DB Multiverse

Capítol 140

Traduït per Bardock

El compte enrere dels Vargues per validar la derrota d’en Gast Carcolh avançava a poc a poc:

—2, 3, 4...

—Destrueix les restes, Broly! —va etzibar en Vegeta a en Broly designant en Gast, situat a baix—. Aquestes porcades tornen a brotar! Desintegra-les immediatament!

No obstant, el Guerrer Llegendari de l’Espai no li va fer cas. Només escoltava crits de por i de pànic al seu voltant. Molta gent asseguda l’esguardava amb una expressió d’horror. Això el complaïa. Es delectava amb aquesta vista. Per què havia d’ocupar-se d’una espècie de gegant descompost quan tenia davant el seu nas un festí de criatures fràgils? Va concentrar una bola d’energia al palmell de la seva mà i l’envià contra el públic tot observat per un Vegeta dubtós. L’atac va esclatar contra l’escut, provocant una reacció de sorpresa a en Broly.

—Eh...?

Irritat per aquella resistència invisible, el Guerrer Llegendari de l’Espai s’envolà vers el sòl, aterrant a prop de l’espai de l’univers 8. No tenia ni pla ni objectiu fix, tan sols volia copejar. Pegar i destruir. En Vegeta va escopir un renec i va preparar diverses boles d’energia entre les seves mans.

—Quin tanoca! Torna a atacar a tort i a dret! Ja m’encarrego jo, no li hauria d’haver demanat.

Va disparar les boles d’energia sobre les restes d’en Gast, que foren calcinades i reduïdes a cendres. Mentrestant, en Broly tustava l’escut, fent recular els soldats dels Dimonis del Fred que restaven assistint al combat. Aquests sabien que aquell Guerrer de l’Espai era un foc furiós i preferien ser executats per en Freezer que no pas acabar esclafats a les seves mans.

—Vinga, ja és la seva fi! —s’exclamà en Vegeta tombant-se vers en Raichi—. Patró, cridi en Broly. Ja ha arribat al límit del seu enteniment. El seu estat Llegendari sobrepassa la seva tecnologia, ens aniquilarà si continua així!

—Després del combat. Encara queden uns segons —va respondre en Raichi, alçant la mà per dissuadir-lo d’intervenir—. He de verificar una cosa.

«Els Namekians són extraordinaris i aquest ho és encara més. Qui sap si en Gast encara és viu! Sense en Broly no podria guanyar-lo i, a més, no podré treure’l durant molt de temps...»

Als universos 16 i 18, tothom es preparava per reaccionar si calia.

—Per què els organitzadors no declaren vencedor en Raichi? —preguntava la Pan de l’univers 18, inquieta veient aquell Broly.

—Els Namekians tenen recursos a cabassos, i aquest n’està per sobre —explicava en Cor Petit—. Els Vargues no volen declarar-lo guanyador abans de finalitzar el recompte, ja que podria aparèixer en qualsevol moment. Personalment, crec que no podria haver mort tan fàcilment. Només espero que reaccionin abans que la situació no se’ls escapi de les mans.

—En Goten i jo ens fusionarem quan acabi el compte enrere, només necessitarem un segon —va dir en Trunks—. En Vegeku també deu estar en guàrdia, ja que en Broly està a punt de trastocar-se!

—No és una mala idea —va continuar en Gohan arremangant-se—. No és tan fort com l’altre, així que serà suficient si reaccionem ràpidament si mai comença a degenerar...

—En Vegeku se n’ocuparà —va recalcar en Son Goku—. No hem de preocupar-nos. Què faràs, Vegeta?

—...No te n’has adonat? —va preguntar el seu amic, qui tenia els ulls clavats sobre en Raichi.

—Què?

—Alguna cosa es belluga... prop del Tsuful.

Quan el compte enrere va haver arribat a la vintena, en Broly ja desplegava tota la seva energia i colpejava la barrera. Aquesta començà a esquerdar-se i a sucumbir lentament. Els soldats situats darrere d’ella tremolaven com fulles i alguns d’ells havien guillat als passadissos. El Guerrer de l’Espai va riure macabrament mentre travessava la barricada. Trepitjar aquells insectes li causaria un gran plaer!

