DB Multiverse

Capítol 102

Traduït per Bardock

—Encara és allà, aquell paio?

En Bujin estava sorprès de tornar a veure en XXI. L’últim cop que el veié fou el dia anterior a l’inici del torneig. Va desaparèixer poc després de l’arribada dels representants dels universos 6 i 7. En Bujin i el seu grup es pensaven que havia abandonat.

En realitat, en XXI era tan sols un ancià. En Bujin no se’n sabia avenir que un personatge com aquell fos el més poderós del seu univers, però el torneig li havia demostrat que no hi havia res impossible. Ell mateix no s’hagués imaginat mai que perdria contra aquella bola de greix de color rosa!

Tot i ser ben a prop del famós XXI, en Bujin no va entendre cap de les paraules que en XXI va mormolar. En XXI s’envolà al ring impulsat per una força màgica. En Vegeku l’esperava allà i, amb tan sols un cop d’ull, va apercebre la naturalesa del seu rival:

«Un mag... No és gaire ètic, però l’he d’eliminar d’un sol cop sense donar-li temps a fer cap truc estrany —pensà.»

En Vegeku s’havia trobat amb tota classe d’éssers durant la seva carrera de justicier intergalàctic. Els guerrers més poderosos no tenien res a fer contra ell. Amb tot, els desafiaments més perillosos eren les batalles contra adversaris poderosos que no utilitzaven ni la força física ni l’espiritual per lluitar.

Aquell paio que en Vegeku anomenava mag era un adversari amb poders especials que podria sorprendre a qualsevol i, fins i tot, adjudicar-se una victòria ben fàcil contra paios immensament poderosos si no prenien les mesures de precaució adequades. Alguns bruixots l’havien atacat deformant el seu camp de visió i el seu entorn, l’havien tractat d’hipnotitzar i d’entabanar... i, inclús, l’havien endormiscat durant un breu període de temps suficient com per perdre la consciència i malversar trenta segons que en el torneig serien fatals. També havien creat còpies bastant penoses d’ell per tal de cercar les seves febleses en els records més recòndits de la seva memòria.

Recapitulant... contra un adversari que podria realitzar tot tipus d’encanteris, la millor resposta era atacar de seguida per parar-li els peus. El combat va començar en el moment en què en XXI va trepitjar el ring. En Vegeku es disposava a atacar sense presentacions.

Sota el ring, els membres de l’univers 16 restaven amb confiança. En Vegeku era el seu heroi, el protector de tot l’univers. Un ésser que va ser colpejat i ferit per primera vegada a la seva vida durant el combat contra el Superguerrer Llegendari de l'Espai, en Broly. Ningú no ho havia aconseguit en vint anys. Es tractava d’una celebritat que tenia el seu propi anime i que es retransmetia per tota la galàxia. No podia permetre’s el luxe d’equivocar-se.

Per als milers d’espectadors, en Vegeku era sinònim de lluitador explosiu. Després de la seva victòria contra en Broly de l’univers 20, la majoria dels espectadors esperaven el seu combat, sobretot perquè en XXI era un ésser totalment desconegut. Per als altres lluitadors, aquest combat seria una bona oportunitat per trobar el punt feble d'en Vegeku i també per descobrir el famós XXI, encara que tothom donava per fet que perdria.

Quan en Vegeku es preparava per assestar el cop tot imitant en Son Goku a la primera ronda, en XXI murmurà quelcom. Ningú no va entendre ni una sola paraula. Ni tan sols els propis Vargues, que estaven equipats amb un conjunt de micròfons ultrasofisticats.

La Bra es crispà de sobte:

—Em pregunto quina mena de poder... Eh?

No entenia què acabava de succeir. Feia un instant, en Vegeku era davant d’en XXI i ella no havia parpellejat, ni desviat la vista ni un sol instant. No havia notat res de res. Simplement, en Vegeku havia desaparegut. Aparentment, no havia vist cap atac per part d’en XXI, ni la teletransportació d’en Vegeku. Cap dels dos contrincants no havia fet cap desplaçament a la velocitat de la llum. La Bra mirà en Cor Petit i en Gohan, els quals també s’havien quedat astorats.

—En Vegeku s’ha esvaït per complet. No se’l pot detectar —remarcà un Varga al centre de control mentre feia servir l’aparell de rastreig.

—Augmenta al màxim la potència dels sensors! Escaneja tot l’univers! —ordenà el seu superior.

—Ha sigut en XXI —intervingué un Namekià—. Ha murmurat alguna cosa. No he entès res, tot i que hem augmentat al màxim l’enregistrament del so.

Els altres lluitadors també comentaven la juguesca:

—Hm. Sort que ja vaig lluitar contra en Vegeku ahir —murmurà en Bu de l’univers 4 amb un somriure pèrfid.

