DB Multiverse

Part 30, Capítol 150.

Capítol 150

Traduït per Skywalker

Mentre alguns enfrontaments acabaven al terreny de combat i d'altres continuaven, es produïa un enfrontament de gran intensitat allunyat dels altres. La Kaitoxin de l'Oest estava fent tot el possible per contenir un dels elements més perillosos dels esclaus d'en Babidi: el poderós Rei Cold.

Els poders mentals dels Kaitoxins eren molt superiors a la majoria dels éssers mortals. Encara que eren éssers disposats de manera natural a un gran domini dels poders psíquics, els Dimonis de Gel mai no havien dominat aquests poders si es comparaven amb els déus de l'Univers. Almenys, aquest va ser el cas de l'Univers 1.

No obstant això, aquest Rei Cold era diferent del que havien eliminat juntament amb els seus fills. No només el seu poder era esbojarradament més alt, sinó que era capaç, cada vegada millor, de resistir els seus poders. Va utilitzar tota la seva energia per paralitzar-lo i evitar que actués, però era una tasca d'allò més àrdua.

En tota la seva existència, només dos éssers del món terrenal havien aconseguit aterrir-la a causa dels seus poders: el Superguerrer Llegendari i el Monstre Bu, les majors encarnacions del mal. Tot i que ella només l'havia conegut tancat a la seva presó i l'havien eliminat quan van poder, el poder que emanava d'aquella bola insalubre havia estat suficient per traumatitzar-la. Amb més raó, encara, quan van veure el resultat de l'Univers 4 i fins i tot de l'Univers 11. Encara sentia el cop de puny que en Bu li havia donat a la cara el dia abans.

Però en aquells dies s'havien revelat molts mortals molt més forts que ella. I fins i tot aquest enemic que abans estava lluny del seu nivell ara estava fora del seu abast. Va lluitar amb totes les seves forces per immobilitzar aquest Dimoni del Fred que lluitava violentament i que progressivament avançava en la seva direcció.

Mentre ell continuava caminant una mica més, ella va reunir totes les forces que li quedaven. El va llançar molt enrere, fent-lo estavellar contra una paret de l'estadi. En Cold va deixar escapar un grunyit. Aquella maleïda deïtat feia molt de temps que s'interposava en el seu camí, i tot i que s'estava acostumant als seus poders psíquics, encara era una molèstia desagradable.

La Deessa Kaitoxin es va dirigir cap a ell i va subjectar el seu braç esquerre amb la mà dreta, retenint els moviments del monstre tant físicament com mentalment. Va mirar al seu voltant i va veure que el seu equip tenia avantatge en diverses zones de l'estadi. Molts enemics havien estat derrotats i el seu nombre continuava disminuint. Va tornar la seva atenció cap en Cold i va dir amb veu severa:

—Crida els teus homes! Esteu perdent clarament!

—Ah sí? Perdent? Fer rendir les tropes?

En Cold va començar a fer un so estrany. La Kaitoxin va aixecar una cella, preguntant-se si el Dimoni estava plorant. Però en Cold somreia darrere de la seva màscara.

—Perdent? De debò? Perquè heu derrotat els meus fills febles juntament amb aquell miserable d'en Dabra? No necessito soldats fràgils i inútils. Encara tenim diversos aliats amb un poder immens a les a les nostres files i jo sol tinc poder més que suficient per fer-vos a trossets a tots. Ja no necessito romandre en aquesta forma restringida... T'exterminaré per la glòria del meu amo!

Doblegant els braços, va deixar sortir la seva aura llampant al seu voltant, augmentant dràsticament la seva energia. La Kaitoxin va serrar les dents mentre el seu bloqueig mental perdia eficàcia ràpidament. El poder d'en Cold ara superava amb escreix el d'en Dabra.

El Kaitoxin del Nord va aparèixer darrere d'ella.

—Necessites un cop de mà? —va dir, fent aparèixer també la seva aura.

La seva contrapart va romandre en silenci mentre desplegava tots els seus recursos per paralitzar el Dimoni... Sense èxit. Quan l'enorme silueta del Juràssic s'alçava sobre ells i la seva ombra cobria les dues deïtats meravellades, ella va respondre amb una veu incerta:

—M'aniria bé, sí...

Ara en la seva segona forma augmentada, en Cold va agafar els dos Kaitoxins amb les seves mans mentre reia en veu alta. Amb ell i en Cèl·lula en plena possessió dels seus mitjans, res podria aturar el domini del bruixot.

A l'espai de l'Univers 18, en Son Goten havia recuperat la consciència. El dolor va arrasar el seu cos cremat i contusionat. Gairebé no tenia energia i havia utilitzat la seva poca força per seure recolzant-se d'esquena contra la paret del seu espai. Es va preguntar per quin miracle havia sobreviscut a una prova com aquesta.

Havia vist en Son Gohan més amunt, entrat en pànic, abandonant la seva lluita contra en Cèl·lula que havia estat interceptat per aquell Heloïta que s'havia dirigit cap a ell. El seu germà mai s'hauria allunyat d'una baralla amb apostes tan altes sense una raó convincent. Només va pensar en una possible resposta: algun enemic havia atacat la Videl i la Bra. I definitivament va ser en Nappa.

