DB Multiverse

Capítol 19

Traduït per Bola de 8 estrelles

Sense cessar de mirar en Zarbon, en Vegeta deixà que la part més viperina del seu temperament s'embalés. Mai no havia suportat aquell narcisista amanerat i les seves paraules plenes a vessar de menyspreu copiades de les d'en Freezer avivaven el seu odi. L'època de la submissió s'havia acabat. Tot el que en Zarbon obtindria d'ell seria una bona allisada en el seu preciós rostre i un bitllet sense retorn a l'altre barri!

En Zarbon esperava la rèplica d'en Vegeta amb una calma olímpica, encuriosit d'escoltar el tap de bassa aferrant-se a qualsevol estrafolària excusa barata per intentar justificar el seu comportament indescriptible. De moment, però, el desertor restava silenciós i semblava concentrar la seva força de combat. Un vendaval agitava l'aire al voltant del Guerrer de l'Espai i les xifres desfilaven sobre el dispositiu de combat de la mà dreta d'en Freezer. Déu n'hi do! Com s'ho havia fet, en Vegeta, per fer tants progressos en tan poc temps? No era gens estrany que el Governador s'hagués quedat fascinat per aquesta estranya raça. Els seus membres d'elit havien demostrat sovint una certa facultat per augmentar llurs forces de combat per esglaons a vegades força impressionants, mantenint les proporcions, per descomptat. En Zarbon es preguntava on eren en Nappa i en Raditz, però el seu dispositiu de combat no aconseguia localitzar-los. I encara més estrany: el Príncep de pacotilla estava acompanyat d'un guerrer desconegut, sens dubte un Heloïta. Aquell traïdor havia ofert els seus serveis a canvi de protecció contra els plans de conquesta del Governador? Quin cretí! Que n'eren tots, de cretins! Això mereixia una petita lliçó.

—Soldat d'Helior, suposo —va deixar anar adreçant-se a en Wigner—. Serveixo el Totpoderós Governador Freezer i tinc una proposició a fer-vos, però, abans, haureu d'esperar el temps necessari perquè pugui resoldre un assumpte de disciplina que no us concerneix. Vostè i els altres tindreu seguidament tota la meva atenció —continuà amb veu suau.

El líder Ultra va arrufar el nas, senyal poc corrent d'un odi obvi. El seu braç escombrà els voltants coberts de runes.

—I això? És un regal per manifestar les vostres bones intencions, oi?

—Us demano perdó. No ha estat intencionat. Quan em disparen amb canons, m'hi torno. És el més natural, o m'equivoco? M'ha semblat veure alguna cosa semblant a un camp de força. Per tant, no he vist necessari contenir-me. No ha estat de sort. Dec haver trobat un forat sense voler —explicà l'alienígena amb un somriure carregat d'ironia.

Es va abstenir de precisar que l'existència d'aquells escuts protectors era una de les raons que havien dut el seu amo a prorrogar la conquesta d'aquell planeta. Mes veient que eren vulnerables als atacs dels guerrers d'elit... l'annexió d'Helior i dels seus tresors tecnològics sols seria una formalitat. Se n'ocuparia en persona un cop hagués passat comptes amb els Guerrers de l'Espai. El Governador ho apreciaria. Llàstima per en Ginew, qui somiava des de feia temps enfrontar-se als guerrers d'aquest planeta de reputació sobrevalorada. El grup d'en Vegeta liderat per en Kiwi no havia tingut cap problema per convertir una bona part del planeta en un cementiri cobert de cendres. No era estrany que hagués aconseguit convèncer els Heloïtes de contractar-lo després que en Kiwi fos eliminat. Els Guerrers de l'Espai no eren més que un gossos necessitats d'un amo que els guiés! Uns gossos que ignoraven la definició de la paraula "lleialtat"... però que ràpidament aprendrien el significat de "càstig".

Un petit so gutural marcà la satisfacció d'en Vegeta quan va cessar d'augmentar la part visible de la seva força de combat. No és que no tingués ganes de trencar-li els esquemes a aquell cregut, però reservar-li una petita sorpresa final seria més divertit. Els seus sentits li confirmaven que aquell manefla pompós seguia al mateix nivell que recordava, el que tenia des de feia anys i panys. Com molt guerrers d'elit, aquell imbècil, massa content de la seva superioritat sobre les masses, s'havia limitat a conservar una força de combat que li havia permès brillar en cert moment. El Guerrer de l'Espai es concentrà seguidament en la seva nova facultat de notar les energies vitals per escodrinyar els voltants tan lluny com li fos possible. Satisfet de no detectar res que pogués semblar de prop o de lluny una altra cosa diferent als Heloïtes, va deixar anar, finalment, amb un to d'alegria a la veu:

—Senyor Zarbon, quina sorpresa!

