TRETZENA PART: REVELACIÓ! PERSONATGES I FORMES OCULTES!

Capítol 61

Traduït per Neferpitou

La primera ronda del gran torneig estava a punt de finalitzar. Encara quedaven sis combats més, és a dir, dotze lluitadors. Gairebé tots els universos tenien almenys un combatent que havia passat a la segona ronda. Només l’I’K’L de l’espai 15, en Broly del vintè i el Namekià de l’espai 7 -el qual encara no havia lluitat en representació del seu univers-, eren els únics que no havien passat de la primera ronda. També s'hi havia d’afegir l’univers 10, que havia abandonat íntegrament malgrat la victòria d’en Nail sobre en Rikum.

Molts esperaven amb ànsia la propera ronda, mentre que d'altres estaven a l’espera del seu primer combat. Però abans dels últims sis combats de la primera ronda, els Vargues havien de reconstruir el ring un cop més. Havia estat completament devastat per culpa de l’Eleim i de l’A-16. El darrer, abans d’unir-se al seu amic Trunks a l'espai 12, va veure com el nano-guerrer entrava al seu espai i era felicitat. El fill d'en Vegeta va felicitar l’A-16, i aquest li ho va agrair abans d'observar la seva “ferida de guerra”.

La seva mà esquerra havia estat completament reduïda a bocinets per l’Eleim. El seu armament havia resultat ser molt eficaç. Hi havia poques coses a la Terra que poguessin danyar el cos metàl·lic del robot. No obstant això...

—Tinc una mà de recanvi a la meva maleta —va dir en Trunks—. L’únic problema és que és de color vermell, feta de cautxú i només té quatre dits...

L’A-16 no es va moure ni un pèl durant diversos segons com si reflexionés en la seva resposta. Òbviament, es tractava d'una broma... i la seva programació va triar la millor reacció possible: un somriure.

—Si la meva mare fos aquí, juntament amb tot el material —va prosseguir el jove dels cabells ametistes—, podríem solucionar-ho, però sense ella, no sé què farem...

—No ha danyat el meu sistema d’armament —va especificar l’A-16—. A més, no disputaré cap més combat.

En Trunks va pensar durant un moment. Era cert que, fins i tot amb una sola mà, el robot seria igual d'hàbil. Es podria defensar prou bé si era necessari, però, teòricament, no hauria de lluitar més. Es preguntava si els Vargues tindrien els mitjans per reparar-lo, a menys que no fos considerat un ésser viu, i per tant no li concedissin el dret a la mateixa "curació" dels altres contendents. En Bu podria reparar-lo en un obrir i tancar d'ulls, però preferia no demanar-s'ho. Sabia que havia estat un enemic formidable que havia combatut contra els seus amics “del passat”, i que havia guarit el braç del jove Ub. En Trunks va pensar que era millor no demanar-li ajuda directament.

—Em temo que no hi ha res que puguem fer ara mateix... Hauràs de... —va dir en Trunks encongint les espatlles.

L’A-16 tombà el cap a la dreta, en direcció al ring. En Trunks rumiava sobre un detall que gairebé s’havia oblidat d’esmentar. Hi havia una cosa que havia de dir-li al seu amic per evitar cometre un error irreparable.

—He d'advertir-te, A-16. No comptis amb les Boles de Drac perquè et ressuscitin.

El robot no va dir res. Observava en Trunks, el qual va continuar:

—En el passat, et vas sacrificar per derrotar en Cèl·lula... quan vam guanyar, vam fer servir les Boles de Drac per ressuscitar a tothom a qui en Cèl·lula havia matat, inclòs jo. Però tu no vas ser reviscut.

En Trunks no va voler afegir “tècnicament no ets un ésser vivent” perquè no feia falta. Sabia que l’A-16 l’estava entenent perfectament. El fill de la Bulma i d'en Vegeta va esperar un segons per veure la reacció de l'A-16, la qual va resultar molt simple: va somriure.

—Ja veig —va dir—. El Drac Sagrat no em considera un ésser vivent. No el puc culpar. Gràcies, Trunks.

Després de tot, l’A-16 no es mereixia aquell càstig. Per a en Trunks era molt difícil d'acceptar-ho. Tot i que no era res més tret d'un robot fet de metall i de circuits elèctrics, tenia molta més consciència i ànima que molts éssers humans. Mereixia viure... i si en Trunks s'ho manegava per guanyar el torneig, encara que les probabilitats fossin gairebé nul·les, faria servir el seu desig amb l’esperança d’aconseguir-ho. Demanaria això en Shenron: "Desitjo que el meu amic A-16 sigui un humà de carn i ossos!"

