DB Multiverse

Capítol 127

Traduït per Bardock

Uns instants abans...

En Kakarot jeia a terra inconscient mentre en Vegeta s'allunyava vers el seu espai sense mirar enrere. La presentadora Varga, va declarar des de la torre de control:

—Victòria d'en Vegeta de l'univers 18! Feu lloc al ring per tal que puguem realitzar les reparacions necessàries, sisplau!

Abans no finalitzés la seva frase, en Raditz s'havia envolat de l'espai 9 per aterrar al costat del seu germà desmaiat, etzibant una mirada de reüll cap a aquell que havia vençut en Kakarot sense escarrassar-s'hi. Agafant el seu germà petit per l'espatlla, va constatar amb una certa aprensió la ferida oberta al seu tors. Murmurà:

—Bufa, t'ha donat de ple... Estem fumuts...

«Efectivament —pensava—, en Kakarot no ha aconseguit batre el seu adversari amb el seu nou atribut i en Vegeta només estava lluitant en el segon nivell de força. Ni tan sols ha aconseguit plantar-li cara quan tots dos eren al mateix nivell.»

El seu propi líder havia assolit un nivell superior al que havia desplegat l'altre Vegeta durant el combat, o sigui que el perill que planava constantment sobre ells augmentava. El seu líder podria suprimir-los en qualsevol moment sense dificultats... Coneixent el temperament d'en Kakarot, havien de trobar de seguida un mitjà de desfer-se d'en Vegeta abans que aquest pensament li vingués al cap.

S'envolà vers el seu espai amb el seu germà a l'esquena. Mentrestant, en Vegeta de l'univers 18 havia creuat el muret del seu espai somrient a la Pan, la qual saltava alegrement davant d'ell, sota la mirada tendra del seu pare. El darrer va esguardar en Vegeta, un pèl perplex. Aquell home era, decididament, difícil de comprendre. El seu poder i la seva voluntat eren formidables. La seva bondat ja estava contrastada. Però la seva naturalesa no havia canviat. Seguia sent un Guerrer de l'Espai orgullós que es delectava estomacant aquells que el desagradaven. Sabia perfectament que, tot i que el seu pare i ell eren amics, no dubtaria pas a deixar anar una certa crueltat com antany. Va decidir no pensar-hi i va felicitar en Vegeta per la seva victòria.

En Vegeta continuà el seu camí i s'aturà a la vora d'en Son Goku observant-lo per la cua de l'ull. El seu antic enemic el somreia amb la mirada en flames. Aquella nova demostració li havia causat calfreds d'extrema excitació i desitjava enfrontar-se a ell. En Vegeta posseïa el don de sorprendre'l gratament i era difícil per a ell no provocar-lo en aquell moment. En Vegeta li tornà el somriure i rigué interiorment. Es va recolzar contra el muret situat a prop dels apartaments. Un altre ésser també el fixava intensament de ben a prop. En Cèl·lula ni tan sols pestanyejava: no mostrava cap mena d'emoció al visatge i restava immòbil i impassible. El seus sis cel·luletes estaven inquiets al seu voltant, però no s'atrevien a molestar-lo.

Després d'assistir a aquell combat, en Cèl·lula s'imaginava desenes de situacions que, hipotèticament, podrien succeir a la següent ronda i que aquell Vegeta podria reservar-li. En Kakarot, malgrat la seva forma d'Oozaru, no havia estat prou poderós per obligar-lo a superar el segon nivell. En lloc d'això, en Vegeta l'havia enfrontat mantenint-se un nivell per sota. Igual que ell contra en Dabra quan havia conservat la seva energia al mateix nivell que el dia de la seva evolució. L’havia sorprès amb noves tècniques i s'havia mostrat digne i orgullós com sempre. Ambdós compartien aquesta supèrbia. Mai no li permetria de guanyar-lo sense donar el màxim. Justa la fusta, faria tot el possible per descobrir un Vegeta al 100% de les seves capacitats, un Vegeta que li permetria d'assolir nous reptes. Hi lluitaria... i el guanyaria.

Mentrestant, en Cor Petit s'apropà al Guerrer de l'Espai i li digué:

—Puc restaurar la teva roba si vols.

—Entesos —va replicar en Vegeta amb els ulls sobre el terreny de combat que estava essent reconstruït.

