DB Multiverse

Capítol 9

Traduït per Bola de 8 estrelles

Alhora que una brisa trapella jugava amb les flors en una atmosfera amb un perfum de compota caramel·litzada, els dos grups es jutjaven amb la mirada. Una lluor d'odi en els d'ulls d'uns, un somriure sàdic en el rostre dels altres.

En Wigner fou el primer a trencar el gel:

—Qui sou, d'on veniu, què voleu i per a qui treballeu?

En Kiwi es disposava a deixar anar el típic discurs de conquesta, però un sorollós esclat de riure tallà en sec la seva inèrcia:

—Ets estranyament curiós per ser un soldat de pa sucat amb oli —va dir quedant-se a gust, el gran Nappa.

—Nosaltres som Ultres! —escopí immediatament en Lidar.

Ben segur de la seva superioritat i amb els punys sobre els malucs, el bigotut avançà dues passes:

—D'on venim nosaltres, els inútils que depenen d'una arma no són dignes de viure —digué amb arrogància el Guerrer del l'Espai calb.

Mentre en Lidar obria la boca i en Fuller començava a fer una passa, en Wigner els aturà amb un gest:

—Qui és "nosaltres" i d'on veniu? —s'acontentà de repreguntar amb un to glacial.

—Nosaltres som...

En Kiwi no tingué temps de dir res més. Tan ràpid que el seu desplaçament no era perceptible a ull nuu, en Vegeta ja estava a sobre d'ell per arrencar-li el seu dispositiu que trencà immediatament pressionant-lo amb la mà abans de deixar que les restes es perdessin entre l'herba rasa tacada de colors florits.

L'alien de pell violeta es quedà un moment immòbil per l'estupor amb els seus grans ulls rodons beneitament fixats sobre el menut Guerrer de l'Espai.

—Que ràpid! —sospirà en Fuller.

En Raditz inclinà el cap per somriure tot mostrant les dents al trio Heloïta visiblement sorprès:

—Impressionats, oi?

En Kiwi recuperà els sentits;

—Com goses?!

—No ploris! No el trobaràs pas en falta. Aquests imbecils no són pas millors que uns cucs vulgars! —es burlà en Nappa.

—LIDAR!

Per molt que en Wigner cridés, el temperamental petit guerrer ja havia sortit disparat sota una emanació d'espurnes per agredir el colós.

Tanmateix, el líder Ultra no esbossà cap gest. Tan curiós com tothom de conèixer les capacitats de l'altre grup, assistí amb tant d'interès com tots els altres testimonis de l'escena als primers intercanvis entre els dos púgils.

En un gran esclat de riure jocós, en Nappa començà esquivant el primer cop catapultat per en Lidar. Val a dir que la menuda estatura d'aquest últim no tenia res a veure amb la del Guerrer de l'Espai. Aquest, li deixà intentar encara dos cops al rostre, mes quan un puny li acaricià l'estomac, va replicar amb un monstruós cop directe. Lluny d'estar impressionat, l'Heloïta alabà aquell esclat carnisser amb un magnífic somriure al seu adversari abans d'encadenar amb una ràbia intacta. Els seus punys no van fer res més que fregar les orelles del colós, el qual tenia una velocitat sorprenent tot i tenir tal envergadura. La cama d'en Lidar va estar a punt de trobar el flanc un instant descobert del Guerrer de l'Espai, però aquest l'aturà amb l'avantbraç tan ferm com una columna d'acer. Un cop de puny descendent impactà lletjament sobre la templa dreta del petit guerrer un instant suspès en desequilibri. Immediatament dret, en Lidar saltava de nou per superar la guàrdia del gegant.

—Deixa'ls que es diverteixin una mica —deixà anar en Vegeta en un to bromista a aquell que havia identificat com el líder del grup Heloïta—. El teu home sembla encaixar els cops prou bé —observà mentre l'Ultra continuava fent front al seu immens adversari.

—VEGETA! —cridà, al seu torn, en Kiwi fora de si.

El color violeta del rostre de l'alien canviava a un color porpra, les abonyegadures de la seva pell semblaven que s'inflaven, un petit fil de sang emergia de la seva ferida i unes petites venes apareixien aquí i allà malgrat l’espessor de la seva epidermis.