Un dels curadors Namekians va entrar a l'espai 12. No sabia que l’A-16 estava completament fet de metall.

—Li curaré el braç —va dir mentre caminava tranquil·lament cap als dos amics.

—No funcionarà —li va dir suaument en Trunks mentre el Namekià prenia el braç del robot.

Es va sorprendre i després mirà l’A-16:

—Em sap greu, però no puc "guarir" això.

Així com en Shenron no el va poder reviure, aquell Namekià no podia arreglar-li la mà.

—No es preocupi, ja ens apanyarem —va respondre l’A-16, agraït per l’intent de curació per part del Namekià.

El guaridor semblava realment trist per l’A-16, va inclinar una mica el cap i després va marxar. En Trunks va apropar-se al robot:

—A-16, què et semblaria esdevenir humà gràcies a un desig?

L’A-16 l’observava sense dir res, pensant amb calma abans de respondre:

—Aleshores ja no seria jo mateix mai més. Probablement perdria aquest cos juntament amb tota la meva força, cosa que m’impediria d’ajudar els éssers humans en la reconstrucció de la Terra.

Era complicat. S'havien de tenir en compte massa paràmetres. Si esdevenia un ésser humà, passaria a ser tan “feble” com ells? Sens dubte això comportaria la pèrdua de tota la seva ajuda en la reconstrucció del seu món. Però abans en Trunks no pogués continuar la discussió, es va anunciar el següent combat.

—Nou combat, el Rei Cold de l'univers 8, contra la Videl de l'univers 9! —cridà el presentador.

En Cold, l’últim membre de la família dels Dimonis del Fred... contra la Videl... l'esposa d’en Gohan? En Trunks no havia parat atenció al número d'univers. Mirant a la seva esquerra, darrere d’en Babidi i la resta de l’univers 11, passant per l’espai buit del desè univers, va veure els de l’univers 9 i després els del vuitè. El Rei Cold restava dempeus amb els braços encreuats. Després va mirar cap a l’espai de l’univers 9. En Tenshinhan, en Yamcha i en Krilin, s'havien girat per esguardar els apartaments interiors. Hi sortiren tres persones: la Videl, un altre Trunks i la Bulma.

Aquella Videl era molt diferent de les seves contraparts del 16 i del 18. El seu pentinat era diferent: la de l'univers 9 tenia el cabell curt com un noi, amb una trena per darrere que li queia fins a la meitat de la seva esquena. Vestia una samarreta i uns pantalons marrons d'estil militar, suficientment amples per lluitar còmodament. Duia les mateixes sabates que els Trunks dels universos 9 i 12. A diferència dels Trunks dels universos 12, 16 i 18, aquell Trunks s'assemblava a en Yamcha. Tenia el mateix color de cabell típic d’un fill de la Bulma, però amb un pentinat que el feia molt semblant al seu pare, en Yamcha. Vestia força normal i corrent, amb uns pantalons negres i una jaqueta blava. A la mà hi duia una beina d’espasa... Sens dubte, tots els Trunks, fos quin fos el seu univers, acabaven posseint una espasa. Al seu costat hi havia la seva mare, amb la qual enraonava. Ella també tenia un aspecte diferent. Duia un vestit vermell força cridaner. El seu pentinat la feia més jove. Tenia els cabells llargs fins a la part baixa de l’esquena. No portava ni polseres ni arracades. Gairebé no estava maquillada. No tenia ni els llavis ni les ungles pintades. En resum, era una dona natural, vella, però encara amb un halo de joventut.

En Trunks va desembeinar l’espasa, tot revelant una fulla brillant. L’hi va lliurar a la Videl, qui la va agafar amb una mà i la va elevar sobre les seves espatlles per carregar-la més fàcilment. Ja estava preparada per lluitar.

—Estàs segura que vols fer-la servir? —va preguntar en Krilin a la Videl—. Et farà perdre velocitat.

La Videl es girà vers el tap de bassa barbut per respondre-li:

—Oi que aquesta espasa ja ha estat provada? Si necessito velocitat, simplement la deixaré anar.

