DB Multiverse

Capítol 119

Traduït per Bardock

Sense perdre ni un sol instant, en Bu va marxar de l’enorme estadi sabent que els Dimonis del Fred del vuitè univers no dormien als apartaments que tenien a la seva disposició. En efecte, preferien romandre apartats en la seva nau, potser per complotar millor les seves futures accions o simplement per no trobar-se ningú de l'estadi. Això era important per a en Bu, ja que havia estès tots els seus sentits per tota la nau i no havia notat cap presència activa i per tant no hauria de preocupar-se d'una possible patrulla que el detectés. Va esmunyir-se a través dels passadissos, passant-s'ho bomba picant i rebotant contra les parets com una pilota. Va aturar-se davant la cambra d'en Freezer, on va lliscar a través de l'escletxa de sota la porta. Va esguardar el darrer amb un aspecte una mica trist tot dient:

«Bé, tu no tens ni la més mínima possibilitat. Hauré de ser innovador. A veure... ja ho sé! Provarem amb... Això!»

Va emplaçar la seva cresta sobre el cap del Dimoni del Fred i va implantar un record en la seva ment. Havia de lluitar contra en Son Goku, és a dir, no tenia cap possibilitat en un combat normal i corrent, atès que el Saiyà posseïa un poder desenes de vegades superior. A fi d'atorgar-li una oportunitat de guanyar, li cediria un mètode que li permetria utilitzar millor les seves capacitats psíquiques, les quals, per si soles, ja eren d'un nivell força extraordinari. Però com justificaria allò com un nou poder? El propi Freezer es sorprendria de tenir-lo i se n'adonaria que algú l'havia manipulat.

«Amb un record fals... Justa la fusta, pensaràs que vas conèixer un mag en un planeta remot, el qual va ensenyar-te a crear un món psíquic d'acord amb els teus paràmetres, cosa que t'atorgarà avantatge. Sí, és creïble... Així doncs, només caldrà unir el teu esperit amb el del teu adversari i convidar-lo a aquest món. Vatua, val a dir que no has estat fàcil i no dubto pas que en Son Goku acceptarà. Al cap i a la fi és a dins meu.»

Va abandonar l'habitació i es va dirigir a la d'en Cold amb una idea dins la ment. En arribar a la seva vora, li va transmetre un coneixement:

«Quan el teu oponent és un Guerrer de l'Espai, tan sols has de parlar amb ell i acceptarà qualsevol condició a fi que el combat sigui més interessant! Donat que la filla d'en Vegeku és tan arrogant com ell, no tindràs cap problema a imposar-li condicions. A més, tenint en compte el que sé de tu, segur que ens ben divertirem. Els teus fills es quedaran amb un pam de nas.»

Va marxar de la nau espacial i va tornar a l'estadi per retre visita als darrers lluitadors que s'havia pres la molèstia de reservar per al final.

«Pel que fa en Gast, òbviament no m'hi penso apropar... I, finalment... en XXI, el misteri de l'univers 5! Realment, aquest mag ha despertat la meva curiositat. Ha aconseguit desqualificar en Vegeku, però no he pogut escoltar els seus encanteris. Em pregunto què hi descobriré.»

«Vés amb compte —va ressonar una veu dins el seu cap. Va reconèixer el Gran Kaitoxin—. Tinc un mal pressentiment amb aquest personatge. En Vegeku és un problema que no ens podem prendre a la lleugera, però en XXI és massa intrigant, i encara més després d'escoltar el nostre Venerable Kaitoxin; l'ésser que portava el mateix nom en el seu univers era un autèntic monstre despietat i seria sorprenent que aquest vell no hi tingui connexió considerant que té el mateix nom. Investiga i sigues prudent.»

«No passis ànsia —va respondre en Bu—. Seré el més discret possible i intentaré aprendre tot el que pugui d'ell.»