En Cor Petit, estenent la mà vers ell, va fer aparèixer una aura violeta que va recobrir en Vegeta, reparant les trencadisses del seu uniforme de combat. Un altre Namekià es situà al seu costat a fi de dispensar-li guarició com a conseqüència de les diverses ferides que tenia. Els seus braços tenien talls i la sang lliscava per les nombroses esgarrinxades que esquitxaven les seves cames i mans. Rondinant una aprovació, va suportar sense protestar la curació que el Namekià li prodigava. No li va costar gaire acceptar ser guarit. Ans al contrari; tot i que els Zenkai ja no tenien cap mena d'efecte en ell, sempre preferia estar en plena forma en cas de situació de necessitat. Com per exemple la crisi nerviosa de la bola de goma a la ronda anterior. Però, al cap i a la fi, no s'hi havia aplicat seriosament.

A l'espai 13, en Raditz havia dipositat el seu germà a terra, examinant els seus danys de més a prop. El cop que en Vegeta li havia clavat era mortal i sense guarició no aguantaria fins al final de la ronda. Només resistiria unes hores. Va observar de reüll la reacció del seu líder, però aquest ni s'immutava pel seu company agonitzant al sòl. La seva indiferència irritava cada vegada més a en Raditz, fent-li créixer una certa angoixa. Si no trobava una alternativa, en Vegeta es desempallegaria d'ells sense remordiments ni esforç. Per tal d'escapar-se del seu imperi, l'únic mitjà era adquirir un poder superior al seu. Repensà en la proposta del seu nebot alternatiu de l'univers 18. Contràriament a en Nappa, ell no era un talòs i si jugava bé les seves cartes podria aconseguir el seu objectiu. Només necessitava una excusa. Ja era hora que trobés una certa utilitat en l'arrogància d'en Vegeta.

—Encara és viu —digué en Nappa a en Vegeta—. Aguantarà així unes hores, però necessita una bona curació.

—He. Mireu bé —replicà en Vegeta amb un to burleta—. El que ha dit que acabaria amb mi, ara jeu als meus peus mig mort. Hauria de plorar perquè li concedís el favor.

—Passem a coses més serioses —respongué en Raditz frunzint les celles—. Proposo anar a parlar amb el vell Kaitoxin pel meu compte perquè ens atorgui el seu poder i, a canvi, no el deixarem així. Et sembla bé, Vegeta?

—Per què no —va dir en Vegeta després de reflexionar-hi—. Així compensaràs la teva poca traça en el combat amb el talent de la diplomàcia. Això no és propi d'un Saiyà, però si ho aconsegueixes, canviaré la meva opinió sobre tu...

En Raditz va fer un senyal amb el cap i marxà etzibant, inquiet, un darrer cop d'ull al seu germà prostrat al sòl. Es va creuar amb un Namekià que volava cap al seu espai, de ben segur per proposar els seus serveis de curació. Dubtava que en Vegeta mantingués la seva paraula, certament esperaria al darrer moment per autoritzar a algú a fer-se'n càrrec, i aquest pensament reforçà la seva determinació. Va aterrar a l'espai de l'univers 9, sorprenent el vell Krilin i en Tenshinhan, els quals s'hi trobaven presents. En Krilin va preguntar amb un to desafiant:

—Què vols, Guerrer de l'Espai? Per què has vingut al nostre espai? Heu perdut, per tant ja no teniu res a fer en aquest torneig!

—Voldria parlar amb el Kaitoxin que es troba entre vosaltres —respongué en Raditz amb un to ferm, nul·lament intimidat per les mirades amenaçadores d'en Krilin i d'en Tenshinhan—. És un assumpte important i no puc perdre temps amb vosaltres.

—No permetrem que t'apropis al Venerable mestre Kaitoxin, Guerrer de l'Espai —va respondre en Tenshinhan blocant el pas del seu passadís—. La vostra perfídia és ben coneguda. Els teus congèneres dels universos 16 i 18 ens han demostrat la seva bondat, però vosaltres, bàrbars de l'univers 13, no sou dignes de confiança. Fora d'aquí.

—No ho repetiré més! —amenaçà en Raditz—. Aparteu del meu camí, m'hi jugo la meva supervivència i la del meu germà!

—Que...

