passaria si es quedava sense previsions? La seva carrera se n'aniria a la porra! Quan el Varga responsable de l'univers 15 va entrar, el cuiner es donava cops de cap contra un mur: tothom menjava molt més que no es pensava! Amb tristor, va preguntar al Varga:

—Vejam... deixa-m'ho endevinar... tot i que havia previst una ració petita, ella n'ha demanat una de mitjana, oi?

—No, no —assegurà el Varga sense entendre què estava succeint, tenint en compte que no tenia coneixement de les comandes dels altres universos—. N'ha demanat una de petita.

—Victòria! Per fi! Visca!

El cuiner estava extasiat. Gesticulava i ballava com si, tot d'una, hagués embogit. Però l'alegria li va durar poc.

—Jo sóc l'encarregat de la comanda de l'univers 16 —declarà el Varga al cuiner, que seguia ballant.

—Digues, company. Tothom ha demanat racions mitjanes, oi?

—No, no. Una ració petita, dues grans i set pantagruèliques...

—De debò? Deu ser un error. Em pensava que hi havia dues noies i una nena petita a l'espai 16. No pot ser que tan sols hagin demanat una ració petita!

—La nena petita ha mort. La noia més gran és qui ha demanat la ració petita. L'altra donzella n'ha demanat una de pantagruèlica.

Ostres! Una pantagruèlica, una noia? El cuiner volia que el terra se l'empassés. Un dels seus principis fonamentals se n'havia anat en orris després de preveure erròniament una desena de comandes. Què havia fet per merèixer allò? Criatures immundes! Li ho havien esguerrat tot!

—Després d'aquest torneig buscaré una altra feina... —digué en veu baixa el cuiner prenent nota d'aquella comanda gegant.

En Cèl·lula, a l'univers 17, no va demanar res de res, però l'univers 18 la va fer ben grossa. Van demanar més racions pantagruèliques. Els homes de l'univers 19 van demanar racions petites. I pel que fa al bloc de gel de l'últim univers... res. De totes maneres, gairebé no li quedaven provisions! Compensaria la manca de menjar amb les tones de crispetes i de hot-dogs per al públic.

—Fiu... ja està —digué el cuiner un cop va acabar de preparar tots els plats.

Quan va seure en una butaca per descansar, aparegué un altre Varga encarregat de donar-li una mala notícia:

—Escolta'm, com ens en sortirem per servir tots aquests plats pantagruèlics?

Merda! Els passadissos eren massa estrets per transportar tota aquella quantitat de menjar!

—Dimiteixo... plego... adéu-siau —li digué a l'altre Varga mentre fugia cames ajudeu-me.

A priori, els Vargues ho havien previst tot amb antelació. Potser havien fallat en el càlcul de la quantitat de menjar, però el número d'empleats era més que suficient. Hi havia uns dos mil Vargues, que havien aparegut del no-res, treballant amb la finalitat de servir els deu milions d'espectadors afamats presents a les grades. A alguns se'ls va encarregar de servir una safata senzilla ben plena de llaminadures. Uns altres empenyien, amb les seves potes curtes, un carro ple de begudes, oferint aperitius gratuïts. Treballant a l'ombra, en el cor de l'asteroide que s'utilitzava per al torneig, hi havia un miler de Vargues cuinant ajudats per Namekians.

Després de preparar i començar a servir els plats als espectadors, els cuiners preparaven les comandes dels vint universos.

—Segurament un bloc de gel no deu menjar —remarcà amb ironia un dels Vargues més bromistes.

A l'espai 1, els Kaitoxins seguien parlant del "Guerrer Llegendari de l'Espai" mentre esperaven la comanda.

—Quina força creieu que té, en Broly? —preguntà la Kaitoxin femella.

—Teòricament és superior a nosaltres, oi? —respongué el Kaitoxin gros, al seu costat.

—No hauríem d'encarregar-nos d'ell? —demanà el més jove—. Crec que és un perill, encara que estigui congelat...

—No tenim competència per decidir-ho —intervingué el més vell dels Kaitoxins—. Quan es va decidir organitzar aquest torneig, els Vargues ens van demanar que no intervinguéssim en la tria dels participants. Vam acceptar i ho hem de respectar.

—Sí, però... aquest Broly —respongué el jove Kaitoxin de l'Est—, és igual de perillós que el Monstre Bu. No podem fer-hi res? En aquella època ens vam desfer d'en Bibidi!

Amb aquestes paraules, els Kaitoxins es van girar per observar l'univers 11. En Babidi, fill d'en Bibidi, esperava pacientment que el torneig es reprengués, mentre que el Monstre Bu, darrere d'ell, somreia com un nen.

Durant el desenvolupament del seu combat contra en Bujin, els Déus van adonar-se'n de l'abast del seu poder. Era increïblement fort, encara que no era pas com se l'havien imaginat. Però encara podia ser pitjor; el combatent de l'univers 4 també es feia anomenar "Bu". El seu cos estava més preparat per a la lluita i semblava, clarament, força més poderós i infinitament més intel·ligent que el seu homòleg de l'univers 11!