Per part dels Vargues, l’encarregat del compte estava temptat d’accelerar-lo, però si no respectava el reglament s’enfrontaria a greus problemes, fins i tot en aquest cas. Però l’angoixa de ser eliminat en un tres i no res per aquell psicòpata salvatge l’aterrava. La seva companya, la locutora del torneig, no va desposseir-lo del seu pànic perquè va cridar:

—Uh... Es suposa que la barrera és impenetrable i està a punt de travessar-la! Cada cop és més fort i atacarà els espectadors!

—... 27, 28, 29... —continuà el Varga respirant i ventilant-se.

—Bip, bip, bip!

—Què? —exclamà la Varga—. Els aparells indiquen que en Gast és viu... i dempeus!

—Fas broma?

Els ocells van mirar en direcció a l’estadi. Efectivament, just darrere d’un Raichi que no s’havia adonat de res, es trobava en Gast amb el cos completament cobert d’un líquid verdós, llevat de la seva testa. Completament nuu, va situar la seva mà sobre l’escut d’en Raichi tot trencant-lo sense dificultats de la mateixa forma que al principi del combat. El vell només va poder advertir-lo un segon després, igual que en Vegeta, qui feia uns ulls com dues taronges.

Esporuguit, es va afuar sobre el seu patró per ajudar-lo, però el Gran Namekià ja estava agenollat amb una mà a sobre de la bola. Va tenir suficientment temps de dir-li al Tsuful que esbossava una expressió d’horror:

—Sense aquesta bola ja no hi ha més fantasmes ni combats. S’ha acabat. Descansa en pau.

Amb aquestes paraules, va trencar el globus de vidre amb una impulsió. En Broly va desaparèixer immediatament quan estava a punt d’esmicolar el crani d’un soldat amb les seves mans. En Vegeta, a un metre d’en Gast, també va dissipar-se. Curiosament, el Tsuful també va esvair-se, deixant uns fragments de vidre sobre el sòl com a prova de la seva existència passada. En Gast va emprar la seva màgia per restaurar la seva roba habitual i va examinar els trossos de vidre tancant els ulls.

—Tan sols eres un fantasma generat per l’odi... Quina màquina tan estranya... Prego perquè la teva ànima trobi el repòs i l’apaivagament.

Entre els lluitadors, molts es preguntaven i teoritzaven sobre la misteriosa resurrecció d’en Gast. Però dos éssers havien trobat la resposta correcta.

«Extraordinari! —exclamà en Bu, estupefacte.»

«No ho entenc —va dir el Gran Kaitoxin frunzint les celles—. Com ha sobreviscut? Tot el seu cos ha estat destruït per en Vegeta, oi? Com s’ha regenerat?»

«He vist com s’ha reconstituït a través de la seva màgia. Ha estat tan murri que no m’ho hauria empescat mai! Ha embruixat un tros de roca per tal que en Vegeta l’ataqués pensant-se que la pedra era en Gast. Ha aterrat discretament a prop d’en Raichi camuflat en una altra roca mentre en Vegeta i el Tsuful estaven pendents d’en Broly. És admirable!»

Per la seva banda, en Vegeku explicava el mateix als seus propers, atònits per aquella astúcia. En Cor Petit, que l’escoltava des de l’espai 18, transmetia les seves paraules als altres.

—La màgia d’en Gast és cada vegada més sorprenent! —va fer en Son Goku, estupefacte—. Ha empresonat en Bu i ha creat una il·lusió que ens ha ensarronat a tots. M’encantaria lluitar contra ell! De ben segur que és un adversari formidable!

—És màgia d’alt nivell —va intervenir l’Ub, qui reconeixia que els dons del Namekià eren impressionants—. Jo no en seria capaç.

—Quin greu per en Raichi —va intervenir en Gohan—. La seva tecnologia també era formidable i les combinacions que podia fer el situaven al nivell de geni! És trist que l’hagi fet servir per sembrar l’odi.

—Però, tot d’un plegat, també s’ha convertit en un espectre de la bola, oi? —preguntà la Videl, la qual no ho acabava d’entendre—. Així doncs, no era un participant viu?

—Es podria dir que no —va respondre en Gohan, somrient—. No me’n sé avenir que el seu odi l’hagi mantingut conscient fins avui. M’agradaria estudiar-ho.

A la torre dels Vargues, la comentarista estava a punt de declarar la victòria d’en Gast després d’assegurar-se de la mort d’en Raichi. Això no obstant, les màquines van embogir en el moment en què agafava el micròfon.

—Encara no? —xisclà.