Es va posicionar davant la seva porta tractant d'analitzar tot signe d'activitat al darrere. No notava res d'especial ni hostil des de l'exterior. Va travessar la porta lentament i es va aturar bruscament, estupefacte, quan amb prou feines l'havia creuada. La visió que tenia davant l'havia paralitzat completament i dels seus llavis en va sortir una pregunta sota el cop de la sorpresa:

—Però... però... Què ha passat, en aquest apartament?

Aquest no s'assemblava gens ni mica als altres. De fet, no es podia ni anomenar apartament donat l'estat en què es trobava. En efecte, no hi havia parets ni mobles, sols un vast espai blanc semblant al de la Sala de l'Esperit del Temps del Palau diví d'en Dende. Només una espècie de fumarada negra era present a alguns metres davant d'ell. El Djinn reconeixia la matèria de gas negra, però aquell fum no era natural i no sabia dir de què estava fet. En aquella boira tenebrosa va poder distingir algunes llums i va obrir sobtadament els ulls tot desconcertat en veure dues mirades penetrants que l'observaven. Un silenci de tres segons va imperar, i tot seguit una veu greu, profunda i inhumana va sorgir de la boira:

—Tu?!

En un tres i no res, un braç estès va emergir de la fumarada i una ràfega d'energia va colpejar-li de ple la testa volant. En Bu, atònit, no va poder reaccionar. Va balbucejar mentre desapareixia:

—Què passa...!? Quin pod...!!

I es va volatilitzar. El personatge submergit en la boira, encara amb el braç estès, va preguntar-li al seu company:

—Com ha entrat aquí?

Una altra veu, també greu, va manifestar-se tot seguit:

—M'ho preguntes a mi? Realment desitges que et respongui?

—No —va respondre el primer—. La meva pregunta per a tu és: com puc vèncer l'A-18 fàcilment en aquest torneig?

A l'univers 1, la bola que formava en Bu es va posar a tremolar amb força, transmetent-l’hi també al braç del Gran Kaitoxin. El jove Kaitoxin de l'Est, espantat, va exclamar:

—Què li passa? Està tractant d'alliberar-se? Avisaré als Vargues!

—No et precipitis tant —va frenar-lo amb l'altra mà el Gran Kaitoxin—. Tan sols ha esternudat, oi? —va afegir al presumpte presoner que era l'ésser rosa.

—Sí... sí... feu el favor de perdonar-me —va formular en Bu amb una veu un pèl insegura.

El Kaitoxin va plegar els ulls poc convençut, però no va dir res. Telepàticament, el seu líder va preguntar al Djinn:

«Què era? Què ha passat?»

«Aquell... aquell paio... —va respondre en Bu—, no és gens normal. No només l'apartament havia desaparegut, com si s'hagués perdut en el no-res, sinó que eren dos éssers i cap d'ells no s'assemblava al lluitador que coneixem! M’han detectat i l'atac que m'ha tocat de ple m'ha desintegrat per complet fins a la més petita cèl·lula. Fins ara, només en Vegeku n'era capaç! No crec que aquesta persona, si se'n pot considerar una, sigui més poderosa que en Vegeku o jo, però el seu atac ha estat molt eficaç i el seu nivell d'energia força elevat. Crec que ens hauríem de preocupar d’ell.»

«Hm? —va pensar el Gran Kaitoxin—. Sí, és inquietant. Podries tornar-hi la propera nit i tractar d'esbrinar més coses? Hem de garantir que la seguretat de l'estadi no sigui amenaçada i intentar descobrir la identitat així com els plans d'aquests personatges.»

«Ho intentaré —va replicar en Bu—, però hauré d'estar més en guàrdia, ja que serà complicat. Bé, el gros del meu treball ja està fet, ens ho passarem d'allò més bé demà.»

«Ja saps què en penso de tot plegat —va dir el Gran Kaitoxin amb un to una mica ombrívol—. Intervenir d'aquesta manera va en contra de les meves regles i podria encadenar conseqüències negatives.»