L'oportunitat pel desacord entre els invasors no se li escapà pas a en Wigner, que ja tenia els díodes sobre les temples fent pampallugues alhora que es disposava a donar les seves instruccions a en Fuller.

Abans de tenir temps a actuar, en Vegeta es posà just davant del líder Heloïta:

—No tan de pressa pistoler. Primer, he de solucionar un petit afer i després podrem discutir com homes. Creu-me, això t'interessarà.

—MOR!

La sentència havia sorgit com un crit del cor al mateix temps que en Kiwi disparava un tret directe sobre el petit grup format per l'horripilant petit Príncep, el cap dels Ultres, i el seu jove company.

En Wigner havia desplegat l'escut de la seva mà dreta tan bon punt la llum va aparèixer al centre de la mà de l'alien.

Una precaució inútil. En Vegeta acabava de boxejar el tret assassí amb un vulgar cop de puny.

Bocabadat, en Kiwi tartamudejà:

—C-co-com?

Sense preocupar-se més ni dels dos Heloïtes que en Raditz vigilava atentament, ni del combat entre en Lidar i en Nappa, massa ocupats intercanviant-se cortesies capaces d'enderrocar una muntanya, en Vegeta caminà amb un pas victoriós vers l'esbirro d'en Freezer. Mentre parlava, l'aire començà a giravoltar al seu voltant:

—Ja t'he dit: ho comprendràs quan sigui massa tard. Ignores massa coses sobre la nostre gent, unes coses molt importants com el fet que esdevenim molt més forts quan escapem de la mort. Ja t'ho pots ben imaginar: en Freezer tampoc no ho sap. Mira, és un secret que evitem divulgar. I, si t'hi fixes, n'he descobert d'altres fa poc gràcies al germà d'en Raditz. Almenys haurà servit per alguna cosa. M'ha requerit d'importants esforços, però cal confessar que és molt útil, el control de la capacitat d'atac.

—És... és un bluf!

—Això creus? —digué sobreactuant el Príncep, molt satisfet del petit efecte obtingut.

—En Freezer et massacrarà! —rugí amb prou feines en Kiwi, amb una desagradable suor freda sobre la pell.

—En Freezer? Però si és lluny, en Freezer. I, sobretot, n'hauria d'estar al corrent.

—El teu dispositiu de combat...

En Vegeta esclatà de riure:

—Per qui em prens? He fet modificar els nostres dispositius. Les nostres converses han passat pel teu per ser transmeses, tros de ximple! Per què creus que he destruït el teu mentre nosaltres seguim portant els nostres?

Conscient de la sort que li esperava a partir d'aquell moment i colpejat per un aportament d'adrenalina, en Kiwi reprengué el componiment i les seves mans començaren a fumejar sota el flux d'energia.

—He disparat de manera precipitada fa un moment, però, aquest cop, passaràs a millor vida! —l'amenaçà, amb el rostre deformat per l'odi.

Curiós del gir dels esdeveniment, en Wigner va fer un signe per indicar al jove Fuller que no es mogués. Allà, el combatiu Lidar no aconseguia prendre el control sobre el seu imponent adversari. El guerrer Kollok d'en Dirac, aquest estrany... la superioritat física dels Ultres rebia una bufetada! I, a més, aquests havien demostrat la seva perillositat. Veure els dos atacants matar-se mútuament no sols disminuïa la tasca a acomplir, sinó que permetia de calcular millor les seves capacitats reals. Per la seva manera de parlar, no sabien gran cosa dels Ultres. Conèixer els seus punts forts i debilitats mentre ells restaven al marge, constituïa un avantatge obvi. Però, cert, encara es perdria més temps enfront les prioritats Dardanites. Però el poder del gegant calb i la manera amb què el menut havia redirigit el tret d'energia aparentment mortal, no tenien res de màgia. I, a més, ells tenien superioritat numèrica. Un menys i potser l'altre afeblit, o, fins i tot, ferit. La pugna entre els dos combatents pretenia clamar la posició de lideratge. No hi havia cap mena de dubte sobre qui era el més fort jutjant la forma d'intentar imposar-se. Això requeria d'uns quants minuts de paciència. A més, s'havia de sumar el fet que el rebel del grup semblava disposat a lliurar algunes revelacions que podrien interessar a en Radom i al Consell de Savis.