—Deixeu-lo passar —va dir una veu ronca en els apartaments de l'univers 9—. Li concedeixo l’entrevista. Vine, Guerrer de l'Espai.

En Raditz somrigué i avançà entre les ombres del passadís, etzibant una mirada trapella a un Tenshinhan que estrenyia els punys escrutant hostilment l’intrús amb els seus tres ulls.

Des del seu espai, en Vegeta seguia la pista d'en Raditz amb una certa dificultat a causa dels nombrosos poders presents a l'estadi i la sentí desaparèixer. El seu subordinat era ben bé als apartaments de l'espai desitjat, cosa que el reconfortà perquè es pensava que en Raditz formaria una aliança amb els Guerrers de l'Espai dels universos 18 ó 16, els quals, segons ell, eren el més formidables.

Aleshores, la veu de la Varga es va tornar a sentir a l'estadi i s'apercebia que el terreny ja es trobava en bon estat.

—Dispensin l'espera ocasionada. Abans de continuar els combats del torneig interuniversal principal, començarem els combats del segon torneig paral·lel que enfrontarà els participants que hagin perdut als combats principals per tal que, d'aquesta manera, puguin continuar lluitant tot oferint-vos un espectacle també captivador!

Els espectadors cridaren de joia amb l'idea d’assistir a nous combats i tornar a veure alguns participants que no havien pogut veure lluitar a fons. La majoria dels espectadors presents durant la vigília, sabien que en Vegeku no hi participaria i tenien una mescla d'alleujament i decepció. Pel que fa als participants, compartien majoritàriament el primer sentiment. L'interessat en qüestió, avergonyit i decebut, va patir la mirada iracunda de la seva filla al seu espai mentre en Gohan provava de calmar-la.

—Aquest torneig —continuà la Varga—, consistirà en diversos combats dobles. Hi ha vint-i-vuit participants i set combats d'una gran intensitat. Els lluitadors seran agrupats aleatòriament i mantindran el seu equip fins al final. Està prohibit matar els adversaris, si no quedareu desqualificats immediatament. Si un dels membres d'un equip queda inconscient durant més de vint segons, els Kaitoxins l'evacuaran instantàniament i el combat serà de dos contra un. De la mateixa manera, si resteu fora del camp de visió durant vint segons, perdreu. Òbviament, és permès d'abandonar. Així doncs, començarem. Cridem al terreny de combat a la Pan de l'univers 16 i a la Pan de l'univers 18, que lluitaran plegades!

Les dues noies saltaren plenes de joia, sota la mirada obscura d'en Cèl·lula, qui esguardava a banda i banda. La seva lluita havia estat posposada i això el disgustava, especialment perquè la seva emoció era palpable a causa de la demostració d'en Vegeta. Necessitava desfogar-se, però no tenia cap més remei. Almenys, un dels seus cel·luletes podria assegurar una mica d'espectacle. Resignant-se, tancà els ulls.

Les dues Saiyanes s'envolaren en direcció al ring, aterrant amb una pirueta sincrònica i un somriure radiant els seus llavis. Van xocar les mans i enraonaren una mica tot esperant els seus adversaris.

—I ara cridem l'A-17 de l'univers 14... i en Raditz de l'univers 13.

En Nappa i en Vegeta, a l'espai 13, tentinejaren per culpa d'aquesta crida. En Raditz era en un apartament aïllat de la resta de l'estadi i no sabia que havia estat escollit per al primer combat. Com haurien d'haver previst que aquest torneig es disputaria en aquell moment? Llàstima per en Raditz, la seva missió era més important que un combat de segona fila. En Vegeta exclamà:

—En Raditz declara que abandona!

L'A-17, al seu espai, arrugà les celles. Això volia dir que havia de lluitar sol o li buscarien un company d'equip? Un Varga s'aproximà a ell per calmar les seves incertituds:

—Em sap greu, senyor —va dir-li amb una veu tímida—, això significa que s'ha quedat sol per lluitar. Però podem apanyar-nos perquè algú...

—Tant se val —el tallà secament l'A-17—. Puc lluitar sol. I, a més, són dues nenes! Deixeu-me fer, no necessito l'ajuda de cap company d'equip.

—Com vulgui, senyor —digué el Varga alçant el braç en direcció a la sala de control a fi de confirmar la decisió de l'androide.

