PRIMERA PART: UN TORNEIG REALMENT ESTRAMBÒTIC!

Capítol 1

Traduït per Bardock

A la Terra s'hi alçava un gran dia pel matí. El sol brillava en el cel radiant sense núvols. En una casa modesta d’una ciutat, uns pares preparaven l'esmorzar. Un cop enllestit, en Son Gohan va cridar la seva filla:

—Pan! L’esmorzar ja és a taula!

—S’haurà llevat ja? —preguntà la Videl, la seva dona, col·locant una capsa de cereals sobre la taula.

No va tenir temps de respondre: algú baixà les escales del pis superior a tota velocitat. Un gran somriure il·luminà el rostre d’en Gohan, que es va reajustar les ulleres amb un petit gest.

—Ja s'ha llevat, sens dubte.

La nena, de catorze anys d'edat, vestida amb un quimono i un bastó de color vermell a l’esquena, obrí la porta per marxar.

—Mare! Pare! Surto!

—Ei! On vas, així? —preguntà la seva mare.

—L’avi em va prometre que avui entrenaríem amb l’Ub. No m’ho vull perdre!

—Ni tan sols saps on són —intervingué en Gohan abans de beure una beguda.

El suc de taronja va estar a punt de vessar-se, quan aleshores va sentir, durant un curt instant, una energia poderosa. Era massa lluny per tal de localitzar-la amb precisió, però en Gohan era capaç, com a mínim, de saber-ne aproximadament l'origen. Si ell podia detectar-la, aleshores la Pan també. La Pan va fer-li una ganyota al seu pare abans de passar per la porta i tancar-la amb força:

—Adéu!

—Però... aquesta nena fa el que li rota... —sospirà la mare de la noieta.

En Gohan va respondre amb un aire un pèl abstret... No obstant, seguia el rastre de l’energia de la noia a l'exterior... I ho continuaria fent, per precaució, durant una desena de minuts.

—No pateixis, Videl, estarà amb el pare, no correrà cap mena de risc. O almenys no gaire...

—Aquest matí havia d’anar a l’institut! —declarà encara contrariada la Videl.

—No passis ànsia, és espavilada i es posarà al dia. Et recordo —digué en Son Gohan mentre s’aixecava—, que em vaig perdre diversos anys d'estudi quan era més jove que ella.

La Videl va sospirar en veure la Pan a través de la finestra. Aquesta s'havia muntat sobre un núvol groc i enfilava ràpidament l’horitzó.

—Crec que diverteix massa...

—Videl... tot i que es perdi classes, va molt avançada. No hi ha cap problema. De fet, és més llesta que jo.

—Estem en temps de pau... hauria d’assistir a classe i practicar les arts marcials durant el seu temps lliure!

—Ja n’hi ha prou... em recordes la meva mare —respongué en Gohan somrient.

—Només vull assegurar-me que tindrà una feina digna en un futur i que la lluita sigui una cosa secundària per a ella...

En Gohan es va aixecar, es va acostar a la seva dona i li va col·locar una mà a l’espatlla:

—Ella és així, i no podem fer-hi res... Va començar a imitar els seus avis quan amb prou feines era capaç de posar-se dreta, als quatre anys... En fas un gra massa, Videl. Tot anirà bé...

—Segurament...

—Parlarem amb ell aquesta nit, si això et tranquil·litza.

La cara de la Videl es va il·luminar:

—És una gran idea!

A continuació, la seva mirada es va dirigir sobre el pèndul. En Gohan s'arriscava a fer tard, cosa insòlita! Aleshores, el va empènyer amb dolçor vers la porta:

—Has vist quina hora és?! De pressa, vés a treballar, amor meu!

En una regió muntanyosa aïllada de tota civilització, dos ecos ressonaven a intervals regulars. Eren ones de xoc... el poder de les quals feien tremolar el sòl. Eren tan fortes que un simple humà les hagués pogut sentir si hagués estat per aquells paratges. De vegades també s’escoltaven crits com ara "Ahhh!" o "Iaaa!" que, aparentment, sempre atorguen més força als lluitadors.

L’origen d’aquell rebombori que pertorbava la tranquil·litat de les muntanyes era causat per dos homes que, simplement, feien l’escalfament. El que era només un escalfament per a ells, era simplement inimaginable per a un humà corrent... amb algunes excepcions, és clar. Era evident que eren tan forts com... diversos milions de Terrícoles de força mitjana?

Després d’algunes desenes de minuts d’entrenament, els dos amics, mestre i deixeble, van fer un petit descans i van començar a fer petar la xerrada.

—Ni tan sols estem cansats ni suant després d'aquest entrenament —va fer aparentment sorprès el més jove dels dos, un vailet amb la pell fosca, d’uns vint anys que vestia un quimono de color vermell ataronjat.