El gran guerrer de la pelussera impossible aixecà sorprès una cella quan la pantalla del líder dels Ultres s'il·luminà en una successió de senyals i símbols, però es quedà de braços plegats amb una actitud de simple intimidació. Millor aprofitar l'instant per saber si el comandant disposava d'informacions sobre el tal Freezer, i veure com li anava a la resta de l'equip.

En Lidar es tornà a aixecar després de veure, de nou, les estrelles. L'enorme cosa bigotuda picava realment dur, més rudement que qualsevol Kollok, més severament que un altre Ultra. No content de llençar unes pinyes dantesques, també era més viu que un rèptil! Per a acabar-ho d’adobar, el malxinat tenia molta tècnica i encaixava els cops sense immutar-se. És a dir, era el tipus d'adversari amb qui passar-s'ho bé, menys quan el destí del planeta està en joc.

El més menut dels guerrers Heloïtes s'enrabiava en el seu fur intern. Els assalts repetits de l'invasor estimulaven de forma contínua la reconstrucció accelerada de les seves cèl·lules. El dolor i la febre que l'acompanyaven no eren, pròpiament parlant, propicis a la serenitat.

Per la seva banda, en Nappa estava exultant. Tot i haver estat més d'un cop en dificultats, el mosquit no cessava de tornar a la càrrega, i, malgrat la seva petita envergadura, havia de confessar que no li faltava valor! Afortunadament, el Guerrer de l'Espai, que era molt més ràpid, colpejava més sovint que no pas encaixava cops. Fins i tot es permetia el luxe de tenir cura d'indultar les zones rebentades del rostre de l'Heloïta, per observar la regeneració durant el transcurs del combat abans de tenir la joia de rebentar-les de nou. Sabia que en Vegeta vigilava també amb discreció els efectes del sorprenent poder dels Ultres. El Príncep havia tingut una idea genial, i havia erigit una estratègia que hauria de permetre, finalment, als supervivent del planeta Vegeta obtenir la seva venjança.

De reüll, el gran Guerrer de l'Espai veié que el seu líder sortia volant rere en Kiwi, el qual fugia valentament. L'Heloïta, distret pel moviment, desvià un instant la mirada. Val a dir que, tot i ser advertit pels diferents informes i les imatges dels combats precedents, talment com els seus companys, mai no havia vist cap hominoide volar de forma natural. Amb un formidable ganxo, en Nappa projectà a terra l'imprudent que havia abaixat la seva guàrdia. Immediatament inclinat a sobre d'ell, el va subjectar fermament pel coll de l'uniforme i, aquest cop, es posà a estomacar-lo sense descans.

En Lidar no tingué temps de recriminar-se el seu descuit. Els cops plovien a tal ritme que tenia la impressió d'ofegar-se, i, a més, es sumava el fet que l'altre li escanyava dolorosament la glotis per immobilitzar-lo a terra. Era impossible de reprendre l'alè mentre un diluvi d'una potència espantosa el començava a noquejar. Va notar que, de mica en mica, la realitat se li escapava de les mans. Li semblava com si el seu cos flotés, que el calvari d'aquella allau s'enterbolia igual que l'expressió cruel del rostre del seu botxí. Els seus intents d'escapar de l'estrenyiment despietat havien estat en va; els seus genolls, els seus punys s'havien esclafat contra un roc, la seva llargària era realment massa curta per esperar atènyer el coll o el rostre del seu immens adversari. Per sortir d'allà, havia tingut l'idea de accionar el seu propulsor, cosa que fou inútil. La maniobra sols tingué com a únic resultat de submergir, durant un instant, els dos lluitadors dins d'un núvol d'espurnes. I l'altre pesava massa a sobre d'ell perquè el seu rectificador de gravetat, calibrat solament pel pes del seu portador, pogués desequilibrar-lo.

Dins la boira nauseabunda que derrotava la seva consciència, alhora que el rostre estimat de la seva dona flotava en una il·lusió estranya, li semblà discernir la veu d'en Wigner. Amb el seu instint de supervivència fuetejat pels ànims del seu líder, en Lidar, en un últim reflex, accionà una de les seves armes de mà.

Els cops van cessar. L'ombra gegantina que l'esclafava es desmaià de cop.

