DB Multiverse

Capítol 13

Traduït per Bola de 8 estrelles

En Wigner ho donava tot com un dimoni per fer recular l'estranger de l'uniforme blau en direcció al seu acòlit bigotut. Tenir un adversari amb tal poder a distància, fins i tot amb una arma tan poderosa com l'Espasa de Déu, exigia de fer ús de tots els seus recursos. Era impossible de vigilar el bàrbar contrafet per en Fuller, ja que es trobava posicionat en algun lloc darrere seu. Un cop d'ull de tant en tant sobre la seva pantalla li confirmava solament que seguia allà, a priori inactiu. Segons les seves estimacions, ja li estava bé si aconseguia fixar-los tots tres allà on es trobaven.

A baix, en Fuller ja no es movia. Tots els seus indicadors vitals estaven de color vermell. Ja ningú no podia fer res per ell. Amb ell, l'aniquilació d'aquells agressors costaria la vida de tres Ultres. Molt car per tres malaurats desconeguts vinguts de no se sabia on sense nau nodrissa ni el més mínim armament. En Radom no tindria les seves informacions i en Wigner s'adonava de les conseqüències possibles per tal llacuna.

Els lleugers brunzits dels cops de fulla làser feien vibrar l'aire sense parar. En Vegeta sabia que era prou ràpid per esquivar-los sense moltes dificultats. Tot i així, la concentració que reclamava aquell exercici pertorbava el fil dels seus pensaments. I vet aquí que els sons d'advertència emesos pel seu sensor haurien necessitat una mica de reflexió. Matar o no l'Heloïta per dedicar-se al nou problema que s'anunciava, aquesta era la qüestió. Era evident que, després de la mort de tots els seus camarades, ja no estaria disposat a mostrar-se cooperatiu. La possibilitat de negociar amb ell com a intermediari semblava fortament compromesa. Capturar-lo viu prometia de prendre un temps preuat, però desfer-se'n implicava trobar un nou interlocutor digne d'interès abans de l'arribada de la resta del comando d'elit. Malgrat la inferioritat d'aquests Ultres, el seu nombre podia implicar problemes, considerant que en Raditz ja estava discapacitat. Fer ostentació de la seva força havia semblat la millor opció i, a més, matar en Kiwi des del principi hauria pogut fer sospitar massa ràpid al tirà. De tota manera, era impossible fer marxa enrere. Calia pensar en el següent pas, reflexionar i decidir ben ràpid!

Una pàgina immaterial lliscà de sobte davant dels ulls d'en Radom i dels altres onze Grans Savis. Tan sorprès com els seus coreligionaris, no va mostrar, tanmateix, res de res. Es va acontentar de comandar que es compartís la informació amb els altres membres de l'assemblea.... de moment. .

Malgrat els seus esforços per parèixer tan impertorbable com de costum, el comandant Mox transpirava gotes grosses. Comunicar el seu nerviosisme o la seva inquietud a la seva tripulació en un moment crític era l'última cosa que s'havia de fer. Qualsevol principiant ho sabia! Era una de les primeres regles inculcades durant la formació dels futurs oficials. L'atmosfera a bord de la gran nau degotava a través de l'ansietat i la còlera... dos elements que no s'avenien gens amb concentració i eficàcia. Les mirades dissecaven cadascun dels seus gestos i la més mínima de les seves mímiques i li semblà que, com més intentava semblar tan digne com de costum, més visible era el seu nivell d'estrès. Una impressió molt desagradable... mes no tant com la d'haver d'endossar la responsabilitat d'un tret de classe V sobre el seu propi planeta. Infringir el Codi no li suposava cap problema de consciència. Les relacions diplomàtiques no eren assumpte seu i, a més, èticament parlant, bombardejar el seu sòl particular no era, pròpiament dit, una agressió. El problema era un altre. Deixant de banda el fet d'exposar la seva preuada nau i els centenars d'homes d'equipatge a falta d'escuts eficaços, arriscar-se a danyar l'escorça terrestre del seu sòl natal li regirava les entranyes. I, endemés, haver d'abatre uns Ultres era un veritable acte de traïció, una escopinada sobre la llegenda. Bullia per cridar, per colpejar quelcom per evacuar un mínim de tensió, però devia mostrar-se exemplar. Així doncs, es va contenir per verificar un altre cop els càlculs. El més potent dels canons Ultra Waver havia estat dissenyat per travessar blindats indestructibles i per reduir al no-res edificis monumentals, no per jugar als franctiradors. El Consell exigia un colpiment sobre un vast perímetre. Ara bé, cobrir tal superfície impedia tota modulació de potència. L'únic mitjà de limitar els danys a una profunditat superficial consistia la més curta de les emissions possibles. En Mox prengué una profunda inspiració tot tenint cura de no deixar transparentar res. Per aconseguir-ho, era impossible evitar d'entrar dins de l'atmosfera i encara pitjor, en la més baixa altitud. Tant de bo aparegués en aquella maleïda pantalla una contraordre! Tant era, ja no era el moment de tergiversar. La seva ordre mental va transmetre les seves ordres a totes les posicions de la nau mentre la clamava oralment.

