DB Multiverse
Dragon Ball Multiverse, la novel·la
Escrit per Loïc Solaris & Arctika
Adaptació per Fins el capítol 145: Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles. A partir del capítol 146: Skywalker.
Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!
Intro
Part 0 :0Part 1 :12345
Round 1-1
Part 2 :678910Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930
Lunch
Part 7 :3132333435Round 1-2
Part 8 :3637383940Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970
Night 1
Part 15 :7172737475Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990
Round 2-1
Part 19 :9192939495Part 20 :96979899100
Round 2-2
Part 21 :101102103104105Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115
Night 2
Part 24 :116117118119120Round 3
Part 25 :121122123124125Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142143144145
CINQUENA PART: DOS GEGANTS CARA A CARA.
Capítol 23
Traduït per Cèl·lula Complet
L'atac precís d’en Dabra va sorprendre a tothom, especialment als participants dels universos 16 i 18. En Cèl·lula havia dominat el combat des del començament, però no fou prou ràpid per esquivar el raig d’energia que el rei dimoni li havia llançat.
El ring es va esquerdar per la meitat, i una pluja de trossos que queien per tot arreu i un gran núvol de pols gris va enfosquir la vista dels espectadors. En Dabra, flotant, amb prou feines romania visible amb tota aquella polseguera, i no es sabia on parava en Cèl·lula. Fins i tot els presentadors tractaven de detectar la seva energia per sobre de la gruixuda capa de pols.
“Crec que aquest Cèl·lula no és tan fort com pensàvem”, va dir en Son Gohan de l’univers 18.
“Ni tan sols té la velocitat d’un Superguerrer de segon nivell...”, va dir el seu pare darrere d’ell.
“Dubto molt que s’hagi deixat eliminar amb aquest atac, però...”, va afegir en Cor Petit, tot arrufant les celles.
El núvol de pols per fi es començava a esvair. En Cèl·lula va aparèixer, tot palplantat i amb els braços creuats, darrere d'ell. En Dabra, encara per sobre de l'androide, va fer una ganyota. L’atac que havia llançat no era poca cosa.
'I si ha esquivat l’atac i ha tornat immediatament per fer-nos creure que no s’ha mogut en cap moment?'
En Cèl·lula va alliberar els braços de la seva posició creuada, tot murmurant:
'Interessant… És hora de lluitar seriosament', pensà mentre s'envolava cap a on era en Dabra.
Aquest últim es va sorprendre de la velocitat del seu oponent i no va poder contrarestar el cop de genoll que l’androide li va etzibar a l’estómac. En Dabra va tornar a fer una ganyota de dolor, tot escopint sang. Però es va recuperar i va contraatacar a l’instant. Amb una maniobra àmplia i precisa, es va col·locar darrere d'en Cèl·lula i el va colpejar amb una violenta puntada de peu al clatell. El cop va ressonar al cap d’en Cèl·lula durant un segon, temps que va aprofitar en Dabra per passar a l’acció: un cop de puny al ventre, un ganxo, una puntada de peu sota la barbeta i una altra a l’estómac, abans d’un cop de puny final a la cara. Però, aquesta vegada, en Cèl·lula va bloquejar l'últim atac amb l'avantbraç i es va quedar mirant al dimoni... somrient.
Agafant el braç del dimoni, l’androide va colpejar amb diversos cops de peu el seu oponent, que no va tenir temps de reaccionar i va ser despatxat pels aires per en Cèl·lula, que semblava passar-s’ho d’allò més bé. En Dabra flotava pels aires i semblava inconscient... fins que en Cèl·lula se li va acostar una vegada més. El dimoni va obrir els ulls i va llançar una bola d’energia. La criatura verda va bloquejar l’atac amb el braç, però la distracció li va permetre a en Dabra agafar la cresta del cap d’en Cèl·lula, utilitzant-la per agarrar-lo i impulsar l'androide a molts metres de distància.
A mesura que el fum de la bola d’energia s’esvaïa, en Dabra va estendre els braços i va cridar. En Cèl·lula ni tan sols va mirar cap enrere; només va tenir temps a murmurar un simple, 'merd...' abans de ser colpejat per un potent raig lluminós per l’esquena. L'explosió que va seguir va ser forta, i, una vegada més, en Cèl·lula estava envoltat d'un núvol de fum.
