DB Multiverse

Capítol 23

Traduït per Bola de 8 estrelles

Oblidar-se del dolor, apartar l'obstacle que suposava aquella diferència de poder en contra seu... Una força de combat superior permetia comoditat i claredat de pensament, però una bona estratagema també podia endur-se el gat a l'aigua. Així pensava en Vegeta comprenent que en Zarbon el treia de la grava fent que sortís de front a ell. La sobtada impressió de lleugeresa, mentre es retrobava a l'aire lliure, precedí per poc a l'encegadora llum de l'anell solar Heloïta. Va notar de pas que la titànica construcció havia aturat la seva progressió vers l'oest.

«Tant se val els capritxos d'aquesta andròmina —va pensar, mentre carregava la seva gola d'energia encara continguda. Una petita sorpresa capaç de tancar-li el bec a aquell gran babau pretensiós que, de ben segur, es preparava per deixar anar el seu discurs de rucades per fer durar la humiliació. Els dropos eren sempre tan previsibles».

«Què redimoni...?!»

Quan en Zarbon, distret mentre jugava amb el seu nou sac de boxa, va escoltar el so del seu dispositiu, ja era massa tard per intentar fer el més mínim gest.

Al principi, l’aparell no havia analitzat com una amenaça aquelles dues petites firmes energètiques com caigudes del cel amb la força dels seus sistemes de gravetat al màxim. I quan els Ultres van afegir la potència dels seus propulsors de fotons a la velocitat de la seva caiguda en picat per corregir la trajectòria, ja es trobaven sobre el seu objectiu.

Ni la seva musculosa massa, ni la seva extraordinària força van poder salvar en Zarbon de la humiliació de sortir volant en un vol ras no controlat. Amb el cul sobre les cendres, va mostrar durant uns instants una expressió estúpida, el temps d'analitzar la dolorosa marca del doble parell de soles de botes que no havia vist arribar. Una sinistre ganyota mostrà la seva contrarietat quan va constatar que el seu dispositiu no havia resistit a l'impacte.

«Bona jugada, colla de petits flabirs!» —grunyí per a si mateix.

Però uns instants per a un monstre d'aquella mena es compten en dècimes de segon per a la gran majoria dels mortals.

—Hòstia puta! —cridà en Waals enlairant-se verticalment dins d'un núvol d'espurnes, tant a mode d’advertència com per a atrure l’atenció de la bèstia sobre d’ell.

En Wigner escollí llençar-se cap a l’esquerra per evitar el raig mortal que es dirigia cap a ells tot maldient la vivacitat del monstre que reduïa al no-res l'avantatge de l'efecte sorpresa.

Per desesperació d'en Waals, va ser l'armadura daurada la que l'alienígena escollí com a objectiu predilecte. En Zarbon havia entès que el lluitador en qüestió era el líder i sempre havia trobat divertit fer anar de corcoll les iniciatives defensives per molt vanes que fossin.

Encara que el capità Ultra sabés que el duel estava perdut d'inici, no és d’aquells que es deixen abatre sense donar-ho tot. Si havia de morir, al diable les seves reserves d'energia! Amb el braç estès i les díodes enceses a les seves temples, va estirar el puny amb la intenció d'obrir a fons la seva Ultrawaver carregada al màxim, estalviant-se voluntàriament l’activació del seu escut.

—Microbi patètic —ironitzà el braç dret d'en Freezer veient l'Heloita redreçar-se per afrontar el seu destí.

Paralitzat pel Desapareix! cridat per la criatura d'aspecte vagament humà, en Wigner es retrobà assegut també sobre les restes del Thetor, abans d'haver pogut activar el disparador per obrir foc.

—Sa majestat no té intenció de deixar passar el seu torn? —se’n reia el monstre en direcció al Guerrer de l'Espai ensangonat interposat entre ell i l'oficial Heloïta. Tots estaven concentrats sobre l'adversari i cap d'ells no va seguir la trajectòria del raig desviat per en Vegeta. Una explosió a la llunyania els va permetre saber que, sens dubte, l'atac havia topat amb una oposició qualsevol.

Un moviment d'aire, un reflex condicionat per una vida consagrada a la guerra, la vitalitat del poder conferit per la seva forma monstruosa... en Zarbon desaparegué en l'instant mateix en què el làser d'en Waals trinxava el camp de batalla a l'indret exacte on esperava. La reacció del petit Príncep va ser quedar-se com una estàtua.

El propulsor d'en Wigner aixecà una tempesta de cendres, en va. Era impossible rivalitzar amb una velocitat com aquella!