La Videl restava confiada i impacient alhora. Mostraria els seus límits als seus mestres. S'hi esforçaria de valent lluitant amb un dimoni contra el qual sempre havia somiat d'enfrontar-s’hi. Feia molts anys que li havien explicat la terrible batalla contra en Cooler, el governador d’un vast imperi que s’estenia arreu de l’univers, contra els seus súbdits, i després contra el seu pare, el Rei Cold. Però ella no se’ls havia trobat mai. Aquell dia, el destí havia estat molt amable amb ella!

La Videl, tot somrient, sostenia amb fermesa l’empunyadura de la seva espasa. Va fer un cop d’ull a l’espai 8 situat a la seva esquerra. El Rei Cold encara era allà, preparat per dirigir-se al ring. Van intercanviar una mirada. El rei va llançar-li un somriure. Perfecte! De ben segur que es divertirien, tots dos! A continuació, s’envolaren alhora cap al planetoide que es feia servir de terreny de combat.

Mentrestant, als espais corresponents als universos 16 i 18, les reaccions foren d'estupefacció. La Videl? Lluitant? Era impensable! Igual que la resta de membres del seu espai, en Son Gohan no se n'havia adonat abans de la seva presència. L’única cosa que va sortir de la seva boca va ser un: “Uaaau!"

La seva dona, òbviament gelosa d'ella mateixa, no va poder evitar escridassar-lo:

—Ei, a qui et menges amb la mirada?

—Doncs... a tu! —va respondre en Gohan, tot mirant-la.

La Videl el va mirar als ulls durant un segons, abans d'esguardar, en la llunyania, la seva homòloga. No era pas fàcil per a ella observar la gent des de tan lluny... cosa que per als Guerrers de l'Espai no era un problema. Com s'ho feien, ells? En qualsevol cas, la pregunta més important era la següent: com era possible que s'hagués inscrit en un torneig com aquell? Tot i provenir d'un univers diferent, li resultava estrany, tot plegat...

Quan va conèixer en Gohan vint anys abans, va entrenar-se amb ell i va superar el nivell del noranta-nou per cent dels habitants del planeta i va acompanyar-lo com a segona Guerrera del Vent durant dos o tres anys abans de donar a llum a la seva filla, fet que va provocar que es prengués un descans permanent en la lluita per exercir el seu rol de mare. Realment seria capaç de lluitar en aquell torneig? Fins i tot no s'hauria vist capacitada per lluitar contra els membres de l’univers 10, els quals eren els més febles.

Però una cosa era ben certa. La Videl de l’univers 9 tenia un aspecte molt diferent. Semblava més jove i preparada per a la batalla, en part gràcies al seu pentinat i a la roba que vestia. La Videl sabia que només hi havia una explicació: les seves vides havien sigut molt diferents... però... fins a quin punt? De tota manera, tenia l’esperança que la seva homòloga no morís. La seva filla havia vist morir la seva contrapart davant dels seus propis ulls. Si veiés l'alterego de la seva mare succeint-li el mateix, de ben segur que la pobra nena acabaria traumatitzada de per vida...

En aterrar en el ring, la Videl va patir immediatament el xoc de la gravetat. La seva espasa, que ja era pesada, pesava deu vegades més!

—En aquesta gravetat tan forta —va dir—, és encara més difícil dominar l’Espasa Z...

Davant d'ella, en Cold va situar un peu al ring...

—Espero que no sigui tan tossuda i abandoni de seguida! —va dir en Gohan—. L’única cosa que vull és que no sigui estomacada de valent com fa uns anys a mans de l’Spopovitch! I encara menys que es faci matar!

A l’espai de l’univers 16, en Gohan, que havia perdut la seva filla, estava pensant en el mateix, però va afegir:

—Aquesta vegada no permetré que ningú mati a qui estimo malgrat que pertanyi a un altre univers.

En Vegeku el va mirar. Era sentiment noble però podria arribar a ser un problema. Així doncs, va decidir que si la Videl es condemnava a la mort, hauria de colpejar en Gohan o teletransportar-lo a algun lloc de l'espai el temps que fes falta. No permetria que l’univers 16 fos desqualificat...

—Els dos adversaris estan palplantats l'un davant de l'altre! Que comenci el combat! —va cridar el presentador Varga amb el seu micròfon, esperant que la seva pròpia intensitat fes que els dos adversaris s'abalancessin l'un contra l'altre, en lloc de jugar a les miradetes.

—Però si és l’Espasa Z! —va dir la Kaitoxin de l'Oest.

—Com ha sigut capaç d'extreure-la un simple humà? —es sorprengué en Kaitoxin del Sud.

—És increïble!!! —va continuar en Kaitoxin de l’Est—. No hauria imaginat mai que els humans poguessin arribar a ser tan forts!