En Dabra reia creient que la victòria era seva. En Babidi, a l'espai de l'univers 11, va fer el mateix, també pensant que tot s'havia acabat. Però, de sobte, el dimoni es va quedar en silenci i va refredar les seves expectatives, sorprès davant de l’escenari que es presentava enfront dels seus ulls. En Cèl·lula era allà, somrient i dempeus en perfecte estat, enmig de la pols que s’anava esvaint ràpidament. Estava sostenint les seves mans darrere de la seva esquena, lleugerament cremades i socarrimades, més per la brutícia que no pas per la potència de l'atac.
"T'ho has cregut?", preguntà en Cèl·lula amb un somriure, sense ni tan sols mirar enrere.
"Quins reflexes!", va haver d'admetre en Dabra. "Que n'és de fort..."
En Cèl·lula l’havia sentit i es va burlar una vegada més. L’androide va començar a dir al seu oponent:
"Tu també. De fet, ets, probablement, l'adversari més fort amb qui mai m'he enfrontat."
En Dabra es va enfadar davant la condescendència de l’androide:
"I és clar que sóc el més fort! Sóc el rei del món de les tenebres!"
A l'espai de l'univers 18, en Son Gohan va dir als seus amics:
"Em sembla que es confirmen les meves sospites sobre el seu poder..."
"No ha millorat?", va preguntar en Goku.
"No, té exactament el mateix poder que al començament dels Jocs d’en Cèl·lula."
A l’univers 16 es debatia el mateix tema, però en Vegeku va afegir:
"Tots sabem que és impossible que no hagi millorat gens en vint-i-set anys."
"El poder d’en Dabra també és idèntic", va analitzar en Son Gohan.
"Tractant-se d’en Dabra és normal," va afegir en Cor Petit. "No sembla que s'entreni, com en Freezer i la seva família."
En Dabra va respirar profundament. Un cop ja era als seus pulmons, el seu oxigen va reaccionar amb alguns productes químics que albergava al seu interior. Quan el dimoni va sentir que ja era a punt, va obrir la boca després d'uns pocs segons i va exhalar amb violència. Una potent escopinada de flames grogues i ataronjades va ser llançada com un guèiser en la direcció vers la criatura verda.
Les flames van xocar contra la barrera protectora d’en Cèl·lula. L’androide va desplegar la seva energia amb eficàcia, creant al seu voltant un escut d'energia que el foc no podia travessar. Però en Dabra no va recular pas. Incrementant la seva força, va accelerar el procés químic en els seus pulmons. Tot el seu cos s’anava escalfant més i més. El públic va poder veure com l'envoltava una boirada de calor, mentre la pell del dimoni esdevenia rogenca causada per la suor profusa. Les flames anaven canviant de color a mesura que augmentava el poder. Aviat van passar de grogues a vermelles i després a blaves, mentre el raig anava incrementant la seva grandària.
Però pocs segons després, en Dabra estava esgotat, i l'escut d’en Cèl·lula encara brillava en tot el seu esplendor. Pitjor encara: anava creixent en volum. Un llampec va començar a parpellejar sobre l'esfera transparent, que cobria més d'un metre de diàmetre en aquell moment. Cada vegada es feia més gran i l’escut no va trigar a colpejar en Dabra, que esbufegava.
Acumulant tota la seva força, va ajuntar les mans ràpidament, i va concentrar tot el seu poder en un cop de puny directe a l’escut. L’impacte va ser prou fort per deformar l’escut, que semblava ser flexible... fins un cert límit. L'escut va rebentar com una bombolla de sabó, i fins el soroll de l’explosió va ser similar al d’aquestes quan esclaten. Semblava ridícul, però era divertit, ja que el públic esperava una explosió acústica ben estrident.
En Cèl·lula ni tan sols es va moure. Va mirar el seu oponent amb un to burlesc, mentre aquest encara respirava amb dificultat però sense mostrar cap mena d'emoció al seus ulls. La monstruosa creació del doctor Gero va dirigir una mirada desafiant al dimoni abans d'assenyalar-lo amb el dit:
"Quin malbaratament d'energia... intenta esquivar això!", va exclamar per fi amb un somriure sàdic i confiat.