—Les dades indiquen que una immensa font d’energia prové d’una persona de l’univers 3 situada a l’estadi, diria que en Raichi encara hi és!

Al terreny de combat, en Gast sospirava. Mirava amb un cert amargor. No havia aconseguit apaivagar-lo sense eliminar-lo i es prometia no fer el mateix amb en Satanàs Cor Petit. Va fer un pam d’ulls quan un vapor espès va escapar-se tot d’un plegat del globus trencat. El seu cos es va posar a tremolar quan un poder increïble emanà de la boira. Fins i tot en Vegeku i en Bu van adoptar un aire atònit en notar aquell poder. Els dos Gohan s’havien quedat de pasta de moniato: l’energia que provenia d’aquell núvol opac superava el seu i amb escreix!

De la fumerada emergí una silueta imponent. En Gast va recular en veure aparèixer un colós com aquell flotant una mica per sobre del globus de vidre.

La seva gran musculatura va relegar la d’en Gast a la d’un combatent fràgil. El seu físic era desconegut per a ell i no s’assemblava a res que hagués vist recorrent l’univers. Uns òpals estranys de color esmaragda estaven inserits en la seva testa, en el seu tors i en els seus braços. El seu cos variava entre dos roigs d’intensitats diferents. Però una cosa era certa: en Gast no s’hi apropava en termes de poder. Sondant la seva aura, va reconèixer la majoria de les energies dels fantasmes d’en Raichi, inclosa la del Tsuful.

—La mare d’en Tano —va dir amb una veu tremolosa—. Què és, aquesta ignomínia? Segons sembla... tot l’odi acumulat en la màquina s’ha implantat en una sola entitat!

—En Raichi de l’univers 3 no ha estat eliminat! El combat pot continuar! —va ressonar la veu de la Varga a l’estadi.

—Què? —va fer en Cor Petit a l’espai 16—. Aquest no és en Raichi i el seu poder és anorm...

Fou interromput per un crit violent. Però no era pas un crit que els mortals poguessin produir provocats per la por, per la joia ni per la còlera. Aquell xiscle era inhumà i monstruós. Una veritable lamentació que contenia tot el dolor del món, plors, vociferacions de còlera i de ràbia. Un odi furiós i implacable que va envair la boca oberta àmpliament del monstre i es va estendre pertot l’univers. El patiment va fluir en formes d’ones i va colpejar de ple tots els altres individus. Els Kaitoxins es van desplomar, submergits pel ressentiment. En Kaitoxin del Sud va formular amb dificultats:

—Argh! Què és això?

Els espectadors es posaren a cridar tot afectats pel rugit de la criatura. Els Heloïtes van caure de genolls a terra. A l’espai 12, l’A-16 ajudava en Trunks a mantenir-se dempeus en veure que trontollava amb el visatge deformat per aquella aflicció. L’androide va girar el seu cap vers la font i digué:

—L’odi creat per les morts violentes i recollit per aquesta màquina, es propaga mitjançant ones. Noto una emoció forta. Tots aquells que siguin sensibles amb el patiment dels altres pareixen el mateix dolor!

—És... Horrible! És com si sentís... totes les víctimes de l’A-17 i l’A-18 al nostre món... —va dir en Trunks, crispat.

En Gast també va ser colpejat de ple per aquella ràfega d’odi. Ho va percebia. Totes les vides innocents arravatades per monstres... Víctimes massacrades salvatgement. Ho havia notat quan en Freezer va liquidar una part de la seva gent. El seu cap fou pres d’una migranya intensa. No només la seva psique, sinó també la seva oïda va patir l’assalt del crit furiós de la criatura. Aquesta, va calmar-se durant un moment, permetent a en Gast reprendre l’alè.

—Per fi ha parat de cri...?

Va tallar la seva frase en veure la criatura concentrant una immensa energia en els òpals dels seus braços que mantenia encreuats. Les pedres del seu cos s’il·luminaren d’una llum verda enlluernadora i el monstre va enviar una extraordinària ràfega rompent sobre en Gast, qui va mostrar un rostre d’espant abans de rebre de ple l’atac. L’impacte va provocar una forta explosió que es va estendre fins a l’espai seguint les corbes de l’escut que espetarregava a causa del poder de l’ona de xoc. Tots els lluitadors van encreuar els braços davant d’ells i els més febles, com ara els soldats de l’univers 8, les dues Videl, les dues Pan i la Bra de l’univers 18, van ser expel·lits per l’explosió. Els Gohan van atrapar les seves dones i filles respectives i en Vegeta la Bra entre les seves mans, sostenint-la mentre amb prou feines s’aguantava dempeus.

