DB Multiverse

Capítol 100

Traduït per Bardock

Any -425, en setze universos del Torneig de Multiverse.

A Konatz vam crear el poderós monstre Hildegan. Vam estar a punt de conquerir tot l'univers... Però la gent d'allà sabia com controlar el seu ídol. Van tallar-lo per la meitat i van segellar cada part dins de dos músics... Dos germans... en Tapion i en Minoshia...

Tot es va agreujar quan els dos músics van segellar-se en unes caixes que van anar a parar a l'espai. El nostre grup va cantar durant anys i panys... i durant generacions. La nostra recerca va durar centenars d'anys. Els fills dels fills van seguir buscant de galàxia en galàxia... i les vam localitzar! Vam trobar ambdues caixes de música!

Això va succeir l'any 214, en un territori que estava sota el domini del Príncep Cold. I vam utilitzar els nostres poders per obrir una de les caixes. Va funcionar. Però la part inferior d'en Hildegan... va matar el seu portador, en Minoshia. Es va descontrolar i mig planeta va ser destruït. Finalment, vam aconseguir tancar-lo... en el meu interior, dins d'en Hoi!

Quan estàvem a punt d'obrir l'altra capsa amb el seu portador, en Tapion, l'exèrcit d'en Cold ens va atacar. Al Príncep no li agradava que els seus planetes fossin destruïts. Jo vaig ser l'únic que van deixar viu, ja que temien que la meva mort fes sortir el monstre. Així que em van abandonar en un son criogènic. Per sempre. Però centenars d'anys després, algú va escapar de la presó, i això em va fer despertar. Vaig fugir... I vaig reprendre la recerca en solitari. Anys més tard, vaig trobar l'altra caixa de música. I aleshores vaig comprendre que no la podria obrir mai tot sol! No era suficientment poderós!

A la majoria d'universos, en Hoi no se'n va sortir i va morir tot sol en l'oblit. Als universos 16 i 18 va assabentar-se de l'existència d'un drac màgic i es va dirigir a la Terra. Va haver-hi una batalla i va morir. A l'univers 3 va sentir a parlar del geni Dr. Raichi i va anar a veure'l.

Però em van liquidar.

—Bé. Ja m'ha quedat clar —va fer en Raichi amb un moviment amb la seva mà.

Les runes que esclafaven en Tapion van sortir volant i van alliberar-lo.

—Aleshores...

En Hildegan intentà esclafar el científic. El darrer va alliberar el seu escut d'energia, el qual es va mantenir amb fermesa i va repel·lir la criatura.

—Abans de tot, hem de segellar-li les cames —ordenà en Raichi sostenint l'ocarina amb la seva mà mentre els seus fantasmes es situaven davant d'ell.

—Torna-me-la! Retindré sencer en Hildegan dintre meu! —cridà en Tapion.

— No em facis riure. Amb prou feines pots contenir l'altra meitat.

—Però...

—Sentint-te tocar una vegada ja en tinc prou. No sóc músic, ni res semblant, però l'he memoritzada perfectament. Ara mateix, estic introduint la cançó dins dels fantasmes.

En Raichi va passar-li l'ocarina a la Hanasia.

—Ja he rebut les dades de la melodia. Deixi-m'ho a mi, Senyor Raichi.

Els altres tres Saiyans deixaren d'atacar les cames, però un d'ells va desaparèixer.

—Som els únics supervivents, o sigui que intenteu mantenir-vos amb vida una mica més! Distraieu les cames mentre toco!

—Ara mateix, mare!

—Sí! —respongué l'altre Guerrer de l'Espai de llarga cabellera anomenat Gerkin.

Van disparar un atac d'energia que va esclatar contra les cames, però no va produir ni una sola esgarrinxada al seu objectiu.

— Quina criatura més resistent!!!

—Està... cridant l'altra part...!!! —sospirà en Tapion amb una mà a les seves temples.

—El pots retenir, noi? Això ens seria molt útil —digué calmadament en Raichi mentre en Tapion patia de genolls a terra.

—Com pot ser tan ràpid? Aquesta cosa tan enorme hauria de ser més lenta! —cridà en Gerkin esquivant per un pèl un cop de la criatura.

En Tapion lluitava per retenir la part superior d'en Hildegan al seu interior. Una aura l'envoltava. Només podia aguantar uns segons més. La Hanasia va començar a interpretar la melodia. En aquell moment, la part inferior d'en Hildegan es disposava a perforar en Raditz, però es va aturar en sec.