Va llançar una maledicció, sentint-se culpable i impotent. No podia fer res per protegir-les. Va maleir la seva debilitat. Es va prometre a si mateix que es dedicaria completament a la lluita quan tornessin a casa. A qui li importa el que pensin la seva mare i la seva xicota? Si volia defensar-les, havia d'arribar com a mínim a superar el poder d'un Superguerrer. També obligaria a en Trunks a entrenar, perquè cadascun d'ells pogués lluitar individualment, cosa que a més reforçaria encara més a en Gotrunks en cas de força major. Probablement mai arribarien al poder d'en Bu de l'Univers 4, que semblava no tenir límits. Però almenys podria vèncer per si mateix enemics com aquell menyspreable Kakarot. Va mirar amb fàstic a aquest altre pare que odiava. Aquest tors carbonitzat, aquests ulls de vidre, que brillaven amb un resplendor d'odi...

—Què?? —va dir en Goten, fent-se'n creus.

Els ulls d'en Kakarot estaven ben oberts, brillaven amb una espurna ferotge. Un somriure va aparèixer en un cadàver que acabava de deixar de ser-ho, i el boig Saiyà es va aixecar amb una rialla cruel. En Son Goten tremolava de dalt a baix. Era impossible! La vida havia abandonat aquell cos, ell i l'Heloïta s'havien assegurat d'això!

En Kakarot va agafar el seu fill d'un altre Univers pel coll i el va estrènyer amb força. En Goten va fer una ganyota mentre perdia l'alè, murmurant en veu baixa:

—Com... Eres m...!

—M'heu fet enfadar molt, canalla, però ja et vaig dir que no em podries matar! Ara t'escorxaré!

A l'apartament de l'Univers 11.

---

---

El gran bruixot Babidi sempre estava acompanyat pel seu fidel Monstre Bu i per en Bardock, el profeta Saiyà. Havia fet un encanteri a l'habitació per fer-la inabastable, així no s'havia d'amoïnar pel que li pogués passar en aquell lloc, creient-se intocable. Des d'una posició privilegiada, observava els esdeveniments, saltava d'alegria amb cada victòria i cridava malediccions quan els seus soldats eren derrotats.

Quan va veure caure en Dabra i els Dimonis del Fred, va sentir una suor freda. La seva por va ser intensa quan va veure en Cèl·lula atrapat en aquella explosió. Però va recuperar l'esma no només quan aquest últim havia tornat amb força, sinó també quan en Cold havia mostrat el seu veritable poder, i quan en Kakarot s'havia tornat a aixecar, més ferotge que mai. Els participants més difícils eren molt lluny i ja devien ser morts, i els que més resistien a l'estadi ja mostraven signes de debilitat. I encara no havia jugat les seves últimes cartes.

—Hi, hi, hi! —va presumir amb una forta rialla.— Estem guanyant terreny! Aquests ximples es penediran d'oposar-se al Gran Bruixot Babidi!

---

---

Unes vibracions violentes van sacsejar l'habitació.

Abans que poguessin entendre res, van aparèixer esquerdes per tot arreu i una explosió va sonar a prop d'ells. Com una finestra quan es trenca per un impacte.

Enmig d'ells, va aparèixer aquell Guerrer de l'Espai. Aquest nét d'un altre Univers, amb un poder incommensurable. No havia volgut reconèixer aquest mestís com el seu hereu, però el fet que la seva descendència tingués tanta força el feia sentir orgullós. I incòmode.

Aquest descendent vestit com un plebeu, es trobava entre ells amb una mirada amenaçadora a la seva cara.

—Què?! Bu, ataca! —va cridar el seu amo entrant en pànic.

—Buuuu!

La creació, el guardaespatlles designat pel seu amo, es va precipitar cap a l'intrús indesitjat. Pocs éssers en aquest món podrien plantar-li cara a aquesta entitat fosca dels temps antics de l'univers mateix. I aquest miserable mestís no podria ser capaç d'enfrontar-se al seu Bu.

I tanmateix, el Saiyà va rebutjar el Monstre Bu amb un simple cop de puny a la cara. Simplement havia aixecat el puny en un gest agut, i en Bu havia estat rebotat acompanyat d'un poderós impacte sonor, d'una galta enfonsada i d'uns ulls sortint de les seves orbites. Va xocar contra els mobles, i en aquell moment en Son Gohan ja era amb la mà preparada a prop del seu amo, en pànic. El seu botxí era eficient i no pretenia perdre ni un segon.

—No! —va cridar en Bardock, corrent cap endavant per protegir en Babidi. En va.

El cap del mag es va polvoritzar a l'instant per un raig d'energia implacable.

—Arhgl!! —va poder exclamar en Babidi.

—S'ha acabat —va dir el Saiyà amb un to determinat i agut, aixecant el cap.

—Patró, he tingut una visió! —va dir en Bardock, agafant-se el cap, amb una migranya estrenyent-li la ment.

—I? —va replicar en Babidi, sorprès per aquesta profecia sobtada.— Parla, què has vist?

—El doble del Saiyà que en Cèl·lula estava retenint és a l'apartament, a l'altra dimensió. Trencarà la paret que separa les nostres dues realitats en pocs minuts i t'eliminarà.

—És impossible! —va exclamar en Babidi, espantat.— I no has fet res per aturar-lo?

—Ni tan sols en Bu el pot vèncer! Però disposem d'uns minuts per a parar-li una trampa i desfer-nos d'ell per sempre. Aquest serà un oponent massa formidable amb el que tractar.

