DB Multiverse

Capítol 17

Traduït per Bola de 8 estrelles

Un mica sorprès de seguir encara viu, en Raditz s'afanyà per recuperar els sentits ràpidament. En un combat, deixar-se atordir per l'adversari conduïa a una mort segura la majoria de cops. No solament aquell flabir del fulard no havia aprofitat el seu avantatge, sinó que ja no hi era! Amb una mica de neguit, el Guerrer de l'Espai va fer un gir de 180 graus i seguidament un altre. La qüestió era no deixar-se sorprendre... de nou. Com que no passava res, va fer l'esforç de calmar-se per buscar aquell sonat d'una manera més metòdica. Li calia trobar ràpidament un dispositiu de combat!

Mentre en Nappa volava vers la donzella per atacar-la de nou, aquesta, va prendre de sobte la tangent a la vertical dins d'un mar d'espurnes. Pel que semblava, anava a tota virolla. No havia entès encara que això no servia per a res? Mentre el colós accelerava amb el rostre ple de jubilació, un míssil semblà caure des del cel. L'Heloïta de la barbeta!

—Ei, hola, tu! Que no t'han ensenyat com s'han de tractar les damisel·les? T'interessa una petita discussió amb un home de veritat?

A sobre d'ells, la Nim, bullint tant per la pallissa com pel seu procés de guarició, no es va poder estar de protestar:

—Waals!

—Ep, no t'emprenyis, princesa meva. Deixo que t'ocupis de la permanent del teu adonis. Li he perdonat la vida sols i exclusivament per a tu.

—Aquest no és el motiu pel qual havia pres el teu lloc! —va protestar ella.

Amb un sospir, la Nim capitulà. Quan en Waals tenia una idea al cap, no la tenia enlloc més. I si havia decidit fer la punyeta, trobava sempre la manera de fer-ho. Per tant, lluitar era inútil. El millor era no parar-li atenció o riure amb ell, mes no era el moment per fer broma. Hi havia un punt que representava el grenyut en la línea de mira. Va aixecar els ulls per tenir-ne una visual.

—T'agrada fer broma, a tu. Amb l'estovada d'abans no n'has tingut prou? Vols una altra ració? Veuràs com ràpidament supliques perquè sigui jo qui et perdoni la vida! —va prevenir-lo el gran Nappa.

Posar el cap lleugerament de costat per provocar millor el ganàpia amb la seva mirada més jovial fou la seva resposta. En Waals va estendre sols la mà dreta per invitar-lo amb un elegant gest del dit mitger per tal que l'anés a buscar.

No li va caldre gaire temps a en Raditz per retrobar el sonat del fulard. Aquell capsigrany havia tornat a provocar en Nappa. Sens dubte, havia rebut massa cops als cap. Això ja ho havia vist abans: lluitadors que perden el seny després de rebre un bon cop. A pastar fang. La noia encara seguia viva, però no per gaire estona més.

I vet aquí que anava de dret a trobar-lo. Perfecte!

En un obrir i tancar d'ulls tot situant-se davant dels nassos de l'insolent, en Nappa li envià la seva millor dreta de ple als morros. Contràriament al que s'esperava, l'Heloïta no va acompanyar el moviment per esmorteir-lo. Tot i que s'havia doblegat sota la força del cop fent ús del seu propulsor i del seu corrector de gravetat alhora, no havia reculat ni un mil·límetre. La sang no va trigar a sorgir tant del seu nas com del seu llavi partit. Amb la mirada més encesa que mai, l'insolent passà la llengua sobre la ferida amb un lleu somriure.

—Gens malament. No m'havies mostrat això fa una estona. Ara em toca a mi. Puc provar-ho?

En Nappa va començar un d'aquells riures eixordadors mitjançant els quals sols ell en tenia el secret.

—Dóna't el gust. Fes-ho mentre encara pots —va acabar dient, amb un rictus cruel penjant del seu bigoti.

En primera instància, el magnífic cop dret rebut de ple a l'estómac ni tan sols va fer tremolar el gegant que, fins i tot, somreia d'orella a orella. Tot seguit, en el temps que dura un parpelleig, l'estupor va engrandir els seus ulls com dues taronges i el seu somriure fastigós s'esvaí. L'Ultra es serrà contra ell per xiuxiuejar-li a cau d'orella.

—Ho sento, no és que no em vingui de gust estomacar-te, però el meu cap em reclama i no tinc més temps per jugar amb tu. Però no et preocupis, de tota manera tindràs prou temps per patir abans de morir. Dóna-li records al meu amic Lidar.

