DB Multiverse

Capítol 47

Traduït per Bardock

Ningú al centre de control de l'estadi no s'hauria imaginat mai que, a centenars de quilòmetres d'allà, s'estava disputant un combat. Una de les raons principals era que els Vargues no s'imaginaven que els participants fossin tan beneits per lluitar entre ells, cosa que comportaria violar aquell reglament tan precís i contundent. Si eren descoberts serien eliminats del torneig, així com la resta dels membres del seu univers i serien retornats a casa de seguida.

Els Vargues tenien un bon sistema de videovigilància als voltants de l'asteroide. Però en Vegeku i en Bu eren massa lluny per a ells. Havien seguit la pista d'en Broly a tota velocitat, i, després de llargs segons i diversos minuts, ja no estaven amoïnats. S'havien de focalitzar en l'estadi, el qual havia sofert danys, i en els nombrosos espectadors ferits. Aleshores, un d'ells va tornar sostenint quelcom d'aspecte metàl·lic entre les seves potes.

—Ja tinc les peces de recanvi —digué el Varga tot suant després de córrer des del magatzem.

Aquell Varga era un tècnic molt eficient. Ho coneixia absolutament tot sobre la tecnologia transuniversal. Tothom confiava en ell perquè reparés el mecanisme defectuós.

—Hauria d'estar reparat en cinc minuts —prosseguí després de recuperar l'alè.

—Endavant. Hem d'enviar aquest monstre de tornada a casa seva.

El cap dels Vargues havia parlat calmadament. Es sentia segur amb en Broly ben lluny d'ells. L'amenaça era molt llunyana. Però això no devia impedir una reparació ràpida i eficaç.

El tècnic va començar a treballar de seguida tot desconnectant un panell sota una consola per tal d'accedir a un conjunt de cables i de circuits de quinze colors diferents. Només un geni com ell podia treballar sense cap plànol.

Un Namekià s'aproximà al cap Varga mentre el tècnic desembolicava la peça de recanvi amb els seus dits hàbils.

—El combat següent serà un abandonament, ja que enfrontaria un paio de l'univers 5 contra un de l'univers 10 —informà el Namekià al Varga.

—Bé. De tota manera, ho hem d'anunciar. Els espectadors estan esperant la continuació del torneig i això ens donarà temps per solucionar els nostres problemes.

El Namekià s'allunyà i va anar a parlar amb dos Vargues més allunyats. Discutien amb una criatura de sis ulls, qui era un dels àrbitres i presentadors dels combats.

—No tornarem a sortir. Hem perdut alguns germans i no volem prendre el risc de trobar-nos al mig de lluitadors massa perillosos.

Tenia por. Diversos membres de la seva família havien estat, malauradament, tocats per un dels atacs d'en Broly quan aquest havia despertat.

—Necessitem algú que us reemplaci... —digué en veu baixa un dels dos Vargues tot rumiant.

—De fet, no hi ha la necessitat de sortir i estar al voltant del ring... podríem fer les locucions amb el micròfon des d'aquí...

Una bona alternativa suggerida pel segon Varga. El Namekià va assentir:

—Quan decidiu qui de vosaltres dos parlarà, que anuncií el proper combat. És un abandonament.

Els dos Vargues van assentir abans de mirar-se. Sabien qui d'ells dos continuaria les locucions a través del micròfon. Des del començament hi havia hagut un presentador i tan sols havia de seguir fent el seu treball. I havia estat aquell segon Varga que havia proposat l'idea. Això li anava com una seda: si era l'únic presentador del torneig, de ben segur que augmentaria la seva popularitat entre les noies!

Tots dos es dirigiren als seus llocs que els oferien una magnífica vista del ring, el qual estava finalitzant la seva solidificació. El presentador Varga va anunciar el nom dels dos combatents que havien de lluitar després de mirar la pantalla de l'ordinador i anuncià l'abandonament a través del seu micròfon:

—Ara ja podem anunciar el proper combat: en XXI de l'univers 5, contra en Lumaca de l'univers 10, però és un abandonament.

Va desactivar el micròfon i va consultar els combats següents. Restaven alguns abandonament, i dos combats li cridaven especialment l'atenció. Pel que fa als altres combats, coneixia el nom d'alguns lluitadors, però eren d'universos diferents...

—Crec que anunciaré el següent combat tan bon punt el sistema de reenviament sigui operatiu —digué el Varga al col·lega del seu costat.

El darrer va assentir amb el cap tot girant-se vers el tècnic que estava treballant. Encara no havia acabat.

El públic havia entès que el següent combat no es disputaria. La majoria estaven descontents: volien veure un combat tan extraordinari com el que s'acabava de disputar.

