DB Multiverse

Capítol 18

Traduït per Bola de 8 estrelles

En Wigner havia reduït l'últim bàrbar i un tret disparat des del Thetor acabava de desintegrar aquella font de llum. La invasió havia estat aturada i Helior salvat, però en Waals no estava per celebracions. Sí, havia sentit un maliciós plaer en desfer-se dels dos assassins dels seus camarades, però quan tot ja s'havia acabat, una sensació desagradable li regirava l'estomac i li feia venir arcades. Va escombrar el paisatge Heloïta amb la mirada tot dempeus a prop d'una Nim inconscient. Una superfície increïble estava tacada amb bassals més o menys vastos de sang espessa... hectolitres escampats en cataractes per les ferides obertes d'aquell ésser, d'aquell monstre. En Waals va pensar en l'últim esguard que s'havien intercanviat, una mirada totalment humana, la mateixa, sens dubte, que la seva. Al cap i a la fi, que potser no eren pas similars? Sobre l'herba escarlata, quatre parts d'un cos restaven immòbils. Després de morir, l'invasor havia tornat a la seva forma humana. Tot i així, en Waals reconeixia perfectament l'angle dels talls sobre aquells trossos mutilats. Dos cops havien estat suficients, cadascun d'ells amb un eix perfecte per formar simbòlicament una "X", la creu de la infàmia, la del condemnat a mort, la creu que serveix per ratllar alguna cosa de la llista, per eliminar una finestra de la pantalla de l'ordinador. Més lluny, un enorme cos empastifat de vermell i arraulit com la Nim en posició fetal, emergia de l'herba molla com si fos una recriminació divina. Matar és fàcil, no suposa res, sobretot en el deler de l'acció... és després quan esdevé una càrrega. Tots els camps de batalla semblaven sòrdids un cop s'esvaïa l'excitació del combat, i més encara quan et posen davant dels nassos la part dels teus errors que han dut a un dels teus amics a les portes de la mort. No, en Waals no estava d'ànims per festejar res.

En Wigner serrà alhora les dents i la força de la seva clau. Llàstima, en Radom no aconseguiria el seu presoner, finalment. Si l'idea li havia semblat estúpida en el moment en què havia rebut la ordre, el capità dels Ultres reconeixia en aquell moment que aprendre una mica més sobre tals criatures era de gran interès. Primordial, potser i tot... Va dubtar.

Amb el braç torçat al límit d'allò insuportable i amb la nuca enrigidida sota la pressió, en Vegeta notà el puny del capità pressionant encara més sobre la seva templa. Va tancar els ulls mentre que sobre de la parcel•la de pell que s'exposava al tret formiguejava la seva angoixa... però no va passar res. L'Heloïta no va executar la seva amenaça. De debò havia tingut en algun moment la intenció de matar-lo, o sols dubtava? Tant se val, guanyar temps era bo! Mes calia que aquell tros de quòniam l'alliberés si volia tenir l'oportunitat d'aprofitar-ho!

—Deixa'm anar! Acabarem morts, tots us fareu massacrar! Som els únics que podem... Merda!

De sobte, uns crits d'alarma ressonaren en els implants d'en Wigner. En mig del caos, en Radom i el general superior Thib donaren ordres contradictòries mentre els propulsors del Thetor il•luminaven el cel. No hi havia temps per tergiversar. Calia prendre una decisió.

—Què està passant? —es limità a preguntar a en Vegeta després de deixar-lo anar.

De tota manera, l'Ultra seguia estenent el seu puny tot preparat per obrir foc en direcció a l'estranger que romania dempeus a boca de canó enfront seu. També acabava d'enviar un missatge textual a en Waals perquè acudís cap allà mentre el bàrbar s'esvalotava:

—De què us serveix tota aquesta tecnologia vostra?! Ni tan sols heu estat prou llestos per reforçar la vostra vigilància espacial després de la nostra arribada? Un guerrer ve de dret cap a vosaltres i no sou capaços de detectar-lo abans que nosaltres! Ve per eliminar-me i fer allò que nosaltres no hem fet: massacrar-vos fins l'últim i annexionar el vostre planeta. Us hem fumut una bona estovada, però a aquest d'aquí ni jo mateix podria fer res tot sol contra ell. Ajuntem les nostres forces! És la nostra única...

