DB Multiverse

Capítol 22

Traduït per Bardock

En Vegeta, plantat en ple cel amb els braços encreuats com si assistís a un simple entrenament, observava el carrusel dels dos Heloïtes. Considerant la situació, els seus nivells i els seus armaments, no hi havia trenta-sis tàctiques possibles, però la que executaven estava ben pensada i podria resultar eficaç. Així doncs, fixava amb una certa confiança el remolí explosiu mantingut per en Wigner i secundat per en Waals, qui disparà ràpidament les seves fulles de llum. La qüestió era saber si el tallant Heloïta seria capaç de passar sense problemes a través de l’infern incandescent per atènyer un Zarbon blocat al centre. Però semblava que els dos Ultres sabien què feien, no perquè fossin dels blaus, sinó perquè devien conèixer perfectament les capacitats dels seus equipaments... i perquè lluitaven en una atmosfera coneguda. El Guerrer de l’Espai reia sota el nas pensant en les llacunes dels seus escuts contra la seva pròpia energia. Però en aquell moment era contra l’explosiu del local que en Waals tractava de travessar per fer xixines el gran trenut encara que en Vegeta podria lamentar de no haver estat ell qui hagués mort el nouvingut. Tot d’una, una lluor de jubilació brillà en l’ull del Guerrer de l’Espai: de fet, què era el que li ho impedia?

Amb el visatge il·luminat per l’exaltació bèl·lica, en Waals temporitzà durant un instant el moment d’abatre allò atrapat pel seu capità. Una bella matança, quin gust! El moment màgic en què l’excitació del combat assoleix el seu clímax, el punt àlgid de tota la quantitat d’esforços i de tàctiques desplegades des del començament sobretot enfront d’un adversari formidable... un sentiment de triomf, de puixança tan efímera i innegable, una fruïció que convé no malbaratar ja que s’apaga tan ràpidament quan tornen els sentiments humans...

«Per Helior» —va reflexionar amb la mirada enfosquida per l’odi en el moment d’alçar els braços per aplicar la sentència.»

La sorpresa fou tal que en Wigner va cessar durant un instant el seu bombardeig. S’havia begut l’enteniment!? Era tan a prop de la seva meta!

En Waals no comprenia què passava tot i que sabia gràcies a l’emplaçament de la seva pantalla i del seu objectiu que trenta-sis espelmes feien xerinola davant dels seus ulls.

Amb prou feines aquell Ultra embadalit fou expedit amb un bon cop de puny que en Vegeta va estendre dues mans espurnejades d’energia en direcció al núvol explosiu que embolcallava el seu objectiu principal. Amb la cua de l’ull no va perdre de vista el líder Heloïta, però l’imbècil el fixava com quan a algú li tiren una olla d’aigua calenta. Per tant, no havia de témer res per part seva. Els seus avantbraços formiguejaven de vigor i el poder fluctuava en els seus palmells. Amb un crit alliberador, va disparar una tempesta amb el cor tot enfortit per un sentiment formidable de poder absolut.

El flux d’energia pura es precipità sobre la nebulosa incandescent, però quan a penes la massa hi penetrà, el rictus salvatge del rostre joiós del Guerrer de l’Espai s’esvaí.

Impossible!

Vatua... el seu doll assassí, dins el cor de les entranyes de l’infern, semblà estavellar-se contra un mur.

En Wigner va remugar tot proferint un improperi. Va pensar durant un instant que en Vegeta sabia que les fulles de les Espases de Déu serien ineficaces contra el seu adversari i que per tant havia escollit quelcom més eficaç. El seu doll de plasma no només acabava de ser contrarestat i blocat... sinó que una esfera crepitant envoltada de raigs fugaços remuntava el corrent contra el tirador, un marcador visible del contraatac del monstre. Així, aquell penques era invulnerable i encara disposava de tanta força després del diluvi de boles d’energia que s’acabava d’empassar? Una ullada sobre el seu indicador d’energia i el capità Heloïta va fustigar en Waals amb la veu tot reprenent els seus trets més assaonats que mai... i és que tots tres junts havien d’abatre aquella criatura infernal!

En Zarbon no recordava pas haver passat tanta calor en tota la seva vida. Era cert que la projecció d'energia desplegada al seu voltant el protegia del caràcter destructor de les explosions Heloïtes, però allò l'escalfava massa. La manca d'aire començava també a extingir la perspectiva joiosa de sortir triomfant i fresc com una rosa de l'atac sens dubte més poderós d'aquell poble de fatxendes. I mentre preparava les mans per passar comptes amb aquell maleït mico, el seu detector es va posar a sonar amb frenesí sobre els altres dos azimuts.

—Colla de cucs! Ara comprendreu el vostre dolor! —va vociferar en veu baixa amb un filet de baba penjant d'un racó de la seva boca.

En Waals havia tornat a l'assalt contra ell. El groondas dels cabells tallats en forma de flama no perdia res per esperar-se! De tota manera, es va treure del cap unes idees brillants per tal de concentrar-se en el combat en curs.

«El gust de la venjança serà encara millor —es consolava.»