Dels seus dits van sorgir una multitud de raigs d’energia: raigs de color porpra, estrets, molt ràpids i brillants dirigits directament contra en Dabra. El dimoni va ser prou ràpid per evitar-los, encara que amb moltes dificultats, i els espectadors dels universos 16 i 18 no van trigar a reconèixer aquella tècnica, així com també en Freezer i la seva família.
El fill més jove era el més sorprès.
"Però ...", va dir, perdent tot autocontrol. "Si és la meva tècnica!"
L’androide posseïa les cèl·lules d’alguns dels éssers més poderosos de l'univers. A més d’en Son Goku, en Vegeta i en Cor Petit, també posseïa algunes cèl·lules d’en Freezer obtingudes a través d'un petit robot amb forma d’abella fabricat pel doctor Gero. Gràcies a això, en Cèl·lula tenia la capacitat de fer servir diverses tècniques de combat pròpies dels guerrers que havien aportat material genètic al seu organisme.
No obstant, la seva tècnica incorporava millores respecte la versió original. En Freezer ho va notar. Els raigs llampants semblaven més violents i ràpids que no pas el seus. 'Aquest Cèl·lula... podria ser fins i tot més poderós que jo?', es va preguntar. Va girar el cap lleugerament cap a la dreta en direcció al seu germà gran... Ell havia estat derrotat amb facilitat per un noi jove... Una vegada més, en Freezer es va preguntar si tenia alguna opció real de guanyar el torneig...
En Dabra, després d'evitar una cinquantena de raigs làser, va veure com un d'ells passava a pocs centímetres de distància del seu pit.
"Ostres... M’ha anat d’un pèl... cada vegada són més ràpids!"
En Cèl·lula va somriure un cop més. S’estava divertint molt jugant amb el seu oponent:
"Massa fàcil."
En menys de mig segon, en Cèl·lula va col·locar les mans a les seves temples amb els dits oberts. Va cridar el nom d'una tècnica molt eficaç que havia salvat la vida d'en Son Goku i els seus amics en moltes ocasions, una tècnica que una vegada havia estat la insígnia d'un home, les cèl·lules del qual també van ser robades.
"Taiyoken!"
Una poderosa llum va envair l'escenari. Totes les persones que estaven en front d’en Cèl·lula es van enlluernar. Tot l'univers 18 va quedar exposat a l’atac lluminós. Mentre en Son Goku, els seus fills, i l'Ub van tenir temps per protegir els seus ulls, la Pan no va tenir aquest reflex i va quedar encegada durant diversos segons. En Vegeta es va limitar a tancar les parpelles sense sentir la necessitat de protegir-les amb els seus braços com van fer els altres. Va romandre immòbil i impassible, com en Cor Petit... o potser no. Aquest últim va començar a rememorar el seu combat contra en Freezer. Va recordar haver patit el mateix atac de làsers violents. Aquests pocs segons de nostàlgia d'una època passada en què finalment era el número 3 de l'univers (casum dena! I ara ell era, sens dubte, el cinquè més fort...), li va fer badar i perdre la fracció de segon que necessitava per protegir els seus ulls amb la finalitat d’evitar ser encegat pel Taiyoken d’en Cèl·lula. Avergonyit i gairebé sufocat, va inclinar una mica el seu cap, esperant que ningú se n'adonés de la seva ceguesa temporal...
En Dabra havia estat ràpid. Va adonar-se de la nova posició d’en Cèl·lula i es va col·locar immediatament en guàrdia. Aprofitant la seva velocitat, havia esquivat l'última ronda de raigs i es va situar darrere d’en Cèl·lula. Aquest últim va veure com es movia, però no va tenir temps de girar-se. O potser no va voler?
De la mà dreta d’en Dabra va sorgir una ràfega d’energia fosca que es va convertir en una espasa. D'un moviment net, precís i potent, va tallar en Cèl·lula gairebé al nivell de la cintura. L’androide va veure com el seu braç i una ala van caure al ring, així com tres quartes parts del seu abdomen s'havien separat de la cintura. L'eficàcia d'aquesta tècnica va sorprendre molt en Cèl·lula. No s'ho esperava en absolut. Era la primera vegada que aquell tal Dabra havia estat capaç de ferir-lo amb gravetat. Aquest últim, sorprès que la seva espasa no hagués pogut acabar totalment amb l’androide, va redoblar el seu esforç i va concentrar un últim atac tot cridant:
"Mor!"