L'A-17 també marxà per posicionar-se al centre del ring, disposat a combatre. Havia perdut fàcilment contra en Son Goku; amb massa facilitat. Les seves adversàries eren dues Guerreres de l'Espai que, a més, eren capaces de transformar-se. Però no tenien experiència lluitant, almenys no tant com ell. Ambdues havien perdut i segurament no serien tan fortes com els seus pares o els seus avis. Les desfiguraria davant de les seves famílies per venjar-se'n. L'A-18 l'esguardava, ansiosa.

—A l’atac! —exclamà l'A-17.

Va afuar-se sobre les dues Pan, les quals van transformar-se. El seu puny es trobà el palmell obert de la de l'univers 16, i es va quedar estupefacte. El seu atac acabava de ser contrarestat sense esforç per una mocosa! Aquesta va estendre ràpidament el seu braç i, somrient, va assestar una gran puntada de peu al ventre de l'androide fent-li escopir sang. L'atac de la Guerrera de l'Espai havia estat molt més fort que no es pensava, es deia mentre es desplomava en mig del sòl. Va intentar aixecar-se com va poder, però va notar un xoc violent en la part superior del crani que el va fer tastar el terra, mig inconscient. L'altra Pan s'havia esmunyit rere d'ell i l'havia colpejat fortament amb les mans juntes. No s'esperava que el seu cop hauria estat tan eficaç, atès que el seu pare li havia explicat la història dels androides, uns éssers dolents i superpoderosos. Les dues Pan coneixien la dona d'en Krilin, l'A-18, i aquesta havia canviat i era una dona afectuosa i simpàtica. Amb tot, no es pensaven que els dos androides malèfics presents al torneig fossin tan febles.

Es van posar l’una al costat de l'altra, esperant que l'androide es recuperés. A la sala de control, la Varga comptava:

—... 7, 8, 9, ...

L'A-17 es redreçà, panteixant, amb el visatge cobert de terra i polseguera. Li feia mal el cap i sentia que les forces l'abandonaven tot i sol·licitar-les. L'odi el va instar a pensar que en Yamcha tenia raó i que ja no era el guerrer poderós d'antany. Encara s'enrabià i engelosí més perquè la seva germana havia estat miraculosament reparada durant la nit. Mentre la seva germana es sentia incòmoda, en Bu, encara atrapat en el palmell del Gran Kaitoxin, xiulà interiorment. Al capdavall, hauria pogut ocupar-se d'ell, però no n'havia vist la utilitat. Estava preocupat per en XXI i reparar la mossa era una prioritat per provar de motivar que aquell mag misteriós ensenyés una mica el llautó.

—Vosaltres dues... —murmurà l'A-17—. No us sortireu amb la vostra. Entomeu!

L'A-17 va estendre els braços, cadascun d'ells dirigit vers una Pan, i disparà dos trets d'energia que es disposaven a topar contra les dues noies. Però ambdós raigs foren contrarestats i enviats a l'aire amb un cop de revers de la mà. Sincronitzades, van projectar un Kamehameha conjunt que va percudir violentament l'androide, el qual s'havia encreuat de braços i havia desplegat la seva energia en una mena d'escut. Les seves dents xerricaven mentre reculava a poc a poc aclaparat pel poder de les dues Superguerreres de l'Espai que ni tan sols lluitaven a fons. Notava que s'afeblia de mica en mica i fou ejectat violentament vers l'escut mentre la ràfega d'energia es perdia a alguns metres damunt d'ell. Va caure al sòl fora de combat. La Varga, després de la confirmació d'un Namekià, s'exclamà:

—El participant A-17 ha perdut el coneixement. La Pan i la Pan dels universos 16 i 18 són declarades guanyadores!

—Visca! —cridaren a l'uníson.

Mentre arribaven als seus espais respectius tot cridant joiosament, l'A-18 va anar a recuperar el seu germà i el portà al seu espai on un Namekià els esperava. Mentre volava s'endinsava en els seus pensaments. El seu germà era la baula feble del duo, ja que no havia estat reparat. Estava amoïnat per ell i no volia que es sentís ferit ni avergonyit. Li demanaria consell a en Yamcha per saber què opinava de la situació encara que fos bocí de mal empassar.