DB Multiverse

Capítol 24

Traduït per Bola de 8 estrelles

Què et queda quan has fet mans i mànigues, quan ho has donat tot, en va? La qüestió travessà l'esperit d'en Waals com l'ombra d'un mal auguri. El seu organisme febrós per la reconstrucció molecular no impedia que l'Ultra tingués les idees clares, tot i que li costés dominar la còlera que portava a dins. Li hauria agradat clavar-li la pallissa de la seva vida a aquell monstre encara que hagués acabat mort, però la seva vida no li pertanyia, no podia disposar-ne com volgués. En Wigner, la resta de companys, Helior i la seva població comptaven amb ell, eren la raó de la seva existència, salvar-los constituïa la fina línia entre caure al fons de l'abisme i les ganes, la necessitat de seguir viu. Un senyal ressonà en els implants auriculars.

«Ja era hora! Encara sort que l'altre sonat no sembla que tingui pressa!»

En Wigner esbossà un lleuger somriure, signe visible que recobrava confiança. Totes les peces estaven finalment en posició... en Waals continuava dirigint el monstre, sols quedava mantenir-lo en la direcció correcta. Un cop d'ull cap al sòl li confirmà que el Guerrer de l'Espai no s'havia enlairat de nou. Dempeus, semblava observar; segurament reprenia l’alè, potser li calia temps per tal que la seva màgia reparés els danys físics. Per curiositat, el capità consultà les dades de la seva visera immaterial, mes les seves dades no percebien res diferent per a un ciutadà ordinari, un de constitució menuda per ser més exactes. Igual que des de l'inici del combat, l'estranger sols deixava entreveure allò que volia, no era possible fiar-se de les seves dades.

Cadascú gestiona l'angoixa a la seva manera. Si la majoria de combatents es distingien, gairebé sempre, per deixar via lliure a les seves emocions per explotar millor la seva energia, en Radom preferia la ponderació de l’anàlisi; apaivagar les pulsions per extreure la quinta essència de la seva reflexió, vet aquí el que conduïa a la millor decisió! I per això, malgrat la gravetat del moment, es disposà a analitzar fredament els invasors. Quines estranyes, quines fascinants criatures, i el millor de tot era que els dos lluitadors que quedaven drets no semblaven pertànyer a la mateixa espècie! Venien del mateix planeta? En vista de les circumstàncies, el savi es sentia gairebé culpable de lamentar no poder aprendre’n més, ja que els invasors acabarien morts... i ho necessitava! Una certitud no val el mateix que un fet demostrat, ho sabia prou bé, però quan tot sembla perdut, la esperança és l’últim bastió abans de cedir a la bogeria. Mentre hi ha esperança es segueix lluitant, i mentre un lluita, encara s’és viu, dempeus. Dempeus, en Wigner i en Waals encara ho estaven, en Mox i els soldats d'Helior també, últims baluards drets entre la vida i les dements tenebres. A en Radom li agradava observar per comprendre i preveure, i ho feia bé. Havia seguit l’acció molt atentament a través de les dades que li arribaven i un detall li cridà l’atenció. En un combat a mort, res no és anodí, tot compta. A més, en Wigner també havia clissat aquesta particularitat. Sols el líder del primer quartet semblava saber sempre on es trobaven els seus adversaris sense l’aparatós dispositiu que duien col·locats sobre una de les orelles. Tots els altres havien mostrat signes de desorientació després de la destrucció dels seus aparells. Qualsevol altre s'hauria alegrat sabent que l’únic estranger dotat d'aquesta capacitat estava del seu bàndol, però en el curs de la seva llarga carrera, en Radom havia pagat amb escreix per aprendre a malfiar-se de la doble moral dels ambiciosos, i es per això que havia decidit, amb l'acord del Consell i l'Estat Major, no capturar cap presoner. Sense Ultres sobre el terreny per poder-lo contenir, el bàrbar ho tindria molt fàcil per posar el planeta als seus peus, mes valia privar-se d'una font d’informació que perdre-ho tot. La reflexió de l’ancià li féu pensar en en Wigner i en Waals, condemnats a quedar-se en primera línia. Pensant en llurs sacrificis consentits, la pressió de la càrrega pesava com mai sobre les espatlles d'en Radom. Mai no era fàcil batallar amb la seva consciència quan s'havia de tenir una mà de ferro pel bé comú. Amb el temps, havia començat a considerar els Ultres que havia seguit des de la seva selecció fins a la seva jubilació com si fossin els fills que no havia tingut mai; cada pèrdua en les seves files li afectava més que cap altra, enviar-los a la mort li costava cada cop més i més. La majoria de gent s’imaginava el poder com una recompensa, imbècils! Governar de la manera més justa tenia més d'esclavitud que no pas d'altra cosa. Decidir el millor per a tots implicava sacrificar les seves pròpies emocions i, sovint, de trair els seus desitjos més profunds.

