DB Multiverse

Capítol 99

Traduït per Bardock

Univers 3, any 780, Planeta Zioga 3.

Un planeta desèrtic. Cap forma de vida primitiva ni cap població en aquell astre fred. Un únic palau s'alçava el no-res.

Gràcies a la seva absoluta perseverança, en Hoi podia obrar miracles. El petit ésser amb orelles punxegudes va arribar davant de l'immens palau, les torres del qual esquinçaven el cel. Estava sol i no necessitava a ningú per a la seva recerca. L'única persona que buscava es trobava dins del palau que alhora el feia servir com a laboratori.

Amb un pas lent, en Hoi entrà dins del palau. Es pensava que hauria de creuar una gran porta, però aquesta era inexistent. Tan sols hi havia un arc a l'entrada. El palau no semblava pas gaire acollidor. No hi havia ningú en la gran entrada ni en els passadissos. No hi havia cap rastre de polseguera malgrat les fortes ventades exteriors que feien que la sorra fina topés contra els murs del palau. Semblava que l'indret hagués restat abandonat des de feia lustres però, per altra banda, es mantenia net. A més a més, les llums enceses de cada passadís semblaven guiar en Hoi.

Finalment, va arribar a la seva destinació: una enorme sala igual d'alta que d'ampla. A la paret del davant hi havia una gran finestra que permetia de veure més enllà, donant la sensació que es tractava d'un espai enorme. Al centre de la finestra hi havia un arc que aguantava una màquina estranya que semblava una mena de cervell alimentat per diversos cables que es sostenien amb els murs i les columnes.

Sota l'arc, semblava que hi havia una catifa tota feta de cervells... o almenys aquesta era la sensació que tenia en Hoi. Levitant alguns centímetres per sobre de la catifa, una criatura flotava gràcies a la seva esfera de cristall.

Donant-li l'esquena a en Hoi, es podia apreciar la seva llarga cabellera argenta i dues espatlleres negres. En Hoi s'hi apropà sigil·losament fins que l'home va parlar sense ni tan sols girar-se:

—Què hi fa vostè, aquí?

—La porta era oberta... De fet, no hi havia porta... —es justificà en Hoi.

—En aquest planeta no hi ha vida. No necessito cap porta —digué l'ancià amb tranquil·litat.

En Hoi caigué de genolls a terra. Li havia costat molt de trobar el seu objectiu. Només havia d'intentar persuadir l'home que hi havia davant d'ell.

—Vostè és la meva última esperança... Dr Raichi!

L'al·ludit es va quedar en silenci sense girar-se. En Hoi continuà:

—Heu sentit a parlar del gran heroi, en Tapion?

Un nou silenci.

—És presoner d'una caixa de música malèfica, segellada amb una màgia negra molt poderosa!

—Se me'n fum el seu heroi —digué per fi el Doctor Raichi.

—Només vostè posseeix els poders per obrir-la! Cregui'm, ho he provat un fotimer de vegades!

En escoltar les seves súpliques, en Raichi va sentir una mica de llàstima per en Hoi. Però el doctor no el volia escoltar. Només desitjava la seva soledat eterna:

—Foti el camp... Ara mateix.

En Hoi va dubtar. Trobava injust haver fet tot aquell camí per a res. Encara amagava un as a la màniga. Va treure, d'una gran butxaca de l'interior de la seva jaqueta, una caixa de música molt ben guarnida. Va prosseguir les seves pregàries encara agenollat:

—Dr Raichi, vostè és un heroi de debò! Ja que vostè va destruir el poble dels Saiyans, que començaven a dominar l'univers! En Tapion també és un heroi! Es mereix ser alliberat!

Les paraules d'en Hoi van tenir l'efecte desitjat. En Raichi reflexionava en silenci. Va girar-se per observar aquell visitant i l'objecte que tenia a la seva mà.

«Un heroi, jo? Només per tenir set de venjança...»

El Doctor Raichi queia en la temptació. Al cap i a la fi, havia estat molts anys sense moure's i sense cap objectiu. Potser havia arribat el moment de canviar aquella dinàmica.

