DB Multiverse

Capítol 1

Traduït per Red XIII

L’extrem lilós d’una cua rosada i gruixuda picava i repicava contra el terra, produïnt un so rítmic.

Aquell martelleig constant, però, es va veure interromput pel so d'obertura d'una comporta en obrir-se.

Un grapat d’homes van entrar a l’habitació, en silenci. Un silenci que es va mantenir fins i tot després que aquell, el de l’apèndix caudal, es decidís a girar-se després de diversos minuts donant-los l’esquena i sense el més mínim signe de moviment.

En Freezer podia distingir tres homes davant seu, de genolls en senyal d’humilitat. Eren just al costat d’en Dodoria i en Zarbon, els seus dos servents més fidels.

El tirà no estava precisament d’humor, i encara va deixar passar uns segons més, tot caminant pausadament per l’habitació, amb les mans darrere de l’esquena. Finalment, va trencar aquell silenci religiós.

“Bé, aquí els tenim, per fi!”

Va aturar-se per donar una ullada als tres homes que tenia als peus.

“Sembla que finalment us heu decidit a tornar al ramat.”

El més baixet de tots tres va intentar respondre:

“Nosaltres...”

Va ser tallat a l’instant.

“Silenci! No recordo haver-vos donat permís per obrir la boca!”

En Freezer va reprendre la seva marxa, tot simbolitzant el seu enuig, i remugava:

“Saiyans...! No se m’acut res més insolent que aquests micos!”

Tot i que els tres al·ludits no es van moure ni un pèl, l’expressió dels seus rostres es va endurir a causa de l’insult.

Visiblement insatisfet, en Freezer va continuar:

“Zarbon!”

Tot just escoltar el seu nom, el guerrer de la trena es va afanyar a anar fins a la consola i prémer un botó. Va començar a sonar l’audio desafinat d’una gravació.

Es podia sentir la veu d’en Raditz:

“Tu no ets pas un Terrícola! Ets un Guerrer de l’Espai, un membre de la raça més poderosa de l’univers!”

Les cares d’en Freezer, d’en Zarbon i d’en Dodoria van quedar marcades amb una expressió de burla evident, emfatitzada encara més per una riallada del guerrer gras i rosat.

“I jo sóc en Raditz, el teu germà gran”, continuava la gravació.

En Zarbon va prémer un botó per fer córrer endavant la gravació, abans de tornar-la a posar:

“Nosaltres, els tres que quedem, vam trobar fa poc un planeta que sabem que es pot vendre a molt bon preu”, deia la veu d’en Raditz. “Els seus habitants, però, són poderosos. Podrien fer-nos la guitza fins i tot a tres Saiyans com nosaltres. Ah, però si fóssim quatre...”

Tot fent un gest sec al seu subordinat, en Freezer va ordenar pausar la gravació. El dèspota va continuar el seu discurs, sense interrompre la seva marxa.

“Hi ha unes preguntes de les quals m’agradaria tenir-ne la resposta” digué. “Primer de tot: qui us va donar permís per anar a buscar aquest quart supervivent? I en segon lloc: des de quan penseu que se’m pot prendre el pèl d’aquesta manera?”

La cua de l’alienígena no parava de fiblar el terra, amb còlera. Abans que els tres al·ludits tinguessin prou temps de reunir el valor de pronunciar un mot, va cridar: “TORNA-HO A POSAR!”

En Zarbon, amb presses, va tornar a reproduir la gravació de la veu d’en Raditz, on ara també se sentien, de fons, els plors d’un marrec.

“De debò que vaig intentar motivar-lo, però no hi va haver manera que pugés a bord. Una autèntica pèrdua de temps; sense cua i sense combativitat. Tot un cagacalces. Fins i tot va intentar enfrontar-se amb mi tot fent pinya amb una mena de llimac verd. Així que vaig liquidar-los a tots dos.”

Els plors, que no cessaven, feien que el Guerrer de l’Espai li pugés la mosca al nas:

“És que no callaràs mai?!”

El so d’una ona d’energia va posar una fi sobtada a aquella veu infantil.

“Ja no hi tinc res a fer, aquí. Me’n torno.”

En Zarbon va aturar la gravació.

“Així doncs, no tan sols vas marxar a l’aventura quan vau voler, sinó que també vas tenir l’ocurrència de matar-lo sense el meu permís”, digué tranquil·lament el tirà. “I bé?! Estic esperant!”, va bramar de cop, amb els ulls sanguinolents fixats cap en Raditz.

“J... jo...” balbucejava dèbilment l’home de les entrades punxegudes.