Tot d'una, una sèrie de flaixos de llum estroboscòpica encegaren l'atmosfera. En el temps que els dos homes aixecaren els ulls, una deflagració dantesca ocultà la silueta del Thetor més amunt en la estratosfera.

—El teu escut! DE PRESSA!

En un acte reflex, en Wigner estengué els braços per formar un escut bombolla complet que englobà també el bàrbar al mateix temps que posava en Waals en guàrdia. Quant a en Vegeta, projectà una aura d'energia per reforçar la barrera de l'Heloïta que, segons el Guerrer de l'Espai, sols havia demostrat ser d'una eficàcia bastant relativa. En Wigner no digué res. Les llacunes dels escuts en relació a certs tipus de radiacions eren coneguts. Si mai l'energia dels estrangers podien aturar-les, seria una pista a seguir per poder solucionar-ho. L'instant següent, guerrers i proteccions desaparegueren sota un infern de flames on el mateix diable hauria resat per sortir-ne viu.

Un cop passada l'onada incandescent, una pluja d'espurnes en cascada desfilà sobre la bombolla protectora. En Vegeta, sota cobert, aturà la seva energia posant cara de pomes agres. La seva pell de Guerrer de l'Espai no havia resistit completament a les cremades. Mes si ell sofria, segurament no era res en comparació a l'Heloïta. El cutis de l'Ultra, molt més fràgil, estava recobert de butllofes. N'hi havia tantes que un gripau hauria pensat que era un membre de la seva espècie. Així i tot, malgrat l'insofrible patiment, conservava la seva posició i mantenia l'escut al límit de l'esgotament. Les seves mirades es van creuar.

—No puc afluixar. Això encara no s'ha acabat —sospirà en Wigner.

Mentre en Vegeta aixecava els ulls per veure créixer una formidable pluja de runes, el va escoltar cridar a un tal Waals. Va comprendre que es tractava de l'últim dels homes del capità, atrapat també sota el cataclisme.

La veu d'en Waals en els receptors d'en Wigner tingué l'efecte d'una brisa balsàmica. Era viu!

—Present, capità del meu cor... pica una mica, però sóc aquí —va respondre amb una veu afeblida

—Conserva la teva posició. Anem cap a tu —precisà el lider Ultra en veu alta deliberadament.

Coneixent en Waals, en Wigner sabia que quan "picava una mica", calia preocupar-se. Un cop d'ull al seu balanç vital li confirmà les seves angúnies i, per a acabar-ho d'adobar, la seva reserva d'energia descendia anormalment. Preocupat, en Wigner sentí a penes la segona onada sacsejar l'esfera de protecció. Era molt menys calenta que la primera i sols va escalfar l'aire a l'interior de l'escut.

—Formar equip, dius? —deixà anar el capità Heloïta dirigint la seva atenció cap al seu estrany acompanyant.

—Creus que t'ajudaré a auxiliar el flabir que ha matat els meus homes?

—Morir cadascú pel seu costat o sobreviure junts. Ho has proposat tu, no jo. M'he arriscat molt confiant en tu. La lleialtat és el preu a pagar per merèixer aquest honor. Si la nova amenaça és tan enorme com afirmes, mai no podrem superar-la si dubtem l'un de l'altre. Has dit que sols hi havia un guerrer. És tan fort com dius?

—Més fort del que algú com tu podria imaginar.

L'Heloïta aturà el seu escut i abaixà els braços per recuperar l'alè. La cremor del seu procés de regeneració afegida a les cremades de la irradiació... n'hi havia per llogar-hi cadires. Decididament, estava escrit que aquell dia estava destinat a coure's viu!Sabia que abaixar totalment la seva guàrdia el posava a la mercè del bàrbar. Si aquest sols l'intentava entabanar, aquesta presa de risc li costaria ben cara. Mes era l'únic mitjà de veure les seves intencions reals.

