DB Multiverse

Capítol 14

Traduït per Bola de 8 estrelles

Els tres Guerrers de l'Espai reaccionaren instantàneament a la irrupció dels nouvinguts. Dos petits moviments amb el cap van ser suficients al més petit d'ells per distribuir els rols. En Raditz i en Nappa deixaren estar de sobte el líder Ultra per acudir en equip a l'encontre d'aquells aixafa guitarres. El seu príncep desaparegué sobtadament per sorgir a uns quants metres de l'Heloïta que havien deixat darrere d'ells.

En Vegeta vacil·lava de nou sobre què fer amb el capità dels Ultres. L'arribada imprevista de dos soldats d'elit era preocupant. D'on havien sortit? En cap cas, allò no havia d'haver ocorregut! En Galasir i els seus consellers havien afirmat encarregar-se de la seva part amb la resta del contingent Ultra el temps necessari per portar a bon port la part del pla referent als Guerrers de l'Espai. La distància entre el teatre d'operacions escollit i Helior havia estat calculat amb cura per optimitzar totes les probabilitats d'èxit. L'incapacitat del Kollok per mantenir la seva paraula posava en risc tota l'operació. Quantes males jugades d'aquest tipus caldria esperar-se, encara? Tres Ultres eren manejables, però... el doble o més? Matar el líder n'eliminava un, però seria suficient? El sentit tàctic del Príncep dels Guerrers de l'Espai s'inclinava cada cop més cap a una altra opció molt més eficaç de dissimular en el cas en què tota la manada arribés de sobte a la càrrega.

La joia de veure reaparèixer els seus camarades i l'esperança generada per la bona notícia esdevinguda realitat, tingué l'efecte d'un veritable electroxoc sobre l'organisme i l'esperit febril d'en Wigner. Mentre mirava com marxaven a tota velocitat els dos bàrbars vers el firmament, va analitzar les noves opcions que s'obrien amb aquest reforç imprevist. La irrupció inesperada del cap dels invasors just davant seu el va sorprendre, mes no pas prou per fer-li perdre el seu componiment. Sense el més mínim preàmbul, amb l'argument d'aconseguir una oportunitat d'agafar per sorpresa aquella serp tan esquiva, va desencadenar una pluja de trets làser sobre el seu enemic. Tal com s'esperava, la silueta del seu objectiu es va esvair al mateix moment en què la primera salva estava a punt d'atènyer-lo. A la dreta - a dalt- un altre cop a la dreta - a l'esquerra - a baix... atent a totes les dades transmeses pels seus detectors i també pels seus propis sentits, en Wigner sols vivia per seguir els desplaçaments del seu adversari, el qual, afortunadament, no responia a l'atac. Era a causa del ritme de les seves esquivades que li ho impedia, o havia tornat a canviar de parer perdonant-li la vida? El pensament va ser fugaç.

Ara!

L'Espasa de Déu sorgí per sobre del revers de la mà d'en Wigner amb la celeritat d'una serp de foc.

En Nappa estava content: hi havia carn fresca per estovar mil cops més divertida que no pas abatre aquelles rucades teledirigides. En Raditz jubilava: aquells dos Ultres li donaven una altra oportunitat de brillar en l'escenari.

Tot d'una, dos flaixos s'interposaren entre les siluetes dels nouvinguts i els Guerrers de l'Espai.

—Atencio! —cridà en Nappa tot esquivant amb una finta a l'esquerra.

En Raditz maleïa el seu company. Quan cessaria de prendre'l per un inútil acabat?

Mai, pel que semblava.