—Què ha passat? Se n’ha anat? —preguntà en Trunks mirant cap al ring, on en XXI encara era dempeus.

—Ostres... No ho entenc... —respongué l’Ub.

Ell no havia vist que en Vegeku es mogués. Havia arribat a la mateixa conclusió que el seu mentor Son Goku: cap dels dos rivals no s’havia mogut.

—Has captat res? —preguntà en Naurb a l’Eleim, el qual repassava les imatges preenregistrades a través del seu casc.

—Res de res! Desapareix de cop i volta i ja està! L’únic moviment que s’aprecia i l’únic soroll que s’escolta és l’aire que envolta el buit produït per la seva desaparició! És com si en Vegeku no hagués estat present al ring... o com si no hagués existit mai! Tan sols hi ha un rastre ínfim de les seves passes al ring.

Aquells trenta segons foren eterns per a l’univers 16. En Vegeku no havia tornat pas.

—Emm... Han passat trenta segons. XXI, encara està conscient? —preguntà un Varga a través del seu micròfon.

—I és clar —respongué.

—Doncs així... Ha guanyat.

Aquell anunci deixà perplex tot l’estadi! Ningú dels espectadors, dels altres participants i dels organitzadors no s’esperaven que el combat s’acabés d’aquella manera! Ni tan sols havia començat!

Els espectadors es queixaren de nou. Molts dels combats no es disputaven o s’acabaven en un tres i no res. N’estaven fins als nassos. Què havia passat? En Vegeku havia disputat un combat absolutament estratosfèric en la ronda anterior.

Els Vargues ho consideraven un fracàs. Un altre combat que creien que seria entretingut finalitzat en trenta segons!

Per als lluitadors, allò havia estat tota una lliçó: la força física aclaparadora i brutal no era sinònim de victòria assegurada. Aquell combat donava la raó a en Gast: la força no ho és tot; la màgia i la intel·ligència són igual d’importants!

La sorpresa i l’estupefacció van esvair-se. La Bra, seguida d’en Gohan, es dirigí ràpidament al bell mig de l’espai 5. Després de murmurar quelcom, en XXI s’enlairà lentament per tornar al seu espai on l’esperaven els dos Guerrers de l’Espai mestissos.

—Què li ha fet al seu adversari?! —demanà en Gohan amb el puny tancat.

—Els organitzadors utilitzaran les Boles de Drac per fer-lo tornar. I ara, deixeu-me passar, sisplau.

En XXI seguia surant davant d’ells. Mentre la Bra estava a punt de formular de nou la pregunta, en Bu va aparèixer per l’esquerra:

—No patiu, nois, jo ho he entès tot.

La Bra reaccionà immediatament:

—Què vols dir amb “nois”? Com et clavi un cop de puny a la cara...

—No n’has de fer res —intervingué en Gohan.

Quan en XXI ja volava cap al seu apartament, en Bu digué a en Gohan:

—Ei, que estic de part vostra. He notat l’obertura d’una dimensió. En Vegeku es troba aïllat allà i no tindrà problemes a tornar. L’esperarem.

—Una dimensió? —digueren a l’uníson els dos fills d’en Vegeku.

—Potser s’hi estarà hores! —exclamà la Bra.

—O dies! —bromejà en Bu—. Després demanaren una revenja. Aquell truc no ha sigut gaire legal, oi?

—Tens raó! —respongué la Bra.

—Què deu tramar? —xiuxiuejà en Gohan al mateix temps que pensava: «en Bu ens està manipulant o tan sols m’ho estic imaginant?».

En Gohan recordà que en Bu havia intentat absorbir en Broly. Era un adversari molt intel·ligent, poderós i perillós. Tant se valia el que havia passat; creure que en Bu s’aliaria amb ells seria un error molt greu. Amb l’absència d’en Vegeku, en Gohan l’havia de vigilar fins que el seu pare tornés. També havia de vigilar la Bra. Les properes hores serien estressants per a ell.

—Després d’aquesta victòria estranya, s’enfrontaran l’A-18 de l’univers 14 contra l’Arale de l’univers 2! —digué un Varga a través d’un micròfon.

En Goku començava a admetre la derrota d’en Vegeku:

—Vatua, en Vegeku ha estat eliminat. Això ens dóna una oportunitat per guanyar, però estic una mica decebut.

En Goku n’estava, de decebut. No era d’aquells que es rendia en un torneig davant d’un adversari més fort que ell. Però no podia fer-hi res al respecte. En tot cas, no es veia com a guanyador, ja que tenia molt poques possibilitats. Contra en Vegeku, no hagués tingut res a fer, tot i que havia millorat molt en vint anys. No creia que arribés al nivell d’en Vegeku quan van enfrontar-se amb en Bu! El de l’univers 16, com devia de ser, de fort? Fins a quin punt havia progressat?