–Hmm —va dir en Babidi, pensant.— Saps on apareixerà exactament?

—Sí, aquí —va respondre en Bardock, assenyalant el punt exacte.

Ja li venien al cap diverses idees. Una d'elles, entremaliada i brillant, es va imposar amb més força. Havia d'actuar ràpidament per neutralitzar aquesta amenaça immediata.

Davant de l'Univers 9 apartaments.

En Sauza i en Jeice finalment havien arribat a l'entrada de l'amagatall dels humans febles, prenent-se el seu temps per torturar uns quants espectadors aterrits pel camí. Ara havia arribat el moment d'esclafar un dels últims centres de rebel·lió i alçar la glòria del seu senyor.

—Aquest és el seu apartament —va dir en Sauza.

—S'amaguen com rates! —va respondre en Jeice.

Obrint la porta, els dos Comandos van entrar a la sala sense cerimònia. En Sauza i en Jeice van adoptar una postura grotesca, exclamant respectivament:

—Som-hi, pel Senyor Babidi!

—Per en Babidi el Gran!

—Copieta —va murmurar en Sauza, irritat.

—Principiant —va replicar en Jeice, molest.

Davant d'ells, en Tenshinhan, en Krillin, en Yamcha i la Videl de l'Univers 9 es van quedar dret, formant una barrera que impedia que qualsevol intrús s'apropés a en Trunks i la Bulma, que es van quedar a un costat en un racó de la sala sense dir res, intranquils, i també a dos individus que estaven involucrats en una escena estranya. Un vell aparentment senil ballava al voltant d'un d'aquests vils Guerrers de l'Espai.

—Ah, però si sou vosaltres! —va dir en Krillin després de sospirar cansat.— Pensava que almenys vindria en Freezer també... Em pensava que estàvem en perill...

—Brètol!! —va gemegar en Sauza, picat.— Com t'atreveixes a menysprear-me, capsigrany? T'empassaràs les teves paraules!

Va saltar sense pensar-s'ho ni un segon, deixant enrere en Jeice. Aquest últim va preferir quedar-se enrere per veure què passava. No es va deixar manipular, i va utilitzar el seu cervell. El comando d'en Cooler era molt ridícul, va pensar, rient per a si mateix.

Quan el puny d'en Sauza estava a punt de colpejar el Mestre Tortuga, un genoll ferotge li va colpejar l'esquena quan es trobava gairebé paral·lel al terra. El so dels seus ossos trencant-se va ressonar per l'habitació mentre el soldat d'en Cooler va deixar escapar un raig de sang que va fluir a terra prop d'en Krillin. En Yamcha va aixecar el polze cap amunt, satisfet amb el seu assalt sorpresa.

—Ets genial, com a esquer! —va dir amb una mirada alegre.

—M'ho hauria de prendre com una floreta? —va respondre en Krillin, enfadat i dubtós.

En Jeice, encara des del darrere, va pensar que aquests terrícoles atacaven amb molta precisió i fermesa. Pel que va poder veure, no deixaven que ningú s'acostés als dos estranys exemplars darrere d'ells. Per tant, el millor que podia fer era volar l'apartament!

Va assumir la seva postura habitual i va formar una intensa bola d'energia de color morat al palmell de la mà. Els terrícoles van comprendre immediatament el perill que representava un atac com aquest. La Videl va pensar que ell era massa feble per suposar un risc per a ells, però el dany col·lateral del seu atac era un risc massa alt. Els seus parents i el vell Kaitoxin probablement moririen.

—No, aquí no!! —va exclamar la Videl.

Es va moure tan ràpid que en Jeice no va tenir temps de fer cap moviment. Va rebre un dur cop de genoll de la terrícola que el va fer trontollar, mentre el seu atac energètic escapava del seu control. Es va dirigir cap al centre de la sala i va ser interceptada per Tenshinhan. Amb una sèrie de moviments ràpids i indetectables, el guerrer dels tres ulls va aconseguir interrompre el seu avanç i domesticar-la, fent-la seva. Amb un impuls violent, la va tornar a enviar cap el seu emissor.

En Jeice estava massa ocupat absorbint el dolor del cop de la Videl, i no va poder defensar-se quan el seu atac va impactar contra el seu cap. Va ser projectat fora de l'apartament per la porta que ell mateix havia deixat ben oberta i va anar a xocar contra la paret del passadís. En Yamcha va tancar l'entrada amb una mirada relaxada i va prendre una postura tranquil·la mentre sonava una explosió a l'exterior.

—Ni tan sols és divertit —va dir, fent que somicava.

—Bastards... ho... lamentareu! —va dir en Sauza, redreçat.

La resistència dels soldats d'en Babidi era molt present, fins i tot quan hi havia ossos aixafats. Era membre d'un dels comandos més poderosos de l'univers i un orgullós guerrer del més gran dels bruixots! Aquestes traïcions no quedarien impunes!

—Me les pagareu!!

Mentre cridava d'odi, en Krillin i Yamcha es van acostar cap a ell, amb mirades exasperades a les seves cares. Estaven cansats d'aquest hàbit molest dels malvats de creure's superiors quan la prova irrefutable de la seva debilitat estava davant dels seus ulls.

—Aquest cop no passarà com... —va començar a dir en Sauza.

