QUARTA PART: DOS UNIVERSOS EN DESGRÀCIA.

Capítol 19

Traduït per Gerard16

A l’espai de l’univers 10, els Guerrers de l’Espai es començaven a desesperar. El Rei Vegeta, qui era el més fort entre ells, havia perdut, i d’una forma deplorable.

“El rei ha perdut?”, es va preguntar un dels Saiyans, qui encara no es creia el que veien els seus ulls.

Mentre que dos dels seus companys portaven el Rei, tot nu, per deixar-lo al terra, el vell Vegeta, l’antic Rei, es va haver de resignar a admetre la veritat:

“Sembla que els participants d’aquest torneig són molt més forts del que ens podíem imaginar.”

Traient-se allò que feia servir de capa, el vell Guerrer de l’Espai la va oferir per cobrir el seu fill, per tal de posar fi a la seva humiliació. La part positiva de tot plegat era que havia perdut contra si mateix... Com a mínim, existia un univers on ell era encara més fort. Allò era com un premi de consolació una mica amarg...

A l’espai de l’univers 18, en Vegeta va tornar tranquil·lament, amb els braços creuats com de costum. Va rebre algunes breus felicitacions de part dels seus fills, però allò li importava ben poc. No havia estat un autèntic combat, ni tan sols un escalfament.

“Digues, Vegeta, de què heu parlat?”, va preguntar en Goku somrient.

“No n’has de fer res”, contestà el seu rival.

“Vinga, va, digues-m’ho, ho vull saber”, va insistir el primer.

“Deixa-ho córrer, Kakarot!”, es començava a posar nerviós, el Príncep dels Guerrers de l’Espai.

“Jo ho he escoltat tot”, declarà en Cor Petit de ben a prop, per fer empipar una mica més en Vegeta.

En Goku s’aproximà a en Cor Petit amb cara de babau, amb una brillantor als seus ulls:

“Endavant, Cor Petit, digues-m’ho tot”, li va dir a cau d’orella.

“Si li dius, et liquido!” assegurà en Vegeta.

En Goku va esclafir a riure. Missió complerta; havia aconseguit emprenyar en Vegeta! En Cor Petit restà indiferent, mentre que en Vegeta, malhumorat, va girar l’esquena a tothom. El presentador extraterrestre va escollir aquell moment per anunciar el combat següent:

“I ara, en Bardock de l’univers 10 contra la Pan de l’univers 18!”

Entre el públic, hi havia alguns setciències que murmuraven. A la secció quaranta-dos, pis 7, fila S, seient mil tres-cents vuit, una persona morena que portava la roba dels habitants del planeta Metamor, mostrant el seus fabulosos abdominals, preguntà al seu veí:

“És la tercera vegada que tenim un 10 contra un 18, no?”

“Això no importarà als altres espectadors...”, respongué, segur de si mateix, l’home amb cua de mico de color taronja, que vestia el mateix quimono que en Son Goku, però amb un símbol diferent. I llavors, com si s’hagués de justificar per a una situació com aquella, va dir: “Per aquest motiu el capítol s’anomena així.”

El seu veí no va dir res.

“M’hi jugo el que vulgueu que ja estava decidit des de fa molt de temps”, intervingué per damunt d’ells un rosset d’ulls blaus. “Aquest torneig és històric, de manera que els historiadors potser ja han escrit la seva història i el seu desenllaç! Potser ja hi ha milers de persones que llegeixen aquesta història! N’estic segur, i és que jo també sóc historiador!”

Mentre que el Cua de Mico treia un revòlver, disposat a suïcidar-se davant de tal idiotesa, el seu veí tenia els ulls posats en el paquet d’onigiri que el rosset portava a les mans. Aquest últim li va donar, i l’altre el va devorar amb golosia...

“Genial! És el meu torn!”

La Pan saltava d’alegria. Ja era el seu torn! I millor encara: contra el seu besavi! Ni en somnis s’hauria pogut imaginar un combat millor.

“Vés amb molt de compte”, li va dir la Videl donant-li un petó al front per encoratjar-la.