Sobre el camp de batalla, no era el moment per tals reflexions! Els dos Ultres blasfemaven cadascun a la seva manera pel nou canvi d'ordres. Vet aquí que calia eliminar els dos estrangers! Feia pocs instants, hauria estat tan simple com deixar el gros matar l'altre... Maleïts buròcrates de l'Estat Major! Que vinguin ells a contenir el monstre en la bona posició mentre fan que el Guerrer de l'Espai ferit s’enlairi a la mateixa altitud, i això sense fer que sospitin res tant l'un com l'altre, ni fer que els matin!

El xiulet característic de l'aire tallat a gran velocitat va atraure la atenció de tots els bel·ligerants. De sobte, tres drons de combat van passar de llarg davant els Ultres per dirigir-se de dret sobre el peix gros.

A dins de la confinada atmosfera del mòdul salvavides que li servia de base de comandament, el rostre auster d'en Mox s'animà breument a causa de la tensió. Com a responsable de la posada en marxa de l’estratègia de combat suggerida per en Wigner, estava decidit a acabar-ho. No hi hauria segones oportunitats. Ell també deplorava la nova contraordre, una càrrega afegida que calia suportar. El contraatac del monstre encara no havia atès les tres màquines que, per avançat, l'almirall ja ordenava el descens en picat d'un nou trio d'enginys. Sacrificar aquell material ja des de l'inici del pla l'empipava com una mona, però els dos Ultres necessitaven recolzament per reunir les condicions ideals de l’èxit de la posada en joc de l’última carta Heloïta.

En Wigner també s'enfurismà veient la destrucció dels reforços subministrats per l'almirall Mox. Es va llençar en picat en direcció al Guerrer de l'Espai totalment conscient que cada segons comptava... caldria mostrar-se persuasiu. No li agradava haver de mentir, però quan les circumstàncies ho exigien, calia saber deixar els principis de banda. En Waals estava, sense cap mena de dubte, molt més adaptat per aquesta mena de rol, tret que l'hostilitat manifesta entre ell i el líder alienígena no era gens propicia –per dir-ho suaument– de persuadir l'estranger de reprendre el combat al seu costat. Conscient de la seves mediocres capacitats d'entabanador, el capità escollí la mentida per omissió, ja que era molt més segura que una farsa mal recitada.

Això començava malament. Dempeus enfront d'ell, en Vegeta, amb la mirada als núvols, no li prenia la més mínima atenció. Tot i els greus estigmes, el Guerrer de l'Espai romania ben dret amb rigor i la rudesa present dels seus trets ensangonats impressionarien a qualsevol. Havent vist de quin peu calçava més o menys aquell personatge des del seu primer contacte, en Wigner escollí el seu punt feble: l'orgull del guerrer.

—Aquest gamarús no ho fa pas tan malament, encara està en condicions de lluitar —va deixar anar com si fos una banalitat tot aixecant ostensiblement els ulls en direcció a en Waals.

L’al·lusió a penes disfressada tingué premi. El senyor de la guerra li concedí acordar-li la seva atenció:

—En Zarbon us matarà tan bon punt ho decideixi... a més, tingue-ho ben present, a foc lent per castigar-vos per haver-li esguerrat el seu pentinat —va afegir amb una lluor cruel sobre el seu esguard.

—Té les seves raons i són cosa seva —el tallà en sec l'Heloïta—. Ens toca a nosaltres fer un bon ús d'aquest temps en què sols juga per acabar amb ell, i el temps corre. Si no vaig errat, quan hagi terminat amb nosaltres, serà el teu torn, per tant és de mutu interès aliar-nos. I sí, ja ho sé, diguem-ne que el primer intent no ha sigut fructífer, però aquest cop, tenim reforços...

—Parles dels teus avions de paper? No em facis riure! —s’esclafi de riure el Saiyà.

En Wigner esbossà un somriure amb l'objectiu de rebaixar la desconfiança del seu interlocutor. Observar les tracamanyes d'en Waals suposava tenir una vessant instructiva.

—Un guerrer experimentat com tu no em voldrà fer creure que no has entès el que estem maquinant.

Amb un bon esquer, els peixos acaben picant. En Vegeta aixecà una cella, no estava segur d'haver desentrellat la nova estratègia Heloïta, però va creure més oportú semblar segur de si mateix.