Una gran nau de guerra entrava en mode de combat alhora que penetrava en les primeres capes de l'atmosfera Heloïta.

En Wigner estava al límit de les seves forces. Havia endevinat pels seus musells freqüentment aixecats que els seus adversaris havien notat el moviment del Tethor. L'efecte sorpresa estava mort. Li calia un reforç immediat per continuar fixant els tres objectius. La seva pantalla li confirmà l'enlairament del caça Cartesis. Els pilots detestaven aquells aparells dirigits a distància que els convertien més aviat en operadors que en guerrers. Mes per a una missió kamikaze, aquells enginys eren ideals, perfectes per distreure aquells monstres abans no tornessin a matar. El líder dels Ultres no aspirava a res més tret d'una cosa: que tot s'acabés i ràpid!

Els sentits d'en Vegeta percebien la multitud que componia la tripulació del creuer en aproximació per sobre dels seus caps. Tot i que no dominava encara del tot la seva capacitat de notar de manera exacta les evolucions d'una força de combat, sí que era capaç de notar allò que els inhibidors de la nau deixaven fora de l'abast del seu dispositiu de combat. I, tenint en compte la repartició de totes aquelles energies vitals en l'alta atmosfera, la mida d'aquell giny era pròpiament titànica. No tenien res a veure amb aquells tan nombrosos amb què s'havia creuat o destruït al llarg de la seva carrera com mercenari a sou d'en Freezer. Aquella part de la galàxia semblava viure en un altre nivell segons altres codis i comprenia confusament per què el món que coneixia i aquest havien evitat la confrontació fins aleshores. Mes tot això estava a punt de canviar. Amb els Dimonis del Fred com a amos de vastos imperis i de tot el que jutjaven com a poderós, segurament en Freezer havia pensat que ja era hora d'atacar aquells perillosos veïns per apropiar-se, de pas, de la seva increïble tecnologia. Quant a en Vegeta, sols estava interessat en una cosa. L'única al món capaç de permetre-li d'obtenir la seva venjança. Mes per això, havia de seguir viu!

Destruir tal monument com la gegantina nau no era un problema en si, el problema era després d'allò: no deixar-se matar estúpidament per la megacarcassa que no fallaria a caure just a sobre dels seus caps!

Els sensors van sonar sobtadament amb frenesí. Una veritable flota anava a tota velocitat vers ells. Els Heloïtes estaven realment determinats a acabar-ho. Desbaratar la seva nova tàctica era vital!

Sota la mirada estupefacta i contreta alhora d'en Wigner, el seu objectiu semblà desaparèixer de sobte. El gran bigotut cridà fent-se escoltar per enlairar-se immediatament i marxar a una velocitat estupefaent. Rere el líder Heloïta, el bàrbar ferit també havia pres la tangent.