“No et preocupis”, li assegurà en Goku acostant-se a la seva néta tota feliç. “El meu pare no és gaire fort. La Pan se’n sortirà sense problemes!”

“Pan!”, cridà una noia jove, que arribà corrent i que es deia... Pan!

“Pan!”, cridà la de l’univers 18 a la del 16, qui ja li havia saltat a sobre per abraçar-la i animar-la.

Després de dues o tres voltes sobre elles mateixes, es van aturar amb les mans juntes:

“Tens l’oportunitat de lluitar contra el nostre besavi! Quina enveja!”, li va dir la Pan de l’univers 16.

“Però potser tu tindràs un adversari d’un nivell més alt!”, li va respondre l’altra Pan somrient.

“Això espero!”

“Vinga, Pan, vés-hi”, va dir en Son Gohan, qui estava a l’aguait per tal que no fos desqualificada per no haver entrat al ring a temps.

“Sí!”, va respondre ella enlairant-se i sense deixar de riure.

“Bona sort!”, li cridà la seva homòloga i amiga, que es va quedar a l’espai de l’univers 18 al costat de la seva mare.

A l’altra banda, en Bardock es feia cruixir els artells. Que el seu Rei hagués perdut no l’havia sorprès realment.

“Res no m’impedirà que em diverteixi”, va dir amb un somriure gairebé sàdic.

S’enlairà ràpidament i arribà al ring al mateix moment que la seva adversària. Allà se n’adonà que no era més que una mocosa. Però aquesta no va parar atenció al seu 'insult'.

“Ets el meu besavi!”

“Eh? Jo mai no he tingut néts... Bé, què importa? No penso contenir els meus cops!”

“Jo tampoc, som-hi!”

A l’espai de l’univers 10, el Rei Vegeta es va despertar amb dolor.

“Ja s’ha despertat, Majestat?”, li va preguntar cordialment un dels seus súbdits.

“He perdut?”, va dir el Rei encara desorientat, assegut i acariciant el seu cap adolorit amb una mà.

“Contra si mateix”, digué immediatament un Guerrer de l’Espai per a que no es prengués malament la revelació.

“Ara li toca a en Bardock”, va dir un altre. “Ell salvarà l’honor.”

En Bardock era, en efecte, reconegut pel seu gran poder; per haver nascut com un soldat de categoria inferior i, amb el pas dels anys, haver demostrat unes habilitats i una força cada vegada més desenvolupades, convertint-se així en un dels Guerrers de l’Espai més temuts. Si en Vegeta no hagués sigut tan fort, se l’hauria designat Rei dels Saiyans.

El seu rigor i el seu sacrifici l’havien empès fins arribar a les files de l’elit. No l’agafaven mai desprevingut, i rarament esquivaven els seus cops. Nombrosos Saiyans del grup podien confirmar, des del fons més recòndit de la seva memòria, que no se’n sortia pas il·lès d’un combat contra en Bardock. Ell, que...

“Estic tan contenta de veure’t!”, cridà la Pan abalançant-se sobre el seu besavi, i l’abraçà ràpidament pel coll amb els seus petits braços, fent que gairebé caigués cap enrere.

En Bardock agafà el cos de la menuda amb les dues mans tractant de rebutjar-la... però fou impossible. Era com una sangonera que li aixafava el ventre amb el seu rostre. La Pan es va fregar el cap contra els cabells del seu avantpassat que, en aquells moments, semblava algú que no es podia treure la més grotesca de les màscares de festa.

A baix, més d’una dotzena de cares Saiyanes feien uns ulls com unes taronges en veure aquella humiliació que estava sofrint en Bardock.

Tot just havia aconseguit llançar-la uns metres enllà, que ella ja se li va tornar a tirar a sobre, però atacant, aquest cop.

En Bardock es va quedar sorprès de la seva velocitat i de la seva força. Posant els braços estesos cap endavant, va contrarestar l’assalt de la noieta, però el xoc el va fer recular alguns metres i els seus peus van de ixar solcs al terra. Va intentar treure-se-la del damunt... però fou en va.

“Deixa’m estar!”

“Besavi!”

“Ves-te’n, monstre!”