—Visca! La victòria és nostra! —exclamaren darrere d’ell en Goten i en Trunks.

Per a en Gotrunks, hi havia un gran adversari fora del seu camí! Per a ells, només en Bu seria difícil de vèncer. Els Namekians, els Saiyans, els robots, els gats i els humans no els hi arribaven ni a la sola de la sabata. Fins i tot en Goku, en Superguerrer de tercer nivell, seria vençut. En Goten i en Trunks n’estaven completament segurs.

En Cèl·lula, a l’espai del costat, tenia una altra forma de pensar:

—Estic alleugerat... Alleugerat mentre la meva naturalesa Saiyana anhela un desafiament! Em sento com un covard! Això no ho aguantaré. Encara podré progressar enormement fins al final del torneig!

En Cèl·lula mirà vers l’espai reservat a l’univers 3:

—En Tapion no em guanyarà. Necessito un repte... faré que alliberi aquell monstre en la nostra batalla! Després... en Kakarot o en Vegeta? En Kakarot no ha demostrat haver sobrepassat el Gohan d’aquella època, tot al contrari d’en Vegeta... Espero que qualsevol dels dos sigui un bon desafiament!

A l’espai 2, mentre en Robo semblava estranyament de bon humor, en Senbei Norimaki recordava a l’Arale que havia d’anar a lluitar:

—Vés a jugar a lluita lliure amb la noia d’allà dalt!

—Ioioio?

—Després porta-la cap aquí, així cuidaré del seu cos ferit! —digué amb un somriure que deixava entreveure els seus pensaments perversos.

A l’espai 9, per altres raons més lloables, uns interessats xerraven:

—Cap progrés amb la rosseta? —preguntà en Krilin a en Yamcha.

—Cap ni un. I prou de riure’t de mi, estic segur que tu també te n’hauries enamorat.

Va apropar-se al seu amic. A continuació, va posar una mà sobre la seva closca, va ajupir-se i va estendre una mà com si volgués il·lustrar quelcom:

—L’ajudaries a redescobrir la seva humanitat, t’oposaries a matar-la i després ella et faria un petó al teu cap pelat...

—No té cap sentit... que potser t’has trastocat?

—Sí que en té, de sentit. En un altre univers tu ets el seu marit i teniu una filla —intervingué en Trunks darrere dels seus dos mestres d’Arts Marcials.

—Justament, em guiava per la informació que ens va donar l’univers 18... —precisà en Yamcha—. Ambdós androides foren redimits, allà. Doncs així hi ha una possibilitat que...

—Eh? Era cert? —va fer en Trunks, impressionat—. El nostre Krilin... casat?

—Hm. Contemplo aquesta possibilitat, però no sé què pensar.

Tornant a la seriositat de la situació, en Tenshinhan va donar el seu punt de vista de manera filosòfica:

—Aquest combat serà molt revelador per a ella. Estem en presència de dos pols oposats: una dona que la van convertir en un robot, perdent la seva humanitat i tornant-se molt esquerpa, contra una innocent i feliç noia robot que fins i tot sembla humana.

Els dos robots estaven cara a cara al ring.

—Serà capaç de veure-ho? Hi veurà esperança en aquesta nena? La farà reflexionar?

—Vinga, noieta, t’esborraré aquest somriure repel·lent de la cara! —cridà l’A-18 tot serrant els punys.

En Tenshinhan emmudí. En Yamcha tractà de reconfortar-lo:

—No és tan fàcil, eh?

Al ring, l’Arale va córrer joiosament vers la seva adversària amb els braços perpendiculars al seu cos i imitant el soroll del motor d’un automòbil. L’A-18 no es va deixar distreure i la va xutar, literalment, amb el peu. L’Arale sortí volant pels aires com si fos una pilota de futbol. Es va quedar esbalaïda. L’A-18 s’enlairà darrere d’ella per flanquejar-li un cop terrible amb les seves mans juntes. Colpejada en ple vol, l’Arale s’estavellà contra el ring, quedant esclafada amb el propi impacte.

—Ho veus? S’ha acabat! —digué l’androide uns segons després.

Però l’Arale s’aixecà d’un bot com si no hagués passat res. Va posar les seves mans a sobre del ring i...

«Es tornarà a realitzar una proesa una vegada més, en aquest torneig! —pensà en Bujin.»

L’Arale va aixecar el ring per sobre del seu cap! Va hissar-lo sense problemes com si fos una simple pilota tot desafiant la gravetat artificial dels Vargues.