—Sí!!! Ja perd el control!!! Era ben poca cosa... —esbufegà en Gerkin.

La cua, que assotava l'aire, va passar fregant en Gerkin i va travessar la Hanasia. Va deixar anar l'ocarina i va serrar les dents abans de desaparèixer.

—Saiyans inútils —murmurà en Raichi amb els braços encreuats.

—Ho sento, però... no puc... retenir-lo més!!!

En Tapion estava al límit de les seves forces i la part superior d'en Hildegan fou alliberada. Un braç es materialitzà en aquell moment.

—Sabia que hi havia una altra meitat! —va dir en Raditz.

—No patiu, ja la tinc! —va informar en Gerkin que havia atrapat l'ocarina al vol a ras de terra mentre un peu d'en Hildegan intentava esclafar-lo.

—Ha, ha! Mai no seràs capaç de tocar-me...

No va poder acabar la seva frase; la cua d'en Hildegan el va colpejar.

—Ja està?! Ha, ha, ha! Ets un gran Saiyà d'elit, Gerkin!

En Raditz va percebre que la testa de la part superior d'en Hildegan es materialitzava i va perdre el seu somriure.

Era el darrer Guerrer de l'Espai que havia aconseguit sobreviure! Quina classe! Havia d'actuar abans que en Raichi no invoqués d'altres, o pitjor encara: altres criatures! Quina humiliació patiria la seva gent! Una idea va germinar a la seva ment.

—Un moment... on és l'andròmina musical?

—Això no rutlla... Hauré d'invocar els altres guerrers fantasma... —digué en Raichi escoltant que el monstre no cessava de bramar.

—Casum ronda! Rumieu una mica, nois! —declarà en Raditz retrobant l'ocarina i enlairant-se—. Aquesta cosa no pot volar!!! Què me'n dius d'això? —afegí després.

Les dues meitats d'en Hildegan no semblaven pas envolar-se.

—Això mateix, queda't allà baix, insecte insignificant.

En Raditz bufà dins de l'ocarina i va tocar amb perfecció la melodia. Les dues meitats van desaparèixer uns segons després. La part inferior entrà a l'interior d'en Raditz, mentre que la superior va tornar al seu propietari.

En Raditz cessà de tocar l'instrument, tot conscient de la seva gran tasca, feliç de ser l'únic supervivent de la seva espècie -així com el més eficaç-, i ben orgullós de si mateix. Va mirar la boca de l'ocarina i, sobtadament, va fer una ganyota de fàstic:

—Ecs!!! Quin fàstic! És com si hagués petonejat la meva mare indirectament!

A baix, la calma va tornar entre tots els enderrocs.

—Ha funcionat! La part superior ha tornat dins meu —declarà en Tapion, feliç i sorprès alhora.

—Bé... Molt bé... —va comentar en Raichi.

—Sortirà una altra vegada. I cada cop serà més fort.

—Encara ens queden unes hores. Deixa'm buscar una solució.

Així doncs, el Dr. Raichi va convertir la caixa de música en un dispositiu portàtil. I va funcionar a la perfecció. En Tapion era lliure i ja no era un perill constant. Uns dies després, el fantasma d'en Raditz va esfumar-se.

I en Tapion ja era capaç de retenir en Hildegan sencer al seu interior.

—Què faràs ara, noi?

—De fet, no ho sé... el meu germà petit va ser liquidat... potser ja fa segles. Encara que torni al meu planeta, ja no serà el mateix.

—T'entenc perfectament. Facis el que facis, els morts no tornaran a la vida.

—Ja ho sé...

La vida va continuar... i van passar els anys... El temps cura les ferides de la gent honrada. En Tapion va viatjar molt i va establir moltes amistats. Especialment amb en Raichi, el qual en Tapion visitava sovint. Amb el pas del temps, la tristesa pel dol del seu germà petit va disminuir de mica en mica. El músic va esdevenir molt més alegre.

Però hi ha gent que no obre mai el seu cor, i en Raichi mai no podrà viure en pau. Perquè la venjança impedeix que l'odi s'esvaeixi. El científic continuà passant el seu temps en el seu laboratori fred i solitari. Quan en Tapion el visitava, estava de braços plegats. De vegades, veia que continuava les seves recerques, analitzant les conclusions que el músic no era capaç d'interpretar. Un dia, en Tapion va entendre què mostrava una de les pantalles d'en Raichi. Era el mapa de l'univers amb diversos punts a sobre que indicaven mons deshabitats.

—Que hi cerca res en particular? —va preguntar en aquell moment.