Després d'una forta pallissa de mig minut, amb dits torçats i genolls trencats, l'antic soldat d'en Cooler va ser llençat a terra sense cerimònies per en Tenshinshan, que es fregava les mans, sobre els cossos del seu camarada i dels dos anteriors soldats d'en Freezer. Es va alegrar d'alliberar-se finalment d'aquells pallassos esgotadors.

—Molt bé, feina feta... —va dir, amb veu cansada, mentre tornava a l'apartament.

Però en el mateix moment i de sobte, una figura minúscula va aparèixer darrere seu, a l'alçada del seu crani. Des del començament de l'assalt, aquesta criatura havia anat corrent pels passadissos de l'estadi tota velocitat, enfurismat i engrescat per l'adrenalina. Havia intuït l'acció en aquesta àrea de l'Univers 9, i hi va anar allà per fer tots els estralls possibles, guiat pel seu mestre i obeint al seu pare, que havia escrit a la seva ment l'ordre de fer front als elements del costat. En Cèl·lula Júnior havia acceptat la seva mort injusta quan va ser substituït per un germà molt més poderós, el seu amor pel seu pare era incondicional; però ara que estava sota el control d'en Babidi, el seu desig d'assassinats i vessaments de sang era encara més alt. Es va preparar per donar-li el seu millor cop a aquest terrícola calb amb totes les seves forces, disposat a alliberar tota la seva ira sobre aquest Univers de febles.

—Compte! —va cridar en Krillin amb impotència i por.

Reaccionant a l'advertiment del vell mestre, en Tenshinhan va sentir en l'últim moment el moviment de la criatura que havia aparegut darrere seu. Ràpidament va bloquejar el seu atac amb el braç esquerre, sentint que els ossos es trencaven lleugerament. Va serrar les dents. Havia sabut concentrar tota la seva energia atenció en la seva defensa, però la força del cop havia aconseguit ferir-lo, encara que moderadament.

En Cèl·lula Júnior va deixar escapar una petita rialla, després va passar per davant del cíclope de tres ulls en una fracció de segon. Li va donar una puntada de peu per agafar impuls i es va llançar de dret cap a l'habitació. No tenia cap estratègia concreta. Només volia matar tothom, sense distinció. Va actuar a cegues, impulsat pel seu desig d'impressionar el seu pare i el seu amo.

Es va precipitar directament cap a la Videl que no va poder defensar-se a temps. Li va donar un cop de cap amb tanta violència que la va fer caure cap enrere, mig noquejada. En Yamcha va intervenir llançant-se directament sobre ell, però en Cel·lula Júnior va enlairar-se i va bloquejar tots els seus atacs. La criatura va treure la seva aura amb la màxima potència, fent que en Yamcha retrocedís i col·loqués els seus braços en creu davant seu. L'androide va mirar preocupat a la seva esquerra, i en Cèl·lula Júnior també s'hi va fixar. A la part posterior de l'habitació, un vell amb un vestit blau ballava al voltant d'un d'aquells estúpids Guerrers de l'Espai primitius.

Un pensament subtil va venir a la ment d'en Cèl·lula Júnior. Els Kaitoxins eren els enemics jurats del seu mestre Babidi. El mag havia ordenat a en Dabra que s'ocupés dels organitzadors. Però s'havia oblidat de la presència del de l'Univers 9. Per impressionar-lo, i demostrar que ell també podia fer una bona feina, li anava a portar el seu cadàver fumejant.

—Destruir els Kaitoxins! Sí, patró! Ki, ki, ki! —va riure.

Sense perdre ni un segon, va disparar un poderós raig d'energia cap al degà que va mostrar una expressió de pànic. Tanmateix, la por no era del tot justificada, perquè estava envoltat de protectors disposats a interceptar qualsevol atac. Com ara.

Utilitzant tota la seva reactivitat i velocitat, el vell Krillin es va interposar entre el raig d'energia i el seu objectiu. Col·locat d'esquena, va rebre tota la força de l'explosió sobre la seva closca de Katchin, el metall més dur de l'univers. La violència del xoc va ser suficient per fer-lo trontollar i caure de genolls. El seu escut amb prou feines es va veure afectat, però el seu cos estava lluitant per resistir el poder del monstre. I amb prou feines podia mantenir-se dret. Enfadat per la seva resistència, en Cèl·lula Júnior va carregar contra ell i li va donar un poderós cop a la cara, enviant-lo volant cap a l'altre costat de l'apartament.

Quan el monstre estava a punt de llançar-se contra el Kaitoxin i destrossar-lo viu, en Tenshinhan i en Yamcha li van bloquejar el pas, amb la seva mirada amenaçadora. No eren rivals per a aquest gnom dominat, però podien aguantar una estona. Si s'ajuntaven tots, el podrien vèncer. Aquest Cel·luleta no tenia cap estratègia, ni cap pensament de lluita. Només colpejava a cegues per derrocar els altres. Estava completament a l'ofensiva, i ple d'obertures. Ara del que es tractava era d'explotar-ne una sense rebre cap reacció de tornada. El seu primer assalt havia d'haver sigut definitiu per eliminar-los a tots a la primera.