L’Arale va llançar el ring vers l’A-18, la qual no va poder esquivar-lo. Projectat amb una força inaudita, el ring s’estavellà contra una de les bombolles de gas que formaven part del decorat del ring. No obstant això, inexplicablement, aquella bombolla va esdevenir sòlida abans de ser colpejada pel ring, quedant l’A-18 esclafada entremig com si fos un entrepà. A més, alguns espectadors tingueren la sensació de veure els rostres d'ambdues boles.

En Bu estava atònit:

—És increïble... pot deformar la realitat! Això és superior a la meva màgia... I ho fa de manera totalment inconscient! L’hauré d’absorbir! Amb un poder com aquest, seria totalment invencible! No... tinc la sensació que no rutllaria... L’univers 2 és molt diferent a la resta... d’on deu haver sorgit?

L’Arale va aterrar amb els seus peus al sòl, mentre que l’A-18 s’estavellava a terra. A poc a poc, el ring va tornar al seu lloc original sense que ningú no fos capaç de trobar una explicació científicament coherent...

En Cèl·lula pensà:

«És un robot? Maleït Dr. Gero! Si ho hagués sabut, m’hauria programat perquè pogués absorbir altres robots! Amb un poder com aquest, no tan sols seria el lluitador més poderós del present, del passat i del futur! Hauria estat l’ésser més perfecte de tots els temps!»

—Has caigut fora del ring. Has perdut, senyoreta! —digué l’Arale a l’androide, la qual s’acabava d’aixecar peniblement.

—Idiota! També ets fora del ring! A més, està permès! —la rectificà—. T’arrencaré el cap...!

—Així?

Es va treure la testa després d'un “clic” i la va sostenir entre les seves mans com si res! L’A-18 va caure enrere i de cap.

—Tu també hauries de poder fer-ho! —exclamà la petita després de tornar-se a col·locar el cap.

—Que no hi toques? Aquesta vegada serà la fi!

L’A-18 s’abalançà amb totes les seves forces cap a la mocosa i li va etzibar un cop de puny al ventre. La trompada fou violenta, però l’Arale no es va moure ni un sol centímetre...

—D’això... Ja no vols jugar més?

—Aquesta tap de bassa m’està superant... Era cert el que deia aquell paio? La meva energia no és infinita. Me n’estic quedant sense? —es preguntà l’A-18 mirant el seu puny.

—Es pot saber què coi fas? —cridà enèrgicament el seu germà bessó des de l’espai reservat a l’univers 14—. Fes-la a miques!

—Senyor —digué tímidament un Varga darrere de l’A-17—, no és permès d’ajudar la seva companya!

—No l’ajudo! Sols l’escridasso, estúpid ocellot!

El Varga de color blau reculà alguns metres a causa de la por.

L’Arale va preguntar a l’A-18:

—Oioio... Que et falta energia? Jo també tinc aquest problema! Ja és hora d’una recàrrega —digué l’Arale amb un biberó a la mà.

Se’l va situar als llavis... i el biberó parlà:

—Sóc buit!

Alguns espectadors estaven convençuts d’haver vist un rostre en aquell biberó.

L’Arale no es movia. Tenia el biberó als seus llavis. L’A-18 s’apropà, va moure les mans davant dels ulls del robot i la va empènyer.

—L’Arale no s’ha mogut durant 30 segons. L’A-18 guanya!

—Era buit, el biberó? Qui deu haver… —es demanà en Senbei.

Darrere d’ell, en Robo, un robot provinent d’un altre grup de l’univers 2, continuava ballant joiosament:

—Ja estic llest per replantar un altre bosc durant quatre-cents anys!

A l’espai 18, en Cor Petit comentà:

—Ha perdut perquè ha tingut mala sort, però el seu poder és increïble! Podria posar en dificultats adversaris molt més forts! Si existís en el nostre univers, podria haver fet a miques en Cèl·lula! I fins i tot a mi quan vaig amenaçar la Terra! Tot hauria estat tan diferent...

—De fet, ella viu en el nostre univers! La vaig conèixer fa molt de temps.

—Qu... Què? Però... però... però... si ella estigués a la Terra, no hauria perdut el meu braç contra en Raditz! I hauríem derrotat en Nappa i en Vegeta sense dificultats en lloc que ens matessin un per un! I... després... a Namek no les hauríem passades tan magres! I... i... no hauries mort a mans d’en Cèl·lula! Contra el Monstre Bu... Déu meu, encara sort que en Bu no la va absorbir!

—Au, va! Respira! Ja saps que sempre ens hem sortit sense ella!

En Cor Petit va fer un gran silenci. Estava massa absort per dir res.