—Els microbis que defineixes com amics teus més els hi val fer les coses molt millor que no ho han fet fins ara!

En Vegeta, en pronunciar aquestes paraules, sabia que arribarien a un acord si l'Ultra no s'ho repensava, però, després de tot, quina altra opció tenia? Va riure per si mateix. És clar que tenia una altra porta de sortida i ben espectacular a més!

La perspectiva d’aixecar-los-hi la camisa ben aviat a tots aquells babaus, Zarbon inclòs, li alleugerà els mals provocats per l’últim revers del combat, i fou amb la motivació renovada que el Guerrer de l'Espai s'enlairà ràpidament seguint l'Heloïta.

En Vegeta, amb la curiositat per descobrir com els adeptes de la tecnologia esperaven realment fer-s'ho, es va escometre a interrogar l'oficial mentre s'elevaven vers les siluetes que flotaven en ple cel. L'Ultra no es mostrà gens xerraire i el Saiyà sols tingué la confirmació que hauria de fer diversió per ocupar en Zarbon, mantenint-lo dirigit vers l'anell mentre la flota el prendria desprevingut. Evidentment era un pla desastrós pel desafortunat imbècil encarregat de distreure aquell groondas amb cara de gripau. Caldria manegar-s’ho amb finesa per aconseguir sortir de la gola del llop sense endur-se massa queixalades, però era, de moment, l’única opció. De tota manera, esperava poder ensibornar aquella mola fins l’arribada de la cavalleria de pa sucat amb oli. Tan bon punt el quisso d'en Freezer estigues a la mercè de la flota Heloïta, la resta es tornaria més fàcil, per no dir divertit també.

A en Zarbon li començava a pujar la mosca al nas. No perquè els artefactes que enviaven contra ell constituïssin un perill real –aquells trastos eren massa lents per posar-lo nerviós–, però les onades successives el privaven del privilegi de portar el ball. Amb el seu dispositiu, hauria pogut gestionar-ho tot al mateix temps fàcilment, però veient-se obligat a localitzar-los visualment. Calia, però, suspendre l’execució d'aquells malparits, que, de totes formes, sols es dedicaven a observar-lo a una distància que jutjava, sens dubtes, com respectuosa. Quin imbècil!

«Tard o d'hora, els seus comandants es quedaran curts de ginys teledirigits i, llavors, serà hora d'acabar amb tots aquests perdedors —es reconfortà el polimorf de pell blava».

Va ser aleshores, mentre escodrinyava el cel amb la mirada a la recerca dels pròxims aparells a destrossar, que va apercebre dues siluetes que s'apropaven. Un nou cop d'ull: cap altra andròmina voladora a la vista. La monstruosa dentadura de l'alienígena brillà sota la llum de l'anell solar: per fi es tornava al quid de la qüestió!

En Zarbon no esbossà el més mínim gest mentre l'Heloïta s'unia al seu company i l’últim Guerrer de l'Espai desertor es col·locava en posició entre aquests i ell. Mentre més segurs es sentissin, més divertit seria; llavors va emprendre un semblat de bon humor.

—Vegeta! M’alegro de veure't de nou dempeus —deixà anar per trencar el gel, no sense sentir una mica d'enveja en el seu fur intern per la formidable capacitat d'aquells maleïts micos de seguir aixecant-se quan semblava que ja se’ls havia passat comptes.

—No suficientment a prop —constatà en Waals fastiguejat—. Gairebé segur que ens veuran venir d'una hora lluny. Caldria que l'altre l'agafés com fa una estona, per estar segurs de no espifiar-la.

En Wigner es disposava a respondre que allò no trigaria a ocórrer quan la sorpresa el deixà bocabadat.

En Vegeta també quedà mut. Amb els ulls oberts de bat a bat sobre l'inconcebible veritat d'un destí que no estava preparat per acceptar, es quedà un instant immòbil, petrificat pel tret d'energia que acabava de travessar-lo a banda i banda al nivell del plexe solar. Sense mirar-lo, endevinava que el forat de la talla d'un palm acabava de reduir a cendres les seves esperances de sortir viu d'aquell merder. Les paraules destinades a escopir la seva ràbia a la cara del seu assassí li quedaren embossades a la gola. Li hauria agradat no donar-li el plaer de la seva caiguda a aquell marieta blau, donant-se el gust d'una sortida digne del seu rang de Príncep del poble guerrer més gran de l'univers, però el seu cos ja no responia a la seva voluntat. Després d'un patètic singlot ensangonat, els seus genolls i les seves espatlles es doblegaren alhora que les seves mans cobrien l'origen del sofriment just abans de l'esfondrament, el precipici... la derrota era total.