El xiulet familiar produït per l'aparició de les seves armes favorites li va murmurar unes perspectives agradables a cau d'orella. Més enllà de l'objectiu principal, amb els braços estesos i una ganyota d'esforç no dominat en el rostre, el tap de bassa amb armadura patia visiblement per contenir la bola d'energia que creixia en el seu propi flux ofensiu. Una simple ordre mental i les seves Espases de Déu matarien dos pardals d'un sol tret, almenys això era el que desitjava l'Ultra de la sang calenta.

«WAALS!»

L'ordre en format àudio del seu capità va esguerrar de cop la seva fantasia... es va preguntar si aquell diable d'en Wigner tenia el poder de llegir el pensament!

«Un bon tema a desenvolupar —es divertia interiorment en Waals—, però per a més tard; ara és l’hora de servir-los el vermut!»

La llum enlluernadora de les seves fulles es va abatre en un doble xiulet sobre la bola de borbolls incandescents.

En Zarbon sabia que estaria llest si no reaccionava. Tot i que no els veia físicament i malgrat que la seva incapacitat de generar una energia digna l'impedia de saber què tramaven exactament aquells dos esquitxos autòctons a través del seu dispositiu de combat, deduïa que no tindrien miraments. A pesar de tot, la variació de la força de combat d'un d'ells, encara que era insignificant, indicava sens dubte la imminència d'un cop desfavorable. O sigui que era impossible deixar anar el seu contraatac sobre el mico filós d’en Vegeta, el qual semblava que no oposava resistència.

Una idea sobtada va esclarir de nou les perspectives en curs...

«Més que una solució, això us posarà a tots al seu lloc —va riure interiorment el guerrer monstruós.»

—Encara no!! —van escoltar els tres assaltants des de les profunditats de les explosions just en el moment en què un tret concentrat va fregar les costelles d'en Waals.

—Shifloots! —va grunyir en Wigner. En Waals no va tenir temps d'atènyer el seu objectiu, i va ser ell qui acabava de ser tocat malgrat una maniobra d'esquivament amb una velocitat poc comuna!

Per altra banda, un somriure cruel acompanyat d'un crit de satisfacció va reemplaçar la ganyota dolorosa del visatge d'en Vegeta mentre el nus energètic entre en Zarbon i ell acabava de canviar tot d'un plegat de consistència i de direcció per abalançar-se a gran velocitat vers l'alien de la pell blava.

Però la joia no va durar pas. La perspectiva de victòria fluctuava de nou amb aquella maleïda concentració d’energia pura que semblava seguir el seu propi camí i no pas atènyer el seu objectiu. El respir sols havia durat un curt instant, el petit lapse de temps necessari perquè la mà dreta d’en Freezer alliberés una mà i descarregués el seu atac sobre l’Heloïta. Una juguesca calculada i arriscada fins i tot per a un guerrer tan poderós i ràpid com ell.

En Wigner va renegar en veu alta. La seva energia havia estat castigada i no podria mantenir el monstre a ratlla per molt temps més. Tocat, en Waals s’havia mogut diversos centenars de metres. Sabia que una ferida tan lleugera no l’aturaria pas, ans al contrari! Però l’instint del capità Ultra li cridava que cada segon perdut posava en risc potencial l’èxit de la seva maniobra. Aparentment, la criatura no havia patit danys malgrat el diluvi de boles d’energia i el seu marcador tèrmic amb prou feines havia augmentat dins els escàners intracranials de l’Ultra. Aquell tal Zarbon s’havia enfrontat a l’increïble desplegament d’energia del foraster i acabava de demostrar que ell també era perillós. Un nou crit va fer incrementar un grau el seu nivell d’inquietud. El punt d’impacte entre les energies dels dos alienígenes s’il·luminava cada cop més i havia de plegar els ulls per aguantar el seu esclat. El seu aliat improvisat semblava entrar en pànic.

—Waals! Casum l’olla! —s’exclamà en Wigner amb una veu impregnada d’impaciència impulsada per un principi de sentiment de por.

Enfront la massa enlluernadora que constituïa la bola energètica que marcava el rencontre del seu atac amb el d’en Zarbon, en Vegeta va tancar les parpelles tan fort com va poder per escapar-se del poder dels raigs blutz. Maleït Zarbon! Aquell llepaculs de pell blava no només dominava una tècnica pròpia de l’elit Saiyana, sinó que havia aconseguit la proesa d’injectar-la en el doll mantingut en el duel en curs! Aquell malxinat havia assistit centenars de vegades a la transformació dels Guerrers de l’Espai i sabia perfectament que una gran part de la seva energia es mobilitzava durant el procés de creixement, un instant durant el qual, més aviat en forma humana que no pas d’Oozaru, els guerrers són incapaços de mantenir un duel com el que sostenien en aquell moment. I si el Guerrer de l’Espai romania amb els ulls closos era impossible de seguir les variacions de la trajectòria del flux... fos com fos, la guàrdia d’en Vegeta cediria... punyeta! Maleïda baieta amb trena!

En Vegeta no comptava encara amb la derrota.