La fumera negra desplegada per la deflagració s’estengué al cel fins que es va esvair progressivament. En Vegeku es va decebre quan va veure en Gast, el qual considerava un dels lluitadors més forts, amb la vestimenta carbonitzada i el cos parcialment cremat i ensangonat. El seu braç esquerre va quedar inutilitzable. Just al seu costat s’havia format un gran i profund cràter. El meteor que sostenia l’estadi estava gairebé desintegrat. En Gast estava tetanitzat. Si no hagués tingut el reflex d’esquivar, hauria estat destruït en un tres i no res. El poder d’aquella criatura era equivalent al d’en Vegeku en Superguerrer. Inclús potser més enllà.

A la torre dels Vargues, els organitzadors estaven d’allò més nerviosos.

—L’escut gairebé ha cedit! Redirigiu tota l’energia disponible per reforçar-lo!

—Què és, aquest monstre? Què es suposa que hem de fer?

—El nostre cap ha estat atordit per l’explosió, no ens dóna cap directriu!

En Gast es va arrancar el braç i se’l va regenerar de seguida. Els Vargues no aconseguien prendre una decisió ràpida i era feina seva encarregar-se d’aquella entitat i evitar que ataqués els altres. La forta gravetat de l’estadi va desaparèixer i va ser reemplaçada per la normal. El corrent dedicat al seu funcionament va capgirar-se per permetre un bon funcionament dels escuts. Les llums de l’estadi es van apagar a poc a poc. El recinte va acabar essent il·luminat només per alguns astres llunyans que il·lusionaven el petit planeta. Aleshores, la criatura va desplegar la seva aura verda, tot enlluernant el recinte de l’estadi. Els seus ulls van brillar amb una rancúnia profunda i en Gast ho va comprendre.

—Ja ho veig... Així, ets el famós Hatchiyack que recull tot l'odi possible. Si et destrueixo, tots els morts que et composen trobaran la pau a l'Altre Món. Acabem amb aquesta atrocitat.

Es va llançar sobre la criatura, però va ser frenat en sec per un nou crit de patiment que es va propagar arreu de l'estadi i de l'espai. La Videl, als braços d'en Gohan, es va ensorrar als espais 16 i 18, xiuxiuejant en un to plorós:

—Quin horror!... Tot aquest patiment! Déu meu, no puc més...

El Gran Kaitoxin va situar una mà contra la paret del seu espai, esbufegant peniblement. En Bu va frunzir les celles, preocupat. Aparentment, era un dels pocs que no era afectat per aquell rugit de desesperació. Només la bondat d'ànima d'aquells que havia assimilat li feia sentir una lleugera llàstima. Va comprendre que aquells que tenien una disposició per l'empatia compartien i sentien la mateixa desesperació, la pròpia còlera i la pena. En Hatchiyack era un mal tan pur com la seva forma original i contenia la rancúnia de milions de víctimes.

Als apartaments de l'univers 11, en Babidi estava a son lloure. Aquella simfonia d'aversió sonava a les seves orelles com una dolça serenata. No obstant això, estava preocupat. Aquelles ones rancunioses passaven fàcilment a través dels apartaments, cosa que ell mateix no podia fer amb la màgia que preparava pel pla que es disposava a posar en marxa. Això el consternava, però, si més no, gaudia d'un concert deliciós en les seves oïdes malèfiques.

Darrere d'ell, el Monstre Bu tenia una expressió innocent i en Dabra donava el millor de si mateix per semblar serè. Interiorment, el Rei Dimoni no podia impedir sentir disgust i una certa incomoditat escoltant aquella lamentació. Respecte a en Babidi, semblava insensible. Realment, era un ésser malvat i sàdic. En veure'l tan alegre, en Dabra va dibuixar un somriure de lleialtat, orgullós de servir un senyor com ell.

En una cambra de l'univers 16, la Son Bra es tapava les orelles torturada per aquell rèquiem de patiment. Entortolligant-se entre els llençols, colpejava la paret annexa amb la seva testa, incapaç de reaccionar ni d'aixecar-se. Mentre múltiples veus assaltaven la seva ment esgotada, va exclamar:

—Calla, malparit de merda!