Però en Freezer de seguida el va fer callar tot donant-li una bufetada amb la part posterior de la mà. Una bufetada que va fer que el Guerrer de l’Espai perdés l’equilibri, tot i el seu recolzament sòlid en el terra. Un cop va reposicionar-se, amb el cap acotat, unes gotes de sang se li van desprendre del nas i dels llavis i van anar a esquitxar el terra.

“SILENCI!!”, grunyí l’alienígena de poca estatura.

El que tan sols ell sabia era que aquest quart Guerrer de l’Espai no era un supervivent casual; sino que va ser enviat al seu destí per ordre seva; un cas com el d’en Vegeta... encara que el tirà acabés oblidant-se que existia. El seu pare havia demostrat unes habilitats que fins i tot havien sorprès als científics que monitoraven les tropes. La seva força de combat havia crescut a cadascuna de les missions en què havia participat. Tenia l’esperança que el dia que en Vegeta fos adult, fos devot a les seves ambicions. El seu poder s’acostava al dels seus soldats d’elit, sí; però havia demostrat que no es podia esperar una lleialtat genuïna de cap mico si no era dins de la seva comunitat, per molt que se’ls criés i se’ls condicionés des de ben joves!

En Freezer esperava que els altres dos mitges merdes morissin en el camp de batalla, però fins i tot ells havien demostrat la seva persistència! Els hauria d’haver eliminat feia temps juntament amb la resta de micos. Ja era massa tard, però, i a més en Vegeta ja no es mereixia la seva confiança. Potser hauria estat diferent en el cas d’aquell altre supervivent aïllat. Però ja mai no es podria saber, i tot per culpa de la manca de disciplina d’aquells degenerats insuportables.

Tot seguit es va adreçar al seu vassall.

“Veus què passa, Zarbon, quan un decideix ser generós?”

El tirà va deixar anar un sospir reflexiu.

“Tens l’amabilitat i el bon cor d’acollir micos vagabunds, d’acollir-los sota la teva protecció, d’alimentar-los, d’entregar-los la teva confiança... I què reps canvi?

Va tornar a canviar el to de forma sobtada, grunyint, colpejant el terra de nou amb la seva cua furiosa, tot arribant al clímax de la seva ràbia.

“Un trio de simis que es pensen que poden sobreviure per si mateixos!”

Amb un odi que semblava que li hagués de reeixir de la gola, va continuar:

“Traïdors que són restes d’una raça de gamarussos. Això és el que tinc com a servents!”

En Nappa va reaccionar immediatament a l’insult, disposat a carregar contra el tirà, reprimit precipitadament per un crit d’en Vegeta.

“Ningú parla així de la nostra...”

“Nappa!”

Però ja era massa tard.

En Freezer ja estrenyia el coll del Guerrer ganàpia que, paralitzat per les gèlides urpes del tirà, només podia exhibir un rostre ple d’agonia.

En Vegeta va serrar les dents i va estrènyer els seus punys. No va ser prou ràpid en aturar la impulsivitat del seu company, i veure un membre de la seva raça a mercè del dèspota li provocava una fúria que amb prou feines podia dissimular. En Freezer li va llançar una mirada mentre en Nappa, encara presoner de l’asfíxia, feia tot el que podia per no resistir-se, amb les mans abandonades a l’aire.

Després d’un grunyit intern i reprimit, en Vegeta va tancar els ulls per parlar, amb el cap acotat:

“Sisplau, perdoni la conducta d’en Nappa, Senyor. Ell també li prega disculpes.”

La satisfacció a la cara del tirà es podia veure a quilòmetres, somrient a en Dodoria i en Zarbon, també testimonis de l’escena.

“Disculpes. Ho heu sentit? El Príncep Vegeta demana disculpes pel comportament del seu mico mascota.”

Inesperadament, va alliberar el Guerrer corpulent, que va a començar a agafar aire tot fent escàndol als peus del tirà.

“Molt bé. Acceptaré les teves disculpes... de moment!”

Amb el cap inclinat, va continuar el seu discurs amb el to d’amenaça.

“Ni se us acudeixi repetir aquesta transgressió!”

“Tal i com vostè desitgi, Senyor!”, respongué ràpidament en Vegeta, sense alçar encara el seu cap ni la seva mirada.

“Bé. Me n’alegro de veure que tenim un acord”, respongué en Freezer, amb un matís fins i tot amable, abans de canviar a cap a un to molt més sinistre:

“Tingues els teus micos ben controlats, el proper cop!”

Després d’un altre període de silenci, va recuperar el seu to neutral de veu, complementat amb un somriure d’ironia perversa i acompanyat per la seva mirada rogenca de sang.

“Mireu què us dic. Com que la vostra escena humiliant m’ha complagut, estic disposat a donar-vos una oportunitat per solucionar l’error que heu comès. VULL aquest planeta. Ho heu entès? I vosaltres tres el conquerireu sota les meves ordres."