«Un Guerrer de l’Espai pot abatre el seu adversari sempre que li quedi un bri d’energia a les venes —va asserenar-se.»

El molt bocamoll Heloïta s’havia deixat atrapar. En Zarbon l’havia mort?

No! Remuntava a l’assalt amb l’energia vital quasi intacta. Tant era, havia de jugar-se el tot pel tot!

De sobte, en Vegeta va obrir àmpliament els ulls per desafiar virtualment el seu enemic. Quan amb prou feines el seu esguard s’havia creuat amb la llum enlluernadora interposada entre ells dos, va sentir que els batecs del seu cor colpejaven el seu pit com si li trenquessin les costelles. Un patiment familiar i gairebé alleujant que normalment era senyal de victòria es propagà en cadascuna de les seves cèl·lules i tot el seu cos semblà esquinçar-se alhora que notava que la seva energia l’emplenava amb un impuls apostrofant. Embriagat pel flux de poder, emportat pel caràcter bestial de la forma en què havia esdevingut, en Vegeta va lluitar per no perdre el seny. Sí, amb aquella nova força de combat, en la forma d’Oozaru, en Zarbon només seria una joguina... sempre que no li deixés l’oportunitat de reaccionar. La mida dels Oozarus solia ser un avantatge en la majoria dels cassos, tret contra un adversari dotat d’una potència de foc suficient per abatre’ls d’un sol tret... i en Zarbon era d’aquests. Així, en Vegeta havia de capgirar la situació abans que la transformació l’obligués a abandonar el duel. Més gros, l’objectiu seria més fàcil d’atènyer per al tanoca que s’havia deixat atrapar. En Vegeta havia tastat els làsers afilats dels Heloïtes i no volia patir les conseqüències d’una trajectòria mal controlada tenint en compte que l’espadatxí estava ferit.

«Waals porta el teu cul cap aquí! —va xisclar a ple pulmó amb la veu deformada pels primers efectes de la seva metamorfosi.»

Ni en Waals ni en Wigner comprenien la maniobra del monstre, ni què pretenia el foraster en plena mutació. En vista de la seva reacció, no era pas ell qui havia iniciat la seva transformació. Una criatura estranya, sens dubte. En Waals va interrogar amb un cop de mentó el seu superior.

—Vés-hi! —li cridà el darrer.

Quan estava al tocar d’unir-se a la criatura en plena metamorfosi, l’Ultra va adonar-se que els braços d’en Vegeta tremolaven i que el seu doll d’energia disminuïa. Va pensar que el seu adversari estava nodrint el seu raig més aviat en intensitat lluminosa que no pas en flux ofensiu i que allò canviaria ben aviat. Aleshores, allò que li va cridar la bèstia en ple desenvolupament el va deixar de pasta de moniato durant un moment... el suport de la veu d’en Wigner a través dels seus implants li va posar les idees al seu lloc de seguida. Amb el propulsor de fotons expedit a tota velocitat, va obeir a la petició curiosa de l’invasor anomenat Vegeta. D’un sol cop malgrat el dolor que esquinçava els seus costats, va tallar l’horrible cua peluda de l’espantosa bestiola que ja era gairebé dues vegades més gran que ell.

Un rugit bestial va travessar els cels de la civilització Heloïta i el procés monstruós es va invertir. L’enorme criatura va deixar la seva forma grotesca per reprendre una aparença humana. El foraster semblava sofrir mil martiris i esbufegava com una manxa borrega però una ràbia encara animal inflamava el seu esguard. De seguida, el seu flux energètic semblà retrobar un nou vigor.

—De pressa! —ordenà de nou en Wigner en el crani d’en Waals. L’Ultra va afanyar-se a tornar vers el seu objectiu comú per agafar el relleu del seu capità. Ben aviat, en Waals disparà boles d’energia i en Wigner Espases de Déu.

L’atmosfera Heloïta, sobtadament encegada per un flaix d’una vivesa increïble, semblà estripar-se en una nova dimensió, un món momentàniament cec i sord. Una deflagració d’una intensitat inaudita va escombrar el maelstrom explosiu i els combatents com polseguera despatxada per l’exhalació furiosa d’un bou.

Encara atordit per la pèrdua de la part més visible de la seva naturalesa Saiyana, en Vegeta va ser el primer a començar a recuperar els sentits... just a temps per veure com la bèstia immunda amb el cos fumejant i amb escuma als ullals s’abatia a sobre d’ell. Dos cops assestats en ple rostre successivament a una velocitat fulgurant van fer-li veure les estrelles. Quan ja va haver redreçat la testa, una ràfega de trets condensats van atènyer-lo de ple. Eren impossible d’evitar-los, de contrarestar-los, de resistir-los... L’armadura, la pell i els músculs del Guerrer de l’Espai van esclatar pertot arreu mentre el sòl cobert d’enderrocs semblava anar al seu encontre a un ritme d’escàndol.

Abruptament enterrat sota una brolla de cendres, d’acer i de carbó, va assaborir durant uns instants el plaer d’una calma inesperada abans de notar que el seu turmell esquerre era gairebé esclafat per un puny d’una força hercúlia.