Als apartaments de l'univers 5, tan blancs i plens de la misteriosa boira obscura, una veu profunda va dir:

—Els crits del Mal arriben fins aquí... Interessant... Fortifica la porta, res no ens ha d'atènyer des de l'exterior. Ja hem estat sorpresos un cop i no pot tornar a repetir-se...

En Gast Carcolh no aconseguia progressar vers en Hatchiyack i era constantment colpejat pel dolor dels morts. Grinyolava les dents, però de moment aconseguia mantenir-se dempeus. Veia la criatura emmagatzemant energia mentre cridava, cosa que era una estratègia admirable. Mantenia a distància totes les amenaces mentre preparava la propera ràfega d'energia. Si l'entomava, moriria instantàniament.

El crit va afeblir-se a poc a poc. En Gast, un bon estratega, va adonar-se del punt feble de la criatura. Cada tècnica tenia els seus avantatges i defectes i aquella no n'era una excepció. El seu atac havia trigat exactament quinze segons a recarregar-se per complet!

El monstre va desplegar tota l'energia a través dels seus braços i l'expedí sobre un Gast que va saltar amunt per esquivar-la. Un altre cop, es va produir una enorme explosió i com a conseqüència d'això, la barrera es va esquerdar i era més inestable que l'anterior vegada. Gràcies a la seva oïda, va escoltar el que es deia a la torre de control dels Vargues:

—L'escut s'ha fet malbé!

—Tenim més energia per restaurar-lo!

—Si es produeix un atac d'aquest tipus, morirem tots!

—Espereu, en Gast prova de fer alguna cosa!

El Namekià s'havia abalançat sobre la criatura, aprofitant la pausa momentània per enfrontar-lo amb totes les seves forces en un combat cos a cos. Havia d'evitar a tota costa que tornés a començar! Va ser esperonat pels espectadors i els lluitadors. En Vegeku estava assegut en una cartel·la del seu espai, sostenint el seu cap entre les seves mans. Semblava que l'odi l'afectava més que als altres i era incapaç de reaccionar igual que la seva filla en els seus apartaments.

En Gast va estendre el puny a gran velocitat per abatre'l sobre el rostre d'en Hatchiyack, però no va aconseguir-lo tocar. El de la criatura va pegar primer amb una força i una velocitat incommensurables. Els ulls d'en Gast es van vidriar i va escopir una gavella de sang. Va caure enrere però es va reincorporar i va intentar donar un nou cop. No obstant això, el puny de la encarnació de l'odi el va tornar a colpejar; primer a l'abdomen plegant-lo en dos i masegant-li els ossos. El monstre va enllaçar amb diverses trompades superpoderoses que van desfigurar un Gast incapaç de reaccionar.

No estava a l'altura contra un enemic com aquell. No aconseguia veure els seus atacs dotats d'una velocitat extraordinària. Va aconseguir eludir-los i allunyar-se. Tenia tancada la seva parpella esquerra per on hi lliscava sang i el seu cos estava miraculosament intacte però en mal estat.

En Hatchiyack no el va empaitar i va reprendre la seva posició amb els braços encreuats. Aquella criatura semblava no voler un duel cos a cos a menys que l'obliguessin. Ningú no podia comprendre què sentia aquell ésser fet d'odi i mort. Tot el que tenia al cap era desplegar tota l'energia del seu ressentiment referent als Guerrers de l'Espai i a la pròpia vida, començant per tots aquells que hi eren presents. La follia del Superguerrer Llegendari de l'Espai el guiava juntament amb l'odi focalitzat d'en Raichi i de nombrosos altres. Aquell insecte verd s'havia creuat en el seu camí i devia ser aniquilat. Que aquells éssers que aproven i aplaudeixen la violència i l'assassinat captessin l'horror de la pena i l'odi!

En Hatchiyack va emetre un nou crit terrorífic, el qual era més fort que els precedents. La majoria dels espectadors van perdre el coneixement perquè no podien suportar aquell desbordament de còlera. La Bra de l'univers 18 va gemegar i es va aferrar als braços del seu pare que va increpar en Son Goku, també pertorbat per en Hatciyack:

—Si en Gast no l'atura immediatament, a la porra el reglament perquè me n'ocuparé personalment!

—En aquest cas t'ajudaré —va assentir en Son Goku sostenint l'Ub, el qual tenia vertígens.