En ple cel, en Zarbon acabava de recollir en Waals amb un cop directe a l'estómac, tallant-li la respiració i deixant-lo sense reacció. Llavors, sense pressa, l'alienígena el subjectà pel coll amb una mà. Tot i així, parcialment escanyat, l'insolent seguia somrient.

—No calia que et tornessis tan lleig per pegar amb menys potència que una marieta! —va aconseguir articular.

En Zarbon havia segat amb les seves mans més vides de les que podia recordar, però reconeixia la lluor d'aquella mirada.

La imatge del seu botxí es difuminà de sobte davant d'en Waals abans de desaparèixer...

«Fallada un cop més!»

En la seva inèrcia, el capità percudí violentament el seu company per allunyar-lo junt amb ell del contraatac de la bèstia. Per fortuna, l'altre alienígena també pujava a l'assalt i distreia l’atenció del monstruós adversari amb l'ajuda d'unes boles d'energia d'una potència devastadora. Com podia un ésser tan menut disposar de tan poder sense cap assistència tecnològica?

En Zarbon començava seriosament a perdre la paciència. Qui es creien, tots aquests miserables rematats?

Es va reprendre a si mateix també: mai s’hi va amb prou peus de plom contra un adversari que no tem la mort. La majoria hauria cedit al pànic, gesticulant com ninots de drap, d'altres s'haurien quedat esmaperduts, petrificats per la por o s'haurien aferrat al braç que els estava escanyant; però no, aquell maleit Heloïta havia gosat treure les seves fulles retràctils.

«Quina sort que, a més de la variació en la seva mirada, aquest tros de rata hagi fet una ullada per sobre de la meva espatlla en direcció al seu acòlit que m'atacava per l'esquena —pensava en Zarbon—. Si m’hagués centrat a esclafar-li el coll per avortar en sec la seva temptativa, l'altre m'hauria enxampat amb la guardià baixa.»

L'enorme guerrer donà un cop d'ull a la seva mà coberta de sang mentre la cremada d'una llarga ferida tancava el tall aparegut al seu flanc esquerre. No sabia pas quina d'aquelles puces havia aconseguit tocar-lo, però el planeta sencer pagaria aquell afront!

—I en Vegeta!? Què li deu haver passat pel cap, a aquest? Normalment era més astut que no pas això! —vociferà, enutjat per no haver pogut conservar el componiment contra un equip tan miserable.

Per costum, en Zarbon volgué consultar les indicacions del seu dispositiu, mes l’aparell de detecció ja no hi era. Seguia sense haver-hi cap senyal de vida per part d'en Raditz i en Nappa. Es començava a qüestionar si aquells dos babaus no s'havien deixat enredar per la resistència de les forces d'elit natives. Ja els hi estava bé! Després de tot, aquesta era la raó per la qual se’ls havia enviat com a avançada dins del formiguer Heloïta. Una bona manera de conèixer el terreny... i per desempallegar-se d'ells, ja posats! Sols quedaven dos membres de l'equip d'Ultres; aquells micos s'havien defensat prou bé, tot s'havia de dir... amb aquests últims jugadors eliminats, fins i tot les tropes de base imperials podrien acabar amb la resta del planeta. Entre l’extensió del seu imperi i la conquesta dels tresors tecnològics Heloïtes, l'aura del Governador Freezer brillaria més intensament que mai!

«La recompensa promet moltíssim —es meravellava el fidel mà dreta d'en Freezer—. Però abans d’això, haig de desfer-me del més perillós del lot... »

La determinació d'en Vegeta vacil·là quan, amb una decidida seguretat en si mateix, en Zarbon es llençà al seu encontre mentre s'obria pas amb simples reversos dels punys entre les boles d'energia condensades que li eren destinades. Una infinita tristesa pujà per la gola del Príncep dels Guerrers de l’Espai. Ell, que es creia a les portes del màxim nivell, prestigiós membre de la millor de les races guerreres, de la seva casta més elevada, estava condemnat a tocar sostre per darrere d'un ésser tan menyspreable com en Zarbon? En Zarbon que, malgrat tot el seu poder, mirava en Freezer amb un respecte i un temor obvis. Odi, frustració i descoratjament barrejats formaven una mala combinació per dur-la al bell mig d'una batalla. Desconcentrat, en Vegeta ni tan sols va veure en Zarbon arribant per sorpresa davant dels seus morros amb la força d'impacte d'una muntanya en moviment. Els cops plovien a tort i a dret. La velocitat del monstre li permetia jugar amb el cos de la seva víctima com si fos una bola de billar rebotant un cop i un altre a banda i banda. De manera metòdica, s'aplicà a trencar el cos del desertor, seguidament l'aferrà per la part superior del que li quedava d'armadura a fi de gaudir millor de tot aquell dolor, de tota aquella desesperació de la qual n'era el causant.