Es va inclinar, amb una mirada maliciosa, per adreçar-se a en Vegeta en particular. Aquest, malgrat l'admirable moderació que havia demostrat fins el moment, no podia contenir la mirada bruta i penetrant del tirà.

“Sé que no ets tan imbècil com voldries que jo cregués... tu i aquest parell de simis que tens per mascotes fareu que aquest poble de pretensiosos es posi de genolls. I ho fareu sense destrossar més del compte el seu sistema planetari, i sense liquidar els seus científics. M’he explicat bé?"

Va continuar amb un murmuri, portant el discurs a la deriva:

“Aquest estúpid d’en Galasir creu que Helior només li pertany a ell. Quin tros d’imbècil! Em vaig equivocar quan li vaig deixar formar el seu imperi sense vigilar-lo de prop. Vaig considerar que aquesta part de la galàxia no tenia cap valor, i ara mite’l, ja es pensa que n’és el governant. Però aviat tindré prou temps per encarregar-me’n personalment del seu cas. Les meves fonts m’han informat que no tenia cap mena de poder abans dels Heloïtes. Em va semblar que la seva força era més formidable que no pas això. Bé, el fet que jo tingui èxit amb un grapat d’homes allà on ell ha fallat tantes vegades utilitzant aglomeracions de bèsties sense cap... això calmarà la seva jactància, sí.

L’alienígena baixet va començar a riure de forma maniàtica abans de reprendre la paraula.

“Abans de clavar-li les entranyes al seu propi tro... Aprofitaré aquesta oportunitat per matar dos pardals d’un sol tret. No només prendré el control del planeta, sino que a més esdevindrà el centre del meu nou regne.

Va redreçar l’esquena, tot exhibint una guspira de luxúria als seus ulls.

“Així doncs, tan aviat com això es realitzi, anireu a conquerir l’objectiu base amb en Kiwi. I aquest cop sense desviar-vos ni un mil·límetre de la missió!”

En Raditz va protestar amb rapidesa:

“En Kiwi no és un Guerrer de l’Espai!”

En Freezer amb prou feines es podia sentir amb l’estrèpit de la cua, que castigava la superfície del terra tan fort que s’havia esquerdat. Un gest que sumava èmfasi al to d’amenaça de la seva veu:

“Vegeta... Em pensava que havia quedat prou clar...”

En Vegeta va inclinar encara més el cap, mentre en Nappa i en Raditz ho tenien cada cop més difícil per emmascarar la seva irritació.

“Farà el que vostè desitgi, Senyor.”

Aprofitant la breu quietud precedida de la resposta de submissió del Príncep dels Guerrers de l'Espai, en Zarbon suggerí tímidament:

“Tenint en compte els últims informes de què hem pogut disposar, les Forces Especials d’en Ginew serien una elecció més...”

La veu del tirà va tornar a imposar-se. El lluitador de pell blava va afanyar-se a mirar cap avall en gest d’obediència.

“No ho vull sentir pas!!”, digué. “Sóc conscient que el Capità Ginew estaria encantat d’entomar la missió ell mateix, però jo sóc qui pren les decisions aquí! Aquests micos han posat a prova la meva confiança en ells. Així doncs, o tenen èxit en conquerir aquest planeta i demostren la seva vàlua com a part de les meves tropes... O passaran a la història com els micos inútils que es mereixen ser. Entesos?

En Freezer va girar-se tot d’una, donant l’esquena als tres guerrers, sense preocupar-se de cap possible conseqüència dels seus insults.

“Com que ja no puc confiar més en vosaltres, també hi anirà en Kiwi. No permetré que feu cap més escapadeta al marge de les meves ordres.”

Tot seguit va grunyir:

“I no cal que us digui que si falleu, en Kiwi serà l’únic que tornarà viu. Au, vinga. Ja us he vist prou”, va concloure el tirà.

Al cap d’un segon, els cinc homes ja estaven dempeus, dirigint-se a la porta sense pronunciar ni una síl·laba.

“Vegeta!”, va fer inesperadament la veu d’en Freezer.

El Guerrer de l’Espai va quedar dret enmig de l’estància. No movia ni un múscul, però feia tot el possible per no perdre de vista al tirà, que caminava amb parsimònia pel seu voltant, amb les mans a l’esquena.

“M’has decebut, Vegeta... I no em refereixo pas a la missió en paral·lel que ha dut a terme el teu subordinat...”, digué. “Saps.... quan et vaig acollir sota la meva protecció. Bé, hem de dir les coses pel seu nom, oi? Quan vaig acollir el jove príncep que eres, sense planeta ni pàtria, vaig pensar que el teu potencial donaria lloc a resultats molt més prometedors que els que veig avui. Però, ai las, fins i tot com a adult, no has fet gaires progressos. Quedes per sota de les meves expectatives, Vegeta.”