La fatxenderia del traïdor va fer que el gran guerrer es quedés amb un pam de nas. Certament, aquell salvatge havia augmentat el seu poder, mes no era prou per pretendre superar-lo. Les victòries d'aquells micos envers en Kiwi i els Heloïtes se'ls havien pujat una mica al cap, evidentment. La seva execució seria més divertida!

—Pretens demanar perdó pels teus pecats? —va demanar suaument alhora que treia breument la mà de sota la seva aixella per fer veure que s'espolsava una pols imaginaria del seu bíceps dret. Un bell cos com aquell mereixia ésser posat de relleu i demostrar el seu avorriment envers els éssers de classe inferior era un petit plaer que ràpidament esdevenia addictiu...

Tot i aixì, la resposta del Guerrer de l'Espai aconseguí deixar-lo de pedra.

—Per què, realment, et penses que he fet tot això? Per continuar agenollant-me, jo, el Príncep del poble guerrer més poderós de l'univers!?

En Zarbon esclatà de riure.

—Ha, ha, ha, ha! No coneixia aquest talent humorístic teu, Vegeta. Realment, és massa còmic! —de sobte, va prendre un to més greu—. Els Guerres de l'Espai no serveixen per res més que per obeir. I, a més, Príncep... Príncep de què, de qui? Dels dos llimacs llepaculs que tens per atorgar-te la sensació de ser important? No em facis riure. Si t'interessa conèixer la veritat, per tal que no moris com un idiota total, no va ser un meteorit el que va eradicar el teu preuat poble de grans guerrers, no. Va ser el senyor Freezer i amb un sol dit, a més! Puuff, i evaporada la gloriosa raça dels Guerrers de l'Espai! Mai no entendré per què us va deixar vius a vosaltres tres contra el meu parer. Per si ho dubtaves, però, l'hora de l'extinció total ja s'apropa. De fet, no sé si l'univers es podrà refer d'una pèrdua tan gran —va dir burlant-se amb una espurna de crueltat a la mirada.

L'hereu al tron Saiyà estava contrariejat malgrat no voler-ho mostrar. Per descomptat, sempre havia trobat sospitosa aquella historia del meteorit, com si ningú del planeta Vegeta no hagués estat capaç de polvoritzar una amenaça tan previsible abans de l'instant fatal! L'idea que era mentida i, per tant, la d'una traïció, feia temps que s'havien obert pas en el seu esperit, però havia preferit ignorar-ho. Tant era. Havia crescut aprenent a no tenir cap sentiment, a considerar la vida no pas com un dret, sinó com un bé reservat a aquells capaços de no deixar-se matar, tant a nivell individual com a nivell d'una població sencera d'un planeta, encara que fos la seva. Sentia, malgrat tot els batecs del seu cor marcant el pas, com se li tancava la gola.

Això no! Les emocions són per als cucs! Sols importa la ràbia, la que permet superar-se en un combat! Aquesta història arribava en el millor moment. Era una raó afegida per fer que tots aquells babaus fastigosos s'empassessin els seus aires de superioritat.

En Vegeta notava com començava a suar sota la seva armadura mentre feia el cor fort. Dominar-se a si mateix per dominar la situació i reservar el furor pel combat imminent. Quan va obrir la boca, la seva veu seguia conservant el to irònic que volia transmetre.

—Zarbon, pobrissó, de veritat creies que no ho sabia? Sempre m'has considerat un imbècil acabat, no? Creus realment que m'has trobat mentre intentava amagar-me? Hm, tinc la impressió que l'imbècil no és pas aquell que et penses! Ets exactament allà on volia que fossis. Aclarim una cosa. No tens ni idea d'on són en Raditz i en Nappa, oi?

Va ser el torn del guerrer de la trena de manegar-s'ho per no mostrar que l'altre havia fet diana. Frisava per activar el seu dispositiu de combat i escanejar de nou els voltants, però es va contenir.

El rostre d'en Vegeta s'endurí i aquest va continuar en un to que exhalava odi pels quatre costats:

—Faré que et penedeixis d'haver-me pres per un imbècil. Faré que tots pagueu ben car haver-me utilitzat com si fos el vostre titella durant tots aquest anys.