—Saber quin és el lloc i servir amb reconeixement a aquell que ha tingut la gran bondat de deixar-te viure és res complicat? —li escopí a la cara

Malgrat el seu estat, la lluor d'una última fanfarronada brillà en l'esguard del condemnat.

—Tu no ho pots entendre, jo no sóc com tu, jo no vaig néixer en la pell d'un gos destinat a estar-se tota la vida a la vora del seu amo...

La immensa gola d'en Zarbon s’eixamplà encara més enmig d’un riure mordaç on treia a relluir el més implacable dels menyspreus.

—Doncs moriràs per pur plaer del teu amo, com tots els gossos massa imbècils que no entenen que no s'ha de mossegar la mà que et dóna de menjar.

Contra tot pronòstic, un rictus cruel animà el rostre del sentenciat.

—Ningú no t'ha dit mai que no s'ha de vendre la pell d'un Guerrer de l'Espai abans d'haver-lo caçat?

Mentre deia aquestes paraules, una brillant lluor irradià de sobte entre els llavis d'en Vegeta. Mes com en Waals, va cometre l'error de mirar més enllà de l'espatlla del seu torturador.

En una fracció de segon, en Zarbon va pivotar sobre el seu eix vertical llençant-se enrere, invertint d'aquesta manera la seva posició i la de la seva víctima. De cap per avall, va acompanyar el seu moviment d'un violent cop de peu que tingué com a efecte projectar el cos estovat del renegat.

Amb les Espases de Déu ben visibles, en Wigner i en Waals deixaren anar alhora uns renecs que sortien des del fons dels seus cors. El segon s'apartà per no ser encertat pel projectil humà. En Wigner, al contrari, es posicionà per atrapar-lo per les aixelles. Després d'agafar-lo, va anar tot dret vers el sòl.

L'estranger estava en molt mal estat. El capità començà a estirar-lo amb precaució entre les cendres tot esperant que en Waals aconseguís cridar l’atenció del monstre almenys uns quants instants. Per la seva sorpresa, el Guerrer de l'Espai l'apartà tot de cop i volta brutalment.

—No necessito ajuda, torna al combat, mitja merda! —va vociferar tot redreçant-se amb dificultat malgrat els seus esforços per amagar el seu afebliment.

En Wigner no intentà replicar. Malgrat tot, a l'estranger no li faltava raó. La prioritat màxima consistia a eliminar l'enemic que representava el perill més gran i, a més, en vista de tot el seu ventall d'habilitats, potser posseïa alguna mena de poder de curació. Dos ràfegues d’energia sorgiren del seu puny dret mentre es dirigia cap al seu objectiu. Res millor que un bon còctel explosiu per atreure la mirada d’algú...

En Zarbon havia observat de reüll el que succeïa a terra, i per això no es va veure gens ni mica sorprès pel contraatac d'en Wigner. Un intent patètic d'aquell oficial per salvar el seu home, va pensar de passada. Tan patètic que les municions van detonar la seva càrrega massa lluny d'ell com perquè notés alguna cosa més que l’ona de xoc residual. L'univers estava difinitivament habitat per una infinitats de gossos sense interès, solament bons per servir i enriquir un grapat de privilegiats, si és que se’ls hi donava l’oportunitat i la sabien agafar al vol, se’n reia per a si mateix. Aquells que ho entenien a temps tenien una oportunitat de sobreviure i fins i tot, a vegades, de prosperar sota l'ombra del seu rei. Els altres... els altres de seguida acullen nous companys d'infortuni a l'infern.

En Zarbon s'ho prenia amb calma. Es divertia fent creure a en Waals que aconseguia esquivar-lo pels pèls o que podia tenir una petita oportunitat de tocar-lo. Encara tenia assumptes pendents amb en Vegeta. Coneixia bé la resistència increïble d'aquells maleïts micos. Ja celebrava per avançat el fet de fer creure a aquell Príncep que se’n podria sortir abans d'acabar la feina. Era per això que, com qui no vol la cosa, li deixava el temps suficient perquè recuperés l’alè. El retorn de l'altre Ultra al terreny de joc no feia més que posar més interessant la partida. Els dos Heloïtes ja havien begut oli, i ja ho sabien fet i fet, sens dubte. No devien ser pas tan estúpids com per no reconèixer la seva lamentable inferioritat davant d'ell. No; eren com tants altres, decidits a donar la vida per tenir la impressió d'haver fet alguna cosa per aturar el desastre en curs. Per a ells això ja no era un combat, era un suïcidi i el senyor Zarbon no dubtaria ni un instant a ajudar-los a arribar a la meta!