CINQUENA PART: DOS GEGANTS CARA A CARA.

Capítol 24

Traduït pet Bardock

En Gohan s’havia tornat increïblement poderós... Amb tan sols uns cops, va aconseguir deixar estabornit en Cèl·lula a terra, el qual havia sigut sobrepassat. Aquest, va cometre el mateix error que en Vegeta contra ell: permetre al seu adversari assolir el màxim poder per després ser derrotat.

Després de fracassar amb un Kamehameha, va desplegar la seva monstruosa força física, perdent velocitat i consumant la mateixa espifiada que en Trunks havia comès durant l'enfrontament previ als Jocs d'en Cèl·lula. Però va ser en va. En Cèl·lula no tenia cap possibilitat. Els cops d'en Gohan, precisos i poderosos, el feren titubejar. Va estar a punt de perdre el coneixement.

De cop i volta, un dolor li recorria tot el cos. Es sentia paralitzat, i tenia la sensació com si li arranquessin les entranyes. Finalment, va vomitar alguna cosa...

"És l'A-18...!! Ha vomitat l'A-18...!!", cridà en Krilin.

En Gohan, amb el seu aire de superioritat de Superguerrer de segon nivell, mirà l'androide al terra, banyada en un bassal de sucs gàstrics blanquinosos, abans de tornar a mirar el seu adversari, que encara s'estremia de dolor. Després de diversos segons de patiment, el seu cos va canviar... Es va transformar, davant de l’estupefacció dels espectadors presents, en l'ésser que era abans d'absorbir l'A-18. Era el mateix que en 'Supervegeta' havia tingut l'oportunitat de guanyar. A part d'en Gohan, en Goku, en Vegeta i en Trunks el podrien eliminar. Potser fins i tot en Cor Petit, perquè, al capdavall, ningú no sabia l'abast del seu poder després del seu entrenament a la Sala de l'Esperit del Temps. L'adolescent ja s'havia cansat del combat.

"Quina bestiesa... Em sembla que estàs acabat...", sospirà en Gohan.

La criatura verda va estrènyer els seus punys. Treia foc pels queixals. Com podia ser que aquell marrec tingués una força tan descomunal? Com l'havia aconseguit derrotar a ell... el complet? Era impossible!

En Cèl·lula va bramar amb totes les seves forces:

"Això... no t'ho... no t'ho perdonaré mai, saps...?!!!"

Suant, en Cèl·lula va utilitzar les forces que li quedaven per concentrar la seva energia a l'interior del seu propi cos. En qüestió de segons, es va duplicar i triplicar de volum. S'estava inflant com un globus gegantí.

Una vegada va assolir el seu volum màxim, en Cèl·lula esclatà de riure i anuncià a en Gohan, que era davant d'ell:

"Ara ja esteu fumuts...!!!! D'aquí a un minut, esclataré... Jo moriré, però vosaltres també...! Desapareixerà tota la Terra...!!”

"Què?!", va preguntar-se en Gohan, que no havia previst aquesta juguesca.

"He, he, he, he...!!! Encara que em demanéssiu perdó de genolls, seria inútil!! Jo mateix no ho puc evitar..."

"No ho permetré!", cridà el noi, en posició de guàrdia.

"Eeeei! Més val que no ataquis ara. Si em toques, esclataré... i morireu una mica abans. He, he, he, he... falten trenta segons..."

En Gohan estava desesperat... Què és el que podia fer? Ho acabaria destruint tot...

"Falten vint segons..."

'No... no em pensava arribar fins aquí... el pare tenia raó...'

"Merda...!!", digué el noi caient de genolls a terra, colpejant el terra amb els seus punys i deixant unes marques. "La culpa ha estat meva... L'havia d'haver rematat de seguida..."

"Falten deu segons...", cridà en Cèl·lula joiós, encara que hagués de morir.

La seva victòria seria agradable. Encara vivia el seu somni: tenir el cos perfecte. Guanyar a en Goku i al seu fill, que l'havia sobrepassat, era un plus del qual jactar-se. I, a més, estava infonent terror! Quina exquisidesa!

Va prosseguir:

“En aquest combat no hi haurà guanyadors... però estic satisfet perquè us veig a la cara com patiu... Hi, hi, hi...!!”

De sobte, en Cèl·lula va deixar de riure. Entre ell i en Gohan, va aparèixer en Goku, que s’havia tele-transportat.

“Què?!”, digué sorprès alhora que en Goku col·locava una mà al seu gran ventre.

“Gohan... has lluitat molt bé, fins ara... Has estat molt valent!”

“Pa... Pare...”

“Encarrega’t de la mare... i que em perdoni.”

Amb aquestes paraules, en Goku es va tele-transportar amb en Cèl·lula, salvant el planeta i els seus amics... Va reaparèixer en un petit planeta verd habitat per un déu blau i el seu company, un mico.

“Perdoni, Senyor Kaito, no el podia dur enlloc més...”, digué en Goku sense que el déu blau pogués dir res perquè en Cèl·lula va esclatar immediatament després d’emetre un crit de desesperació...

