DB Multiverse

Capítol 7

Traduït per Red XII

En Waals rondinava.

Visiblement molest, va utilitzar la seva Ultra Waver per tal d’escombrar una porció de la massa marró, d’allà on li semblava que venia el làser que li havia fet un tall al braç dret.

Això era el que passava quan es somnia truites enmig d’una batalla!

Sens dubte, les seves cèl·lules, modificades genèticament, de seguida esborrarien tot rastre de la ferida, però rebre un tret de làser sempre coïa, gairebé tant com el mateix procés de regeneració accelerada.

L'arribada de la corbeta desconeguda era, de ben segur, part d'algun pla elaborat. En Waals va veure un nombre espatarrant de tancs acumulats a la rereguarda Kollok que s'havien mobilitzat endavant com una comparsa que es disposés que es disposés a alliberar el camí. Aquella pugna no s'acabaria tan de pressa com ell havia previst al principi. Segur que aquell talòs d’en Galasir havia pres una dosi extra de vitamines el dia en què s’empescà aquell pla de batalla!

De cop, la veu d’en Wigner va ressonar una altra cop a les seves temples:

—Els tancs! —cridà.

En Waals, enmig de l’escaramussa contra un esquadró d'herois aeris, impacients per acabar amb la seva penosa existència, amb prou feines havia tingut temps d’alçar la vista per veure com les temibles boques de canó d’aquells tancs s’encenien amb una elegància mortífera.

Aquells estúpids amb cap de porc senglar l’havien envoltat, i no pas per casualitat, precisament!

Dominat per un sobtat corrent de ràbia, l’Ultra es va cobrir d'un escut de protecció al seu rostre inclinat vers el sòl, per tal d’envolar-se, emetent multitud d’espurnes, cap a l’origen d’aquelles canonades que escometien contra les tropes.

Com més s’acostava a la línia de tancs, més candidats suïcides anaven apareixent tot intentant barrar-li el pas. Va fer foc a tota màquina, travessant, esclatant, fulminant i espetegant-ho tot, ebri de sang i d’ira. Deixà un rastre roig entre tots els monstres, més combatius que mai, mentre que, els trets, dissenyats per seguir una trajectòria de campana i que ressonaven per sobre seu, esclataven a la línia dels Kolloks.

Com que abans havia reduït l’abast del seu escut per poder escorxar amb més efectivitat els Kolloks del seu camí, aleshores es veia a si mateix recobert amb tot de talls de diverses profunditats. Això era exactament el que el posava de mal humor!

Amb un rictus salvatge al rostre, es va posicionar a l’esquerra de la màquina, a l’extrem de la línia de tancs. Tots els díodes il·luminaren les seves temples. Va estendre el seu braç dret abans d’obrir les vàlvules de la seva Ultra Waver.

L’escut que havia emergit del seu braç dret només podia protegir-lo per un costat mentre una autèntica ofensiva de foc li plovia a sobre. Sabia que li tocava patir; sabia que, fins i tot, podia arribar a morir, però no li importava. De cap de les maneres aquells degenerats aconseguirien matar els seus companys de tropa.

Estava a punt de fondre la quarta d’aquelles joguines enemigues de diverses desenes tones, quan, de sobte, una bala el colpejà de ple acompanyada d’un ruixat d’espurnes tot criant "Ep, compte!"

En Bragg s’havia afegit a la batussa com un míssil. Enganxat a en Waals, va fer que l’escut esfèric els protegís a tots dos. Tot seguit, la bombolla protectora desaparegué sota un infern de flames.

Quan l'onada de l'explosió amb prou feines s'havia dissipat, en Bragg convidà a en Walls a seguir-lo, mentre s’enlairava amb aquell somriure lleuger que el caracteritzava.

L’aire fresc, juntament amb aquella calma sobtada, semblava treure a en Waals del seu estat de trànsit. Aquell deliri de sang ja s’havia acabat.

—Aquests trastos no reaccionen prou de pressa com per parar-nos, tal com en som de ràpids. Mira, et submergeixes durant un moment enmig d’aquesta munió de paios lletjos, després t’impulses cap amunt a l’últim moment, i ja aconsegueixes alliberar molt d’espai —explicava en Bragg—. Fem un canvi! A aquest ritme, de seguida et quedaràs sense energia. A més, ja m’he cansat d’aquesta xusma —va afegir mentre assenyalava la interminable dansa que s’esdevenia entre els drons, en Dirac i en Bose.

En Waals no va mossegar l’ham. En Bragg també es fatigaria de seguida!