Silenciós, en Vegeta serrà de cop les dents aixecant la seva mà dreta ja carregada d'energia. Enmig d'un rugit, va catapultar el seu braç vers dalt per polvoritzar un gran bloc d'acer que era a punt de caure sobre la posició on s'estaven.

—Hi anem o seguim palplantats aquí per parlar del dia tan bonic que fa? —va deixar anar amb el seu millor somriure de sarcasme com a estàndard.

Encara que l'Heloïta es pensés que tenia el control de la situació, de fet era indiscutiblement ell qui tallava el bacallà! Actuar com un bon samarità era un repte per a en Vegeta. No els necessitava pas, però el risc del foc creuat durant un combat a tres bandes hauria estat massa perillós. Mantenir la comèdia el temps necessari per solucionar el problema immediat era la millor opció. Després ja tindria temps d'ensenyar a aquells pobres il•lusos a respectar el seu nou amo com es devia.

La tecnologia espacial Heloïta queia com calamarsa sobre el paisatge tan estimat dels seus habitants. De la mida d'una ungla de diverses tones de pes, les restes fumejants del Thetor recobrien el sòl amb cràters de totes les dimensions. La cúpula de protecció generada per l'armadura d'en Waals crepitava de forma contínua sota l'allau i fou amb alleujament que l'Ultra apercebé el seu capità. Per enorme sorpresa, no estava sol per fer-se un camí a través del diluvi mortal. En Waals es qüestionà si no començava a delirar. No solament el bàrbar l'acompanyava, sinó que polvoritzava les restes més grosses a través de l'escut que en Wigner creava sobre els seus caps! Treballaven en equip?!

Uns instants després, en Wigner ajudava en Waals a incorporar-se sota la bombolla protectora generada per la seva armadura d'una talla molt més confortable que la del ferit. Fins i tot arraulit contra el cos de la Nim per reduir al màxim el seu escut, la poca energia que li quedava a en Waals no li hauria permès d'aguantar molta estona més.

—Collons, aquell peluix m'ha colpejat de ple! —gemegà en Waals mentre es posava la mà a les costelles

En Vegeta dedicà el més radiant dels seus somriures a l'Heloïta, que li respongué amb una ganyota i una bella botifarra.

—Deu fer mal un tall com aquest, no? —observà llavors l'Ultra en un to melós mentre assenyalava el braç esquinçat del bàrbar.

—No comencis, Waals —va dir en Wigner amb calma.

L'interessat es va abstenir de remarcar que no era pas ell qui havia començat. En Wigner era la classe de persona que no queia en aquestes criaturades. Llavors, es va mossegar la llengua amb resignació.

En Wigner passà a observar l'equipament dorsal parcialment fos del seu Ultra. Seguidament va guaitar l'estat de la seva epidermis en carn viva mentre les seves pròpies butllofes ja estaven en bon camí per acabar de curar-se. Semblava evident: l'energia misteriosa de l'estranger havia reforçat la protecció. Va posar un genoll a terra per inclinar-se sobre la Nim, la qual tenia la pell gairebé intacta. En Waals l'havia protegit de les radiacions fent ús del seu propi cos com a barrera. La respiració de la jove dona inconscient era a penes perceptible. La seva armadura s'havia reconstituït i el procés de guarició havia aturat les hemorràgies. Però encara que les nanopartícules que els hi havien inoculat eren remarcablement eficaces per a la regeneració del sistema sanguini i les masses musculars, els seus efectes sobre altres òrgans eren molt més limitats. En Wigner es redreçà sospirant. La Nim no sobreviuria sense assistència mèdica. El rebombori provocat pel bombardeig era eixordador i comunicar intercanviant missatges de text sobre les viseres hauria semblat sospitós per al bàrbar. Recolzat a terra, l'escut era sòlid i l'estranger havia cessat els trets. Sens dubte estalviava forces pel combat vinent. En Wigner es conformà llavors a fer el mateix que els seus companys d'infortuni i es posà a contemplar l'espectacle de l'equivalent de les restes d'una cuitat sencera amuntegant-se al seu voltant.