Després d'acariciar la galta sobtadament xopa de suor d'aquell colós, en Waals reculà per observar-lo un darrer instant. A penes el bàrbar havia pogut posar la mà al seu estomac per cobrir els tres nous forats ensangonats en mig de la seva cuirassa, que el soroll esmorteït d'una explosió vibrà al mateix temps que el seu tors s'aixecava en un enorme moviment d'espasme. Amb els dits inundats de sang pudenta i el rostre paralitzat en una mímica estúpida, l'invasor, tan arrogant feia uns instants, s'arraulí sobre si mateix abans de vomitar un feix vermell. Seguidament va caure sense fer cap més moviment.

En Waals hauria fet mans i mànigues per poder assistir de ben a prop a la seva agonia, però ja havia perdut massa temps. Quan en Wigner demanava ajuda era perquè realment la necessitava. Li quedaven els seus detectors. Amb ells, podria veure els signes vitals d'aquell penques apagar-se a poc a poc. Era millor això que res. Llàstima que no estiguessin dissenyats per transmetre també els nivells de dolor.

Mentre anava en direcció d'en Wigner amb els fotons a fons, en Waals buscava la Nim amb els ulls.

L'Ultra aturà en sec la seva embranzida.

La seva mirada acabava d'ensopegar amb una plena d'incredulitat que pertanyia al bàrbar de la tofa de cabells. Aquell babau l'havia vist pelar el seu col·lega, cosa que normalment hauria divertit a en Waals si aquell flabir no hagués tingut la Nim a la seva mercè. La jove Heloïta lluitava per alliberar les seves mans presoneres de les fastigoses potes d'aquella bèstia, mes l'altre aguantava sense dificultats, insensible als seus cops de genolls. Aquesta no tenia res de figaflor. Ai, la pobra Nim! En aquella posició, era impossible tocar el pelut sense tocar-la a ella. Quan en Waals rumiava en la millor opció per solucionar el problema, l'expressió en el rostre d'aquell desconegut canvià de sobte. El guerrer va ser tan ràpid que en Waals ni el va veure moure's. Tot el que va veure va ser la part de la mà del bàrbar amb els dits totalment estesos que sortia ensangonada per l'esquena de la Nim just per sota del jet-pack de la jove dona. En un últim reflex de defensa, la petita bruna va activar l'Espasa de Déu del seu canell alliberat, mes les forces ja l'abandonaven. El seu gest maldestre sols va escombrar l'aire.

Va ser el torn d'en Waals de quedar-se astorat abans de sentir una ràbia profunda, un odi absolut submergint-lo. Amb els seus ulls clavats en els de l'agressor, hi va poder veure un mirall obscur de sentiments equivalents. L'intercanvi mut sols durà un instant. Amb un menyspreu gens dissimulat, l'assassí llençà el cos de la seva víctima en la seva direcció.

—Me les pagaràs! —van cridar al mateix temps.

Tot i que sabia que era un error que li podria costar la vida, en Waals atrapà la Nim al vol. Després d'una nova mirada de desafiament envers el seu botxí, va descendir ràpidament per deixar la seva amiga al sòl.

—Aguanta una mica més, petitona Nim meva, no em facis plorar —li va murmurar mentre fregava amb els dors de la mà el rostre de la jove dona deformat pel dolor.

Va esperar una resposta amb tristesa mentre col·locava al seu lloc algunes metxes brunes, com a pretext per fer-li una altra carícia. La Nim, amb les parpelles crispades, no va dir res. Amb les mans serrades contra el seu plexe solar travessat, només tenia consciencia per resistir a l'abisme de la mort.

Quan en Waals aixecà finalment el ulls, l'invasor grenyut reia com un sonat mentre brandava una bola d'energia encegadora al palmell de la seva mà dreta... Alguna cosa es movia darrere d'ell? Una cua? Sí! Una llarga cua flexible serpentejava neguitosament a la seva esquena! Però d'on...? El seu cinturó! El cinturó ple de pèls d'estil dubtós que portaven aquells paios era, de fet, una cua!

En Wigner i en Vegeta van aturar-se tots dos al mateix instant.

Desconcertat per la pèrdua del seu millor element, el Guerrer de l'Espai va actuar com si li importés un rave.

—Hm... empat a un! —va fanfarronejar.