Uns minuts després, en Goku no va parar de demanar-li perdó a en Kaito. Per culpa seva, ell i en Bombolla eren morts. Quan es dirigien cap al despatx de l’Enma, en Goku va preguntar:

“L’ànima d’en Cèl·lula no és per aquí... ha anat directament a l’infern?”

En Kaito es va frenar en sec.

“Ara que ho dius...!! No hi és!! No es veu per enlloc...!!! No pot ser!!! Les ànimes de tots els qui moren passen pel despatx del Gran Jutge...”

“I què vol dir això?”, preguntà un Goku ben esgarrifat, deduint el que estava passant.

“Doncs que en Cèl·lula encara no és mort... és viu...”

“Què?!”

A la Terra, tothom es va reunir al voltant d’en Gohan, que estava plorant. En Krilin s’aproximava amb l’A-18 als seus braços. En Vegeta preguntà:

“Què penses fer amb aquesta androide?! I si encara fos viva?! Liquida-la!”

“És... és que no és gaire dolenta...”

Tot d’una, un violent cop d’aire va fer recular tot el grup, que es va veure immers en una espècie de tempesta de sorra. Ho havia causat una aura malèfica, molt poderosa i envoltada de raigs blaus. Ningú no l’havia vist, però sabien perfectament de qui era l’energia.

“Aquesta energia, la conec...”, començà a dir en Vegeta.

“Suposo que no...”, digué en Trunks, espantat.

“No pot ser...”, va dir per a ell mateix en Cor Petit, serrant les dents.

Sí, era ell. La criatura va estendre un braç i del seu dit sortí disparat un raig que es dirigia cap al grup. Va passar pel costat d’en Cor Petit i en Vegeta, a prop d’en Son Gohan i en Tenshinhan... fins que va perforar el pit d’en Trunks, que va caure desplomat al terra.

“Hh, hh, hh... qui he tocat?”, preguntà el monstre. “Has estat tu, oi, Trunks...?”

Tothom es va girar en direcció a aquella veu que els resultava familiar. El fum es va dissipar, deixant entreveure el terrible i ultra poderós Cèl·lula Perfecte. La seva aura era terrible i fins i tot era molt més grossa que abans. El seu cos estava envoltat de raigs, com en Gohan quan havia assolit el segon nivell dels Superguerrers.

“Per què...? Per què ho ha fet...?!”

En Cèl·lula els ho va explicar. Ell també estava tan sorprès com el grup. Degut a que el seu nucli havia quedat intacte, podia regenerar-se, igual que en Cor Petit. I gràcies a que estava dotat de cèl·lules Saiyanes, va tornar molt més fort després d’estar a les portes de la mort.

“I, a més”, va continuar, “he après la tècnica del Canvi de Lloc Instantani, d’en Goku... O sigui, que he tornat més perfecte que abans... En Son Goku, en comptes de pelar-me m’ha fet un munt de regals.”

En Gohan, que llavors era un Superguerrer ordinari, es va aixecar i va aprofitar un nou atac d’ira per assolir el següent nivell. Els seus cabells es van tornar a eriçar i uns raigs el van envoltar per tot el cos. Va somriure.

“Mmm? De què rius...? Que t’has tornat boig?”, preguntà en Cèl·lula.

“Ric perquè estic content de poder venjar el pare, que és mort per culpa del meu orgull. Tota l’estona desitjava liquidar-te amb les meves mans.”

“Hu...”, començà amb menyspreu en Cèl·lula. “Això ja ho veurem. Aquest cop em sembla que no et sortirà tan bé.”

En Vegeta, que es trobava lleugerament avançat respecte a en Gohan, es va girar per observar com arribava al segon nivell. Però els seus ulls es van dirigir allà on eren en Yamcha i en Tenshinhan, que s’encarregaven d’en Trunks. El pobre noi tenia el pit perforat i ja havia utilitzat el seu últim alè de vida...

“Tr... Trunks...”

Va esclatar de ràbia, recordant les pèrdues que havien patit. En Kakarot s’havia sacrificat, i el seu únic fill havia perdut la vida sense ni tan sols poder defensar-se. Encarregar-se d’en Cèl·lula no havia de ser la comesa d’un nen, sinó del Príncep dels Guerrers de l’Espai!

Cridant, es va abalançar de cap envers en Cèl·lula, el qual es sorprengué degut a aquesta reacció. Es va transformar en Superguerrer i va llançar-li una ona d’energia amb tota la seva potència a la criatura verda. Va continuar llançant-li ràfegues grogues d’energia, utilitzant-hi tota la seva ira i una força descomunal.

Va aturar-se diverses desenes de segons després. Estava exhaust. Respirava forçadament, amb panteix... fins que es va trobar davant d’ell en Cèl·lula, que va aparèixer de cop i volta sense ni una sola esgarrinxada. Va colpejar a en Vegeta amb el revés del braç, quedant esclafat contra el terra. Era incapaç de moure’s, però no havia perdut la consciència i encara mantenia el seu estat de Superguerrer. No seria capaç d’evitar el proper atac d’en Cèl·lula:

“Desapareix, Vegeta!”