Malgrat la mort del jove home, en Raditz seguia enfurismat contra l'Ultra que l'havia ferit. Davant d'ell, amb en Nappa al capdavant, els altres dos anaven tan ràpid com el colós n'era capaç. Després de la sanció de feia poca estona, les ordres d'en Vegeta havien estat clares: si no podia seguir-los, hauria de quedar-se enrere per causar el màxim de danys possibles. Com si una esgarrinxada com aquella capaç d'afeblir-lo! L'orgull del Guerrer de l'Espai compensava àmpliament les pèrdues d'energia lligades a la seva ferida i a la justificada còlera del seu sobirà. Encara no comprenia per què el seu Príncep havia canviat sobtadament de tàctica, però tenia plena confiança en ell. Molt més ràpid, en Vegeta no havia pres la capdavantera perquè seguissin junts. La partida encara no s'havia terminat. No era pas una fuga, sinó un replegament estratègic.

Tot i que en Wigner sabia que era incapaç d'atrapar-los, es llançà a la persecució del trio. El pla d'encerclament dels caces se n'anava en orris. No quedaven més que aquells que venien a l'encontre dels bàrbars per iniciar ràpidament el combat amb ells. Què intentaven, doncs? Pensaven realment que el Tethor seria incapaç de seguir-los? En Wigner estava encara en aquest punt de la seva reflexió quan va comprendre de sobte la direcció presa pels invasors.

Desgraciats!

El seu líder no era pas un curt de gambals! Segons els seus sensors, ja es trobaven gairebé sota l'aplom de l'anell!

Potser aquell estrany ignorava que el creuer era totalment capaç de realitzar trets oblics. Potser comptava amb la por de poder danyar l'anell... però això no treia que aquesta nova condició es disposés a complicar els delicats càlculs d'aquella maniobra gens comuna i s'afegia el fet que tal angle de tir significava danyar una superfície encara més gran del sòl, sobretot si el trio seguia prenent encara més altura. La zona d'impacte corria el risc d'atènyer zones habitades!

Encara que el seu camp de força fos igual d'ineficaç contra la curiosa energia d'aquells gossos rabiosos, l'anell, protegit pel Tethor, no corria cap risc. Tanmateix, en Wigner no volia imaginar-se amb la certa desesperació que hi hagués el risc de començar una nova batalla. Per tots els Déus, que enrabiat estava de ser tan fort i sentir-se tan impotent alhora!

En Wigner no era l'únic que treia foc pels queixals. El comandant Mox es crispava en veure els paràmetres dels calculadors canviant cada segon, quan en realitat estaven, per dir-ho d'alguna manera, a punt de donar la puntada cap a l'infern a aquelles deixalles. Protegir l'anell era prioritari. Per tant, va prendre la decisió de descendir més per emplaçar l'enorme nau també sota l'aplom del Sol artificial del planeta. I, pensant-ho bé, encara que el seu escut no aturés tota l'energia llençada per aquells pollosos, el blindatge i la massa del Tethor eren tals que serien capaços d'encaixar les avaries... i, tement el pitjor, estaven prou a prop del sòl per a un aterratge d'emergència. Cert, les campanyes de Tregor serien quasi totalment destruïdes. Algunes ciutats veïnes també corrien el risc de ser escombrades, mes era responsabilitat seva saber escollir el mal menor.

Una ordre breument bramada dispersà els Guerrers de l'Espai mentre es llençava a sobre d'ells una estampida alada feta d'aparells metàl·lics carregats amb canons làser.

Les dues primeres esquadrilles finalment acabaven d'unir-se al seu objectiu i els tres Guerrers de l'Espai sabien que d'altres no trigarien a unir-se. No prou ràpids, limitats per trajectòries massa llargues, els caces no feien el pes, mes el nombre els feia igualment perillosos. Era ben fàcil destruir-ne una desena per deixar-se sorprendre per qui aprofités un angle de tir momentàniament obert.

En Nappa escollí el contacte directe llançant-se sobre la primera cabina de vol que arribava. Quan el seu puny travessà la bombolla de vidre tintat, va explotar de ràbia:

—Buides! Aquestes ferralles estan buides!

Fora de si, el colós s'agencià el giny per servir-se'n com si fos una maça gegant. Si no hi havia ningú per matar, almenys li quedava la borratxera de destrucció salvatge.