Però en Cèl·lula Júnior no havia pogut i ja n'estava fart. Els guerrers no paraven d'interposar-se en el seu camí, i ell tenia ganes d'impressionar el seu senyor. Aquests microbis eren una molèstia per al seu regnat, i volia matar diversos ocells d'un tret. Amb un somriure, va creuar els braços i va centrar tota la seva energia al voltant del seu cos, que va començar a tremolar. En Yamcha va comprendre immediatament la seva intenció.

—No! Farà volar tot l'apartament! —va cridar mentre es dirigia cap a la criatura.

En Tenshinhan i ell van carregar contra el Cel·luleta, amb la intenció d'interrompre el seu atac. Però van trigar tres segons en arribar-hi. Va ser temps més que suficient per al descendent d'en Cèl·lula, que ja estava assaborint la seva futura carnisseria.

En Trunks i la Bulma estaven abraçats al fons de la sala, amb els ulls tancats per no observar la seva desaparició. En Raditz estava tens, mentre que el vell Kaitoxin sentia una por profunda. Anava a morir, just ara que acabava de ser alliberat de l'espasa Z?

En Krillin va quedar atònit al fons de l'habitació, incapaç de reaccionar. En intuir la magnitud del perill, la Videl, mentre s'aixecava, va saber que no tenia més remei. Els seus companys no eren prou ràpids. Instintivament, va explotar el seu màxim Atac d'en Kaito en un instant i es va precipitar sense perdre un moment contra en Cèl·lula Júnior. Aquest últim ni tan sols la va veure venir, la seva velocitat era massa alta. Havia creuat la distància entre ells en menys d'un segon, deixant els seus companys bocabadats.

En Cèl·lula Júnior va rebre un cop de puny tant potent que el va fer volar cap a l'entrada de l'apartament. Però no havia avançat ni dos metres que la Videl ja estava darrere seu. L'Atac d'en Kaito era una tècnica que multiplicava les habilitats del seu usuari sense tenir en compte el seu cos, superant els seus límits. I com a antiga alumna de l'escola de la Tortuga en diversos universos diferents, va empènyer el seu poder fins a l'extrem més perillós, encara que signifiqués destruir el seu cos.

No va dubtar en sacrificar la seva vida per salvar els seus éssers estimats. Concentrant totes les seves forces, va donar un cop de genoll brutal al coll d'en Cèl·lula Júnior, enviant-lo volant cap al sostre. De sobte, la Videl va sentir rampes intenses per tots els seus músculs, i la seva aura va parpellejar. En pocs segons, les seves articulacions van cedir i patia un dolor agònic. Era la primera vegada que utilitzava l'Atac d'en Kaito de manera tan sobtada al màxim, i el seu cos no ho podia dominar. Però no li importava el dolor.

En poques centèsimes de segon, es va moure per sobre del Cel·luleta. La criatura no entenia què estava passant. Els seus pensaments encara estaven atrapats en els preparatius per a la seva explosió. Va sentir la violència dels cops que estava rebent, però no va poder entendre per què de sobte es trobava tan maltractat. La Videl no li va donar ni un sol moment de respir per recuperar-se, perquè deixar-lo recuperar els sentits suposaria el final de tots.

Deixant escapar una maledicció de dolor, la terrícola va colpejar el monstre amb una puntada de peu monumental que el va enviar directament cap a una paret de l'apartament. El cos de la Videl va començar de sobte a patir convulsions, i es va trobar paralitzada, incapaç de continuar el seu furiós atac. Va tancar un ull, però va mantenir el seu Atac d'en Kaito a punt per a un últim cop kamikaze.

Aprofitant aquesta inesperada alenada d'aire fresc, en Cèl·lula Júnior es va recuperar ràpidament i va veure que la paret s'acostava perillosament. Es va girar i va aterrar dempeus en lloc d'estavellar-se. El seu cos havia estat molt maltractat, el cap i els músculs ja tenien hematomes. Però el seu poder estava intacte i la seva ràbia era immensa. Va mirar la Videl, que era una mica més lluny. Aquesta vegada l'anava a fer xixines. Havia aprofitat l'efecte sorpresa, però ara se'n penediria.

Tanmateix, va subestimar molt la reactivitat i el treball en equip de l'Univers 9. Gràcies a la seva intervenció, la Videl havia permès que els seus companys aprofitessin aquesta oportunitat per acabar amb ell. En Tenshinhan i en Yamcha, reaccionant de manera sincronitzada, ja s'havien llançat sobre ell abans que fins i tot que aterrés. Amb tota la seva força, van colpejar conjuntament el cos de la criatura en certs punts del cos, noquejant-lo bruscament i privant els seus músculs de rebre adrenalina. S'havien afectat punts vitals i, tot i que va ser temporal, el seu cos ja no va poder reaccionar.

La Videl va convocar les forces que li quedaven i es va llançar sobre ell, mentre el fill d'en Cèl·lula deixava sortir un raig de bava dels seus llavis, paralitzat. Ella va agafar les mans per sobre d'ella i les va fer caure sense escrúpols sobre el cap del monstre, fent que explotés, amb trossos del seu cervell esquitxant el terra.

La guerrera va cancel·lar el seu Atac d'en Kaito mentre contemplava amb fàstic el cadàver del monstre que acabava de matar, abans de ser travessada per un immens dolor a tot el seu cos, que la va fer enfonsar-se de genolls, amb els músculs convulsionant. Tenia llàgrimes als ulls.

—Argh! He anat massa enllà...