“Si vaig decidir aguantar-te és perquè tu i els teus simis heu demostrat que podeu ser gairebé útils”, va continuar. “Sense esmentar el fet que només vosaltres tres sou prou audaços per mirar-me als ulls quan se us dóna una ordre. Ho he de reconèixer, sempre ho he trobat divertit.”

De cop, sense el més mínim avís, en Freezer va doblegar el Guerrer amb un temible cop a l’estómac, abans d’agafar-lo penjant pels cabells.

“...divertit fins ara, és clar, tal com ja hauràs deduït.”

En Freezer va subratllar les seves paraules amb un cop de cua que va enviar en Vegeta a xocar contra la paret metàl·lica. El tirà va volar ràpidament per etzibar-li un cop que encara el va esclafar més contra l’acer.

“Ja va sent hora que aprenguis com respectar els teus superiors!”

Amb certa preocupació, en Vegeta va bloquejar tot d’una un dels tants cops de puny que li plovien a sobre.

En Freezer va quedar mut de la sorpresa abans de poder fer un comentari:

“Un acte reflex de defensa?! Sembla que encara se t’ha d’ensenyar quin és el teu lloc!”

Va agafar vigorosament el Guerrer per la seva armadura de batalla per llançar-lo tot seguit cap a l’altra punta de l’habitació. Tornant-s’hi a encarar de forma instantània, va encaixar-li les urpes de nou per clavar-lo contra la superfície d’acer. El Guerrer, vençut, va començar a vomitar sang mentre les esquerdes de la superfície blindada continuaven expandint-se a raó de l’impacte.

Després d’uns instants percebuts amb una durada diferent per a cadascú, en Freezer finalment va aturar el seu puny per contemplar com la seva víctima s’estremia de dolor, de quatre grapes, amb una mà agafant el seu estómac.

El torturador no semblava que hagués quedat satisfet, encara. Va aferrar un dels turmells del príncep amb la seva cua, per tal d’elevar-lo i projectar-lo contra el terra. Algunes rajoles es van trencar a causa del potent impacte. En Freezer va tornar a elevar-lo per continuar colpejant-lo amb la dreta i l’esquerra, escampant peces d’armadura i sang esputada per tota l’habitació.

Llavors, va aixecar tot penjant el cos del seu sagnant esclau per examinar-lo bé.

El Príncep dels Guerrers de l'Espai tenia els ulls tancats i massegats, i la seva cua no tenia ni la força necessària per mantenir-se lligada a la cintura, ja que penjava, perduda, tal com ho feia el cabell del Guerrer.

El dèspota va alliberar-lo. En Vegeta va ensorrar-se sobre el terra, també perjudicat. Un segon després que el Guerrer inclinés el seu cap cap amunt, el tirà ja li havia clavat el peu al pit, després d’haver-lo posat panxa amunt d’un cop.

La pressió que en Vegeta sentia al seu pit era insostenible. El Saiyà provava de respirar, però no hi havia manera d’aconseguir-ho... una segona allau de cops el va privar de la possibilitat de descansar encara que fos durant un segon. Mentrestant, aquella cua poderosa picava i repicava contra el seu rostre durant el transcurs de la cruel pallissa. En Freezer gaudia més amunt de l’espectacle tranquil·lament amb els braços creuats.

Quan per fi en Freezer va posar punt i final a aquella tortura, el seu apèndix caudal estava tenyit del roig de sang de la seva víctima, abundant a causa de la brutal pallissa. En Vegeta estava completament inert. L’únic signe de vida que podia mostrar era un feble tremolor dels seus dits.

El torturador es va desfer de la sang de la seva cua amb un gest sec de disgust. Després de grunyir, va remugar:

“Suposo que si hi ha alguna cosa útil en aquests micos, és la seva durabilitat”, conclogué. “Dodoria!”, va cridar tot seguit.

L’escotilla es va obrir immediatament davant de la imponent figura del lluitador rosat.

“Neteja aquest merder d’aquí, i avisa’m tan bon punt aquest mico torni a ser operacional.”

Sense dir ni mu, en Dodoria va agafar el Guerrer inconscient per un dels seus peus per arrossegar-lo, sense cura, pel terra. Quan ja havia arribat al passadís, lluny de les orelles del tirà, va remugar per si mateix, queixant-se que la seva marxa deixés un rastre de sang darrere seu.

“I pensar que un soldat del meu rang hagi d’arrossegar aquest tros de deixalla. Quina sort, la meva. Si almenys hagués pogut ser jo qui li ensenyés la lliçó... Però no, no puc ni tenir aquest plaer. És evident que avui no és el meu dia."