—Quan ja et penses que has acabat amb tota aquesta deixalla, de cop deixen anar un nou ramat. I, a sobre, estan equipats amb un escut de força. Espero que aviat se’ls acabin les reserves, perquè sinó la cosa serà difícil... —va concloure el flegmàtic Bragg, amb un to de mofa tot i la serietat de la situació.

—No pateixis, tu. El gran Waals no està cansat. Liquidaré aquests insectes —va indicar en Waals, provant de seguir-li el joc al seu company—. Però, primer, t’ajudaré a eliminar una o dues fileres d’aquests tancs de llauna.

La proposta va provocar un somriure ben característic al rostre d’en Bragg. Els dos companys van fer xocar els punys en senyal de complicitat. Tot seguit, van envolar-se en direcció a la primera filera de tancs.

En Waals a l’esquerra i en Bragg a la dreta, cadascun cobriren el seu flanc esquerre amb un gran escut, mentre posaven a ratlla els monstres mecànics amb el seu braç lliure i estirat. Disparaven un làser continu que els seus adversaris havien batejat com “L’Espasa de Déu”. De fet, encara que moltes altres espècies més primitives estaven equipades amb armes capaces de disparar trets làser de curt abast, només el Heloïtes havien tingut èxit en la miniaturització de la tecnologia que permetés projectar feixos d’energia de tal potència. Aquest equipament individual era tan perfecte que la seva fulla incomparable era imperceptible a ull nu.

L'estela dels dos Ultres anava seguida d’un reguitzell d’explosions ininterrompudes. Darrere la visió d’aquells tancs destrossats, enmig del foc i de les restes mecàniques, la resta de l’armada d’en Galasir estava sumida en el caos total.

Un cop van assolir un extrem del camp de batalla, els dos homes van tornar enrere.

—Havia perdut el control. Gràcies. —va admetre en Waals de sobte, sense ser gaire cerimoniós.

—Agraeix-li a en Wigner. Jo estava massa ocupat per veure que se t’havia anat la xaveta. I, ja que parlem d’això...

—Sí, sí! Ja me n’ocupo! Enviaré de dret a l’infern aquestes estúpides andròmines voladores —grunyí l’Heloïta amb fulard abans d’enlairar-se enmig d’un núvol de guspires i amb foc al seus ulls.

Mentre en Bragg va encaminar-se a destruir un parell de torretes amb les seves ràfegues de boles d’energia, en Waals va escollir ascendir cap a les tropes Heloïtes, allà on hi havia l’eixam de drons.

Molts projectils havien fet grans impactes. El soldat ras Heloïta no estava tan ben equipat com els Ultres. Els seus escuts no eren concebuts per resistir fortes explosions, ni tampoc per cobrir-los totalment. Tampoc no disposaven pas dels comandaments cerebrals implantats directament en el crani, com tenien els Ultres. Fer-los pilotar un sistema massa complex en ple combat hauria estat suïcida, així que tan sols disposaven de dos mides reduïdes d’escut. També tenien el seu làser i una versió simplificada de la ràfega de boles d’energia, molt menys poderosa que les de les unitats d’elit.

Amb l’eficiència d’un caça bombarder, l’Ultra va fer el seu pas tot deixant una massa de cadàvers marrons, sota l’entusiasme i les ovacions de les tropes blaves.

—Ei, espera’m!

La veu de la Nim va ressonar com una brisa de primavera en la ment agitada d’en Waals. La regeneració de la ferida no només causava dolor... arribada a cert punt, consumia de forma voraç l’energia vital mentre que posava a tota marxa el sistema circulatori.

—Has anat a acaronar els teus amics Kolloks de massa a prop? —deia fent broma la atractiva morena, mentre arribava al seu costat.

—En Wigner t’ha dit que em facis de cangur, oi que sí? —va remugar en Waals sense parar de disparar.

La dona jove va respondre’l amb els seus ulls brillants mentre desviava trets que xiulaven al seu voltant com mosques pesades.

—No, ni de bon tros! He vingut a substituir en Dirac. Ja saps com és... la dansa aèria no és la seva especialitat. El que li va bé és el contacte, la sang, els crits. A més, per què hauria de ser sempre la mateixa persona qui es posa a jugar amb els drons? No creus?

La resposta d’en Waals va ser, amb prou feines, un renec. Ell era com en Dirac. Destruir uns aparells no era pas el que trobava més interessant, precisament.

—Tinc una idea —va continuar la morena—, tot el que has de fer és seguir-me quan et doni el senyal. Això t’hauria d’animar.