El Gran Kaitoxin, que estava al costat dels altres tres Déus, no va dir res i simplement observava. La Videl finalment semblava a punt d’atacar.

—Sempre he somiat lluitar contra la vostra espècie... —va dir tot adoptant una posició de combat.

—Hmm. Sembla que, d’alguna manera, em coneixeu en el teu univers... i que alguns dels teus amics hagin lluitat contra mi. Jo no t'he vist mai. I no seràs capaç de fer-me mal, amb aquesta espasa plantada a terra! —va acabar cridant carregant contra la seva adversària.

La Videl va reaccionar com un rellotge després d'un instant de preparació. Va cridar el nom d'una tècnica:

—Atac d'en Kaito!

Va envoltar-se de seguida d'una aura de color vermell vibrant. Els seus músculs es van contraure i endurir, i la seva força es va incrementar dramàticament. Va aixecar el braç per sobre del seu cap, alçant fàcilment aquella espasa tan pesant. Va fallar quan va intentar infligir un tall vertical sobre en Cold, el qual havia adoptat, més aviat, una actitud defensiva i conservadora. Va esquivar l’atac fent un salt lateral. No va contraatacar. Aquella aura li semblava estranya. Havia de ser prudent. Sobretot perquè aquella tècnica tenia un nom que li recordava als Déus...

La Videl va apuntar el seu enemic amb la seva arma, tot serrant les dents i estrenyent el seu puny esquerre. No es va sorprendre que el seu primer atac hagués fracassat. Però si hagués rutllat, el combat s'hauria acabat de seguida.

Sé que he d’acabar això ràpidament, abans no em quedi sense energia... Ara mateix sembla que està a la defensiva. No puc perdre la meva oportunitat d’atacar! Ell no es deu imaginar que aquesta tècnica m'esgota!, va pensar.

Va tornar a la càrrega sostenint l’espasa fermament amb les dues mans. La seva velocitat era impressionant malgrat el pes de l’espasa i la gravetat deu vegades superior a la de la Terra. En Cold va retrocedir dues passes per tal d'evitar un cop horitzontal. Va saltar cap a un costat tot situant-se rere la Videl, però aquesta va continuar amb el seu moviment tot impulsada pel pes de l’espasa. El Dimoni del Fred hauria estat convertit en embotit si no hagués esquivat l'atac amb rapidesa i decisió. Va saltar, i la fulla va passar in extremis sota els seus peus de color violeta. En Cold va tractar d'etzibar-li una puntada de peu, però la Videl va reaccionar ràpidament. Va llençar un poderós atac d'energia amb el palmell de la mà obert davant del dimoni. Una atac a tan curta distància hauria d'haver enviat en Cold ben lluny. Però va reaccionar molt més ràpid que no es pensava la seva adversària. Va desaparèixer per evitar la bola d'energia, reapareixent uns metres més allunyat.

En Cold no va tenir temps de pensar en una estratègia, ni de preguntar-se si aquella espasa era realment perillosa o no. Cap arma d'aquella mena no l'havia ferit mai. Com a molt havia patit alguna esgarrinxada. Però preferia no refiar-se de res en aquell torneig. La Videl va tornar a la càrrega disposada a perforar-lo amb la punxa de la seva espasa estesa endavant. Semblava menys ràpida respecte el primer atac, i en Cold volia aprofitar-se'n.

Evità la fulla amb un lleu moviment i va agafar els canells de la jove. Es va dibuixar un somriure en el seu rostre de dimoni. Però havia estat una finta; la Videl va llençar una puntada de peu darrere del genoll d'en Cold, el qual es va estremir. Va continuar amb una segona puntada de peu a l'altra cama. Semblava que en Cold s'obrís de cames, sotmetent-se en una posició inadequada per evitar el proper assalt de la Videl.

La Videl va saltar amb una gràcia felina utilitzant el seu adversari per etzibar-li una tercera puntada de peu al rostre. El Dimoni del Fred va caure d’esquenes a causa de l’impacte, i va perdre el control dels canells de la seva presa. La noia volia seguir aquell encadenament d'atacs amb un cop d'espasa, però va veure de reüll que en Cold estava preparat per clavar-li un cop de peu a la seva esquena. Va girar-se ràpidament, i va aturar el cop del pare d'en Freezer amb el seu genoll i va enlairar-se enrere diversos metres. Aquell atac havia finalitzat. Va cessar de fer servir l'Atac d'en Kaito per tal d’estalviar energia i deixar que en Cold es refés. Sabia que el seu proper atac no seria immediat, perquè s'havia pres la lluita fins llavors com un petit escalfament. Tan sols havia estat analitzant les habilitats de la seva rival.