—Algú —respongué en Raichi.

En Raichi no s'esplaiava mai en les seves respostes.

—A qui? —preguntà en Tapion, ben habituat a aquell tipus de converses.

—Un Guerrer de l'Espai.

—Què? Un d'ells va aconseguir sobreviure? És horrible! Ha executat moltes massacres?

En Raichi es va girar vers el seu únic amic. Aquell jove era molt ingenu. Si el darrer Guerrer de l'Espai s'hagués divertit exterminant poblacions, hauria sigut molt fàcil per al geni de localitzar-lo.

—S'amaga de mi. Té por.

—Ho veu?!

—El què?

—Tot i restar en el seu laboratori segueix protegint l'univers. Vostè encara és un heroi, Dr. Raichi.

En Tapion havia intentat durant molts anys fer somriure en Raichi, tot i que sabia que les seves possibilitats d'aconseguir-ho eren nul·les. Un cop més, en Raichi va girar el cap vers la seva pantalla.

«Se me'n fum l'univers —pensà en Raichi—. Però no descansaré fins que l'últim membre dels Guerrers de l'Espai sigui eliminat per complet.»

Un dia, van arribar nous visitants per a aquests dos herois. En Raichi els va detectar gràcies als seus nombrosos sistemes de vigilància escampats arreu de l'univers. Va sortir del seu laboratori acompanyat del seu amic Tapion a fi de rebre'ls. Els seus sistemes no havien detectat cap amenaça en aquella nau que s'apropava. Aquells visitants no estaven armats, però calia ser prudents.

La nau va aterrar a una cinquantena de metres dels nostres herois. Els Namekians i els Vargues van desembarcar. En Raichi coneixia aquelles dues espècies. No obstant això, no havia vist mai cap Varga acompanyat d'un Namekià. Ni una nau com aquella. Lligava caps amb el fet que aquella nau havia aparegut del no-res com per art de màgia...

Els tripulants de la nau semblaven molt afables. Es van presentar i els van explicar de seguida la raó de la seva visita.

Tot semblava clar com l'aigua uns minuts després.

—O sigui que... podré ressuscitar el meu germà petit... si guanyo el torneig? —demanà en Tapion després que un Varga finalitzés d'explicar els fonaments del torneig multivers.

—És clar.

—Fantàstic!!! Doncs així, m'encantaria participar-hi!

«Tinc moltes possibilitats de guanyar gràcies a en Hildegan! —pensà per a si mateix.»

—Molt bé. I vostè, senyor? —pregunta el Varga a en Raichi.

—No, gràcies.

—Per què? Vostè és molt més fort que jo. I, a més, pot utilitzar els fantasmes.

«De fet, si ell hi participa, no guanyaré... »

—Ja he assolit el meu objectiu. No tinc cap somni per fer realitat.

«Bé, encara em queda un Saiyà per eliminar... »

—Ostres —va fer el Varga.

—Ah... d'acord... —va dir en Tapion —. Qui més hi participa?

—No t'ho sabria dir ben bé, vosaltres sou dels primers. Pel cap baix... Kaitoxins... Dimonis del Fred... Saiyans...

El Varga encara teclejava la seva consola portàtil però en Raichi va interrompre'l:

—Saiyans...? Encara hi ha Saiyans?

—És clar. Estan fets per combatre. Són forts i adoren la lluita, així que, segurament, hi haurà Guerrers de l'Espai de molts universos participant-hi...

—Canvio de parer —va dir en Raichi—. Anoti el meu nom.

«Encara queden molts Guerrers de l'Espai vius...!!! He de participar i eliminar-los! Els suprimiré en tots els universos existents! Guanyar el torneig em permetria de realitzar el meu desig...»

—De debò?! —preguntà en Tapion, el qual havia perdut l'esperança d'emportar-se'l al torneig.

—Sí. Diria que encara no he assolit el meu objectiu en la seva totalitat.

—No sé quins són els seus desitjos. Però... vostè és una bona persona. Espero que aconsegueixi realitzar la seva meta.

—Bona persona, eh...? —sospirà en Raichi—. Em sembla que no.

—Què ha dit?

—Tant se val.

—Donem-ho tot per tal de complir els nostres desitjos.

—Ho faré.

—Senyors —va dir el Varga—, si volen ja poden pujar a bord. Partirem de seguida.