—No hem de patir —assegurà el Kaitoxin del Sud que participava en el torneig—. Hi ha alguns lluitadors que són veritablement poderosos i els Vargues tenen un sistema que els permet de reenviar al seu univers aquells que no respectin el reglament. Ni el Monstre Bu, ni en Broly, ni cap altre suposen cap perill. Dels altres ja me n'ocuparé jo. Aquell tal Burter era un principiant!

Els seus amics somrigueren. Aquell Kaitoxin sempre aconseguia que, aquells que l'envoltaven, confiessin en ell. Era cert que, a part de dos o tres participants, els altres no suposarien cap problema. Tot l'univers 10 havia escampat la boira en un tres i no res. L'univers 8 també podria abandonar, ja que eren sobrepassats amb escreix. I l'univers 2? Els participants no semblaven gaire forts. Cap d'ells encara no havia participat, però no trigarien a fer-ho.

La majoria d'ells semblaven feliços. Gairebé tots eren baixets i es dedicaven a divertir-se. Hi havia uns altres més adults, més madurs i que semblaven més forts. Qui eren aquells participants exactament?

Al contrari de la majoria dels universos presents, els participants de l'univers 2 no es coneixien abans del torneig. Van ser visitats i portats pels Vargues d'un en un al torneig. Els Déus van considerar que aquell lloc no era el més apropiat per a ells. Què hi pintava, per exemple, aquella nena petita amb una samarreta blanca que hi deia "Arale"? De ben segur que no sabia lluitar. També hi havia aquella espècie de dimoniet que semblava més gran d'edat del que aparentava. De totes maneres, semblava molt feble.

Quan les llargues taules i les cadires es van col·locar al seu lloc, els participants i els espectadors del segon univers van seure aleatòriament. Alguns havien començat a conèixer-se, i d'altres van aprofitar l'àpat per conversar:

—Em dic Shu —digué l'adolescent de setze anys al jove del seu costat que vestia amb roba de color taronja, blava, una mica marró, i que duia un turbant taronja al seu cap. Aquest, no va respondre res. Que potser era mut? De tota forma, no havia dit res des que havien arribat. En Shu va sentir que es deia Eight i no va tornar a intentar de fer-lo parlar. Al costat d'ells, hi havien els altres. Aquella tal Arale jugava amb un paio estrany que duia una màscara de gas. També va veure un grumoll rosa amb ulls i boca! Era estrany i fastigós alhora. En Shu, el nano de cabells despentinats i foscos, va mirar a una altra banda. Va observar aquella mena de gat blau. Com es deia? Ho havia sentit abans. Es va fer un tip de repetir una vegada rere l'altra el seu nom a la nau dels Vargues. Ah, sí! Nekomajin Z! Un nom realment estrany. Estava parlant amb dos dimoniets una mica més grossos que en Shu. Tots dos tenien orelles punxegudes, com molts altres participants d'aquell mateix univers. Que potser era una moda? Un d'ells no s'assemblava gens ni mica a un humà i l'altre era de color rosa amb els cabells endarrere. El gat, que vestia un quimono vermell, digué:

—Sóc el més fort del meu món! Guanyaré aquest torneig! Veieu la gent de l'univers 18? També són al meu món i són amics meus. Fixeu-vos, porten la mateixa vestimenta que jo! Mireu! Mireu! —digué als dos dimoniets estirant-se de la túnica per fer-ho encara més evident—. Jo sóc més fort que tots ells! —continuà amb aire ferotge.

—Els universos són més propers que no em pensava —intervingué el dimoni rosa—. Jo sóc en Belzebub, i el que més m'inquieta és aquell paio de l'univers 11.

—La bola de greix? —preguntà l'altre dimoniet d'orelles punxegudes.

—No, l'altre, en Dabra... és pastat al meu mare. Si no fos perquè és més petit, em pensaria que és ell!

—El teu pare no deu ser tan fort —digué simplement en Nekomajin.

—Com goses dir això!? El meu pare és més fort que ell! Tan sols em sembla molt estrany, tot plegat!

—Hauries d'anar a parlar amb ell abans no la dinyi...

Era cert. En Dabra estava a les portes de la mort. En Belzebub s'havia d'afanyar si volia conèixer-lo. Però encara no era l'hora; la teca ja havia arribat! Abans de seure al seu lloc, en Belzebub creuà una mirada amb aquell paio de l'univers 3, que era tot just al costat del seu espai. Era en Tapion. No havia hagut de lluitar, però semblava molt confiat. Devia de ser molt fort, potser? Devia de tenir superpoders?

Ningú de l'univers 2 no el coneixia i desitjaven veure'l en acció! El més intrigant era aquella ombra que romania a l'entrada. No havia anat a menjar amb ell. Només havia aparegut una taula i en Tapion va seure-hi per menjar el seu àpat, que fou servit alhora amb el de l'univers 2. Quan tota la teca fou servida als universos 2 i 3, un petit Varga, ajudat d'un vehicle anti-gravitacional, s'afanyava a transportar una enorme quantitat de menjar a l'univers 4.