—Aquest és el propòsit dels exercicis que repetim als entrenaments. N’hi ha d'altres que podria ensenyar-te, però posaríem en perill la Terra —respongué el seu mentor, gratant-se la testa amb un dit i un aire avergonyit.

—Sí, sembla que el terreny hagi patit molt... —digué l’Ub observant el paisatge del seu voltant.

—Oh, no t'amoïnis, nosaltres no hem causat tot això. O... potser sí... —digué en Goku després d'un curt instant de reflexió—. Aquí és on vaig lluitar contra en Vegeta per primera vegada —precisà al seu deixeble tot recolzant-se en una roca.

El comentari va fer que l’Ub s’exclamés:

—Contra en Vegeta! De debò?

El jove guerrer, que era la reencarnació d'en Majin Bu, un djinn superpoderós que va a estar a punt de destruir l'univers, va començar devorar el paisatge amb l'esguard, tractant-se d'imaginar què havia succeït en aquell duel èpic, ja feia trenta anys.

En Goku es va alçar sobtadament picant de mans.

—Bé... Continuem?

—Sí! —digué el jove amb un entusiasme renovat.

—Aquesta vegada confio en tu perquè sobrepassis el teu nivell! Tracta de seguir el meu ritme, com sempre...

En Son Goku va adoptar una posició de combat, encara que no ho semblava pas del tot: amb les cames lleugerament flexionades i separades i els punys estrets, va desplegar tota la seva força però sense transformar-se en Superguerrer. Una aura blava i blanca l'envoltà i el seu cabell voleiava a causa de l'efecte del vent que havia provocat al seu voltant.

Davant d’ell, l’Ub va fer el mateix. El seu crit va ser més fort, però més sostingut. La seva aura no havia d’envejar res a la del seu mestre.

—Au, va, més potència! —l'esperonà el darrer—. Tracta d’anar més...

Fou interromput quan l'Ub, després d'un altre crit, va desplegar una força una mica superior, cosa que va sorprendre a un Goku que no va poder evitar somriure.

—Bé. Segueix-me...

L’aura blanca d’en Goku va adquirir un tint daurat juntament amb els seus cabells. Els seus ulls van variar a verd. En havent passat a aquell estat, la força d’en Goku havia augmentat considerablement. Aleshores, l’Ub era la meitat de fort que ell, però el seu mestre li havia ensenyat una tècnica molt útil per resoldre aquell problema... I la va utilitzar immediatament...

—L’atac d’en Kaito!

L'aura blanca de l’Ub va esdevenir vermella i brillant. Els seus músculs van augmentar una mica de volum, igual que les seves venes i artèries per permetre una circulació sanguínia accelerada. La seva força havia augmentat de manera espectacular i superava la d'en Goku... qui va passar al segon nivell de força dels Superguerrers després d’estrènyer, amb potència una mica més de potència, els seus punys. El seu cabell es va eriçar encara més, deixant caure només un únic floc de cabell sobre el seu front. Els seus músculs també van incrementar en volum i uns raigs recorrien tot el seu cos.

—Vinga, passa a un nivell superior...

L’Ub concentrà energia passant a poc a poc els següents nivells de l’Atac d’en Kaito... per tres... per quatre... per cinc... seguia multiplicant els nivells a poc a poc i bona lletra...

Aquesta vegada, tal com desitjava en Goku, l’Ub esperava arribar a un nivell superior respecte al que aconseguia habitualment... Durant mesos havia estat endurint el seu cos per ser capaç de suportar-ho... Sí... d’aquella manera sorprendria el seu mestre! Només calia una mica més d'esforç i concentració...

«Què carai?! —pensà de sobte, perdent la seva concentració.»

—Avi!

—He, he! Conec aquesta veu —digué en Goku alçant la testa cap al cel al mateix temps que l’Ub, fent desaparèixer ambdós llurs aures.

Van veure una noia de catorze anys baixant un centenars de metres per sobre d’en Goku, el qual la va atrapar amb habilitat.

—Avi —digué la Pan amb una mirada enfadada un cop ja era a terra—. Em vas prometre que no començaríeu sense mi!

—Ah, ho sento! És que nosaltres ja estàvem preparats. Escolta, per què has vingut amb el Núvol Kinton?

La Pan va col·locar les seves mans als seus malucs, va tancar els ulls i va inclinar el cap lleugerament enrere i al costat, prenent una posició que denotava que la resposta era òbvia:

—Com que havia d’entrenar-me amb vosaltres, no volia malbaratar ni un sol àpex d'energia volant fins aquí.

—Tens tota la raó.

—Creus que pots seguir el nostre ritme? —preguntà l’Ub, aproximant-se i amb un somriure als llavis.

—I és clar! Duc el cognom Son! Avi, he vist l’Ub fent servir l’Atac d’en Kaito! Quan me l’ensenyaràs?

—Pan... Tu no ho necessites. Li he ensenyat a l’Ub perquè no pot accedir als diferents nivells de força dels Superguerrers.