En Nappa eliminat per un sol cuc d'aquests? Vet aquí una cosa a penes creïble. Tot i així, la seva aura no havia fluctuat en cap moment i sens dubte no s'havia sentit realment en perill. L'aparent feblesa dels Heloïtes tendia a fer oblidar el perill potencial de les seves armes. Segurament era això el que li havia fet perdre la victòria al seu antic mentor, el qual estava de vegades massa segur de si mateix. Quants cops ell mateix s'havia rigut d'aquell colós sorprès pels seus fulgurants progressos? Mes tot això ja era aigua passada. Eren records que no servien per res més que per seguir enterrats igual que els del planeta on va néixer.

En Wigner encaixà el cop amb més franquesa.

«Nim…—va murmurar dins d'un sospir.»

En Waals acabava d'informar que ja venia, però en aquell moment era impossible comptar amb ell fins que no hagués eliminat l'altre Guerrer de l'Espai. Era el gran defecte d'en Waals. A vegades sols anava a la seva. D'altra banda, ja no quedava ningú per retenir aquell potencial reforç que segurament hagués vingut també a prestar la seva ajuda al seu líder. Sols podia esperar que li passés comptes ràpidament... perquè la política de desgast emprada pel cap dels bàrbars començava a donar fruits. Tot i que en Wigner a partir de llavors vigilava les seves reserves d'energia, aquestes encara no estaven al límit... malgrat que l'increïble pressió física imposada pel seu adversari començava a passar-li factura, aviat l'altre se n'adonaria.

El líder Ultra deixà estar les indicacions de la seva visera immaterial. De cop, el bàrbar s'havia posat a cridar abans de tocar el dos a corre-cuita sense preocupar-se més d'ell!

—Raditz, tros de gamarús! Atura't ara mateix!

El capità Heloïta sorgí volant rere seu cridant a en Waals que vigilés. Segons els seus detectors, l'home en qüestió i en Waals estaven més aviat allunyats l'un de l'altre i les armes de l'Ultra romanien inactives. Tot i així, no semblava que l'haguessin tocat. Per què no reaccionava? I què devia ser allò que havia provocat la histèria del cap dels bàrbars?

A més del seu propulsor fotònic, en Wigner havia ajustat el seu corrector de gravetat al màxim per guanyar més velocitat. També li van caldre uns quants metres per aturar el seu impuls. El seu adversari s'acabava de frenar en sec i s'havia apartat precipitadament d'una petita bola d'energia intensament brillant que acabava de passar davant seu. Durant un instant, en Wigner va hesitar a intentar destruir el fenomen. Mes no era millor deixar que s'allunyés al màxim de la superfície del planeta? Després de tot, l'anell havia seguit el seu curs cap a l'oest. No havia cap mena de dubte que estaria prou lluny perquè no hi hagués cap risc i en tot cas el Thetor s'encarregaria de destruir el fenomen abans no el toqués. Llavors, va abstenir-se i es va envoltar amb la totalitat del seu escut. Per poc que pogués aturar, podria marcar la diferencia entre la vida i la mort.

En Waals, desconcertat, va mirar aquella bola radiant que es dirigia cap al firmament. Massa lent! No havia pogut aturar el bàrbar que reia d'ençà com un dement. Quan la manifestació llumínica ja no era més que un punt al cel, aquesta va immobilitzar-se. Semblava que no anés a passar res fins que el seu creador va obrir de bat a bat el dits com si fos un misteriosa invocació. Aquella boleta de llum començà llavors a inflar-se i a inflar-se fins arribar a unes proporcions enormes. Un astre brillant que submergia els voltants amb la seva llum! Era un arma de destrucció massiva?

Una alarma en els seus sistemes va provocar que els dos Heloïtes desviessin la mirada de l'estrany fenomen per assistir a una cosa encara més increïble! El bàrbar que havia neutralitzat la Nim també havia començat a créixer! El seu cos no sols prenia unes proporcions de bojos en un temps record, sinó que la seva morfologia evolucionava vers alguna cosa monstruosa, més animal que no pas humana.

En Wigner va dirigir el seu esguard sobre el seu adversari. No, ell no s'engrandia pas. Estava totalment immòbil amb el rostre dirigit cap a terra. D'altra banda, havia posat el seu braç dret davant del seu rostre com per protegir-se els ulls.