El científic Raichi va dedicar diversos dies en una forma d'obrir aquella caixa misteriosa. Aquell nou repte va ser estimulant per a ell. Es va endinsar amb plaer en diverses fórmules matemàtiques de gran envergadura, en operacions complicades, en esquemes de diverses pàgines... Finalment, va crear un sistema que semblava ben senzill a primera vista. Va col·locar la caixa en una taula buida. Un interruptor va engegar un generador que enviava ones a través de la taula blanca. Es sentí un clic; la caixa s'estava obrint. La ciència d'en Raichi semblava més mística i inconcebible que no pas la màgia d'en Hoi. Però havia funcionat.

La caixa va començar a tocar una melodia musical de forma desenfrenada. En Raichi esperava mentre que en Hoi semblava delirar. La caixa començà a obrir-se i la melodia continuava essent bella.

A continuació, una ventada provinent de la caixa colpejà els dos ancians. Un tornado començà a sortir violentament de la caixa, la qual encara tocava la seva música. Però, a poc a poc, el so semblava provenir del fum que semblava prendre forma d'hominoide.

«Una energia poderosa intenta escapar-se... »

Finalment, es podia apreciar que la melodia era interpretada per l'hominoide que emergia cada vegada més netament. Tocava una ocarina. L'home d'orelles punxegudes i armat amb una espasa lligada a l'esquena, va tocar el sòl quan el fum es va esvair per complet.

L'home mirà en Hoi i en Raichi i va parlar:

—Per què m'has alliberat?

Semblava una reprimenda i no pas un agraïment. En Hoi rigué sarcàsticament:

—Que no ets feliç de ser lliure de la teva presó?

—No ho hauríeu d'haver fet! —vociferà el jove Tapion.

—Quin és el problema, noi? —s'encuriosí en Raichi.

El científic no va veure el somriure sarcàstic d'en Hoi, però es va adonar fàcilment que volia tocar el dos. Una porta es va tancar automàticament tot blocant l'única sortida d'aquella vasta sala.

—Sí que hi havia una porta! —digué en Hoi topant contra el mur que havia aparegut i que li barrava el pas.

—Vostè no s'escaparà... expliqui's —digué en Raichi tranquil·lament i sense girar-se.

—Ah, bé... no cal ser tan impacient... —respongué el bruixot Hoi, el qual havia recuperat el seu somriure—. Ho entendrà tot vostè solet!

Una aura l'envoltà. Semblava que havia sortit de la caixa de música.

—Gràcies per la vostra ajuda! I ara, adéu!

L'aura va adquirir una forma monstruosa. En Tapion va reconèixer-la immediatament.

—És la part inferior d'en Hildegan!? O sigui que... vas matar en Minosha!!!

En Raichi restava impertorbable. Encara havia d'aprendre moltes coses sobre tot allò que estava succeint. En Hoi somreia. En Tapion es va col·locar la seva ocarina a la boca. De sobte, el laboratori va emetre els sons d'alarma.

—Un poder colossal, aquí, en el laboratori? —digué en Raichi percebent que hi havia una certa vivacitat per allà.

Van aparèixer unes cames gegants i una cua afilada. Era la part inferior d'en Hildegan. Havia començat a destruir una part del laboratori d'en Raichi. Era evident que tenia molt de poder...

Al seu costat, en Tapion va començar a interpretar la seva melodia.

«L'he d'aturar! Sigui com sigui!»

La part inferior d'en Hildegan va assotar a l'aire i va esquerdar el terra amb la seva cua. Uns grans blocs de metall i de roca sortiren disparats i van col·lidir contra en Raichi i en Tapion. El darrer va deixar de tocar la seva melodia en última instància, ja que les ruïnes el mantenien immòbil en el terra. En Raichi va activar un escut molt poderós al seu voltant. No va patir cap dany, tot al contrari del seu centre d'investigació.

—Estàs destruint el meu laboratori... T'ho he d'impedir! Veniu, guerrers fantasmes!

—Sí, Senyor Raichi —feren diverses veus a l'uníson.