Els dos herois no van esperar més. Van pujar a bord i s'instal·laren còmodament. La nau es va enlairar i va sortir de l'atmosfera. Semblava mantenir-se en òrbita durant un instant. A continuació, una veu es va sentir pels altaveus de la nau:

—Hem trobat un altre planeta. Demorarem una mica l'arribada a l'estadi.

«Un altre planeta? —pensà en Raichi—. Un altre guerrer? Serà el Guerrer de l'Espai...?»

En Raichi no sabia que el Guerrer de l'Espai que havia estat buscant durant tants anys romania a bord de la nau tot amagat per iniciativa pròpia. En Bardock va ser el primer guerrer que els Vargues havien detectat.

Feia molts anys que en Bardock s'amagava. Era capaç de controlar la seva energia i la mantenia oculta, atès que sabia que els robots espies d'en Raichi estaven dispersos per tot arreu. L'hauria pogut deixar de pedra viatjant en el mateix compartiment que ell. Però no fou el cas. Feia setmanes que esperava aquella nau gràcies a les seves visions del futur i aquell esdeveniment seria l'únic mitjà de concloure l'antic duel que durava des de feia diverses dècades.

Sabia que en Raichi hi participaria. Sabia que els Vargues anirien a recollir un Namekià a la Terra. El comunicat dels Vargues no el va sorprendre en absolut.

Pel que fa a en Raichi, esperava amb ànsia l'arribada d'un nou guerrer. Esperava trobar-se en Bardock, i es va decebre en veure que era un Namekià anomenat "Gran Rei Dimoni Satanàs Cor Petit". Quina murga! Un adversari poderós trobat en el no-res de l'univers, però incapaç de vèncer-lo a ell ni a en Tapion.

Al "gran heroi" Raichi no li quedava més remei que arribar al torneig... per trobar-se amb aquells Guerrers de l'Espai alternatius!

A l'estadi, un passadís conduïa al nomenat "l'espai de l'univers 3". En aquell passadís hi havia quatre portes.

—Aquests són els apartaments individuals —digué el Varga que els acompanyava.

El Namekià acceptà amb alegria i es tancà en un d'ells. En Tapion i en Raichi escolliren un apartament cadascú, però un restà, teòricament, buit... En tot cas, allò era el que es pensaven els tres competidors.

En Raichi va sortir a l'exterior i va descobrir a la seva esquerra tota una sèrie de personatges estrambòtics i estrafolaris. Cap Varga no sabia d'on provenien, realment. Per contra, més a l'esquerra, hi havia els Déus, els Kaitoxins, incloent un d'ells que hi participava. Era molt gros. En Raichi sabia que al seu univers tan sols restava un Kaitoxin.

Seguia esperant.

A la seva dreta va arribar un ésser estrany i rosat que els va somriure. Les màquines integrades a la bola d'en Raichi l'analitzaren però no van donar cap resultat. No estava constituït per cèl·lules, però, per altra banda, no era una màquina. Tot un misteri.

Una estona després va arribar un vell d'una raça totalment desconeguda a l'espai 5. Va mirar pertot arreu i després va decidir retirar-se al seu apartament. Dels cinc universos, només dos tenien més d'un participant, a menys que a l'univers 2 només hi participés un, realment. Si fos el cas, seria l'univers 3 una excepció entre tots els universos?

Hi hagué un canvi radical quan l'univers 6 va aplegar set persones, cinc d'elles participants. Formaven part de races mortals conegudes per en Raichi. Els tres monstres poderosos eren Jaykals. De fet, eren unes versions totalment mutants d'aquella espècie. Les quatre "humanes" provenien d'un planeta totalment inofensiu que no tenia res d'especial. Però elles emanaven un gran poder màgic i espiritual.

De nou, només hi havia un únic participant a l'univers 7. Un Namekià gegantesc quant a talla i poder. «Serà l'adversari més difícil... —pensà en Raichi.»

Tota una tropa va arribar a l'univers 8. Els Dimonis del Fred i el seu petit exèrcit.

«Guaita...»

Aquella raça extingida no tenia cap mena de valor per a en Raichi.

A l'univers 9 va arribar una colla farcida d'humans del Planeta Terra.

«Bah...»

Decididament, els Saiyans que li havien promès no arribarien mai. En Raichi es preguntava si valia la pena seguir esperant. Però van arribar dos grups diferents a l'univers 10.

Hi havia desenes de Guerrers de l'Espai...

No sabia que allò només era el començament. En tot cas, l'univers 10 era el seu primer objectiu, i no tenia la necessitat d'esperar fins a la fi del torneig. Un fantasma molt poderós i preparat adequadament per a la batalla li faria molt de servei...