En Bardock realment no podia fer res... estava sent dominat. La Pan va aconseguir grimpar a sobre seu i muntar a les seves espatlles. Agafant-lo pels cabells, en Bardock semblava un cavall desbocat. Mentre que ella s’estava divertint com una boja, el seu besavi intentava desesperadament fer-la baixar.

Els espectadors semblaven divertir-se tant com ella i molts reien.

Cap dels Guerrers de l’Espai de l’univers 10 no sabia què dir. Estaven massa commocionats per aquell espectacle.

“Lamentable...”, va sospirar per a ell mateix el Rei Vegeta.

Amb tot plegat, la Pan es va decidir a baixar de damunt del seu adversari. Mentre que aquest últim es fregava ràpidament les espatlles, la Pan va agafar el seu bastó vermell... i va colpejar-lo ràpidament, sense permetre al guerrer intentar un contraatac.

De nou, en Bardock va tornar a rebre un cop al cap, abans de rebre altres petits atacs amb la mateixa arma. La Pan pegava ràpida i eficaçment tal i com li havien ensenyat: alguns cops a l’altura dels turmells i dels genolls, i també als canells. Els seus cops li permetien, per força, alentir els moviments del seu adversari amb la finalitat de tenir un clar avantatge a mesura que avançava el combat.

En Bardock es va enfadar i, malgrat que ell encara tenia una mà sobre el seu nou nyanyo al cap, va provar de donar un cop de puny amb força. La Pan es va col·locar ràpidament el bastó a l’esquena i va contraatacar:

“Pedra!”, cridà ella amb el puny endavant contra el del seu antecessor.

En Bardock va sentir un dolor agut als dits. Va sacsejar la mà com per intentar fer-se passar el mal... i va tornar a atacar de seguida. La Pan cridava “Pedra!” a cada cop de puny que donava per contrarestar els del seu adversari. Després va canviar sobtadament de tècnica:

“Tisora!”, digué quan dos dits de la seva mà dreta tocaren els ulls d’en Bardock.

“Paper!”, cridà a continuació fent un atac amb el palmell de la mà, el qual envià lluny el seu adversari.

Llavors va córrer cap a ell per atrapar-lo, el va agafar per un braç, va efectuar ràpidament una clau per posar-lo boca avall i es va asseure sobre la seva esquena agafant-li les cames, les quals les estirava cap a ella.

En Bardock ja n’havia tingut prou d’aquella tortura monstruosa, no havia aconseguit fer res i tot el seu cos estava adolorit.

“Abandono!”, va cridar, suant i donant cops a terra.

“Tan aviat?”, es sorprengué la Pan, que va passar d’estar feliç a estar un pèl trista.

“La Pan guanya per abandonament!”, cridà aleshores un dels dotze presentadors verds, posant fi al suplici d’en Bardock.

A l’espai de l’univers 10, el Rei Vegeta s’enfurismà en silenci. En Bardock retornà abatut. Tan aviat com va arribar, en Vegeta declarà:

“Ja n’hi ha prou! Marxem!”

Darrere seu, els altres Guerrers de l’Espai que s’esperava que participessin més tard es van alegrar molt amb aquella decisió. No volien ser apallissats com en Bardock, o humiliats com el seu Rei o en Mahissu, o encara pitjor... Que els matessin!

“Porteu-nos a casa”, demanà el Rei al Varga que hi havia a l’espai del seu univers.

“No espereu a que s'acabi el torneig?”, li va preguntar el Varga molt sorprès, mentre seguia els Saiyans que ja s’endinsaven pel passadís tots junts com un sol home... com un sol Guerrer de l’Espai.

“Podem curar els vostres ferits”, insistí el Varga encara que l'ignoraven, tractant de fer que es quedessin.

En Bardock tancava la marxa amb un aire digne. Havia patit nombroses contusions i els seus ulls vermells delataven el cop de dits que havien rebut, però la seva actitud era ben diferent al seu estat: 'Tss, aquestes esgarrinxades? Això no és res!'. El Rei feia el mateix, i desfilava com un autèntic monarca, tot i que portava una capa embolicada a la cintura com si fos una tovallola de bany.