La poderosa criatura del Doctor Gero va llançar una bola d’energia al Príncep dels Saiyans. En Gohan va afanyar-se per tal de rescatar en Vegeta. Però va arribar massa tard: l’atac d’en Cèl·lula va topar contra el costat esquerre del cos de l’adolescent, esclatant amb l’impacte.

Un cop el fum va esvair-se, en Gohan estava malferit, estirat a sobre d’en Vegeta que encara no podia bellugar-se. El jove Superguerrer es va aixecar lenta i dolorosament, adonant-se que amb prou feines podia moure la cama i el braç esquerre. Va mantenir la mirada amb en Cèl·lula:

“No continuaré jugant... és hora d’acabar, ja...”, digué en Cèl·lula adoptant la posició del Kamehameha.

En Gohan no se’n sabia avenir. En Cor Petit, terroritzat per la situació, va preguntar a en Krilin si encara quedaven mongetes màgiques. Malauradament, s’havien fet servir totes després del combat contra els Cèl·lula Junior. El Namekià va fer una ganyota. En Gohan s’havia d’ocupar tot sol i malferit d’aquest Supercèl·lula Perfecte...

“No us perdonaré la vida...”, continuà en Cèl·lula. “Desapareixereu, amb la Terra i tot!!”

L’aura d’en Cèl·lula augmentava. De mica en mica era més impressionant. Darrere d’en Gohan, en Vegeta intentava arrossegar-se.

“Per què ha passat això...? Ara et seré una càrrega... em sap greu, Gohan...”

El va deixar bocabadat. Si en Vegeta es disculpava... significava que creia que no tenien cap possibilitat... Allunyat d’ells, en Cor Petit va cridar. Es sentia impotent.

“Què us sembla?!”, digué en Cèl·lula fent-se el fatxenda. “Tinc prou força per fer volar la Terra i tot el Sistema Solar!!! Què et passa, Son Gohan?! Vinga!!! Vull veure com et subleves per últim cop!!”

Quan en Gohan semblava admetre la derrota, segur que el seu enemic ho enllestiria en un tres i no res, en Cèl·lula se n’adonà que l’adolescent parlava sol. Uns segons després, va veure que el jove tornava a tenir una certa determinació. Va concentrar la seva energia preparant un Kamehameha amb una sola mà.

“Mor...!!!”, cridà en Cèl·lula llançant el seu atac contra en Gohan.

Els dos Kamehameha, dotats d’una potència mai coneguda, van topar i van formar una gran esfera lluminosa que feia tremolar la Terra... Al principi, els dos atacs estaven igualats en termes de força. Però a poc a poc, l’adolescent es va començar a debilitar.

“No pot...!!!”, digué en Cor Petit. “En Cèl·lula guanyarà...!!!”

“I ara, prou...”, cridà en Cèl·lula. “Faré que s’acabi tot d’una vegada!!!”

Mentre que, per mitjà d’en Kaito, el pare d’en Son Gohan tractava de donar-li ànims i la força necessària per guanyar en Cèl·lula, el jove noi queia de genolls a terra.

“No puc... he arribat al meu límit... Ho sento, pare. Faig figa, és massa poderós per a mi.”

“Resisteix!!! Has de resistir, Son Gohan!!! Encara no has fet servir tota la força!!! Fes que t’esclati la força!!! Vinga!!!”

Esgotat, en Gohan ja no podia mantenir el segon nivell dels Superguerrers. A punt de guanyar, en Cèl·lula va cridar per última vegada:

“Adéu, Son Gohan!!! Saluda al teu pare de part meva!”

Tots els seus amics van presenciar que en Gohan va ser arrossegat i desintegrat literalment pel poder del Kamehameha d’en Cèl·lula. Quan l’atac es va esvair, la polseguera es va dispersar per l’aire i ja no restava absolutament res del cos d’en Gohan. El gran guanyador dels Jocs d’en Cèl·lula fou el seu propi organitzador, que admirà amb orgull l’enorme sot produït pel seu atac. El seu adversari havia desaparegut i ningú no podia fer-li ombra, a part d’uns humans i d’un Namekià que semblava que ho havien perdut tot en una fracció de segon. Realment, ells no suposarien cap amenaça.

En Krilin va caure de genolls a terra. A prop d’ell, en Tenshinhan i en Yamcha amb prou feines s’aguantaven dempeus. En Cor Petit, que acabava de perdre la persona més important a la seva vida davant dels seus propis nassos, estava desolat. En un obrir i tancar d’ulls, el planeta que havia protegit sota el càrrec de Totpoderós, desapareixeria... i pel que fa a en Dende, tan sols feia uns dies que va ser nomenat Déu de la Terra.

I en Son Gohan? El seu pare creia en ell i aquest n’era el resultat! Quins ximples! Aquell marrec els havia condemnat!

“S’ha acabat”, digué infonent terror amb els seus ulls.