—Però jo tampoc no puc transformar-me en Superguerrera! —va somiquejar l'adolescent.

—Crec que necessites esforçar-te més per aconseguir-ho —replicà el seu avi.

—Però... mentrestant amb l’Atac d’en Kaito... potser...

—Bé —va fer en Goku aixecant-se i tractant de canviar de tema—, ja ho veurem. De moment, començarem amb un petit escalfament.

—Però si ho acabem de fer! —replicà l’Ub.

—Jo no ho necessito! —afegí la Pan.

—No digueu bestieses. Entrenarem de debò, no patiu. Primer de tot, correrem una mica.

—D’acord... —van fer l’Ub i la Pan sospirant.

Estaven a punt de seguir en Goku quan el darrer va notar alguna cosa. Es va incorporar per escrutar el cel. No va tardar gaire a apercebre allò que l'havia estat intrigant: un petit robot que volava cap a ells.

—Què és això? —l’Ub preguntà.

—Diria que és un dels aparells de la Bulma... —va respondre en Goku amb curiositat.

El robot, una esfera dotada de tres potes molt curtes i proveït d'un sol ull, s'aproximava fins que es va aturar davant dels tres Terrícoles perplexos. El giny emetia un petit soroll metàl·lic i una xiulada semblant al d'una televisió vella. Llavors, de sobte, el seu únic ull va començar a brillar i va aparèixer una imatge entre el robot i en Goku.

—Cor Petit? —digué l’Ub sorprès per aquella imatge.

—No, no és ell —digué en Goku adoptant una mirada seriosa.

—Combatents de la Terra —començà a dir el Namekià—, heu sigut escollits perquè sou els millors guerrers del vostre univers. Us convidem a participar en el millor torneig que hagi existit mai.

—Un torneig?!

La Pan semblava molt interessada.

—Em pregunto... —començà a dir en Goku abans que el Namekià prosseguís:

—Us esperem al Palau de Déu.

Quan va haver acabat de parlar, la imatge s'ennuvolà abans de revelar la figura d’en Cor Petit.

—No és fàcil d'explicar, però no és cap broma. Son Goku, sé que això t'interessaria i per això els he permès que contactessin amb vosaltres. Us esperem.

La imatge va desaparèixer i el robot va partir tan ràpid com havia vingut.

—Aquest missatge estava destinat exclusivament a nosaltres tres? —preguntà l’Ub.

—No ho crec —respongué en Goku girant-se vers els seus dos deixebles—. Han parlat dels guerrers més forts de l’univers. Segur que inclouen a en Gohan i a en Vegeta.

—Creus que és real, tot això? —preguntà l’Ub una altra vegada.

—Ja ho veurem. No perdem més el temps. Apropeu-vos a mi, anirem a buscar en Gohan i la Família Brief.

L’Ub va col·locar una mà sobre l’espatlla dreta d’en Goku, mentre que la Pan s’aferrava a la seva cintura. En Son Goku va intentar captar energia en direcció a casa del seu fill. Immediatament va trobar la de la Videl i, sense pensar-s’ho dues vegades, es va teletransportar juntament amb l’Ub i la Pan... Dos minuts més tard va comprendre per què no havia notat l’energia del seu fill, que superava la de la seva dona un miler de vegades o gairebé: en Gohan no hi era...

—Està treballant, com sempre —digué la Videl després que la Pan hagués explicat breument la situació.

—Només l’hem d’anar a buscar, avi!

—Espereu-vos! Vinc amb vosaltres —digué la Videl.

—No t’amoïnis —digué en Goku—. Capto l’energia d’en Gohan. Va de camí, arribarà aviat. Fins i tot sense entrenament, la seva velocitat és impressionant —digué sorprès.

—I en Vegeta?

La menció del Guerrer de l’Espai va fer que es dibuixés un somriure al rostre d’en Goku:

—Estic segur que aquesta història li fascinarà. Falten en Goten i en Trunks. Tots dos són a casa.

La Pan desprenia alegria.

—Ara que hi penso, fa molt de temps que no veig l’àvia! Ei! I l’avi Satan?

—Si ha rebut el missatge vindrà amb en Bu. Si no, ja veurem. Acosteu-vos!

Aquesta vegada, juntament amb la Videl, en Goku va teletransportar a tothom a casa de la Chichi. Allà van trobar-hi en Goten i també en Trunks, que també hi era a fi d'evitar l’avorriment a la Corporació Càpsula. Després d'una breu explicació del poc que sabia, en Goku va utilitzar per última vegada la teletransportació cap al Palau d’en Dende, emportant-se en Goten, en Trunks i també la Chichi, que havia insistit a acompanyar-los perquè tenia curiositat de saber què era allò que tramaven. El que ningú no sabrà mai és que un petit robot va passar uns minuts més tard amb la finalitat de proporcionar un missatge als dos joves semisaiyans, però va haver de tornar sense acomplir la seva missió...