“No deixarem que ens continuïn humiliant”, grunyí el Rei Vegeta, amb el puny tancat.

“Nosaltres també marxem”, digué en Nail darrere del Varga blavós.

Al Varga li va fer un salt el cor. Tot l’univers del qual ell se n’ocupava estava tocant el dos! Ja podia dir adéu al seu ascens! El seus col·legues el prendrien per un incompetent durant anys i panys...

“Sí!”, van fer en Trunks i en Goten dels universos 16 i 18. Pensant en el medi ambient, els Namekians van decidir aprofitar el viatge de tornada que feien els Saiyans cap al seu univers per tornar ells també!

“Però si has guanyat el teu combat...”, va murmurar el Varga entristit a en Nail.

“No arribaré massa lluny. Segur que perdo”, li va respondre somrient, però de totes formes deixava allà un petit Varga desconcertat.

En efecte, per en Nail, era evident que ells tampoc arribaven al nivell. En Cargot havia estat vençut fàcilment, tot i que ell era el número dos dels Namekians. El propi Nail havia tingut moltes dificultats contra en Rikum. A la pròxima ronda, li tocaria lluitar contra aquell tal Ub de l’univers 18. En Nail creia que tenia una petita possibilitat de guanyar-lo, però... i després? A la tercera ronda li tocaria lluitar o bé contra un Kaitoxin, és a dir, un Déu Suprem de l’univers, o bé contra un poderós dimoni rosa. Era realista; no tenia cap possibilitat. Els seus amics estaven d’acord amb ell. Després dels combats d’en Cargot i en Nail, els altres Namekians realment ja no tenien més ganes de participar. Ja havien vist allò que havien de veure. No hi havia cap necessitat de quedar-se més temps.

La Pan de l’univers 18 va tornar al seu espai, per ser felicitada pels seus pares i la seva homòloga de l’univers 16, sota la mirada indignada d’en Vegeta.

'Casum ronda', pensava el príncep que mai no va arribar a ser rei. 'Per què carai l’han de felicitar tan sols si aconsegueix aixecar una pedra, o bé per no oblidar-se de respirar, o bé només pel fet de ser aquí!? Si li toqués contra en Cèl·lula a la pròxima ronda, llavors sí que tindria mèrit!'

Mentre la Pan i la Pan feien una petita dansa, es va sentir un anunci oficial:

“Comuniquem que... Tots els integrants de l’univers 10 han abandonat!”

Aquella declaració va provocar algunes protestes per part dels espectadors. Però, al cap i a la fi, també era pel seu bé. Veurien menys combats de baix nivell i, per tant, es divertirien més. A en Vegeta li era ben bé igual:

“Millor per a ells, no hi tenien res a pelar aquí”, va dir.

“Potser no, però és una llàstima”, va respondre en Son Gohan.

'M’hauria agradat dir adéu als Namekians...', va pensar en Cor Petit, sense deixar que se li notés el seu sentiment.

“Espero que sigui el meu torn al pròxim combat!”, digué la Pan de l’univers 16 a la seva homòloga del 18. “Si fos així, ens trobaríem a la segona ronda!”

“Això seria genial!”

Malauradament, el destí va decidir una altra cosa quan el presentador va anunciar:

“Ara li toca a en Kakarot de l’univers 13 contra la Kat de l’univers 6!”

“Oh, no...”, va dir la Pan de l’univers 16... “No ens trobarem a la següent ronda... Potser a la tercera ronda si em toca el combat següent?”

“Estaria bé”, va respondre la Pan del quimono vermell. “Però arribarem fins a la tercera ronda? Jo hauré de lluitar contra un d’aquests dos... En Kakarot és com l’avi...”

“Deu ser menys fort, oi?”

“N’estic segur”, digué en Son Goku darrere de les jovenetes. “És impossible que el vostre avi sigui vençut per... em... per ell mateix, de fet?”

“Han dit que són Superguerrers...”, remugà la Pan del 18.

“Oh, no et preocupis”, li va respondre la seva homòloga. “El podràs guanyar, n’estic segura!”

“Mirem, en primer lloc, què fa aquest Kakarot en el seu combat”, va dir en Goku girant-se cap al ring.