En Wigner observava els estrangers amb més desconfiança que mai... aquells dos demostraven ser igual de pèrfids tant l'un com l'altre. Dir que s'imaginava el líder del comando bàrbar digne de confiança hauria sigut exagerat, però, al cap i a la fi, aquest havia demostrat tenir una mica d'honorabilitat. Conscient que l'intercanvi de gentileses arribava a la seva fi, va consultar discretament la seva càrrega d'energia abans de mirar l'estat d'en Waals. La comandància comptava amb ells. Calia dir que tampoc no podien escollir gaire... les seves armes no eren adequades contra tals monstres i caldria tirar d'enginy. L'amplitud del que es jugava li donava vertigen al jove capità i la por de fallar li regirava l'estomac. Va retenir l'assalt de llàgrimes que es preparaven per desbordar-lo i va esvair les imatges horribles d'aquell instant de pànic. Furiós d'haver-se deixat emportar per les seves emocions, va activar una descàrrega d'adrenalina que el va estremir de cap a peus: Helior no cauria! Per acabar de convèncer-se, va formular el missatge a través del seu transcriptor mental per enviar-lo a totes les freqüències del seu abast. Com a resposta, una aclamació coral ressonà en els seus implants. Asserenat per la unió de totes aquelles veus, va tenir una idea que va escombrar definitivament aquella indesitjable sensació d'abatiment.

En mig del guirigall del post de comandament, en Radom intentava abstreure's de tot aquell xivarri. Assegut al seu seient en el qual s'havia deixat caure, isolat del món darrere de la seva mà dreta posada sobre el seu front, intentava trobar un mínim de serenitat necessària per a una reflexió òptima. Amb cada raig de llum, el malson reprenia el control per esdevenir més fosc. En casos com aquests, els ancians s'haurien posat a pregar als Déus, però ja feia molt temps que aquestes creences sols pertanyien al folklore. Després de l'apocalíptica mort del seu món original, llocs i éssers sagrats inclosos, els Guardians de les Llegendes no van aconseguir mantenir la fe en el cor dels supervivents. En Radom se sorprenia llavors pel fet d'invocar aquelles entitats oblidades... a qui dirigir-se, doncs, quan els límits de l'home no són suficients? Era cert que l'exèrcit encara no estava derrotat. En Galasir semblava haver renunciat a Dardan i els Ultres havien pogut marxar per reprendre el camí de tornada. La crida d'en Wigner havia confirmat que la flama Heloïta brillaria ben alta i amb força sense importar les conseqüències... però el sacrifici no era cap solució, no. Calia trobar un mitjà d'eradicar difinitivament aquesta amenaça amb les mínimes pèrdues possibles!

Però, com?

Uns escuts ineficaços, uns objectius massa ràpids, una energia capaç d'abatre d'un sol tret naus de classe estel·ar, de malmetre el planeta i tot... i aquells estrangers que arribaven en uns ginys tan discrets que tots havien aconseguit traspassar l'espai de seguretat espacial sense ser detectats. Qui sabia quants més podrien estar de camí?

Definir la trajectòria d'on arribaven per aturar-los abans no atenyessin Helior, vet aquí un bon començament. Però això ja s'hauria d'haver fet! En Radom va pensar en el seu amic Mox. La cel·la de seguretat reforçada del post de comandament del Thetor li havia salvat la vida, però havia desactivat la programació automàtica que hauria d'haver dut el mòdul de supervivència a la base. El Gran Savi el coneixia bé. El comandant no renunciaria pas tan fàcilment a un combat que li havia costat la vida a la seva tripulació. Confiar-li aquesta missió l'ajudaria a sentir-se una mica menys impotent i ningú altre no se n'ocuparia amb més diligencia i eficàcia.

Ah! un nou missatge d'en Wigner... els tenia ben posats, aquell noi. Un excel·lent membre dels Ultres.

En Zarbon i en Vegeta s'observaven en silenci, cadascun buscant el gest que iniciaria el combat sense voler donar-li a l'altre el plaer de no ser el responsable. Tot i així, el petit joc tragué de polleguera a en Vegeta bastant ràpid. Les ganes de revenja i de triomfar eren massa fortes. Tot d'un plegat, s'hi llençà a tal velocitat que en Wigner cregué veure'l desaparèixer.