—Com és possible que domini l'Atac d'en Kaito? —va preguntar l’Ub, sorprès, observant que el combat s'havia pausat.

—Avi! —va protestar la Pan—. La meva mare sap fer servir l'Atac d'en Kaito i jo no!

—Bé...

No sabia què dir. De fet, estava massa sorprès que la seva jove pogués utilitzar aquella tècnica. Era normal que l'Ub, la reencarnació d’en Bu, fos capaç de fer-la servir. Si en Tenshinhan, un geni de la lluita, pogués utilitzar aquella tècnica, no li hauria sorprès gens ni mica. Igual que en Krilin, qui havia aconseguit dominar almenys una part d’energia de la Genkidama contra en Vegeta! Però la Videl mai no havia estat entrenada com ells, almenys en el seu univers...

—Tots vosaltres sembleu bastant sorpresos amb aquesta tècnica —va intervenir la Videl de l’univers 18—. I si ella...

—Aquesta tècnica és tan perillosa que només el meu pare va ser capaç de dominar-la —va respondre en Gohan immediatament—. És la tècnica del Déu Kaito. I llavors li va fer aprendre a l'Ub. A part d’ells dos, ningú més no és capaç d’utilitzar-la. És normal; s'ha de ser mort per aprendre l'Atac d'en Kaito!

—O sigui que... en aquest univers 9, dec haver mort almenys una vegada, no? —va concloure la Videl.

Tothom es va quedar sense paraules en escoltar la seva observació. Semblava que l’univers 9 tenia molts secrets per revelar. En Krilin, sense haver conegut en Son Goku, va aprendre les Arts Marcials a l'escola Tortuga, en Yamcha era un androide, la Videl brandava l’espasa Z i dominava l'Atac d'en Kaito... Quins canvis s’havien produït per explicar-se totes aquelles situacions?!

En Cold i la Videl xerraven en el ring:

—Suposo que saps que no estic lluitant a fons —va dir el dimoni a la Videl.

—Sí, ho sé, malauradament.

—Hm... Tinc diverses formes de restricció de poder —va començar a explicar mentre s'escruixia les articulacions del seu coll—. El meu cos és molt poderós en la seva forma original. Però limito la meva pròpia força a propòsit mitjançant l’ús de formes de reducció de poder. Quan passem d'una forma a l'altra, som el doble de forts com a mínim.

La Videl el deixava parlar. Estava esperant el moment adequat per atacar en l'instant ideal en què el seu oponent es despistés. Però semblava molt acurat. La mirava contínuament mentre seguia amb la seva explicació:

—En el meu cas, jo diria que la meva força es multiplica entre quatre i cinc vegades. I per a la teva informació, actualment estic en la meva segona fora de reducció... cosa que significa...

—Que encara et queden dues transformacions més per arribar a la teva forma original —va concloure la Videl ràpidament.

—Això mateix.

En Cold va somriure. Semblava que, en efecte, la seva rival el coneixia prou bé. No volia arriscar-se massa romanent en aquella forma...

—Observant el nivell del torneig —va dir estrenyent els punys—, no puc quedar-me en aquesta forma restrictiva.

Es va concentrar i va desplegar el seu poder. El ring va començar a tremolar.

—Ostres, s’està transformant —va dir en Yamcha.

—Les seves possibilitats de victòria s'han esfumat —va constatar en Krilin—. Si la Videl hagués lluitat a fons, l'hauria pogut guanyar.

—Sí. Ella hauria estat més forta que en Cold —va afegir en Tenshinhan—. Però un cop transformat, ella perdrà tot el seu avantatge...

—Estic segur que això no la pertorbarà —va dir en Trunks al costat del trio inseparable—. Al contrari; segur que preferia lluitar contra ell en la seva primera forma de reducció que no pas en la segona.

—Ella sap que això no és un joc i que pot acabar sent assassinada? —va comentar en Krilin sarcàsticament.

—N'és ben conscient, d’això. Però ja sabeu que de vegades pot arribar a ser una mica tossuda. Sé que ella té les de perdre, però encara té l’espasa. Si pot arribar a tocar-lo, guanyarà.

—Espero que almenys no assoleixi directament la seva forma original...

En Cold començava físicament la seva transformació en el ring...