Ella, que feia anys que no plorava, que s'alçava orgullosa contra tots els seus enemics i lluitava fins al final, estava patint un patiment molt més gran que tot el que havia conegut fins ara. Ella ja havia fet servir l'Atac d'en Kaito al màxim, empenyent-lo fins al límit, però l'havia fet servir en un període de temps molt més curt. Miraculosament, el seu cos encara resistia, fruit d'un entrenament intensiu, però el dolor encara era molt real i increïblement gran.

En Yamcha es va acostar cap a ella i la va ajudar a aixecar-se lentament, portant-la cap a un sofà proper. En Tenshinhan se'ls va acostar, amb el vell Krillin al seu costat. Havien anat a veure com estava, però el mestre de l'escola Tortuga encara estava embadalit.

L'androide va posar lentament la seva companya al sofà.

—Descansa Videl —va dir-li suaument.— T'ho mereixes.

—Has estat genial, Videl! —va exclamar en Trunks mentre s'acostava amb la Bulma.— Ens heu salvat a tots!

—No ha estat res... —va dir abans d'afegir una ganyota i tensant-se.— Argh!

—No parlis —li va dir en Tenshinhan, posant-li una mà a l'espatlla.— Has anat massa lluny. Tot i que gràcies a tu l'hem pogut vèncer, ara no et moguis, i molt menys vagis a lluitar. Prenem el relleu ara.

—...Gràcies —va dir ella abans de recolzar lentament el cap sobre el reposabraços, amb un petit somriure a la cara.

—Bon treball en equip! Yeah! —va exclamar el vell Kaitoxin, alegre i tranquil.— Tots teniu unes habilitats impressionants! Però hauria estat més fàcil si haguessis acceptat el meu augment de potencial! Fins i tot amb la meitat haguessis sigut massa per a un animal com ell!

—I acceptar la teva condició?! Vés a pastar fang vell xaruc pervertit! —va cridar la Videl, fent-li un gest obscè.

Va tornar a patir un llampec de dolor i va deixar escapar una bafarada d'agonia. No és que s'estigués morint, però estava molesta i la frustrava que no es pogués moure.

Mentrestant, en Raditz estava... avorrit. Casi moren, i ara aquests terrícoles tornaven a actuar com si no hagués passat res. Estaven massa relaxats per al seu gust. En Kakarot havia fet una bona feina eliminant-los al seu Univers. Un detall, però, li va cridar l'atenció:

—Quina era la condició? A qui havia de matar? —va preguntar.

En el seu Univers, era una causa habitual assassinar un objectiu a canvi d'alguna cosa. Va ser un costum molt estès durant el regnat d'en Freezer, i en Vegeta no va dubtar a imitar-lo. En aquest sentit, l'acord amb en Son Gohan va sonar avantatjós, ja que simplement havien de mostrar respecte i mèrit a l'antic Kaitoxin. Però la coneguda delicadesa dels Guerrers de l'Espai els va suposar una negativa pura i senzilla. Segons la seva opinió, per a que la divinitat accedís a donar un poder tan gran, era necessari vèncer un enemic important. Ell mateix acabava d'acordar eliminar en Vegeta amb aquest poder.

—A la seva dignitat, diria! —va respondre en Yamcha, tot somrient, imitant un gest estrany amb les dues mans.

La Videl se'l mirava enfadat, mentre el vell Kaitoxin mirava cap a un altre costat, incòmode.

—Vinga, silenci! La cerimònia només és el començament, concentra't! I vosaltres elimineu qualsevol que intenti atacar-nos, mentre jo desbloquejo el potencial d'en Raditz.

Aquest últim va arrufar el front, perplex. No havia entès l'al·lusió d'aquest terrícola, i el fet d'esperar unes quantes hores més el va submergir en un profund desordre. Mentre va deixar escapar un sospir de cansament, el Kaitoxin estava encantat interiorment:

—Ha funcionat! —va pensar.— Estava tan focalitzat en l'acció que no s'ha assabentat del bloqueig que he col·locat en el seu cap! I encara disposo d'hores per polir-lo...

Mentrestant, a les grades de l'estadi, la Videl de l'Univers 16 lluitava ferotgement contra els titelles d'en Babidi. Podia detectar aquells que estaven fora del seu abast, de la mateixa manera que podia sentir fins a quin punt la superaven. Malauradament, hi havia un gran grup contra els que no podia fer res i, per tant, va preferir dirigir-se contra enemics viables, per tal de salvar tantes vides com fos possible dintre de la seva escala.

Va noquejar de manera sumaria un espectador i va sentir una presència hostil darrere d'ella. No sentint la seva energia, va pensar que estava tractant amb un altre oponent feble i es va girar, donant una puntada poderosa a la cara del seu oponent. Però molt ràpidament, la seva ferocitat va deixar pas a la por quan va veure el somriure de l'A-17, que la mirava amb els seus cruels ulls d'androide.

—Ja n'hi ha prou de matar extraterrestres —va xiuxiuejar amb una veu suau.— Per fi podré tornar a matar un ésser humà!

La Videl va recuperar ràpidament la compostura, negant-se a rendir-se. Va donar una puntada de peu amb la cama lliure, que l'androide va evitar inclinant lleugerament el cap. La terrícola va tornar a intentar el mateix truc, de nou al buit. Divertit, l'A-17 la va deixar anar amb un gest indiferent. Va gaudir contemplant la resistència inútil de la seva presa. Mirant-la als ulls, sabia que no fugiria, i que lluitaria fins al final. Ell anava a delectar-se amb la seva cara retorçada de desesperació.