Els participants esperaven que no hi haguessin més lluitadors tan superpoderosos que podrien fer esclatar tot l'asteroide amb tan sols un cop.

A l'univers 6, en Bojack es va girar vers l'espai 5 situat a la seva esquerra. Aquell tal "XXI" no hi era. No hi havia ningú en aquell espai.

—No saben que l'individu del cinc també ha marxat? —digué als seus compatriotes Zangya i Bujin.

—Quin descontrol que tenen, aquests ocellots! —respongué la pèl-roja, que es començava a enutjar.

Van veure en XXI tot just quan van arribar a l'estadi. Però aquest es va esfumar tan bon punt va arribar el gegant verd de l'univers 7. Després, no havien vist a ningú més, allà. De cop i volta havia desaparegut. De tota forma, segons en Bojack, no tenia cap possibilitat. Igual que ells, d'acord amb en Bujin:

—Per què ens quedem? Marxem... a més jo ja he perdut...

—No abadonarem —respongué simplement en Bojack amb els braços plegats i amb la mirada ben ferma.

—Doncs jo sí. Ja ens endurem el que quedi de tu en unes capses.

—No em deixaré guanyar tan fàcilment. I et prohibeixo que abandonis, Zangya.

La va mirar tot adoptant un to amenaçador:

—Si no lluites al màxim en el ring, faré que te'n penedeixis.

En Bujin observava els seus dos compatriotes tot notant la tensió que hi havia entre ells. Se n'alegrava d'haver perdut! La Zangya estava obligada a lluitar i, si li tocava un paio perillós, s'arriscava a morir. Per altra banda, si no lluitava, acabaria morint igualment a mans d'en Bojack.

Finalment, la Zangya va renunciar a abandonar. Però seguia pensant que el seu líder s'arriscava massa si seguia amb aquella actitud tan caparruda. De fet, aquell seria el moment ideal de prendre el seu lloc. Òbviament, va mantenir en secret aquell pensament. No confiava en en Bujin.

A continuació, va mirar el grup de les quatre noies que estaven en el mateix espai que ells. Estaven repenjades a la paret i, una d'elles, aquella que havia perdut el seu combat, estava asseguda i arraulida. Parlaven de l'últim combat. Podien escoltar diversos comentaris que deien que havia estat una lluita espectacular:

—Crec que són més forts que la resta —constatà simplement una de les guerreres.

—Ja, tots són fortíssims —afegí una altra més petita que la primera.

Elles no eres suficientment poderoses per constatar la diferència de poder entre en Vegeku i en Broly, ni abans amb lluitadors com en Cèl·lula i en Bojack. Simplement, tenien un nivell enorme i, si fa no fa, devien estar igualats en termes de força.

A l'espai 12, l'A-16 va preguntar a en Trunks:

—Vols abandonar?

—Des d'un principi no esperava guanyar —respongué el seu amic—. Així que no canvio d'opinió. Lluitaré contra el meu pare. És el que més em motiva. Lluitaré amb totes les meves forces.

L'A-16 va somriure. En Trunks tenia un objectiu. I el seu, quin era? No podia lluitar ni contra en Son Goku ni contra en Kakarot. Ni contra en Vegeku, el qual s'hi assemblava força, igual que en Bardock de l'univers 10. No li quedava cap més objectiu. La seva única opció era guanyar i esperar trobar-se un adversari afable a la final: en Goku o en Kakarot. Però abans hauria d'enfrontar-se amb en Vegeku. Probabilitats d'endur-se la victòria contra ell: zero per cent. Si hagués pogut, hauria fet un pronòstic amb nombres negatius, però el seu processador no li permetia.

Finalment, com molts altres, tan sols li quedava lluitar per "diversió". Alguns lluitaven per venjança. I uns altres per fer lluitar el seu guerrer i endur-se la victòria. Aquest era el cas d'en Babidi...

—Tothom està bocabadat per aquest combat, però el meu Bu ho pot fer millor, oi? —digué amb les mans als malucs i girant-se vers el seu gran dimoni rosat.

—Eh?

De vegades, en Bu semblava un marrec babau o un tocat de l'ala. Què hi tenia, en aquell cap tan gros? De vegades, donava la impressió que només sabia dir les típiques frases d'encantat com ara "Què? Eh? Què dius? No ho entenc", i mai no responia adequadament.

Ell no cercava res en particular. Tan sols era allà perquè en Babidi l'havia portat i per acomplir les seves ordres encara que fossin desagradables. Es preguntava si ho podia fer millor que en Broly o en Vegeku. Era més poderós? En Bu no respondria a aquella pregunta: era més fàcil fer-se l'idiota i evitar ser escridassat.