Ja en el planeta Vegeta, en Nappa feia part de l'elit de les elits, aquella seleccionada per servir de ben a prop a la família reial. Pitjor encara! Escollit entre tots, el gran bigotut havia estat distingit per servir de per vida el jove príncep. Els anys havien passat, però no el nivell del colós. Seguia tenint una força de primera línea, i, malgrat els seus constants progressos, en Raditz encara era lluny per pretendre avançar-lo. Tot i tenir un nivell honorable, el fill d'en Bardock era sempre el més feble dels tres supervivents. Un pensament furtiu pel seu germà a penes conegut abans de la seva mort li travessà l'esperit. Finalment, potser hauria d'haver insistit més per deixar aquell pelacanyes viu. Al costat d'una força de combat tan patètica, el seu nivell hauria pogut ser més apreciat al seu just valor. Ja era tard per les lamentacions. L'aire brunzí lleugerament al pas ardent dels dos raigs constituïts per allò que semblava ser l'arma més perillosa de l'arsenal dels Ultres. Si més no, el coent record de la part mancant de la seva anatomia augmentava una mica el nivell de perillositat dels seus làsers en forma d'espasa en l'escala personal del Guerrer de l'Espai. Aquell fastigós d'en Freezer els havia enviat a l'escorxador llençant-los així en la caldera Heloïta. Sense la intel·ligència del seu príncep, el desenllaç del combat contra els Ultres al complet hauria estat incert. Aquells covards incapaços de generar la més mínima energia de combat disposaven d'un armament que distava de les joguines habituals... realment, era més perillós que tot allò conegut a l'altre costat de la galàxia. Si les tropes d'en Freezer s'enriquissin amb tal material, l'estatus de guerrers d'elit es menjaria un cop ben dur de pair, considerant que el tirà ja els tractava com unes mitges merdes, a ells, la cirereta del pastis del poble guerrer suprem!

La necessitat d'acció tallà brutalment el fil del pensament del combatent del peu amputat.

Les seves dues salves havien errat l'escarransida silueta que alternava trets làser i boles explosives en el joc del gat i la rata iniciat amb ella. Una noia! Li havia de tocar a ell, és clar. Aquella pollosa era més àgil que una anguila i no hi havia manera de caçar-la. Aquesta, aconseguia mantenir un combat a distància malgrat la seva manca de velocitat.

El Saiyà va constatar que, més a baix, el gran Nappa havia deixat el "seu" Ultra venir al contacte, qui semblava cultivar el mateix gust del cos a cos que el petit tenaç. Capficats en els seus intercanvis de cops, els dos homes s'apropaven inexorablement al sòl. L'auricular del sensor d'en Raditz espetegà sota el timbre arrogant del seu acòlit desprotegit:

—Deixa d'estar-te als núvols i destrossa aquesta meuca abans no et tornin a ensarronar!

Rarament, les ganes de matar havien envaït fins a aquell punt els sentits del fill d'en Bardock.

En Nappa observà el seu nou adversari, el qual romania dret davant d'ell. El rostre ensangonat del desconegut, cruelment atès per múltiples cops durant el pugilat en mig del cel, accentuava la màscara de ràbia que el removia per dins. El colós havia comprès que es tractava d'un amic àvid de venjança del petit valent. Meravellosa perspectiva; almenys es barallaria amb el cor, un combat on podria quedar-se a gust!

En Waals tremolava de còlera. Malgrat les rocambolesques circumstàncies que els hi havien permès a la Nim i a ell de retrobar-se ràpidament amb l'equip d'en Wigner, havien arribat massa tard per impedir la mort d'en Lidar i d'en Fuller. Li havia demanat al bàrbar de continuar el combat a terra amb el pretext de voler fer-ho millor que en Lidar, mes realment el que necessitava era recuperar una mica el control de si mateix. Desconcentrat per l'excés de sentiments i d'adrenalina, s'estava barallant com l'últim dels novells durant la partida aèria. No obstant, el que volia era arrencar-li la pell a aquell brètol de creixement desproporcionat, i estava disposat a fer-ho!

Amb burla, en Nappa se'n reia:

—Així doncs, recuperem l'alè abans de la gran pallissa que t'espera?

En Waals lluitava per recuperar l'autocontrol. Havia comprès que l'altre era molt astut. L'Heloïta sabia que si queia en el seu joc, la partida estava perduda d'inici. De costum, la seva ràbia, que havia après a domesticar, l'ajudava... mes allà, el foc interior cremava massa. Era impossible vèncer sense un mínim de control; la crua realitat que tot assassí aprèn tard o d'hora tant sí com no... si en sortia viu.