Uns homes es materialitzaren al costat d'en Raichi.

—Quines són les seves ordres?

En Hoi els va reconèixer.

—S... Saiyans? Però si vostè els va liquidar!

—Els seus fantasmes són ara els meus esclaus... i tu també ho seràs! Encarregueu-vos d'ell!

—Sí! —digué el fantasma d'aquell que s'anomenava Kakarot quan era viu.

—Ja has begut oli... —digué, somrient.

—Això tu! —es burlà el bruixot.

—Eh... què? —es sorprengué el fantasma del fill d'en Bardock i de la Hanasia.

Va sentir que quelcom foradava el seu cos. No sentia cap mena de dolor, però sí que va notar una punxada esgarrifosa. Va abaixar el cap per veure què li havia foradat el seu ventre.

—Què diantre...?!

Va girar el cap per observar darrere d'ell. Havia estat víctima de la cua del monstre. En Kakarot va desaparèixer.

—Quin babau... Abans de tot, destruïu aquesta criatura —ordenà la dona anomenada Hanasia.

Aquesta havia comprès que aquelles cames protegien el vell bruixot. Encara que no els mirés, els fantasmes la van obeir sense queixar-se.

—Tan sols és un animalot imbècil! —cridà una fantasma disparant una ràfega d'energia.

—Entoma això! —digué un altre fantasma tot enviant una descàrrega d'energia.

El monstre va entomar de ple la violenta explosió.

En Tapion encara estava atrapat sota les ruïnes. La Hanasia va escampar algunes runes perquè en Tapion les utilitzés de palanca i s'alliberés.

—Ha estat fàcil... —esbufegà ella.

—Jo no n'estaria tan segur... —sospirà en Raichi.

Fins i tot transformats en fantasmes, els Guerrers de l'Espai estaven massa segurs d'ells mateixos...

La Hanasia mirà l'indret on es trobava el monstre. Quan el fum es dissipava va apreciar que la cua tornava a bellugar-se pels aires.

—Fuig... sòmines! —cridà la Hanasia a una de les seves companyes.

Però ja era massa tard; el fantasma havia estat tallat per la meitat abans de poder reaccionar.

—Que ràpid! —digué un fantasma.

—Pot matar d'un sol atac! —remarcà un altre de forma molt perspicaç.

En Hoi s'allunyà saltant i rient sarcàsticament:

—Jugueu amb la meva criatura mentre jo...

—Tu no vas enlloc... —l'interrompí bruscament un Guerrer de l'Espai amb cabells llargs situat darrere d'ell.

—Es... espera... —intentà dir en Hoi mentre es girava.

—És el que ha ordenat el senyor.

El seu rostre amical es va esvair. En Raditz disparà amb una mà un atac molt poderós d'energia que va desintegrar en Hoi.

Mentre contemplava la seva obra, en Raditz va notar que algú passava pel seu costat a gran velocitat i s'estavellava contra el sòl. Era un dels seus "amics". Després de dir un renec, el fantasma desaparegué.

—Ha, ha! Qui és el figaflor, ara? —es burlà el germà d'en Kakarot.

—No abaixis la guàrdia, Raditz —li digué la seva mare—. Aquesta criatura és molt forta. Ja ens ha eliminat a tres.

—Què?! No pot ser!

Sota la Hanasia, en Tapion tractava de recuperar la seva ocarina però en Raichi es va situar entre ell i l'instrument.

—Quin és el nexe que t'uneix amb aquest monstre, noi? —preguntà en Raichi.

—Dona'm la meva ocarina!!!

—Respon la meva pregunta...

—L'altra meitat... és a dins meu...

En Raichi es va donar la volta. La part inferior d'en Hildegan no era pas gaire lluny, però estava entretinguda amb els seus guerrers fantasmes. L'altra meitat a què es referia en Tapion era, lògicament, la part de dalt.

—Interessant... —sospirà.

En aquell moment, en Raichi començà a percebre els records d'en Hoi, el qual s'acabava d'unir a les files dels seus esclaus fantasmagòrics. Gràcies a això, completaria el trencaclosques de seguida.