«Qui sap... —va respondre el Djinn amb un to burleta—. Ja ho veurem tot plegat. Si més no, presenciarem coses interessants. Vejam si opines el mateix després dels combats.»

En havent deixat la discussió, el silenci nocturn va regnar en l'asteroide, sense que ningú no sospités que els esdeveniments d'aquella nit alterarien la continuació del torneig i la vida de les persones que hi participaven.

El doctor Raichi estava dempeus al costat de la seva bola i la tocava neguitosament. En Tapion, en sortir de la seva habitació, va demanar-li:

—Que passa res, Raichi? Està més nerviós que aquest matí...

—Tots els meus fantasmes han estat recarregats. Normalment necessiten molt més temps.

—Aquesta habitació té virtuts estranyes. Tinc la sensació de poder fer qualsevol cosa amb en Hildegan, i això em permetrà, segurament, de guanyar el torneig.

En Raichi va romandre pensatiu i desconfiat.

—No és una mera coincidència. Quelcom ens ha visitat aquesta nit. Això em fa molt mala espina!

—Quelcom està de la nostra banda, doncs.

En Raichi, encara preocupat, no va respondre. No creia en ajudes i tenia la intenció de descobrir el secret d'aquell misteri. Potser li seria útil en un futur, però, en aquell moment, havia de restar prudent i concentrar-se en els futurs combats.

En aixecar-se, l'Ub va ser el primer a dirigir-se a la dutxa comuna de la cambra compartida. Va restar pensatiu sota un raig fi i fred d'aigua que li recordava la cascada del seu poble, l'única aigua corrent que tenien quan era petit.

—Per què recordo amb tanta claredat el somni? Era... de debò?! Sembla que el dia d'ahir hagués passat fa mesos... Com si hagués estat aprenent màgia durant setmanes amb aquella falsa Anju... però el record no s'esvaeix, al contrari del que passa en el despertar d'un somni! Qui em parlava a través d'ella? Realment puc...?

Una vegada eixut i vestit, l'Ub va sortir de l'estadi i va emprendre un passeig matinal entre els pujols rocosos de l'asteroide. Quan ja es va allunyar suficientment i es trobava amagat en els relleus, va aturar-se i es va concentrar.

—Ho he d'intentar...

Mentre la resta de l'apartament ja estaven aixecats i la majoria havien marxat, els dos semisaiyans amb prou feines havien sortit del llit.

En Son Goten i en Trunks s'acabaven de vestir i es disposaven a seguir el grup quan un d'ells va llançar:

—Ep, no has pensat mai que la dansa de la fusió podria fer-se diferent?

—Quina gràcia, pensava exactament el mateix! Una espècie de somni...

—Ostres, potser hem tingut el mateix... Ho intentem?

En Goten va fer un cop d'ull a la porta, la qual romania tancada.

—D'acord!

Van modificar lleugerament el poder que desplegaven per tal que esdevingués idèntic. Aquest element crucial per a la fusió s'havia convertit en una cosa instintiva per a ells. Allà, van executar els moviments simultàniament... n'hi havia tants i els van fer tan ràpids! En menys d'un segon, havien acabat la complexa nova coreografia i es tocaven l'un a l'altre amb la punta d'un sol dit.

Es va produir un flaix de llum. Ho havien aconseguit. Només hi havia una persona en la sala i no havien necessitat dir-se ni una sola paraula.

—És possible... És increïble —va fer en Gotrunks—. I no és l'única avantatge... Tinc la sensació que si volgués...

I la fusió es va desfer.

—Me'n faig creus —digué en Trunks.

—Ens podem fusionar en un instant... i desfer-la quan vulguem!

—És perfecte! —va dir en Trunks—. Fins i tot tinc una idea per treure'n més profit...

Es va inclinar vers el seu company i li va murmurar la seva proposta, cosa que va fer somriure al seu camarada. El combat contra el seu vell enemic prometia ser espectacular.