La Nim ja podia fer múltiples giravoltes i canvis de direcció que l'estrany del peu tallat es revelava tan inassolible com un corrent d'aire. Tot i la massa dels seu cabells que devien oferir una considerable resistència al vent, malgrat la ferida igualment seriosa, a pesar de la seva gran estatura i una certa manca d'agilitat, es movia tan de pressa que el seu ull tenia dificultats per seguir-lo. La seva expressió no deixava cap dubte sobre les seves intencions. El qualificatiu de bàrbar li anava com anell al dit. Encara que era infinitament menys lleig que un Kollok, no emanava pas menys salvatgeria. La seva aparença més humana donava ganes a la jove dona de saber-ne més sobre tal home, intentar comprendre'l... però sabia que mai no en tindria l'ocasió. Només en sobreviuria un d'aquell duel i no tenia pas la intenció de cedir-li la victòria.

Mentre que el seu propulsor de fotons l'havia catapultada just a sobre d'ell, una inspiració sobtada la va portar a aturar-lo per augmentar el seu corrector de gravetat al màxim de densitat. Tal com havia previst, la brusca caiguda que en resultà agafà per sorpresa el seu adversari. Aquest cop, no va poder evitar veure-la retrobant-se a la seva esquena, tan a prop que va aconseguir agafar-se d'una bona mata de cabells foscos. Tota la força d'en Raditz no li serví pas per resistir el pes que tirava la seva nuca enrere. Penjada de la seva liana de cabells que l'apropava al seu adversari en un moviment pendular, la Nim va fer sorgir la seva fulla làser sense treure de sobre els ulls de la gola que s'oferia davant d'ella.

En Vegeta havia empal·lidit. La sang, després de desaparèixer del seu rostre, li palpitava a les temples. Aquell gamarús, aquell mitja merda, aquell insecte amb la força de combat digna d'un cuc de terra acabava d'aconseguir tocar-lo! Feia rajar la seva sang reial!

En un acte reflex, en Wigner es protegí ràpidament el rostre amb el seu avantbraç. Havia maniobrat bé i la seva fulla de llum havia atès el seu objectiu. Sols que, malgrat el seu fil a prova de tot, la fulla havia estat alentida per l'espècie de protecció que l'estrany podia activar a voluntat al seu voltant. I, a més, el combatent era prou experimentat per acompanyar el cop, cosa que sens dubte també l'havia salvat. El seu braç esquerre devia tenir un tall fins a l'os, mes en vista de la seva reacció, això no semblava pas un motiu de pes per afeblir-lo. En efecte, no content de no prestar el més mínim gest per constatar o protegir la seva ferida que era prou profunda, el bàrbar havia entrat en una espècie de crisis de ràbia embogida que tenia com a efecte transformar el seu cos en una espècie de generador. Una energia desconeguda emanava com si fos el centre d'una tempesta. Fins aleshores, el temps havia romàs calmat i, en aquell moment, unes ràfegues d'una potència dement tallaven l'aire, unes nuvolades negres tapaven l'anell i el Tethor, al mateix temps que uns llampecs estripaven els cels. Un banal invasor, un guerrer, un mag, el fill oblidat d'un Déu... què era, doncs, aquell foraster?

El puny d'en Waals quedà en suspensió, mes no el d'en Nappa. Tot i que fins aleshores havia aguantat el ritme del colós, l'Heloïta s'estavellà pesadament sobre el terra del planeta que li havien encarregat protegir. En Nappa no estava disgustat per la diversió. Certament, afrontar un repartidor de llenya com aquell li encantava, però els cops i els contraatacs successius escalfaven la seva ferida a l'espatlla. Després d'haver prolongat el seu avantatge amb una magistral puntada de peu en el flanc del paio dels cabells arrissats, era qüestió d'assegurar-se que el deixés en pau un o dos segons. Va alçar la testa. Tenia dificultats per creure's les xifres que desfilaven sobre el seu dispositiu de combat quan, de sobte, l'aparell va esclatar tot deixant-lo mig sord. El seu príncep, l'hereu de la corona, la seva vida... sobrepassava tots els límits! Després de tantes adversitats i humiliacions, finalment l'era dels Guerrers de l'Espai estava de retorn!