No obstant això, va ser incapaç de fer absolutament res. Les seves forces es van enfrontar amb un mur invisible. L'espasa no es va moure ni un sol mil·límetre: en Cèl·lula sostenia l'espasa amb el seu braç esquerre i no va permetre cap més moviment.
"Només ets capaç d'atacar per l'esquena?", va preguntar l'insecte hominoide al dimoni.
"Qu...?"
En Cèlula va treure lentament el metall del seu cos... i es va girar per mirar en Dabra, sense deixar anar l'espasa. Amb un somriure victoriós, li va dir:
"De totes formes... No em pots matar amb això!"
Va trencar la punta de l'espasa amb la seva mà... i aquesta es va convertir en una mena de pols que es va dissoldre a l'aire. La resta de l'espasa d'en Dabra va desaparèixer quan el dimoni somreia per burlar-se del seu enemic:
"Cof! Amb el cos mig tallat... i sense un braç, estàs perdut!"
En Cèl·lula va somriure de nou. Definitivament, en Dabra va pecar d’ingenu. Estava subestimant molt el seu oponent. Amb un crit, en Cèl·lula va regenerar el seu braç i l’ala en un instant i es va començar a cosir la resta del seu cos com per art de màgia.
"Què deies?", va preguntat en Cèl·lula tot gaudint de l’escena mentre estirava el seu nou braç.
"Però... com?", va dir el dimoni, congelat per la por. "Hauries d'estar malferit!"
En Dabra sabia que algunes criatures tenien el poder de regenerar-se. No li va sorprendre que el Namekià pogués fer-ho, perquè aquesta regeneració havia estat acompanyada d’una caiguda substancial de la seva energia quan havia regenerat una part del seu cos. El fet que aquest guerrer d'una raça desconeguda pogués regenerar-se ja era impressionant, però el fet de fer-ho sense perdre l'energia... Era monstruós! Només hi havia una altra criatura que podia fer-ho... El Monstre Bu!
A l’espai de l'univers 11, el monstre Bu no es movia. Observava amb curiositat, amb la mà a la barbeta. Al seu costat, en Babidí es va enfurismar:
"Aquell idiota! Acabarà perdent si continua fent el ruc!"
A pocs metres l'un de l'altre, els dos rivals van reprendre l’enfrontament. En Cèl·lula, de sobte, va prémer dos dits contra el seu front i va preparar un atac de naturalesa aliena aconseguit a través de les seves cèl·lules, precisament les d'un Namekià.
"Entoma això! Makankosappo!"
Es va posar en marxa la tècnica estrella d’en Cor Petit: una bola d'energia seguida d'un feix, envoltat d'una espiral porpra que es precipitava cap al dimoni, que, aleshores, es trobava massa cansat per esquivar-la. Va ser colpejat al pit i semblava que seria capaç de suportar amb enteresa l’atac, però finalment el va perforar i va començar a tossir sang.
A l'univers 13, dos Guerrers de l’Espai, entretinguts des que havia començat el torneig, comentaven els combats que presenciaven. Aquest últim atac els va sobtar a tots dos.
"Tsss... Que et toqui una tècnica tan simple", va dir en Raditz tranquil·lament.
"Ho ha fet expressament?", prosseguí el seu germà Kakarot.
El que no sabien és que a la meitat dels universos presents en el torneig, el mateix Raditz havia estat víctima del Makankosappo d’en Cor Petit en dues ocasions, i, en una d’aquestes, en Son Goku, àlies Kakarot, va haver de sacrificar la seva vida perquè aquesta tècnica esdevingués efectiva... Si ho sabessin... els hi donaria un atac de cor!
En Dabra agonitzava, però tot i així no es donava per vençut... Encara li quedava una última carta per jugar! Si ho hagués sabut, l’hauria fet servir molt abans!
"Acabaré això!", li va dir al seu oponent, sense alè, amb el seu cos travessat, dessagnant-se, amb un ull tancat i a la vora de la inconsciència...