A l'espai 8, era evident que no estaven a l'altura.

—Pare, crec que ens han passat la mà per la cara! —digué en Freezer al seu pare.

—Sembla mentida, però... —afegí en Cooler restant al seu lloc, sense gosar moure's i amb un aire acovardit.

—És cert que no guanyarem —digué el pare desencreuant els seus braços.

En Freezer va fer-li una petita senyal perquè s'apropés per tal de xiuxiuejar-li:

—Recorda que el nostre objectiu no és el torneig... Sinó les Boles de Drac!

En Cold va assentir: justa la fusta, aquella era la seva única meta. Si tinguessin les Boles de Drac podrien fer realitat qualsevol desig! I no només un de sol!

Al costat d'ells, el Supernamekià pensava una mica diferent:

—Comparat amb els altres lluitadors del torneig, en Vegeku i en Broly tenen una força infinita... —digué, absort, mirant el cel—. Però la força no ho és tot. Necessito el meu desig.

Ell només tenia un desig. Tan sols un. I no era d'aquells que entabanava el seu adversari per aconseguir el seu objectiu. No era un hipòcrita. Ell era intel·ligent, fort... i solitari. Volia eliminar la seva soledat amb un desig.

Els Déus de l'espai 1 començaven a reflexionar sobre la bestiesa havien permès que succeís. Era un autèntic perill reunir els lluitadors més forts de tots els universos. Pensaven que havien de tancar tots els universos per si de cas:

—Per això hem de tancar els universos quan s'acabi el torneig! —cridà en Kaitoxin del Nord al seu homòleg del Sud.

—Sí, i el més aviat possible! —afirmà mentre el Gran Kaitoxin assentia.

Esperaven que cap altre participant fos tan fort com en Broly...

A en Trunks i a en Goten de l'univers 18, el torneig ja no els interessava gens ni mica. Quina era la necessitat de lluitar si perdrien igualment?

—Bé, he de signar uns contractes! —digué en Trunks dirigint-se a la sortida amb en Goten al seu costat, el qual digué:

—Jo he quedat amb la meva xicota!

En Vegeta i en Son Goku els van caçar immediatament. No els deixarien marxar. Es quedarien. Tots dos. El torneig era un autèntic desafiament!

L'Ub s'apropà al seu mestre com si els volgués recolzar:

—Mestre... ens han sobrepassat, no? Per què seguim?

—Exacte, aquest és el repte! Ens trobarem en Vegeku a la final... i estic segur que fins aleshores haurem millorat!

En Goku restava calmat. I confiat. Era cert que millorarien amb el pas dels combats. Però, fins a quin punt? Era impossible igualar en Vegeku en tan sols tres o quatre combats! La Pan no se'n sabia avenir: mai no havia vist un poder com aquell. Digué al seu avi:

—Però... no podem millorar tant en tan poc temps...

En Goku va deixar anar en Goten i tractà de convèncer la Pan reiterant-li que la millor forma de progressar era lluitant i enfortint el cos. En Vegeta pensà:

No m'hauria de sorprendre que en Vegeku sigui més poderós que nosaltres... però és massa! Afortunadament, m'enfrontaré amb en Goku abans de lluitar contra en Vegeku a la final!

Un altre guerrer, en Cèl·lula, reflexionava en veu alta:

—A la final... poden passar moltes coses fins llavors! Milloraré en els propers combats gràcies a les cèl·lules que tinc dels Saiyans! Espero que aquells dos imbècils m'ofereixin un bon entreteniment, perquè ho necessito! Primer en Vegeta... després en Son Goku... i a la final en Vegeku... exacte, això és el que succeirà! I esdevindré molt més fort!

El tècnic Varga va finalitzar els entroncaments. Però li faltava reconfigurar el software. Després només li caldria pitjar un botó per guanyar-se les garrofes!

—Per la meva part, la gravetat ja funciona correctament —informà un Varga al costat del tècnic geni.

—El sistema de retornament ja està quasi operatiu. Tot va com una seda! —contestà.

Era una bona notícia. El cap Varga restava darrere d'ells, amb dos dits peluts situats al seu bec. Els preparatius per al següent combat ja estaven gairebé llestos, i sabien que mentre més temps esperessin a anunciar el combat, major seria l'expectació.

El cap Varga es preguntava si la propera lluita havia de disputar-se en aquell moment. El sistema de retornament estava a punt de funcionar amb normalitat. També considerava que, a priori, cap dels dos lluitadors seleccionats aleatòriament no causarien tants estralls com en Broly.

Mentre sospesava els pocs riscs que hi havia, va informar al presentador Varga que aviat s'iniciaria el proper combat.

Teòricament, no hi ha d'haver cap risc...