En Kiwi acabava d'emprendre el vol amb tota la velocitat de què era capaç sense haver descarregat encara l'energia concentrada de les seves mans. No necessitava mirar per saber que en Vegeta estava enganxat al seu cul, però sabia que era més ràpid que el Guerrer de l'Espai. Tan aviat com hagués creat una distància entre ells, es podria girar i aprofitar-se de l'efecte sorpresa per, finalment, passar comptes amb ell. Aquell mico fastigós no sabia què li esperava!

Amb ell eliminat, els altres dos tornarien sens dubte a la raó. Aquells xitxarel·los no eren res més que uns bons titelles per executar ordres. Tornar amb la missió acomplerta era el mitjà més segur de fer oblidar al senyor Freezer la seva ineptitud per sotmetre aquell malparit d'en Vegeta. En Nappa havia demostrat que, després de tot, aquests famosos Ultres no eren pas tan terribles com creien, i, a més, sols eren tres. Encara que aquell maleït planeta no tingués lluna, els dos Guerrers de l'Espai restants dirigits per ell serien suficients per fer-los-hi una cara nova i, finalment, sotmetre aquell poble arrogant.

Amb presses per posar el màxim de distància possible entre ell i el renegat que el perseguia, en Kiwi avançava en línia perfectament recta vers el firmament. Davant d'ell, la silueta a penes visible des del sòl del gegantesc anell solar que donava a Helior el seu clima de somni, es dibuixava de manera impressionant. Bé, calia confessar que era una proesa tecnològica que deixaria bocabadat a qualsevol.

De cop i volta, a la dreta, en l'enlluernadora llum dels projectors, una silueta semblà sorgir per apropar-se.

En Kiwi es concentrà tot maldient de contrarietat. Malbaratar l'energia reservada a en Vegeta no li agradava gens.

El seu cor es sobresaltà a l'instant dins el seu pit i sentí el seu rostre empal·lidir-se.

Allà, immòbil, no era pas un aparell Heloïta qui l'esperava, sinó aquell diabòlic Guerrer de l'Espai amb aquells insuportables aires de satisfacció de si mateix enganxats a la seva fastigosa cara de traïdor.

Com podia, aquell mitja merda, haver aconseguit avançar-lo?!

Havia mencionat poder esdevenir més fort quan s'escapava de la mort. El Governador Freezer l'havia deixat en un estat bastant trinxat en tornar de la seva darrera missió. Podria ser que aquell mico digués la veritat?

Encara que fos el cas, encara que efectivament hagués guanyat en velocitat, era impossible que fos suficient per sobrepassar-lo en força de combat pura. Era inclús, sens dubte, la raó vertadera de la destrucció del seu dispositiu de combat. Sense aquell aparell, era impossible d'enganyar-lo!

Asserenat per la seva represa de confiança sobtada i sense avisar, en Kiwi estengué de cop les seves dues mans endavant per fer escopir la mort amb un crit desafiant.

Observà amb joia el seu enorme flux d'energia precipitar-se a tota velocitat sobre el Príncep insolent. Sorprenentment, la bola mortal no esclatà un cop era damunt d'ell, no. Aquesta va continuar el seu camí fent una trajectòria el·líptica com si no hagués trobat cap obstacle!

Bocabadat, en Kiwi veié en Vegeta llançant-se a sobre d'ell des del cel per sobre de la posició que ocupava un segon abans. Un parpelleig més tard, el malparit el provocava a tan sols uns metres d'ell.

En una altitud més elevada, per sobre l'atmosfera, una formidable deflagració il·luminava la llum del dia. En Vegeta girà un breu instant el cap, però l'anell seguia intacte. El tret d'en Kiwi acabava de ser desintegrat per una contraofensiva vinguda de no se sabia on. Segurament d'una nau Heloïta estacionada a l'espai. Vet aquí un fet que demostrava una força d'impacte altrament més conseqüent que el que s'havia estat demostrant a terra! Un atac de tal poder com el que en Kiwi acabava de llençar, no hauria deixat gaire esperances al bonic planeta pel qual aquell sorprenent poble estava tan lligat.

Llàstima pels dos destructors...

Quant a en Kiwi, pensà que fugir del sòl Heloïta, en cas de derrota, s'anunciava encara més complicat que no ho havia semblat fins llavors.