La dona d'en Gohan va allunyar-se, desconcertada. Ella no sabia què fer. Podia fugir, però no hi havia cap garantia que pogués escapar de la seva vigilància. S'havia convertit en el seu objectiu. I, si miraculosament aconseguia escapar-se de la seva vista, ell atacaria altres espectadors. No tenia més remei, lluitaria amb ell com pogués.

Va arrencar una barra de metall que pertanyia a la barana d'una grada i va atacar el seu oponent. Ella li va donar múltiples cops fluids, però l'A-17 va bloquejar cada atac amb un sol dit. Els hauria pogut rebre sense cap problema, però era molt més divertit demostrar-li que ni tan sols podia arribar a tocar-lo.

Al cap d'uns deu segons, va començar a avorrir-se i la va desarmar amb un cop fort, abans d'agafar-li ràpidament el coll. La va aixecar a l'aire i va estrènyer la seva pressa, passant la llengua pels seus llavis mentre les cames de la seva víctima es movien en l'aire.

—Go... Han... —va xiuxiuejar amb prou feines.

L'A-17 va riure, abans d'escoltar uns metres darrere de la Videl "Contraatac!". Amb prou feines va tenir temps de mirar rere la Videl per veure que un soldat d'elit d'en Cooler li havia disparat un raig d'energia cap a ell. El soldat havia estat colpejat per la barra metàl·lica i considerava que el seu origen era una font enemiga. L'A-17 va rebre la bola d'energia, i també la Videl. Aquesta última va rebre una bona part de l'explosió. La seva roba va acabar carbonitzada i la seva pell molt ennegrida.

Quan va caure a terra, caient inconscient, l'A-17 va sacsejar el seu cap per calmar-se, enfadat.

—Vigila on dispares, pallús! Et clavaré una lliçó! —va cridar amb un to greu a qui l'havia atacat.

Però la seva agressivitat ràpidament va donar pas a la sorpresa. En l'espai d'un segon, el guerrer d'en Cooler estava estirat a terra, amb un degoteig de sang brollant de la seva boca oberta i els ulls en blanc. Havia mort violentament.

—Qui l'ha...? —es va començar a preguntar l'A-17 abans de rebre un cop de puny súper potent a l'estómac.

El seu cos es va doblegar d'una manera estranya, ja que va ser llançat cap enrere pel poder de l'atac. Malauradament per a ell, les febles paraules de la Videl havien estat escoltades pel Cor Petit del seu Univers. Ell i el seu doble havien decidit lluitar contra els espectadors, després de tot. El Dimoni del Fred estava fora del seu abast, però l'havien vist empès i paralitzat pels tres Kaitoxins. No els podria ferir. I van decidir lluitar contra l'exèrcit que envaïa l'estadi mentre esperaven que algun dels dos Son Gohan tornés al camp de batalla.

Sense perdre un moment, en Cor Petit va iniciar un allau d'atacs brutals. Va posar el màxim de la seva força en cada cop que donava amb fúria. Tot i que els androides del seu Univers havien recuperat la seva humanitat, i s'havien convertit en els seus companys, almenys pel que fa a l'A-18, l'A-17 que tenia davant era un torturador abominable que no tenia ni penediment ni compassió. Era molt més viciós que el que s'havia trobat per primera vegada, al laboratori del doctor Gero. I era molt més feble.

—Ha arribat l'hora que paguis pels teus crims! —va exclamar en Cor Petit mentre donava un cop a la cara de l'A-17.

En l'últim microsegon, l'androide va mostrar una expressió aterrida i, sorprenentment, el seu últim pensament no va tenir relació amb el seu final imminent, sinó amb el record de la cara de la seva germana després d'ensorrar-se davant del bruixot XXI, així com les paraules d'en Yamcha. Un últim penediment es va apoderar d'ell abans de patir la ira del Namekià que literalment li va fer esclatar el cap. El seu cervell i els seus circuits es van vessar per tot el terra, mentre el seu cos s'estavellava contra terra. En Cor Petit no havia estalviar ni una engruna de la seva força contra el seu oponent, considerant-lo com un robot sense cor, en comparació amb els androides que coneixia. Però havia vist l'última espurna als seus ulls, i el Totpoderós que estava dins seu, li va fer sentir una mica de compassió per aquest titella enfadat.

Tanmateix, no va perdre el temps pensant en aquest enemic amb final sagnant, tampoc n'estava penedit. Es va precipitar cap a la Videl que estava estirada a terra. En Cor Petit la va agafar suaument entre els seus braços, agenollat ​​a terra, i va comprovar el seu estat. Miraculosament, encara era viva, però s'estava morint. Va treure una mongeta màgica de la bossa del seu cinturó i li va posar a la boca de la dona d'en Son Gohan.

—Menja-te-la, Videl —va dir amb veu de pànic.— Si no, en Gohan em pelarà!...