Conscient d’haver despertat la curiositat del seu company, la Nim va posar-se en marxa amb una violenta acceleració per descendir ràpidament tot deixant una estela de mort fins arribar a un tanc que havia aconseguit travessar tota la runa deixada per en Waals i en Bragg anteriorment.

L’assumpte va quedar sentenciat amb dos cops d'Espasa de Déu que la jove va disparar de dret cap a l’eixam de drons que brunzien al voltant de dues siluetes il·luminades per espurnes.

Mentre en Waals començava a seguir-la, en Dirac es va creuar amb ells a tota velocitat amb els seus propulsor de fotons, seguit de prop per cinc mosques d’acer d’aquelles enganxoses.

—No arribes pas aviat, Waals! —grunyí el gegant Heloïta a través del dispositiu comunicador—. Tres de nosaltres els podem mantenir a ratlla, però, si som només dos, aquestes màquines es tornen ben malxinades!

En Waals els va seguir amb la mirada per veure com el gran Dirac aterrava causant un veritable moviment de pànic enmig d'una marea marró interrompuda per la seva irrupció tan poc gentil. Amb prou feines va tenir temps de veure com el colós es cobria a si mateix amb una cúpula protectora que el sòl del seu voltant va quedar encès per cinc explosions consecutives.

—Ei, Waals. Desperta’t!

El jove Bose havia interposat l'escut del seu braç entre trets de làser de dos drons no tripulats i el musell pelut d'en Waals.

La mirada verdosa del turbulent Heloïta, lleugerament absent un moment abans, aviat va recobrar la seva naturalesa de guerrer. De seguida, tres carcasses de metall rebregat havien caigut sota els seus trets.

Més endavant, la Nim feia meravelles. Val la pena destacar que l'Ultra no era només bonica, perspicaç i viva. També havia conservat la seva agilitat de l’època en què havia estat campiona de gimnàstica, abans de passar les proves d’accés per entrar en la prestigiosa unitat Ultra. Les seves peripècies aèries no deixaven cap oportunitat als drons, que feien el que podien amb els seus petits propulsors direccionals. En Waals es va preguntar, durant un instant, per què en Wigner havia enviat primer en Dirac en comptes de la Nim per enfrontar-se als drons... però de seguida es va dir que el seu líder tenia, de ben segur, una bona raó dictada pels imperatius del camp de batalla.

Mentre en Waals i la Nim lliuraven un autèntic joc de massacre en el núvol d'andròmines voladores, en Bose es submergí vers el cor de l'armada Kollok acompanyat de sis drons que li trepitjaven els talons. En Waals va comprendre què havia volgut dir en Dirac. Una part dels enginys es van separar de l'eixam per l'evacuació del jove Ultra fent un giravolt cap a la franja blava de les tropes Heloïtes. Disparar-los durant aquell trajecte era un joc de nens, sempre i quan hi hagués un tercer company aguaitant.

Amb prou rapidesa, el núvol de drons va minvar i els Ultres van poder disminuir el ritme de foc.

No hi havia cap dubte del perquè en Wigner havia escollit aquell moment per informar-los que manaria a en Led i a la Feyn canviar llurs acumuladors d’energia. El procediment era, com a mínim, estrany, i haver de prescindir de dos Ultres en una batalla com aquella era perillós... però l’amplitud i la duresa d’aquells combats feia imperativa la necessitat de preservar l’avantatge dels Ultres fins al final.

Gairebé al mateix moment, la Nim, verbalment i amb un gest, va convidar en Waals a seguir-la mentre ella es llançava cap a l’escotilla per on havia de sortir un nou contingent de drons.

Bona pensada! —es va exultar en Waals, adonant-se que podrien penetrar la barrera protectora a través d’aquella obertura creada perquè sortissin les petites màquines voladores.

Un moment després, la Nim i ell ja s’obrien pas en el gruix del torrent de màquines per endinsar-se cap al magatzem de la corbeta enemiga.

Es pensaven que haurien d'abatre la multitud de drons que havien fet mitja volta per empaitar-los, però, tan bon punt arribaren al bell mig de l'embarcació, els autòmats mecànics van aterrar obedientment abans d’apagar els xiulets dels seus petits propulsors. L'escotilla d'accés, llavors, es va tancar tot fent un sinistre so metàl·lic i un silenci incongruent es va instal·lar després de l’escàndol del camp de batalla en aquella estança era tan gran que fins i tot hi podia cabre un tanc de combat.

Els dos Heloïtes es van mirar l’un a l’altra.

Amb un petit somriure, en Waals va estirar el seu braç amunt i a la dreta mentre els dispositius de les seves temples assenyalaven la preparació de poderoses boles d’energia. La Nim va fer el mateix, apuntant a l’esquerra.