En Raditz estava exultant amb el seu cos d'Oozaru finalment desplegat. Quina joia disposar de tot aquell poder! Que divertit poder gaudir de nou d'aquella formidable forma! Ensenyant els ullals, va buscar amb els ulls l'insolent mosquit que s'havia desfet d'en Nappa. Tan bon punt va veure'l va obrir al màxim la seva enorme gola per escopir la mort sobre aquell pobre imbècil.

L'imminent perill va extreure en Waals del transit provocat per aquell tràngol. El sòl Heloïta esclatà desenes de metres de profunditat allà on ell s'hi estava no feia ni una fracció de segon abans. Lluny d'acovardir-se pel gigantisme i la potència de foc d'aquella bestiola, va emergir a tota velocitat vers ella. Un altre raig el va perseguir uns quants instants. Seguidament, un braç armat d'un puny titànic el va anar a trobar... El xoc fou terrible, com si hagués estat colpejat per una muntanya! Com podia una cosa tan enorme ser tan ràpida? En comparació, l'Ultra tenia el pes d'un insecte i va ser enviat a centenars de metres del punt d'impacte. Li van caldre uns quants segons a en Waals per recuperar els sentits i el control del seu vol. Després de renegar als Déus amb tota la mala llet que duia malgrat les seves costelles trencades, va activar al màxim el seu reactor fotònic.

—Vine a ballar amb el tiet Waals, preciosa meva! —va cridar adreçant-se a aquella abominació quan va ser prou a prop per ser escoltat.

Sense reduir la velocitat de la seva càrrega, amb un esgarrifós somriure als llavis i una mirada il·luminada per una bogeria furiosa, l'Ultra va brandir una Espasa de Déu a cadascun dels seus canells.

Sense mirar, en Vegeta va saber que a partir de llavors s'estaria sol. Els brunzits de l'arma làser que ja li eren familiars, l'espantós bram que els va prosseguir, l'inici d'un renec vociferat per la formidable veu de l'Oozaru ofegat en un "gloc-gloc", el terrabastall sord que havia fet tremolar el sòl del planeta i l'energia vital sobtadament desapareguda, li van fer cinc cèntims del que havia succeït. I pensar que aquell tros de quòniam no havia tingut mai la força necessària per formar una lluna artificial suficient per la transformació i que ho havia d'aconseguir precisament en aquell moment!

En Raditz s'havia merescut aquell final. Però ell, què havia fet per fracassar quan ja estava tan a prop de la meta? Quin error devia haver comés, ben bé? Sens dubte, havia deixat massa sovint els seus homes anar per lliure quan, de fet, no els hauria d'haver deixat prendre cap iniciativa. Si haguessin eliminat llurs objectius tan bon punt ho havia manat en comptes de jugar amb ells al gat i al ratolí, la victòria ja seria seva. Comprengué millor la intransigència rude del seu pare, així com la d'en Freezer. Una lliçó que no li serviria de res. D'ara endavant no tindria cap més Guerrer de l'Espai sota les seves ordres. Ai las. De totes formes, va esbossar un gest per determinar el seu marge de maniobra, però el carallot situat darrere d'ell va endurir la clau amb la qual el subjectava. Quina badada! Havia abaixat la guàrdia tot acaparat per la monumental pífia d'en Raditz i no havia mantingut prou la concentració per vigilar la posició del capità.

—No et moguis! No toleraré el més mínim intent de bellugar-te. Una respiració amb prou feines més forta que les altres i perdràs el cap literalment —va precisar l'Heloïta amb una calma que donava a entendre que no hi havia cap possibilitat d'error per part seva.

En Wigner va aprofitar la seva oportunitat tan bon punt va comprendre la relació entre el fenomen lumínic i la metamorfosi del bàrbar. Empegant-se contra l'esquena del supervivent, havia passat el seu braç dret sota aquell que el seu adversari mantenia aixecat per protegir-se els ulls. Amb la seva mà col·locada fermament contra la nuca d'en Vegeta, estava segur que a la mínima que intentés alliberar-se, la seva clau luxaria l'espatlla del seu presoner. Amb el seu puny esquerre tancat i prement sobre la templa del vençut, estava preparat per atomitzar-li el cervell si calia. Sols esperava les ordres sota les exclamacions de joia i les felicitacions que transitaven pels seus canals auditius.

Tot d'una, va notar que el bàrbar tenia una mena de sobresalt abans de posar-se rígid. Arriscant-se que el matés, aquest va girar bruscament el cap tant com va poder per cridar:

—Si valores la teva vida i la del teu planeta, destrueix aquesta llum i deixa'm anar. RÀPID!