El cruixit que va seguir va tranquil·litzar el seu cor espantat. La terrícola va obrir molt els ulls amb sorpresa i es va aixecar de sobte. Va recordar haver sentit un dolor immens abans de perdre el coneixement i va mirar el seu cos. Es va ruboritzar de sobte quan es va descobrir mig nua, amb la roba reduïda a draps. En Cor Petit va entendre el missatge sense necessitat d'escoltar-lo i va estendre la mà. Una llum morada va envoltar la Videl i li va canviar la vestimenta. En Cor Petit ja tenia en ment la seva petita idea.

—Oh... Genial! —va exclamar la Videl, mirant el vestit morat del seu salvador.— És perfecte, Cor Petit! Gràcies!

—De res —li va somriure el Namek.— Lleuger i ultra resistent.

—Eh... —va murmurar ella mirant la roba trencada d'en Cor Petit.

—Diguem que resistirà els atacs dels soldats d'en Freezer —es va justificar.— Un atac d'en Son Gohan no és de la mateixa dimensió.

La Videl va fer una petita rialla d'orgull abans de seguir en Cor Petit cap al cos a cos global. La lluita estava lluny d'haver acabat.

Uns minuts abans...

El Gran Kaitoxin s'havia quedat amb el jove Kaitoxin de l'Est mentre veia l'escalada de la batalla. El nombre de morts augmentava. Els seus parents estaven lluitant ferotgement amb tots els seus poders psíquics per mantenir a ratlla una de les amenaces més grans, el Rei Cold. Junts, tenien dificultats per fer-lo retrocedir, ja que el seu poder superava el seu control psíquic. Estava parcialment restringit, però a aquest ritme els acabaria tenint al seu abast, i els mataria sense dubtar-ho.

El Kaitoxin de l'Est va obrir els ulls amb dificultat i es va alliberar del suport del Gran Kaitoxin, que va quedar sorprès. El jove déu havia recuperat una mica de forces, i tenia plena intenció d'ajudar els seus companys, encara que només fos per a immobilitzar en Cold, tot i saber que no el podrien vèncer.

—Espera! —va implorar el seu líder mentre el jove Kaitoxin marxava volant.

—Els ajudaré, necessiten reforços! —va respondre mentre s'allunyava.

El Gran Kaitoxin va tancar els punys. La seva frustració només era equivalent a la tristesa mentre veia com tots aquests valents guerrers lluitaven contra els seus éssers estimats i contra onades d'enemics implacables. Fins i tot els seus companys estaven greument ferits i encara perseveraven per a salvar tothom. Aquesta vegada no ho va aguantar més.

—Bu —va cridar mentalment.— Hi ets, no? Has d'intervenir-hi, això està durant massa! En Babidi està provocant una carnisseria! Atura aquest caos!

Un breu silenci va seguir la seva crida.

—...Ni parlar-ne, company —va respondre la veu subtil.— Això està d'allò és interessant.

—Què estàs dient? —va exclamar mentalment el déu dels déus.— Oi que detestes en Babidi? No volies que el torneig continués?

—Continuarà, no en tinguis cap dubte. Però no tornaré ningú fins que la victòria sigui d'un dels dos bàndols. I encara hi ha algunes dades desconegudes que vull comprovar amb els meus propis ulls. Passi el que passi, en Babidi mai guanyarà. Aquest idiota és estúpidament depriment.

—Potser —va respondre el Gran Kaitoxin, molest.— Però per culpa del teu plaer egoista, la gent està patint. No ho puc permetre. Apel·lo a la teva amabilitat, Bu. Salva a tothom i sigues el gran heroi del torneig. Però atura aquests assassinats sense sentit.

Silenci, de nou.

—Bu? —va insistir la divinitat.

—La gent pateix sempre. Aquesta és una veritat immutable. Aquest caos és un espectacle polièdric que té moltes subtileses. Els morts tornaran i les coses milloraran. Però no abans de la lluita final.

—Bu...

—Si l'XXI intervé d'alguna manera, prometo reaccionar. Aquest és un dels efectes desitjats. Però sense això, gaudiré d'aquest entreteniment fins al final. Tingues paciència.

—Aquesta interrupció és la creadora de molts esdeveniments increïbles —va continuar el prodigi.— Del caos sorgeix la inventiva i la renovació. Ja he vist un revolt de coses: una tècnica de sincronització espontània entre dos Gohans idèntics; el coratge d'un Goten que mai no havia buscat lluitar; una batalla de la nanotecnologia contra la màgia de la saliva d'en Dabra; un amor corruptor revelat; els espectadors descobrint el que realment són: ovelles aterrides que s'amaguen sota els seus seients, o resistidors contra el botxí; un soldat Ultra aprenent a respectar la força dels combatents civils; els ocells aprenent a xiular; en Cèl·lula finalment tenint la seva segona lluita contra el seu enemic final; en Cor Petit venjant la seva frustració de la seva lluita inacabada contra l'A-17; la Videl mostrant el poder més gran de la seva vida... Què més aprendré?

—Però...

En Bu va interrompre de sobte la connexió mental. El Gran Kaitoxin va deixar escapar un sospir de desànim. El prodigi només pensava en els seus propis interessos per sobre de tot. Li agradava veure com els lluitadors es mataven entre ells, simplement pel desig de veure qui guanyaria. Aquest era el torneig que volia veure durant la seva crisi de nervis. I no s'equivocava. L'XXI podria manifestar-se. Amb pensaments foscos, el déu va tornar la seva atenció a la guerra que es desenvolupava davant els seus ulls, esperant sincerament que tot acabés el més aviat possible.