L'acer, el titani i el carboni finalment acabaren donant lloc a la calma alleujadora d'una nevada de cendres.

—I ara? —preguntà solemnement en Wigner dins de la bola parcialment enterrada.

—He reduït la meva energia al mateix nivell ridícul que el vostre. Això t'hauria de donar encara una mica més de temps per recuperar les forces, ja que, si ho he entès bé, a aquesta mosqueta morta se li han acabat les piles i, per tant, no podem comptar amb ell —escopí en Veget en un to més despectiu del que hauria volgut.

En Waals es reincorporà a l'acte.

—No he necessitat mai de cap pila per estomacar un malparit —va cridar.

—Waals.

En Wigner esperà a que el seu subordinat apartés els ulls de la mirada del bàrbar abans de continuar estenent el braç per assenyalar els voltants:

—El responsable d'aquest sarau no fa part del seu equip. Segons diu és un altre invasor que seria encara més fort.

En Waals treia foc pels queixals, però aconseguí contenir-se tot serrant els punys. Si la comandància o en Wigner havien triat escoltar aquell monstre, no podia oposar-s'hi. Però això no li impedia de vigilar de prop aquell desgraciat.

El seu capità el coneixia bé. Li va donar una mica de temps per digerir la informació abans de prosseguir.

—No podem prendre cap risc sense haver avaluat l'amenaça. Acabem de perdre un creuer de primera categoria sobre el nostre propi territori. No tenim dret a l'error!

En Waals no va dir res més. No era pas imbecil. La resta ja ho havia entès.

Tot d'un plegat, el bàrbar s'esvalotà.

—Hem de marxar d'aquest cau i separar-nos. Ja ve cap a nosaltres i, per si us interessa, és com a mínim tan ràpid com jo!

—"És"? Un sol home? —s'estranyà en Waals.

—Aquest és més que suficient, creu-me. Sobretot contra uns mitges merdes de la vostra mena. Podeu agrair-me que sigui aquí per treure-us les castanyes del foc! —digué rient en Vegeta.

—Ves per on, i això ho diu el gran dolen que ha vingut a implorar ajuda... —remarcà en Waals amb el tors ben dret malgrat tot els seus esforços.

—Ara no és un bon moment! —va concloure secament el líder Ultra aixecant la seva mà lliure en front seu per imposar un retorn a la calma.

Un cop d'ull va ser suficient per a en Wigner per fer-se comprendre pel seu home. En Waals assentí en silenci.

El capità Heloïta agrandí amb un gest el diàmetre del seu escut per repel•lir totes les runes amuntegades amb l'idea que la Nim no fos ferida per algun esfondrament. Seguidament, va aturar el dispositiu de protecció. A penes en Vegeta i ell havien pres el vol, una veu va venir del cel abans d'esclatar de riure.

—Bon intent, estimat Vegeta. Una disminució de la teva força de combat sense cap raó és impossible. Així doncs, suposo que deus haver trobat una forma de dissimular-ne una part. Però, igual que tots els covards, no ets massa astut i hauries d'haver evitat quedar-te en el mateix perímetre on has fet el teu patètic intent de dissimulació d'energia! L'orgull dels Guerrers de l'Espai, quines bestieses!

Enmig de la reapareguda llum del final del dia, un gran guerrer amb la pell d'un color blau clar i vestit amb una armadura similar a la del comando de bàrbars, flotava pels aires amb la capa al vent i de braços encreuats. La delicadesa del seu rostre adornat d'or i perles que més d'una dona bella li hauria envejat i les llargues pestanyes dels seus ulls ametllats, contrastaven amb la virilitat de la seva aparença.

—Renoi, quin tros d'home! —xiulà en Waals