Sabien que en Hatchiyack era massa fort. El seu poder superava el d'ells. Però no podien romandre inactius mentre els seus propers s'ensorraven al voltant d'ells sense poder aguantar aquell terrible dolor que turmentava els seus esperits. No dubtarien a desplegar el seu poder màxim per combatre aquell monstre si en Gast fallava.

A l'espai 12, fins i tot l'A-16 començava a sentir un cert pànic. Era una sensació que no havia conegut mai, ja que era un robot. Els seus circuits van començar a sobreescalfar-se, entelant la seva visió. Allò era... la por?

Als apartaments de l'univers 9, en Yamcha va exclamar:

—Ja n'hi ha prou! Què està passant? Tinc la sensació que el meu cap esclatarà!

—Anem a veure-ho —va replicar la Videl, qui trontollava—. L'aturarem sigui el que sigui!

—Quedeu-vos aquí! —va ordenar en Kaitoxin, que no semblava realment en bona forma, copejat per les ones negatives—. Els Vargues i els altres universos s'ocuparan del problema!

—No sé què trobeu tan horrible —va dir en Raditz, perplex—. És un crit, oi?

En realitat, hi havia un regust glauc que el pertorbava profundament, però no suficientment perquè hagués de serrar les dents com la gent del seu voltant. No volia desaprofitar una ocasió de mostrar la seva superioritat tot resistint aquell atac estrany. Mantenint-se peniblement sobre un moble, en Tenshinhan va aconseguir fer un cop d'ull perplex al Guerrer de l'Espai.

Amb referència a en Cèl·lula de l'univers 17, aquest tenia la impressió de sentir els crits d'en Hildegan, l'enorme criatura que havia fet patir una estona abans. Era una melodia agradable però li molestava una mica. Quelcom interessant succeiria ben aviat i aquest esdeveniment imprevist podria interferir en els seus plans.

A la sala de control dels Vargues...

—L'hem d'aturar ja, això no pot seguir així! —va dir la Varga, mig esfondrada—. L'hem de fer fora! Està atacant el públic!

—No directament! —va precisar un Namekià que es recolzava en una paret.

—Tant se val!! —va exclamar-se un altre Varga.

Va intentar pitjar el botó, però el dolor era insuportable. Es va desmaiar amb els dits a pocs centímetres del mecanisme. La Varga va caure a terra, desesperada. En Gast era la seva única esperança.

Aquest, concentrava tota la seva energia als palmells de les seves mans. No tenia cap més remei, ja que qui no arrisca no pisca. Simplement, esperava que el monstre no hagués heretat la invulnerabilitat d'en Broly. En Vegeku estava fora de joc i els únics que podien fer alguna cosa eren en Bu i ell, però el Djinn era massa perillós. Tanmateix, no tenia alternativa. Si fracassava, faria servir la seva màgia per alliberar-lo del palmell del Gran Kaitoxin, esperant que salvés a tothom.

En Bu va veure que en Gast l'esguardava i ho va entendre de seguida. Va decidir deixar-lo actuar una darrera vegada abans d'entrar al joc. El seu company no estava en facultats de raonar correctament, igual que els altres Kaitoxins. En Gast va recarregar la seva energia al màxim i, fins i tot, més enllà, fent treballar cada cèl·lula del seu cos. Es jugaria la seva última carta.

En Hatchiyack va completar la seva acumulació d'energia i va interrompre el seu crit. Es disposava a polvoritzar aquell sistema d'un sol cop quan en Gast va aparèixer de sobte davant seu tot servint-se d'aquesta darrera obertura.

—Aaah! —va cridar en Gast estenent els braços a pocs centímetres del seu visatge.

La criatura va obrir els ulls de bat a bat abans d'entomar la descàrrega d'energia superpoderosa del Namekià. En Hatchiyack fou reduït a cendres en una aclucada d'ulls. Havia abaixat totalment la guàrdia a fi de dur el seu atac al seu paroxisme, exposant-se a aquell atac de gran envergadura. Amb tot, l'última creació d'en Raichi va desaparèixer en la conflagració. Només restaven els seus peus transformats en pedra plantats al sòl.

En Gast es va desplomar al terra esgotat, mentre els Vargues es precipitaven sobre el micròfon per anunciar la seva victòria. Va sospirar i les persones presents recuperaven lentament la ment.

Havia donat, literalment, el 200% de les seves capacitats, molt més enllà dels seus límits.

Ho havia aconseguit.

Havia vençut tot l'odi del món.