En Dabra va escopir. Però aquesta vegada no era sang. Era un líquid blanc barrejat amb la seva saliva, una espècie de substància pastosa. En Cèl·lula no s’ho esperava, i no va tenir temps d’esquivar l'escopinada que va aterrar a la seva cuixa esquerra. Immediatament la saliva es va solidificar i va començar a cobrir el cos d’en Cèl·lula a un ritme sorprenent, tot convertint l’anatomia de l’androide en pedra!
"Què passa?! Què li has fet al meu organisme perfecte?!"
En aquell moment, la seva cama esquerra ja estava completament solidificada i immòbil i la dreta era a punt... El verí pedregós estava pujant lentament cap al ventre i el pit d’en Cèl·lula.
"Has begut oli, insecte!", va dir en Dabra. "He guanyat!"
En Cèl·lula semblava estar atrapat i neguitós mentre que la part superior del seu tors s’anava convertint en pedra. En Dabra ja se sentia victoriós...
"De debò creus això?", digué en Cèl·lula somrient i deixant de jugar a resistir-se com si fos un pobre animalet atrapat a les urpes d’un depredador.
En Dabra va perdre instantàniament qualsevol sensació de victòria degut a l’enèsima ganyota de confiança en si mateix d’en Cèl·lula. Aquest últim va agafar-se el cap amb les seves dues mans i... se’l va arrancar! Un raig de sang va cobrir el gris escultura de pedra que havia estat el cos d’en Cèl·lula, caient al ring, juntament amb els seus braços totalment petrificats. El cap de la Cèl·lula va caure rodant una mica més lentament cap al terra... I el cos de pedra es va esquerdar en mil trossos després de l'aterratge.
"S’ha suïcidat?", es va preguntar en Dabra mentre mirava el ring.
Aquella era la seva única l'esperança. Estava debilitat i ja ni tan sols estava en condicions de mantenir el vol. Lentament va abaixar l'altitud.
Sobre el terreny de combat, el cap d’en Cèl·lula va començar a parlar, sense deixar de somriure.
"Un suïcidi? No em facis riure!"
Concentrant el seu poder, el bio-androide es va regenerar a l’instant, literalment, de cap a peus. El rostre angoixat d’en Dabra evidenciava la seva incapacitat per continuar lluitant. Va xiuxiuejar quelcom inaudible i va caure desplomat al terra al costat del cos esquerdat de pedra d’en Cèl·lula.
Quan va aixecar-se, en Cèl·lula va felicitar el seu rival:
"Saliva que converteix cossos en pedra... no està gens malament. Bon intent..."
"Ha guanyat en Cèl·lula", va dir en Son Gohan a en Cor Petit de l’Univers 16. "Era més poderós que en Dabra."
"La regeneració l'ha ajudat molt", va afegir Cor Petit per tal de contrarestar l'argument del seu antic alumne. "Segueix sent inferior quan va tornar, després del sacrifici del teu pare."
En Cèl·lula posseïa les cèl·lules Namekianes d’en Cor Petit. La seva raça també era coneguda per la seva capacitat auditiva increïble, i en Cèl·lula, òbviament, també havia heretat aquella habilitat. Havia estat molt atent a la discussió sobre ell.
'Inferior, eh?', va pensar l’androide mentre somreia. "Així que he controlat el meu poder al nivell del començament del meu torneig".
"Han passat trenta segons!", va cridar el presentador. "En Cèl·lula de l’univers 17 és el vencedor!"
'Tindran una bona sorpresa quan lluitin contra mi,' rumiava en Cèl·lula mentre tornava al seu espai on un Cèl·lula Júnior esperava per felicitar el seu pare. 'D'altra banda, em pregunto... Com van ser capaços de guanyar-me al seu món després d'haver-me autodestruït? Era clarament superior a en Son Gohan..."
Quan va arribar al seu espai tot just davant del seu Cèl·luleta blau, la criatura creada per la computadora del doctor Gero va rememorar aquells dies, feia vint-i-set anys...
Reiniciem la novel·la!
Després d'uns quants anys aturada, reiniciem la novel·la de Multiverse!L'última pàgina recent publicada, la 145, és l'última pàgina que va deixar feta en Bardock, però a partir d'ara ho aniré fent jo com i quan pugui (accepto ajuda!), així que no hi haurà la periodicitat que hi va haver en el seu dia.
Salut!