Quan en Waals va haver comptat fins a tres, els dos Ultres van alliberar la descàrrega energètica mentre es cobrien a si mateixos de forma instantània amb un escut complet.

A pesar d’aquell escut d’alta tecnologia, encara podien sentir la calor que provenia de l’alè apocalíptic dels sis explosius concentrats que havien disparat per calar foc al magatzem.

Tot i que havien tancat els ulls per acte reflex, encara van necessitar uns segons fins recuperar la visió.

Intacta!

La sala encara estava intacta!

Exceptuant la desintegració dels drons, no hi havia cap rascada enlloc. Un impacte com aquell hauria d’haver tingut la força de partir la nau en dos!

Els dos Heloïtes intercanviaren una nova mirada.

Van començar per intentar contactar amb els seus, sense cap èxit. La comunicació no podia travessar aquelles parets. Era impossible advertir-los de la situació delicada en què es trobaven. Amb gests febrils cercaven -amb poca esperançat tot i que havien de confirmar allò que es temien- que hi hagués una escletxa en el camp de força que protegia l’estança. La pantalla invisible, de només uns mil·límetres, prevenia qualsevol tipus de contacte amb l’acer o les juntures. No van trobar cap sistema per poder obrir l’escotilla des de l’interior. En Waals, encara sabent que es tractava d’una acció fútil, va provar d'etzibar cops, rabiosament, amb l’espasa làser, sense cap resultat. Pitjor encara! Alguns petits orificis a través de les parets semblaven massa sospitosos. Les cares de la Nim i del seu company es van emblanquir.

Tots dos coneixien les seves consignes. La seva captura estava planificada, això era segur! La fortalesa d’aquell camp de força prevenia qualsevol evasió per potent que fossin les armes de què disposaven, i era poc probable que els segrestadors entomessin el risc d’enfrontar-se directament a dos Ultres completament armats i equipats. La possibilitat que els neutralitzessin amb gas semblava inevitable. Havien d’actuar ràpid, molt ràpid, abans no fos massa tard!

La Nim va fixar la seva mirada cap a en Waals. Els seus ulls van observar els del seu amic. Semblava que ja s’entenien sense haver de parlar. Aquell intercanvi de silencis va durar prop d’un minut, i tots dos van assentir. Cadascun d’ells va posar la mà dreta en el pit de l’altre, en els orificis de descàrrega placats sobre l'emplaçament del cor i dels díodes pampalluguejants sobre el metall de les seves temples.

—Ho sento molt, Nim —va dir en Waals, amb un murmuri de veu moribunda que ella no hauria reconegut mai com la seva.

—És culpa meva, Waals. És culpa de tots nosaltres. Hauríem d’haver-nos adonat que era una estratègia molt estranya per part seva no alliberar tots els drons de cop. Ens pensàvem que ho feien per cansar-nos. Doncs bé, no era així. Ens han enganyat com uns idiotes durant tota l’estona.

Un sentiment salat va travessar la galta de la noia . La visió d’aquella llàgrima va trencar el cor d’en Waals, el Valent. En Waals, era tan fort que donava la sensació ningú no es podia igualar amb ell. Estava preparat per morir. Això no era un problema. Però haver de matar a la Nim... i veure-la patir pel fet d’haver-lo de matar a ell... no havia previst que allò fos tan dolorós.

A fora, el jove Bose havia donat l’alarma.

Atordit durant una fracció de segon a causa de la informació, en Wigner va recuperar el componiment per reflexionar a tota velocitat en la tàctica a adoptar per intentar contactar amb en Waals i la Nim, però no se'n va sortir.

Després d’haver manat a les seves tropes que es redistribuïssin per cobrir l’espai que deixava lliure a la seva esquerra mentre encara faltaven en Led i la Feyn, i de contenien els drons que intentaven massacrar un Bose perillosament sol, s'endinsà a la coberta enemiga deixant un rastre de pluja de centelles. Afortunadament, la nau no s'havia mogut de lloc. Havia de reaccionar de pressa! Dos Ultres captius era una pèrdua irreparable!

Perdut en els seus càlculs, quan no havia ni recorregut la meitat de la distància, una veu imperial va ressonar en el seu cap. El general Maserf li ordenava dirigir-se al creuer almirall amb dos dels seus homes.

Com si fos el millor moment per fer-ho! Que no havia vist, en Maserf, com havia empitjorat la situació?

En aquell instant va ser quan la informació va colpejar-lo, freda i brutalment, com si fos un nou cop de martell:

—Això no admet discussió, Wigner! Helior està essent atacada en terreny propi!