En Raditz havia preferit seguir el seu Príncep per cobrir-lo el millor que podia, si no es quedava pas enrere, és clar. Sabia que era urgent tornar a complaure'l. Els aparells queien com mosques sota els seus trets combinats i el cel va ser envaït de seguida per columnes i núvols de fum que variaven de blanc a molt negre. El sòl sacsejat per les successives estimbades devia transmetre les tremolors del desastre a tot el continent.

Al seu torn, en Wigner finalment arribà a la zona. Com ja s'esperava, els bàrbars semblaven tots encara operatius; els Cartesis havien complert la seva part, sense més. La seva pèrdua no havia estat del tot en va, tot i que fixar els bàrbars en aquell moment era inútil, atès que el més probable era que no es moguessin de la seva posició sota l'anell. Almenys els havien tingut ocupats durant una estona que podria revelar-se decisiva.

En Vegeta s'acontentava d'evitar uns quants trets làser llençats cap a ell. Deixava el sanejat als seus dos sequaços per netejar el cel de la desena de porqueries voladores que quedaven. Una sensació més i més familiar atragué la seva atenció mentre el seu sensor assenyalava una presència viva aproximant-se. Estava gairebé segur que en Raditz no s'havia adonat del canvi de to del seu propi aparell. Llavors, es va quedar allà, observant-lo de braços encreuats. Si aquell cretí es deixava enxampar de nou, doncs a la porra. Si volia continuar acompanyant-lo, devia demostrar que encara n'era digne.

L'Ultra supervivent que es dirigia vers el bàrbar de la cabellera no trigà a passar a la ofensiva. En ple vol, va activar un ample feix a penes visible. Una fulgurant acceleració preservà en Raditz de la salva mortal. Veure el seu Guerrer de l'Espai respondre d'immediat amb furor, va omplir el cor d'en Vegeta de satisfacció. Fins i tot esguerrats, seguien sent els guerrers definitius! L'Ultra s'escapà dels dos primers atacs, mes el següent tenia tota la pinta d'encertar de ple. En Vegeta va fer una ganyota de disgust. Un dels aparells de combat acabava de llançar-se sobre la trajectòria del tret. Salvat per la interposició d'un d'aquells aparells teledirigits, quina vergonya! Mentre les restes del caça molestaven l'atac d'en Raditz, en Nappa es dirigia al rescat per tallar-li el pas a l'Heloïta. Content per l'espectacle, en Vegeta estengué desganat un braç per desintegrar, sense ni tan sols etzibar-li una mirada, el caça que l'havia escollit com a objectiu. Els dos aparells que quedaven en vol descrivien unes amples el·lipses al voltant d'ells, sens dubte en vista d'esperar el moment de ser útils a l'Heloïta que encara era apte per al combat.

L'Ultra s'havia immobilitzat. En Vegeta comprengué que desafiava els seus dos adversaris. En Raditz i en Nappa, com un sol home, s'abalançaren sincronitzadament a sobre d'ell. Estava ben fotut, pres en un atac de pinça. Així doncs, què s'esperava?

En Vegeta es va sorprendre en veure que en Nappa s'aturava en sec. La veu del colós electritzà els seus reflexos. Sense reflexionar, va llançar-se de costat mentre l'alerta del seu sensor sonava una mica tard! Hauria begut oli sense la vigilància d'en Nappa! El Guerrer de l'Espai aixecà els ulls per descobrir allò que era impensable: dos Ultres sorgien de l'ombra de la nau, l'enorme silueta de la qual cobria, en aquell, moment l'horitzó. D'on sortien, aquell parell? El flux d'ones ardents que per ben poc el tocà era cosa d'ells! Ni en Vegeta ni el seu dispositiu de combat no havien pogut distingir aquelles dues energies vitals suplementàries entre la multitud d'energies dels membres de la gran construcció de guerra.

Els implants d'en Wigner li transmetien les entonacions familiars de dues veus que no s'havia esperat. Per descomptat, malgrat la gravetat de la situació, una d'elles es gaubava fent conya.

—Ei, líder, has marxat de vacances sense els amics?